Lextinció del Cretaci-Paleogen (abreujada K-Pg), dita igualment extinció del Cretaci-Terciari (K-T), fou una extinció massiva sobtada que es produí fa uns 66 milions d'anys i conduí a la desaparició de tres de cada quatre espècies de plantes i animals de la Terra, incloent-hi els dinosaures no aviaris. Entre les altres víctimes de l'extinció hi havia tots els tetràpodes terrestres de més de 25 kg i bona part dels que vivien a l'aigua, amb excepcions com les tortugues marines i els crocodilians. Marca la fi del període Cretaci i de l'era del Mesozoic i el començament de l'era del Cenozoic, que encara dura. Es pot identificar en el registre geològic per una capa fina de sediments coneguda com a límit K-Pg o límit K-T, que es pot apreciar en roques marines i terrestres d'arreu del món. L'argila que forma el límit conté una proporció inusualment alta d'iridi, un metall força més abundant en els asteroides que en l'escorça terrestre.
Actualment es creu que la raó principal de l'extinció K-Pg, proposada per un equip de científics liderat per Luis Walter Álvarez, va ser l'impacte d'un meteorit (un cometa massiu o un asteroide) fa 66 milions d'anys. Els efectes subsegüents foren catastròfics, entre els quals un hivern perenne que impedí a les plantes i al plàncton fer la fotosíntesi. La hipòtesi del meteorit, també coneguda com a hipòtesi d'Álvarez, va guanyar força quan es va descobrir el cràter de Chicxulub al golf de Mèxic a principis dels anys 90, que va proporcionar proves concloents que el límit K-Pg es devia a l'impacte d'un meteorit. El fet que les extincions datin de l'època de l'impacte suggereix que l'extinció K-Pg va ser causada pel meteorit. Pot ser que l'esdeveniment es veiés accelerat per la creació dels trapps del Dècan. Tanmateix, alguns científics mantenen que l'extinció va ser causada o exacerbada per altres factors, com ara erupcions volcàniques, un canvi climàtic o un canvi del nivell del mar, juntament o separada.
Tot i això, segons Salvador Moyà; l'extinció dels dinosaures hagués estat igualment inevitable tenint en compte l'ecosistema fràgil i canviant en el qual vivien, és a dir, el meteorit no fou l'únic responsable. Tots els éssers vius que formaven aquest ecosistema cada vegada tenien relacions més especialitzades entre ells, formant una dependència entre si. Això va provocar que aquest meteorit alterés i produís extincions en cadena.
Un gran nombre d'espècies va perir durant l'extinció K-Pg. Les víctimes més conegudes són els dinosaures; emperò, l'extinció també va destruir una plètora d'altres organismes terrestres, entre els quals certs mamífers, pterosaures, ocells, rèptils, insectes i plantes.Nichols, D. J. and K. R. Johnson (2008). Plants and the K–T Boundary. Cambridge, Cambridge University Press. Als oceans, s'extingiren els plesiosaures i els rèptils marins gegants (mosasaures) i minvà el nombre de peixos, taurons, mol·luscs (especialment els ammonits, que s'extingiren) i moltes espècies de plàncton. S'estima la desaparició de prop d'un 75% de les espècies del planeta. Aquesta devastació d'espècimens va suposar oportunitats evolutives: alguns grups van experimentar radiacions adaptatives, divergint en noves formes i espècies per omplir els nínxols ecològics buits. Els mamífers en particular es diversificaren durant el Paleogen, cap a noves formes com els cavalls, les balenes, els ratpenats i els primats. També radiaren els ocells, els peixos i possiblement els rèptils.
Importància de l'extinció miniatura|L'extinció K-Pg en comparació amb l'impacte d'altres extincions en el nombre de gèneres marins fossilitzables És una de les cinc grans extincions massives que ha conegut la Terra. Malgrat que no va ser la més gran, sí que és una de les més importants, car: Va causar un canvi cabdal tant en els ecosistemes marins com terrestres. Abans de l'extinció K-Pg, un 50% de les espècies marines conegudes no eren capaces de moure's, mentre que després de l'extinció, només un 33% no ho eren. A terra ferma, aquesta extinció va exterminar els dinosaures no aviaris, fent possible que els mamífers es convertissin en els vertebrats terrestres dominants, preparant d'aquesta manera el camí per a una futura evolució dels humans. Marca el final del període Cretaci i l'inici del Terciari. De fet, aquesta extinció va significar un canvi tan profund en els ecosistemes que se la considera el límit entre les eres Mesozoica i Cenozoica.
Víctimes i supervivents Vida marina Entre els grups que s'extingiren per complet es poden trobar: Els ammonits, que s'alimentaven probablement de plàncton. Els rudists, un grup de petxines, els majors constructors de barreres coral·líferes del Cretaci. Els inoceràmids, parents enormes de les vieires actuals. Els mosasaures, uns rèptils marins enormes que eren els predadors dominants al mar. Els plesiosaures, un altre grup de grans rèptils predadors marins.
Els plànctons també van rebre un fort impacte, especialment els cocolitofòrids (algues planctòniques microscòpiques formadores de guix i que, per tant, donen el nom al període Cretaci).
Vida terrestre Els grups que s'extingiren per complet inclouen: Els dinosaures no aviaris; molts paleontòlegs opinen que les aus són dinosaures sobrevivents. Els pterosaures.
També hi ha haver grups que van rebre un fort impacte, com ara: Les aus. Alguns grups s'extingiren, com per exemple els Enantiornithes i els Hesperornithiformes. Els marsupials. Els marsupials de l'hemisferi nord s'extingiren, mentre que aconseguiren sobreviure a Sud-amèrica i Austràlia. Els musclos d'aigua dolça i els cargols també sofriren moltes baixes a Nord-amèrica. A Amèrica del Nord, es podrien haver extingit fins al 57% de les espècies vegetals. El restabliment de les plantes durant el Paleocè començà amb una proliferació d'espores de falgueres, com sol passar després de greus desastres naturals.
Altres grups, en canvi, no van quedar gaire afectats: Els insectes. En el seu registre fòssil, no hi ha indicis d'una reducció de la diversitat, a diferència del que succeí durant l'extinció permiana. Els amfibis. Les tortugues. Els lepidosaures. Inclouen les tuatares, les sargantanes, les serps i els Amphisbaenia. Els campsosaures (arcosauromorfs semiaquàtics); finalment s'extingiren a principis de l'Oligocè. Els cocodrils, al·ligators, caimans... Les aus modernes. Els monotremes o mamífers ponedors d'ous. Els multituberculats, que s'extingiren a principis de l'Oligocè. Els placentaris, avantpassats de la majoria de mamífers moderns.
Possibles factors Malgrat el fort impacte d'aquesta extinció, no va ser pas uniforme, cosa que fa que hom es pregunti per què alguns grups s'extingiren per complet mentre que d'altres quasi no foren afectats.
Sembla que hi ha alguns factors que van contribuir a l'extinció de certs grups:
Els organismes que depenien de la fotosíntesi s'extingiren o sofriren moltes baixes, tant el plàncton com les plantes terrestres. El mateix va passar amb els organismes que depenien d'una cadena alimentària lligada als organismes fotosintètics, com ara els tiranosàurids (que s'alimentaven de dinosaures herbívors, que, al seu torn, menjaven plantes). Els organismes amb closques de carbonat de calci també s'extingiren o sofriren moltes baixes, entre aquests, els cocolitofòrids i molts grups de mol·luscs, incloent-hi els ammonits, els rudists, els caragols d'aigua dolça i els musclos. Els organismes que s'alimentaven d'aquestes criatures també reberen un fort impacte. Per exemple, es creu que els ammonits eren el principal aliment dels mosasaures. Els omnívors, insectívors i carronyaires semblen haver estat capaços de sobreviure sense gaire problemes. S'ha de recordar que, al final del Cretaci, sembla que no hi havia cap mamífer purament carnívor o herbívor. Molts mamífers, així com les aus que sobrevisqueren a l'extinció, s'alimentaven de larves, insectes, cucs, cargols, etc., els quals s'alimentaven de matèria vegetal morta. Així doncs, van resistir l'esfondrament de les cadenes alimentàries basades en les plantes perquè estaven situats en cadenes alimentàries basades en els detritus. En els ecosistemes d'aigua dolça, es van extingir pocs grups d'animals. Aquests ecosistemes tendeixen a estar menys lligats a l'aliment dels vegetals vius, i aprofiten els detritus que arriben de la terra. Una situació similar, però més complexa, va tenir lloc als oceans. Per exemple, els animals que viuen a la zona pelàgica depenen quasi totalment de la producció primària dels fitoplànctons. Molts dels animals que viuen al fons marí s'alimenten de detritus, o almenys són capaços de fer-ho. Això va fer que l'extinció colpegés amb més força els animals de la zona pelàgica que els del fons marí. Cap animal terrestre de dimensions majors a les d'un gat va sobreviure. Els supervivents respiradors d'aire més grans, els cocodrilians i els campsosaures, eren semiaquàtics. Els cocodrilians moderns poden viure com a carronyaires i poden sobreviure fins a un any sense menjar. A més, les seves cries són petites, creixen lentament i s'alimenten principalment d'invertebrats durant els primers anys de vida, així que depenen d'una cadena alimentària basada en els detritus.
Durada Aquest és un tema controvertit, car algunes de les teories sobre les causes de l'extinció requereixen una extinció ràpida en un període relativament curt (entre uns quants milers i unes quantes desenes de milers d'anys), mentre que d'altres requereixen períodes més curts. A més, és una pregunta difícil de respondre, ja que: El registre fòssil és tan incomplet que, probablement, moltes de les espècies extintes es van extingir en realitat bastant de temps després del fòssil més recent que se n'ha trobat (efecte Signor-Lipps). Els científics han trobat molt poques capes contínues de roques amb fòssils que cobreixin un període des d'uns quants milions d'anys abans de l'extinció fins uns quants milions d'anys després. Els pocs indicis que es tenen suggereixen un procés diferent per a l'extinció marina i la terrestre, i la marina va ser bastant complexa.
Dinosaures no aviaris del Paleocè Sloan i d'altres han publicat documents en què suggereixen que alguns dinosaures van sobreviure fins als inicis del Paleocè, i que per tant l'extinció dels dinosaures fou gradual (en canvi, no mencionen els altres aspectes de l'extinció). Llurs arguments estan basats en la troballa de fòssils de dinosaure en la formació de Hell Creek que es troben a 1,3 metres (equivalents a 40.000 anys) per sobre del límit K-Pg. S'han trobat altres restes similars en altres llocs del món, com ara la Xina.
En canvi, molts científics opinen que la posició dels fòssils d'aquests suposats dinosaures del Paleocè és artificial; és a dir, que l'erosió els va extreure de llur posició inicial i els va tornar a dipositar en sediments més tardans. També s'han trobat restes d'arcosaures i ictiosaures en capes del Miocè. Quant als «dinosaures del Paleocè»: Totes les restes fòssils són fragments que podrien haver-se mogut de la seva posició originària. No hi ha dinosaures complets ni conjunts ossis que puguin haver vingut d'un sol exemplar. La immensa majoria de fòssils de dinosaure en capes del Paleocè són dents, els fòssils més susceptibles de canvi de situació, ja que són petites i prou resistents com per a resistir, sense marques visibles, processos que destruirien altres ossos.
Els indicis sobre l'extinció marina Pope, D'Hondt i Marshall van resumir la informació disponible sobre l'extinció marina: L'extinció massiva de plàncton marí sembla haver estat sobtada i se situa al límit exacte K-Pg. Marshall i Ward van trobar una important extinció d'ammonits en el límit K-Pg o a prop d'aquest, una extinció més lenta i menys important una mica abans, una extinció gradual de molts bivalves ben abans del límit i una petita i progressiva reducció de la diversitat dels ammonits a finals del Cretaci.