El papa Lleó XII, nascut Annibale Francesco Clemente Melchiorre Girolamo Nicola della Genga (en llatí: Leo PP. XII; Genga, 2 d'agost de 1760 – Roma, 10 de febrer de 1829), va ser el 252è bisbe de Roma i papa de l'Església Catòlica des de 1823 fins a la seva mort. Les dades personals contenen habitualment algunes inexactituds respecte al lloc de naixement, Genga i no Spoleto ni Fabriano ni Monticelli di Genga, la data de naixement, 2, no 20 ni 22 d'agost, i el cognom, della Genga i no Sermattei della Genga. Les dades exactes es troben a l'acta de baptisme consignada el 3 d'agost de 1760 en el Libro dei battesimi de la parròquia de San Clemente di Genga, conservat a l'arxiu parroquial i publicat per La correcció de les dades es deu a dades confirmades recentment per .
Biografia Infància Nascut del comte Ilario della Genga, membre de la família feudal (els comtes de Genga) del poble homònim a la regió de les Marques (aleshores a la província de Macerata, inclosa a la província d'Ancona el 1860), i de la seva esposa, la comtessa Maria Luisa Periberti de FabrianoToke, Leslie. "Pope Leo XII." The Catholic Encyclopedia. Vol. 9. New York: Robert Appleton Company, 1910. 28 Aug. 2014 Annibale era el sisè de deu fills. Va ser l'oncle de Gabriele della Genga Sermattei, qui al va ser l'únic nebot d'un papa en ser elevat al Col·legi cardenalici. El rumor que entre els seus avantpassats hi havia el famós artista Gerolamo Genga és completament infundat a causa de la manca de fonts documentals.
Educació i ordenació miniatura| Bust de Lleó XII conservat al Palazzo Campana (Osimo), on va estudiar Della Genga va estudiar teologia al Collegio Campana d'Osimo de 1773 a 1778Al Palazzo Campana es conserva un bust del pontífix realitzat per l'escultor Fedele Bianchini. i, posteriorment, al Col·legi Piceno de Roma fins al 1783, quan va començar els seus estudis a l'Acadèmia de Nobles Eclesiàstics. Més tard va rebre el sotsdiaconat el 1782 i va ser ordenat sacerdot el 14 de juny de 1783Yvon Beaudoin, o.m.i., Yvon. "Leo XII, Pope from 1823 to 1829", OMI World de mans del cardenal Marcantonio Colonna.
Nunci apostòlic i episcopat El 1790 va cridar l'atenció per un brillant sermó que va pronunciar en commemoració de l'emperador Josep II. El 1792 el papa Pius VI el va nomenar secretari personal seu i, posteriorment, el 1793 va ser elegit arquebisbe titular de Tir i el 1794 va ser nomenat canonge de la Basílica de Sant Pere. Va ser consagrat a la catedral de Frascati pel cardenal Stuart i va ser enviat a Lucerna com a nunci apostòlic a Suïssa. El mateix any va ser transferit a la nunciatura de Colònia, i després de l'esclat de la Guerra de la Primera Coalició, va traslladar la seva residència a Augsburg. En aquells moments, creient que aquell seria el seu darrer nomenament, organitzà la construcció de tombes per la seva mare i per a ell mateix.
Durant els 12 anys que va passar a Alemanya, se li van confiar missions diplomàtiques delicades i importants a les corts de Dresden, Viena, Munic i Württemberg, així com davant Napoleó Bonaparte. A Alemanya, tindria tres fills il·legítims.Letters from Rome in: The New Monthly Magazine and Literary Journal, Tomo 11, p. 468–471.
Durant aquest període va passar per dificultats econòmiques. Després de la dissolució dels Estats Pontificis (1798), els francesos el van considerar presoner d'estat i va passar uns anys a l'abadia de Monticelli, no gaire lluny de Genga, distraient-se amb la música i la cacera d'ocells, passatemps que continuaria després de la seva elecció al pontificat.
Cardenalat El 1814, della Genga va ser escollit com a portador de les felicitacions del Papa Pius VII a Lluís XVIII de França després de la seva restauració i, el mateix any, va ser enviat a la Conferència de Pau de París quan Ercole Consalvi encara era a l'exili.
Va ser creat cardenal al consistori del 8 de març de 1816 amb el títol presbiteral de Santa Maria in Trastevere i va rebre el seu solideu vermell l'11 de març i la seva església titular el 29 d'abril de 1816. Més tard va ser nomenat arxipreste de la basílica de Santa Maria la Major i titular de la diòcesi de Senigallia, càrrec del qual va dimitir el setembre de 1816 per motius de salut, sense haver entrat mai a la seva diòcesi,però, el 9 de maig de 1820, va rebre, del papa Pius VII, la cobejada funció de vicari general de Sa Santedat per a la diòcesi de Roma.
L'elecció papal
El papa Pius VII va morir el 1823 després d'un altre llarg pontificat que va abastar més de dues dècades. En el conclave de 1823, della Genga va ser el candidat de la facció zelanti i, malgrat l'activa oposició de França, va ser elegit nou papa pels cardenals el 28 de setembre de 1823, prenent el nom de Lleó XII.
La seva elecció havia estat facilitada perquè es creia que estava a prop de la mort, però inesperadament es va mobilitzar. Fins i tot havia comentat sobre la seva pròpia salut als cardenals, dient que estarien elegint "un home mort". Es va dir al conclave que es va aixecar la túnica per mostrar als cardenals un parell de cames inflades i ulcerades per dissuadir-los, però això els va fer encara més ansiosos per elegir-lo. Abans que s'obrís el conclave, el Regne de les Dues Sicílies va indicar que s'oposava a cinc candidats a l'elecció, entre els quals hi havia della Genga. Si bé della Genga no va rebre ni un sol vot a la primera i segona votació, en va rebre set a la tercera i després quatre a la cinquena. Tot i que semblava que el cardenal Antonio Gabriele Severoli prevaldria el 21 de setembre, ja que tenia just per sota de la quantitat necessària, el cardenal Giuseppe Albani va interposar el veto en nom de l'Imperi Austríac contra Severoli. Tot i que més tard es va indicar que la cort francesa no estaria d'acord amb l'elecció de della Genga, el bloc de votants de Severoli va decidir votar per della Genga, i va rebre 34 vots per convertir-se en papa.
Lleó XII tenia 63 anys en el moment de la seva elecció i sovint era víctima d'enfermetats. Era alt i prim, amb un aspecte ascètic i un rostre melancòlic. En aquest moment, Vincent Strambi va exercir com a bisbe durant la resta del pontificat del Papa Pius VII abans que el seu successor, el Papa Lleó XII, acceptés la renúncia de Strambi i el convoqués a Roma com a assessor seu. Però la sobtada malaltia del Papa, que semblava que seria fatal, va impulsar Strambi a oferir la seva pròpia vida a Déu perquè el Papa pogués viure. Lleó XII es va recuperar amb gran sorpresa, però Strambi va morir d'un ictus en una setmana.
Així doncs, Lleó XII va emmalaltir després de la seva coronació, però després de la seva recuperació, va mostrar una resistència sorprenent en la realització de la seva feina. Lleó XII es va dedicar a la seva feina i era senzill en el seu estil de vida. Tenia una passió per caçar ocells i es rumorejava que havia matat un pagès amb qui discutia sobre els drets esportius.
El cardenal protodiaca Fabrizio Ruffo el va coronar com a pontífex el 5 d'octubre de 1823.
El pontificat Política exterior i econòmica miniatura| Monument al Papa Lleó XII a la Basílica de Sant Pere del Vaticà El cardenal secretari d'Estat de Pius VII, Ercole Consalvi, que havia estat rival de della Genga al conclave, va ser immediatament destituït i les polítiques de Pius van ser rebutjades.Francis A. Burkle-Young, Papal Elections in the Age of Transition, 1878–1922, 2000:22ff. La política exterior de Lleó XII, confiada primer a l'octogenari Giulio Maria della Somaglia i després al més hàbil Tommaso Bernetti, va negociar certs concordats molt avantatjosos per al papat. Personalment molt frugal, aquesta naturalesa es va reflectir en la seva administració, aconseguint reduir els impostos, fent que la justícia fos menys costosa i podent trobar diners per a certes millores públiques, però va deixar les finances de l'Església més confuses del que les havia trobat, i fins i tot l'elaborat Jubileu de 1825 no va solucionar realment els assumptes financers.
Pel que fa a les Guerres d'Independència Hispanoamericanes, inicialment va mostrar una cautelosa postura de neutralitat entre l'Imperi Espanyol i les Repúbliques Hispanoamericanes, sense reconèixer-les diplomàticament, però permetent l'ordenació sacerdotal de clergues simpatitzants dels moviments independentistes, buscant evitar declaracions explícites contra els independentistes per por de polítiques anticlericals dels Libertadors en resposta, així com un abús del patronato real a Espanya per pressionar el Papa perquè augmentés la seva hostilitat. Però després de rebre representants de la Cort espanyola (recolzada al seu torn per la Santa Aliança) i també enviats de la Gran Colòmbia proposant un Concordat, va emetre opinions contra aquest últim per tal de restablir la tranquil·litat i l'ordre als seus súbdits en aquells dominis, influint en el rebuig de la Santa Seu als Exèrcits patriòtics que afirmen ideologies liberals i els errors modernistes de la Il·lustració (percebuts per l'Església com a heretgies) contraris a la llei natural i a la concepció tomista de la política (citant com a exemple la seva aplicació en la descristianització de França durant la Revolució Francesa), així com considerant que la causa del desordre sociopolític a l'Amèrica Llatina provenia dels insurgents amb les seves rebel·lions contra l'autoritat legítima i buscant forçar la pràctica de les doctrines voluntaristes del Contracte Social, una obra condemnada a l'Índex de Llibres Prohibits, que impedia una pacificació del continent en una situació d'anarquia des de la invasió napoleònica (aquesta crítica, malgrat els rumors populars, no va ser influenciada per les simpaties papals per la Monarquia tradicional ni per cap pressió del Congrés de Verona). Va ser així com va proclamar l'encíclica Etsi Liam Diu, en continuïtat amb l'anterior encíclica proreialista , Etsi longissimo terrarum , en què exhortava el clergat hispanoamericà "a aconsellar i insistir entre els fidels en l'obediència i la submissió a la legítima sobirana i pàtria", és a dir, a mantenir intacte el Pacte amb la Monarquia Hispànica inspirant la població comuna a ser fidels vassalls i a abjurar de les "noves idees" de la Il·lustració hispanoamericana i el seu laïcisme (especialment l'amenaça que els estats-nació es proclamarien els nous rectors sociopolítics dels destins de la societat, en detriment de la supremacia espiritual de l'Església segons l'agustinianisme polític), així com per aconseguir una reconciliació entre els hispanoamericans implicats en una guerra civil fratricida que amenaçava de fragmentar els llaços polítics de la hispanitat. Tanmateix, a causa de problemes logístics, el document no va ser lliurat als hispanoamericans fins després de la batalla d'Ayacucho (les guerres d'independència ja havien acabat amb la derrota reialista) i les elits criolles i liberals, un cop van saber de la seva existència, van aprofitar l'oportunitat per acusar el document de ser una falsificació espanyola (una controvèrsia historiogràfica que es resoldria amb l'alliberament dels Arxius Vaticans per part de Lleó XIII a finals de segle, revelant la còpia original).
El Jubileu de 1825 alt=Leone XII apre la porta santa della basilica di San Pietro in Vaticano in occasione del giubileo del 1825|miniatura|Lleó XII obre la Porta Santa de la Basílica de Sant Pere al Vaticà amb motiu del Jubileu de 1825, gravat d'època|esquerra