El papa Pius X, nascut Giuseppe Melchiorre Sarto; (Riese Pio X, 2 de juny de 1835 - Palau Vaticà, 20 d'agost de 1914) va ser cap de l'Església Catòlica des del 4 d'agost de 1903 fins a la seva mort a l'agost de 1914. Va ser conegut per oposar-se a les interpretacions modernistes de la doctrina catòlica i per promoure les reformes litúrgiques i la teologia escolàstica tomista. Va iniciar la preparació del Codi de Dret Canònic de 1917, la primera obra completa i sistèmica d'aquest tipus, que finalment va ser promulgada pel seu successor. És venerat com a sant a l'Església Catòlica.
Nascut a l'Imperi Austríac en una família pobra, Pius X va ser devot de la Santíssima Mare de Déu sota l'advocació de Nostra Senyora de la Confiança; mentre que la seva encíclica papal Ad diem illum va adquirir un sentit de renovació que es va reflectir en el lema del seu pontificat. Va impulsar el Moviment Litúrgic formulant el principi de participatio actuosa (participació activa dels fidels) en el seu motu proprio Tra le sollecitudini (1903). Va fomentar la recepció freqüent de la Sagrada Comunió i va rebaixar l'edat per a la Primera comunió, que es convertiria en una innovació duradora del seu papat.
Igual que els seus predecessors, Pius X va promoure el tomisme com el principal mètode filosòfic que s'havia d'ensenyar a les institucions catòliques. Es va oposar a diverses filosofies del que considerava una intrusió d'errors seculars incompatibles amb el dogma catòlic, especialment el modernisme, que criticava com la síntesi de tota heretgia.
Pius X era conegut pel seu comportament ferm i el seu sentit de pobresa personal, reflectit en la seva pertinença al Tercer Ordre de Sant Francesc. Donava sermons regularment des del púlpit, una pràctica poc freqüent en aquell moment. Després del terratrèmol de Messina de 1908, va omplir el Palau Apostòlic de refugiats, molt abans que el govern italià actués. Va rebutjar qualsevol tipus de favor per a la seva família, i els seus parents propers van optar per romandre en la pobresa, vivint a prop de Roma. . També va emprendre una reforma de la Cúria Romana amb la Constitució Apostòlica Sapienti consilio el 1908.
Després de la seva mort, un fort culte a la devoció va seguir la seva reputació de pietat i santedat. Va ser beatificat el 1951 i canonitzat el 1954 pel papa Pius XII. Una estàtua que porta el seu nom es troba dins la basílica de Sant Pere, i la seva ciutat natal va ser rebatejada com a Riese Pio X després de la seva mort.
Biografia Primers anys de vida i ministeri sacerdotal miniatura|esquerra| La imatge mariana de la Mare de Déu de la Confiança , per la qual Pius tenia devoció Giuseppe Melchiorre Sarto va néixer a Riese, Regne de Llombardia–Venècia, Imperi Austríac (ara a la província de Treviso, Vèneto, Itàlia), el 2 de juny de 1835. Va ser el segon de deu fills de Giovanni Battista Sarto (1792–1852), el carter del poble, i Margherita Sanson, costurera (1813–1894). Va ser batejat el 3 de juny de 1835. Tot i ser pobre, els seus pares valoraven l'educació, i Giuseppe caminava 6 quilòmetres fins a l'escola cada dia.
Giuseppe tenia tres germans i sis germanes: Giuseppe Sarto (nascut el 1834; mort al cap de sis dies), Angelo Sarto (1837–1916), Teresa Parolin-Sarto (1839–1920), Rosa Sarto (1841–1913), Antonia Dei Bei-Sarto (1843–1917), Maria Sarto (1846–1930), Lucia Boschin-Sarto (1848–1924), Anna Sarto (1850–1926), Pietro Sarto (nascut el 1852; mort al cap de sis mesos). Com a Papa, va rebutjar qualsevol tipus de favor per a la seva família: el seu germà va continuar sent empleat de correus, el seu nebot preferit va continuar com a capellà del poble i les seves tres germanes solteres van viure juntes en circumstàncies humils a Roma. esquerra|upright=0.7|miniatura| Un jove Giuseppe Sarto Giuseppe, sobrenomenat "Bepi" per la seva mare, tenia tanta exuberància natural que el seu professor sovint li havia de donar una pallissa al cul. Malgrat això, era un estudiant excel·lent que es concentrava en els deures abans que en les aficions o els entreteniments. Al vespre, després dels esports o dels jocs amb els amics, passava deu minuts en oració abans de tornar a casa. També feia d'escolà. Als deu anys, havia completat les dues classes elementals de l'escola del seu poble, així com l'estudi del llatí amb un sacerdot local; a partir d'aleshores, havia de caminar sis quilòmetres fins al gymnasium de Castelfranco Veneto per a més classes. Durant els quatre anys següents, assistia a missa abans de l'esmorzar i al seu llarg camí fins a l'escola. Sovint portava les sabates perquè li duressin més. De noi pobre, sovint se'l burlaven pels seus escassos dinars i la seva roba desgastada, però mai es va queixar als seus professors.
El 20 de setembre de 1850, Sarto va rebre la tonsura del seu rector, que va escriure al cardenal de Venècia per assegurar-li una beca per al Seminari de Pàdua , "on va acabar els seus estudis clàssics, filosòfics i teològics amb distinció".
El 22 de desembre de 1851 i el 6 de juny de 1857 va rebre els ordes menors; el 19 de setembre de 1857, el subdiaconat, i el 27 de febrer de 1858, el diaconat. El 18 de setembre de 1858, Sarto va ser ordenat sacerdot per Giovanni Antonio Farina, bisbe de Treviso (més tard canonitzat), i va esdevenir capellà a Tombolo. Mentre era allà, Sarto va ampliar els seus coneixements de teologia, estudiant Tomàs d'Aquino i dret canònic, mentre duia a terme la majoria de les funcions del malaltís rector Constantini. Sovint, Sarto intentava millorar els seus sermons seguint els consells de Constantini, que es referia a un dels seus primers sermons com a "escombraries". A Tombolo, la reputació de santedat de Sarto va créixer tant que alguns habitants l'anomenen "Don Santo".
El 1867, Sarto va ser nomenat arxipreste de Salzano. Va restaurar l'església local i va ampliar l'hospital, els fons provinents de la seva pròpia mendicitat, riquesa i treball. Es va guanyar l'afecte de la gent quan va treballar per ajudar els malalts durant el brot de còlera de principis de la dècada de 1870. Va ser nomenat canonge de la catedral i canceller de la diòcesi de Treviso, i també va actuar com a director espiritual i rector del seminari de Treviso i examinador del clergat. Com a canceller, va fer possible que els estudiants de les escoles públiques rebessin instrucció religiosa. Com a sacerdot i més tard bisbe, sovint va tenir dificultats per portar la instrucció religiosa als joves rurals i urbans que no podien assistir a les escoles catòliques. En un moment donat, una gran pila de fenc es va incendiar prop d'una casa rural, i quan Sarto va arribar es va dirigir a la gent frenètica: "No tingueu por, el foc s'apagarà i la vostra casa es salvarà!". En aquell moment, les flames es van girar en l'altra direcció, salvant la casa rural. Malgrat les seves moltes obligacions, Sarto sovint feia temps per a un passeig nocturn amb els nens que es preparaven per a la seva Primera comunió.
miniatura|upright=0.9| Sarto com a bisbe El 1879, el bisbe Federico Maria Zinelli va morir,David Cheney, Bishop Federico Maria Zinelli †, catholic-hierarchy.org, accessed 10 October 2021 i Sarto va ser elegit vicari capitular per tenir cura de la diòcesi fins a la instal·lació d'un nou bisbe el juny de 1880.
Després de 1880, Sarto va ensenyar teologia dogmàtica i teologia moral al seminari de Treviso. El 10 de novembre de 1884, va ser nomenat bisbe de Màntua pel papa Lleó XIII. Va ser consagrat sis dies després a Roma, a l'església de Sant'Apollinare alle Terme Neroniane-Alessandrine, Roma, pel cardenal Lucido Parocchi, cardenal vicari de Roma, assistit per Pietro Rota i per Giovanni Maria Berengo. Va ser nomenat per al càrrec honorari d'assistent al tron pontifici el 19 de juny de 1891. Sarto va requerir la dispensa papal del papa Lleó XIII abans de la consagració episcopal, ja que no tenia un doctorat, convertint-se en l'últim papa sense doctorat fins al papa Francesc.
Quan Sarto va tornar a la seva ciutat natal des de Roma després de la seva consagració, va anar immediatament a visitar la seva mare. Allà, ella li va besar l'anell repetidament i li va dir: "Però no tindries aquest anell tan bonic, fill, si jo no tingués aquest", mostrant-li el seu anell de noces.
Cardenalat i patriarcat miniatura| Sarto muntant a cavall el 1901 com a cardenal El papa Lleó XIII va nomenar Sarto cardenal de l'ordre dels cardenals sacerdots en un consistori secret el 12 de juny de 1893. En un consistori públic el 15 de juny, el papa li va donar el galero vermell de cardenal , li va assignar l'església titular de San Bernardo alle Terme i el va nomenar patriarca de Venècia. Això va causar dificultats, però, ja que el govern de la Itàlia reunificada va reclamar el dret de nomenar el patriarca, ja que l'anterior sobirà, l'emperador d'Àustria, havia exercit aquest poder. Les males relacions entre la Cúria Romana i el govern civil italià des de l'annexió dels Estats Pontificis el 1870 van posar una pressió addicional al nomenament. El nombre de seus vacants aviat va augmentar fins a 30. Finalment, li va ser permès assumir el càrrec de patriarca el 1894. Pel que fa a ser nomenat cardenal, Sarto va dir a un diari local que se sentia "ansiós, aterrit i humiliat".
Després de ser nomenat cardenal i abans de marxar cap a Venècia, va visitar la seva mare. Aclaparada per l'emoció, ella li va demanar: "Fill meu, dóna una última benedicció a la teva mare", pressentint que seria l'última vegada que es veurien. En arribar a Venècia, va ser formalment entronitzat el 24 de novembre de 1894.
Com a cardenal-patriarca, Sarto va evitar la política, dedicant el seu temps a obres socials i enfortint les cooperatives de crèdit parroquials. Tanmateix, en la seva primera carta pastoral als venecians, Sarto va argumentar que en assumptes relacionats amb el Papa, "No hi hauria d'haver preguntes, ni subtileses, ni oposició dels drets personals als seus drets, sinó només obediència".
Segons sembla, l'abril de 1903, el papa Lleó XIII va dir a Lorenzo Perosi: "Estima'l molt, Perosi, ja que en el futur podrà fer molt per tu. Creiem fermament que serà el nostre successor". Com a cardenal, en el moment de la seva elecció papal va ser considerat un dels predicadors més destacats de l'Església, malgrat la seva menor fama a nivell mundial. En el seu càrrec de cardenal, Sarto va ser membre de les congregacions per a Bisbes i Regulars, Ritus i Indulgències i Relíquies Sagrades.
L'elecció papal de 1903
miniatura|El cardenal Sarto miniatura| El cardenal Luigi Macchi anuncia l'elecció de Sarto com a Papa Pius X. El papa Lleó XIII va morir el 20 de juliol de 1903, i al final d'aquell mes es va reunir el conclave per elegir el seu successor. Abans del conclave, Sarto havia dit, segons s'informa, "millor mort que papa", quan la gent va discutir les seves possibilitats d'elecció. En una de les reunions celebrades just abans del conclave, el cardenal Victor-Lucien-Sulpice Lécot va parlar amb Sarto en francès, però Sarto va respondre en llatí: "Em temo que no parlo francès". Lécot va respondre: "Però si Sa Eminència no parla francès, no té cap possibilitat de ser elegit perquè el Papa ha de parlar francès", a la qual cosa Sarto va dir: "Deo Gratias! No tinc cap desig de ser papa".
Segons els historiadors, el favorit era el secretari d'estat del difunt papa, el cardenal Mariano Rampolla. A la primera votació, Rampolla va rebre 24 vots, Gotti 17 vots i Sarto 5 vots. A la segona votació, Rampolla havia obtingut cinc vots, igual que Sarto. L'endemà, semblava que Rampolla seria elegit. Tanmateix, el cardenal polonès Jan Puzyna de Kosielsko de Cracòvia, en nom de l'emperador Francesc Josep (1848–1916) d'Àustria-Hongria, va proclamar un veto (jus exclusivae) contra l'elecció de Rampolla.Bingham, John. "Secret Conclave papers show how Saint Pius X was not meant to become Pope", The Telegraph, 4 June 2014 Molts al conclave van protestar, i fins i tot es va suggerir que s'ignorés el veto.