miniatura|Tires reactives d'orina Multistix (Siemens Medical Solutions Diagnostics) mostrant l'envàs amb l'escala cromàtica proveïda pel fabricant. Una tira reactiva d'orina és un instrument de diagnòstic bàsic que té per finalitat detectar durant un examen rutinari d'orina alguns dels canvis patològics que poden aparèixer en l'orina d'un pacient.
Les tires reactives utilitzades en l'actualitat proporcionen un mitjà ràpid i simple per dur a terme l'anàlisi química de l'orina, molt important des del punt de vista mèdic. Aquesta anàlisi abasta el pH, la presència de proteïnes, glucosa, cetona, hemoglobina, bilirubina, urobilinogen, nitrits, leucòcits i la densitat de l'orina. D'altra banda, les tires reactives també poden servir per reafirmar la sospita d'infeccions per part de diferents agents patògens.
Característiques + Tira reactivaLeucòcits Nitrits Urobilinogen Proteïnes pH Hemoglobina Densitat Cetones Bilirubina Glucosa
Les tires reactives d'orina consisteixen en una cinta de plàstic o paper, d'aproximadament 5 mil·límetres d'ample, amb uns coixinets impregnats de substàncies químiques que reaccionen amb els compostos presents a l'orina produint un color característic. Els reactius són absorbits directament per la cinta de paper. Les cintes de paper sovint són específiques per a una única reacció (per exemple, mesurament de pH), mentre que les cintes amb coixinets permeten realitzar diverses anàlisis simultàniament. http://www.gtlab.com.ar/uroquant10.htm
Existeixen tires reactives amb diferents objectius. Hi ha tires qualitatives que solament determinen si la mostra és positiva o negativa, i hi ha tires semiquantitatives que a més de brindar una reacció positiva o negativa aproximen un resultat quantitatiu. En aquestes últimes, les reaccions de color són aproximadament proporcionals a la concentració de substància present en la mostra. http://vic-mesa72010.blogspot.com/2010/02/examen-general-de-orina.html La lectura dels resultats es realitza comparant els colors obtinguts amb una escala de colors proveïda pel fabricant, sense la necessitat d'aparells addicionals. http://www.seg-social.es/ism/gsanitaria_es/ilustr_capitulo6/cap6_7_analisorina.htm
Aquest tipus d'anàlisi és molt comú en el control i seguiment dels pacients diabètics. http://www.fundaciondiabetes.org/diabetes/cont02.htm La prova es pot llegir des dels pocs minuts fins a 30 minuts després de la immersió de la tira en l'orina (depenent de la marca del producte que s'estigui utilitzant).
Es poden informar valors semiquantitatius, expressats usualment com a traces, 1+, 2+, 3+ i 4+. A les àrees de prova també es disposa d'una estimació en mil·ligrams per decilitre. Els lectors automatitzats de tires reactives també proporcionen resultats expressats en unitats del Sistema Internacional.
Tècnica La metodologia de la prova consisteix a submergir per complet la tira reactiva durant un curt període en una mostra homogenitzada d'orina. A continuació, s'extreu la tira del recipient, recolzant la vora de la tira sobre la boca del recipient per eliminar-ne l'excés d'orina. Es deixa reposar la tira durant el temps necessari perquè tinguin lloc les reaccions i, finalment, es comparen els colors que apareixen amb l'escala cromàtica proveïda pel fabricant. Una tècnica incorrecta pot produir falsos resultats; per exemple, els leucòcits i hematites precipiten en el fons del recipient i poden no ser detectats si la mostra no es barreja bé, i de la mateixa manera, un excés d'orina a la tira després de ser extreta pot produir sobreeiximent dels coixinets, causant que els reactius de coixinets adjacents es barregin distorsionant els colors. Per assegurar que això no passi es recomana assecar la vora de la tira sobre paper absorbent.
Reaccions en les tires d'orina miniatura|Comparació entre dues tires reactives, una patològica (a l'esquerra, d'un pacient amb diabetis mellitus), i una tira sense reacció. De dalt cap avall, la lectura en la tira patològica és la següent: Leucòcits (-), nitrits (-), urobilinogen (-), proteïnes (+), pH (5), hemoglobina (+), densitat (1.025), cetones (++++), bilirubina (+), glucosa (+++).
pH Juntament amb els pulmons, els ronyons són els principals reguladors de l'equilibri àcid-base de l'organisme. Ho fan per mitjà de l'excreció controlada d'hidrògens àcids en forma d'ió amoni, fosfat monohidrogenat, àcids orgànics febles; i per mitjà de la reabsorció d'hidrogencarbonat a partir del filtratge glomerular en els túbuls contornejats. El pH d'una mostra a l'atzar d'orina pot variar entre 4,5 i 8, sent en general més àcida la primera orina del matí i més alcalina després dels menjars. En ser tan àmplia la variació no s'assignen valors de referència normals al pH urinari, i el resultat ha de considerar-se en el context de la resta de paràmetres quantificats. La determinació de pH urinari té dues finalitats principals: una diagnòstica i l'altra terapèutica. D'una banda, proporciona informació sobre l'estat àcid-base del pacient i permet reconèixer les substàncies en forma de cristalls presents en l'orina. D'altra banda, en determinades patologies és convenient mantenir l'orina d'un pacient dins d'un marge estret de pH, ja sigui per afavorir l'eliminació d'agents quimioteràpics, evitar la precipitació de sals que afavoreixen la formació de càlculs, o per facilitar el control d'una infecció urinària.
El control del pH urinari es realitza principalment regulant la dieta, encara que també es pot fer ús de medicacions. Les dietes riques en proteïnes animals tendeixen a produir orines àcides, mentre que les dietes compostes principalment per vegetals tendeixen a produir orines alcalines.
Les marques comercials mesuren el pH en augments de 0,5 a 1 unitat entre els pH 5 i 9. Per diferenciar el pH en aquest ampli rang es fa servir sovint un sistema d'indicador doble de vermell de metil i blau de bromotimol.Centro de ventas de la ADW Diabetes. El vermell de metil produeix un canvi de color del vermell al groc en el rang de pH de 4 a 6, i el blau de bromotimol vira del groc al blau en el rang de 6 a 9. En el rang de 5 a 9 mesurat per les tires s'observen colors que progressen de l'ataronjat a pH 5, passant pel groc i verd, fins al blau fosc a pH 9.
Proteïnes L'orina normal té una escassa quantitat de proteïnes. En general, se n'excreta menys de 10 mg/dl o 100 mg en 24 hr. Aquestes proteïnes són sobretot de baix pes molecular, filtrades a través del glomèrul, i proteïnes produïdes en el tracte genitourinari. Donat el seu baix pes molecular l'albúmina és la principal proteïna sèrica que hi ha a l'orina. Encara que l'albúmina sigui la principal proteïna sèrica, normalment es troba en poca quantitat en orina perquè la major part no es filtra per glomèrul, i una gran part de la que es filtra es reabsorbeix en els túbuls. Altres proteïnes que es poden trobar en petites quantitats a l'orina són les microglobulines del sèrum i tubulars, la proteïna de Tamm-Horsfall produïda pels túbuls, i les proteïnes de la secreció prostàtica, seminal i vaginal. La presència de proteïnes en orina requereix altres proves per determinar si és a causa d'un quadre normal o patològic. La proteïnúria pot ser el primer símptoma de nefropatia renovascular, glomerular o túbulointersticial, o pot representar l'excés de proteïnes anormals en malalties com el mieloma múltiple.
La prova de proteïnes en orina de les tires reactives es basa en el principi d'error proteic dels indicadors per produir una reacció colorimètrica visible. Aquest principi es basa en el fet que alguns indicadors de pH canvien de color davant la presència de proteïnes encara que el pH es mantingui constant. Això es deu al fet que les proteïnes (i especialment l'albúmina) adquireixen ions hidrogen a costa de l'indicador, a causa que els grups amino de les proteïnes són acceptors eficients d'ions H+. Depenent del fabricant, l'àrea de proteïnes de la tira conté blau de tetrabromofenol o 3',3,5',5-tetraclorofenol-3,4,5,5-tetrabromosulfonftaleina, i una substància amortiguadora àcida, per mantenir el pH a un nivell constant. A pH 3 i en absència de proteïnes tots dos indicadors apareixen de color groc, i en augmentar la concentració de proteïna el color progressa per diverses tonalitats de verd, fins a arribar finalment a blau fosc.Indicador-H+ (Groc) + Proteïna → Indicador (Verd-blau) + Proteïna-H+Els principals problemes amb les tires de proteïnes són, en primer lloc, que les orines molt alcalines anul·len el sistema amortidor àcid i produeixen un color no relacionat amb la presència de proteïnes. Un altre error similar és el que es produeix en deixar massa temps la tira submergida en la mostra d'orina. Un inconvenient a tenir en compte és que les tires d'orina detecten principalment albúmina, per la qual cosa pot haver-hi un cert grau de proteïnúria (p. ex. per presència de la proteïna de Bence Jones) sense que les tires registrin un gran augment proteic.
Glucosa En circumstàncies normals, gairebé tota la glucosa filtrada pel glomèrul és reabsorbida en la zona del túbul contornejat proximal. Si la concentració de glucosa en sang augmenta, com succeeix en la diabetis mellitus, se supera la capacitat de reabsorció tubular o llindar renal de reabsorció de la glucosa i la glucosa apareix en l'orina. Per a la glucosa aquest llindar és d'entre 160–180 mg/dl. Les concentracions de glucosa varien en un mateix individu i una persona sana pot presentar glucosúria transitòria després d'un menjar abundant en sucres, per la qual cosa els resultats més indicatius s'obtenen de mostres d'orina obtingudes passades almenys dues hores des de l'últim menjar.
Les tires d'orina basen la detecció de glucosa en la reacció enzimàtica de la glucosa oxidasa. Aquest enzim catalitza l'oxidació de la glucosa per l'oxigen ambiental per formar D-glucono-δ-lactona i peròxid d'hidrogen. En una segona reacció acoblada, l'enzim peroxidasa catalitza la reacció entre el peròxid i un cromogen (una substància que adquireix color després d'una reacció química), per formar un compost acolorit que indica la concentració de glucosa.
1. Reacció catalitzada per la : Glucosa + O₂ → D-glucono-δ-lactona + H₂O 2. Reacció catalitzada per : H₂O₂ + Cromogen → Cromogen oxidat (acolorit) + H₂O
Com tots els mètodes enzimàtics, la reacció és específica per a la glucosa, però hi pot haver alguns falsos positius a causa de la presència de restes d'agents oxidants forts o peròxid dels desinfectants en l'instrumental del laboratori.
Cetones El terme cetones o cossos cetònics representa en realitat tres productes intermedis en el metabolisme dels àcids grassos: l'acetona, l'àcid acetoacètic i l'àcid betahidroxibutíric. En general, en l'orina no apareixen grans quantitats de cetones ja que aquestes substàncies es metabolitzen completament per produir energia, diòxid de carboni i aigua. No obstant això, quan el metabolisme dels hidrats de carboni es troba alterat, es produeixen trastorns metabòlics que condueixen a l'aparició de cetones a l'orina com a producte del metabolisme de les reserves grasses de l'organisme.
L'augment en el metabolisme dels greixos es pot produir per inanició o malabsorció, incapacitat de metabolitzar hidrats de carboni (com succeeix per exemple en la diabetis), o perdudes degudes a vòmits freqüents.
El control de cetones urinàries és d'especial utilitat en el maneig i monitoratge de la Diabetis mellitus de tipus 1. La cetonúria indica deficiència d'insulina, la qual cosa indica la necessitat de regular la dosi. L'augment de concentració de cetones en sang produeix un desequilibri electrolític, deshidratació i, si no es corregeix, acidosi i finalment coma diabètic.
Els tres compostos cetònics apareixen en diferent proporció en l'orina, tot i que aquestes proporcions són relativament constants en diferents mostres ja que tant l'acetona com l'àcid betahidroxibutíric es produeixen a partir de l'àcid acetoacètic.