Labadia de Cava o de la Santíssima Trinitat, formalment abadia territorial de la Santissima Trinità di Cava de' Tirreni - Abbazia territoriale di Santissima Trinità di Cava de' Tirreni ; Abbatia Territorialis Sanctissimae Trinitatis Cavensis - és una abadia benedictina al terme comunal de Cava de' Tirreni i alhora una seu episcopal de l'Església catòlica, sufragània de l'arquebisbat de Salern-Campagna-Acerno, que pertany a la regió eclesiàstica de la Campània.
El 2013, tenia 8.000 batejats sobre 8.000 habitants. En 2015, està regida per l'abat benedictí Michele Petruzzelli.
Territori La circumscripció eclesiàstica té una única parròquia, que és la mateixa abadia. Està situada sobre un turó, a uns 400 metres sobre el nivell del mar i a uns tres kilòmetres del centre de la ciutat de Cava de' Tirreni, a poca distància de la Costiera Amalfitana i de l'Agro Nocerino Sarnese.
Història 1011: La fundació El fundador de l'Abadia de la Santíssima Trinitat de la Cava va ser sant Alferi Pappacarbone, noble salernità d'origen longobard format a l'Abadia de Cluny. En 1011, es va retirar a fer vida eremítica a una gruta, anomenada Arsicia, al pendent del mont Finestra (en l'actual territori de la ciutat de Cava de 'Tirreni). Alferi no era el primer eremita de la cova, però. L'any 988, el monjo de Montecassino Liuzio, també anomenat Lleó d'Òstia, en tornar d'un pelegrinatge a Palestina, la va habitar durant algun temps.
La fama de santedat d'Alferi va atraure molts altres que el volgueren imitar i n'esdevingueren deixebles. Alferi, cap d'aquesta comunitat, va erigir, en un pla costerut entre la cova i el riu Selano, una església de grandària considerable, i va construir a l'oest de la mateixa un petit monestir, nucli original de l'abadia actual. L'obra es va fer sobre algunes ruïnes romanes del , encara parcialment visibles en el subsòl de la basílica.
En 1025, Alferi havia acabat feia poc l'església; el príncep de Salern Guaimar III i son fill Guaimar IV, amb un diploma, donaren a la nova comunitat la zona boscosa i les terres agrícoles que envoltaven la cova Arsicia entre el riu Selano i els dos rierols afluents Sassovivo i Giungolo. També atorgaren privilegis, com ara exempcions d'impostos i la lliure designació dels abats per part dels predecessors o per elecció de la mateixa comunitat.
Segles XI-XIII: els "sants abats" Els tres primers segles de l'abadia foren brillants; els quatre primers abats foren canonitzats (Alferi Pappacarbone, Lleó I, Pere I Pappacarbone i Costabile Gentilcore) i vuit abats més són beats (Simeó, Falcó, Marí, Benincasa, Pere II, Balsamo, Lleonard i Lleó II).
En van destacar Pere I, net d'Alferi, que va expandir la influència del monestir i va donar lloc a una poderosa congregació monàstica: l'Ordo Cavensis (Orde de Cava), amb centenars d'esglésies i monestirs dependents repartits per tot el sud d'Itàlia. La seva influència espiritual i temporal cresqué gràcies al favor dels prínceps de Salern. Durant l'abadiat de Pere, ingressaren en la congregació més de 3.000 monjos i en 1092 l'abadia fou visitada pel papa Urbà II, que l'havia conegut a Cluny i va consagrar l'església.
Els prínceps i senyors, a més de donar finques, béns i privilegis, també donaren a l'abadia la propietat o el dret de patronat d'esglésies i monestirs. Els papes, a més de confirmar les donacions, concediren a l'abadia el privilegi d'exempció. D'aquesta manera, l'abat de Cava de' Tirreni va arribar a tenir una jurisdicció espiritual, depenent només del papa, sobre les terres i les esglésies que l'abadia tenia en propietat. Al seu torn, Cava esdevingué una pedra angular per als papes, que hi podien confiar completament: li encomanaren la custòdia d'alguns antipapes. upright=0.5|miniatura|Escut sobre el portal d'ingrés de l'Abadia de SS. Trinità di Cava
Segles XIV-XV: comanda cardenalícia El representa per a la comunitat un període de replegament sobre si mateixa. Van dedicar-se a la defensa i l'administració dels béns temporals i s'hi produïren belles obres d'art, però el seu impacte espiritual i social, en part per les convulsions polítiques, va disminuir molt. El 7 d'agost de 1394 el papa Bonifaci IX va donar el títol de ciutat Cava de' Tirreni, elevant-la al rang de diòcesi.
El monestir va deixar d'ésser governat per un abat i ho fou per un prior subjecte al bisbe; la comunitat de monjos va passar a formar el capítol de la catedral. El bisbe era un clergue secular que gaudia de tots els privilegis i tots els drets d'un abat regular sobre l'abadia cavenca. Residia en l'abadia, l'església de la qual va esdevenir la catedral de la nova diòcesi. En 1431, l'abat Angelotto Fosco fou elevat a la dignitat cardenalícia i va voler mantenir en comanda, rebent-ne les rendes, l'abadia i la diòcesi cavenques: començà llavors el període dels abats comendataris.
L'abadia fou tinguda en comanda durant més de setanta anys per abats que no residien habitualment al monestir, i que nomenaven vicaris generals; alguns vicaris també van rebre el títol episcopal. Entre 1457 i 1459, fou vicari general de l'abat comanador Ludovico Scarampi Niccolò Forteguerri, parent del papa Pius II, qui era fill de Vittoria Forteguerri.
En els primers anys, els vicaris es van encarregar de l'administració dels béns i milloraren la gestió de les propietats monàstiques. La majoria dels contractes agrícoles i préstecs a mitjà termini pel dret d'ús dels propis fons van ser del tipus complantandum; per això es van reduir en els últims anys algunes possessions, com el priorat de Santa Maria di Cursosimum (prop de Noja). En els anys següents, els custodis van començar a fer servir un nou tipus de contracte, pastinatio ad medietatem (una mena de subespècies de parceria), amb el qual l'abadia rebia la meitat dels fruits de la terra i que podria ésser en part pagada en efectiu. Les coses, però, no van anar millor. A causa de les dificultats que trobaven per al transport dels béns al monestir, sovint els productes bàsics eren valorats en diners. El llogater, en la majoria dels casos, pagava menys del que corresponia, ja que els comanadors no coneixien bé l'extensió de les terres arrendades. Any rere any, els ingressos del monestir van tendir a disminuir.
Es va fer una verificació rigorosa dels havers, ingressos i del cobrament de comptes, durant el període del cardenal Scarampi, presumiblement l'any 1459: es reflectí al Liber censum Cavæ, que conté un registre d'una sèrie d'actius, amb els seus ingressos anuals, situats a la vall Metelliana i classificats per zones homogènies. També es redactà el llibre del cens i els ingressos, el Primum regestrum et Inventarium domini Joannis de Aragonia, escrit per Tommaso de Lippis, comissionat i procurador del monestir sota el govern del comanador Joan d'Aragó.Massimo Buchicchio, Reverendissimi in Christo Patres et Domini Cardinali commendatari de la abbazia de la Sanctissima Trinità et Episcopi de la cità de La Cava, Cava de' Tirreni 2011
Quan en 1485 el papa Innocenci VIII va fer comendatari el cardenal Oliviero Carafa, l'Abadia de la Santíssima Trinitat ja havia perdut la seva antiga glòria de virtut i santedat. Al monestir, en els priorats, parròquies i esglésies més remotes els pocs monjos restants vivien sense respecte per la regla, en total llibertat i autonomia. El cardenal Carafa va abandonar a la comanda i decidí de reformar la comunitat i tornar-la a la vida claustral regular. El 10 d'abril de 1497, una butlla del papa Alexandre VI va unir l'abadia a la Congregació de Santa Justina de Pàdua, ja reformada. Acaba així també la història de l'Orde de Cava.
La unió contrastada de l'abadia a la Congregació de Santa Justina Els monjos havien mantingut la jurisdicció episcopal de Cava des del temps de Bonifaci IX, però en passar a Santa Justina, s'establí que a la mort dels monjos, també se suprimís la jurisdicció del bisbat de Cava. Els monjos de la nova congregació, liderats per dom Bessarione de Xipre, del monestir de San Severino i Sossio (Nàpols), van prendre possessió de l'abadia.
L'annexió de l'abadia cavenca a la Congregació de Santa Justina fou en principi ben vista pel poble de Cava, però no volien la supressió del bisbat, ja que es va considerar perjudicial per al prestigi i els drets de l'urbs episcopalis Cavensis: el desembre de 1503, es van rebel·lar contra els monjos. El conflicte va esclatar quan l'abat Michele di Tarsia es va negar a reconèixer el compromís assumit abans per l'abat Arseni d'erigir un nou episcopat a Cava. L'abat Michele també va obtenir del papa Juli II la declaració de nul·litat de l'acord previ. El 6 de març de 1507, Dimecres de Cendra, la població de Cava, dirigida per Ferdinando Castriota, la família Longo i altres membres de la universitat, va entrar al monestir i va començar a saquejar les cel·les i els apartaments de l'abat. Els monjos es van refugiar al convent de Sant’Angelo in Grotta a Nocera Inferiore, mentre que l'església de l'abadia va ser confiada als sacerdots diocesans. El nunci apostòlic de Nàpols, el cardenal Niccolò Fieschi, després d'uns quinze dies, va confirmar els religiosos en la possessió de l'abadia i va excomunicar els cavesos.
Segles XVI-XVIII: el renaixement En el transcurs dels segles - l'abadia va ser remodelada arquitectònicament. L'abat dom Giulio De Palma va reconstruir l'església, el seminari, el noviciat, i diverses altres parts del monestir, però encara hi ha elements medievals significatius. També s'organitzaren l'important arxiu, amb prop de 15.000 pergamins des del fins al i la biblioteca, que conté valuosos manuscrits i incunables.
Segles XIX-XXI: la supressió, la restauració, la redimensió territorial La supressió napoleònica, gràcies a l'abat Don Carlo Mazzacane, va passar sense causar danys greus a l'abadia: 25 monjos van quedar per guardar el Stabilimento (que era el títol donat a l'abadia) i el Mazzacane en va ser el seu director. La restauració, després de la caiguda de Napoleó, va donar lloc a una renovació de l'esperit religiós.
Després de l'abolició de la llei de 7 juliol 1867, l'abadia va ser declarada Monument Nacional i confiada en custòdia de moment a la comunitat monàstica, salvar-se d'aquesta manera, de la ruïna a què va ser a trobar-se amb tantes altres abadies italianes il·lustres.
El 1972 el territori de l'abadia va ser reduïda per la venda del terreny de 21 parròquies de la província de Salern i d'una a la província de Potenza a l'atenció dels bisbes veïns.
L'abadia territorial es va sotmetre a una nova reestructuració el 1979, quan el seu territori es va reduir a només quatre parròquies, a més de la gestió dels santuaris de Maria Santissima Avvocata sopra Maiori, de l'Avvocatella a San Cesareo i de San Vincenzo Ferreri a Dragonea.
En virtut del decret Sanctissimae Trinitatis Cavensis de la Congregació per als Bisbes del 20 d'agost de 2012Text del decret a AAS 105, 2013, p. 226-227. les parròquies de les zones del Corpo di Cava i Sant Cesareo a la ciutat de Cava de' Tirreni i la fracció de Dragonea a la localitat de Vietri sul Mare van passar sota la jurisdicció de la l'arxidiòcesi d'Amalfi-Cava de 'Tirreni. El decret va ser executat el 19 de gener de 2013.Butlla d'execució de la pàgina oficial. Es manté a la comunitat monàstica la cura de la catedral monàstica, també el santuari de Madonna Avvocata sopra Maiori, propietat de l'abadia.
El poder temporal de l'Abadia, feus i dependències Des de la seva fundació fins als nostres dies l'abadia ha tingut un paper clau en els assumptes de molts centres socials civils i religiosos ubicats al sud d'Itàlia, on estenia el seu govern directe.
LOrdo Cavensis, en l'apogeu del seu poder, tenia branques denses a Basilicata, Calàbria, Puglia, Campània i fins i tot a Roma. D'acord amb el monjo benedictí Paul Guillaume, historiador i arxiver de l'abadia al , pertanyien a l'ordre cavense menys 77 abadies, priarats 100, 20 monestirs, 10 d'obediència, 273 esglésies.