El Teatre d'operacions de la Mar Mediterrània va ser l'escenari de moltes batalles en la mar Mediterrània entre les forces navals de les Potències Centrals i de la Triple Entesa durant la Primera Guerra Mundial. Cap dels contendents va poder establir fermament el seu domini en aquest mar malgrat els esforços que van realitzar.

Les forces en el camp de batalla La Triple Entesa La Regia Marina Quan van esclatar les hostilitats amb Àustria-Hongria, el Regne d'Itàlia tenia en la seva flota (Regia Marina) sis vaixells de guerra classe dreadnought, el prototip del Dante Alighieri, el Giulio Cesare, el Conte di Cavour, el Leonardo da Vinci (classe Cavour), l'Andrea Doria, el Caio Duilio (classe Doria) i el Benedetto Brin (classe Regina Margherita). Aquesta flota tenia la seva base a Tàrent i estava sota el comandament de Luigi di Savoia-Aosta.Detailed War in the Mediterranean sea

miniatura|esquerra|Conte di Cavour (1911) Durant tot el conflicte, l'armada italiana va concentrar tots els seus esforços en la lluita contra l'enemic austríac en la mar Adriàtica,On the Edge of the Great War: Italian Combined Operations in the Adriatic, 1915-18 que es va traduir en una sèrie d'operacions navals en un esforç de les dues parts per superar al seu oponent de qualsevol manera, amb bombardejos a la costa, la guerra submarina i la nova arma italiana representada pel MAS (Motoscafo Armato Silurante), que va tenir un èxit considerable (incloent-hi els mitjans de comunicació) durant la guerra.

L'armada italiana va mantenir una actitud passiva durant la primera part del conflicteLe Operazioni costiere della Marina sense realitzar cap ofensiva important, encara que va perdre el Benedetto Brin (27 de setembre de 1915) i el Leonardo da Vinci (2 d'agost de 1916) a causa de dues explosions es va produir dins dels dos cuirassats, encara que alguns historiadors parlen de sabotatges d'Àustria-Hongria).

Els italians van desenvolupar durant l'última part de la guerra una nova arma que permetia incursions victorioses contra vaixells molt més grans, el MAS (Motoscafo Armato Silurante), que comandat per Luigi Rizzo va causar l'enfonsament dels cuirassat SMS Wien i el SMS Szent István a l'illa de Premuda al desembre de 1917.Article del New York Times sobre l'esfonsament de l'Austria Wien

També van desenvolupar una altra arma més petita i insidiosa, el SLC (Siluro a Lenta Corsa), un minisubmarí que permetia a dos operadors bussejar per a dur a terme accions contra les naus enemigues i que va permetre als oficials Raffaele Rossetti i Raffaele Paolucci colar-se al port de Pula a l'1 de novembre de 1918 i enfonsar el SMS Viribus Unitis, el vaixell insígnia de la flota austro-hongaresa .

La Marine Nationale L'armada francesa (Marine Nationale) es va involucrar de forma marginal en la mar Mediterrània, ja que estava concentrada en la campanya dels Dardanels, en l'ofensiva del Canal de Suez i en la campanya del Sinaí i Palestina. Les unitats lleugeres estaven donant suport al bloqueig del canal d'Òtranto i escoltant les tropes que es desplaçaven entre el nord d'Àfrica i França. La flota estava sota el comandament d'Auguste Boué de Lapeyrère.

La Royal Navy L'armada britànica (Royal Navy) es va dedicar a la mediterrània a la caça del SMS Goeben tan aviat com va esclatar la guerra amb diverses unitats situades en les bases de Gibraltar, Malta i d'Alexandria per a protegir la ruta de la Mediterrània, vital per a la connexió entre la metròpoli i les seves colònies d'orient. Les unitats angleses més pesades van arribar a la Mediterrània durant la campanya dels Dardanels, però després de l'entrada d'Itàlia a la guerra, diverses unitats lleugeres i una divisió de creuers pesats es van establir a Bríndisi, que junt amb altres vaixells armats van realitzar el bloqueig del canal d'Òntranto i van garantir el manteniment de les xarxes antisubmarines situades al llarg del canal d'Òtranto. Aquesta flota va establir la seva base a Malta, sota el comandament d'Archibald Berkeley Milne.

Les Potències Centrals La k.u.k Kriegsmarine miniatura|Flota de la k.u.k.K en el port de Pula L'Imperi Austrohongarès tenia una flota (kaiserliche und königliche Kriegsmarine, k.u.k.K) de mida mitjana quan va esclatar la guerra,La marina imperiale di Vienna 1814–1918 però posseïa una sortida al mar insignificant (aproximadament des de Trieste fins a Kotor) en comparació amb la immensitat del seu imperi. A més, no tenia ni colònies ni bases navals fora d'aquesta franja de costa, i a pocs quilòmetres estaven les costes italianes ben protegides de l'enemic i de la seva flota.

L'armada austrohongaresa tenia quatre cuirassats de la classe Tegetthoff i un altre més vell de la classe predreadnought del tipus Radetsky, un bon nombre de creuers lleugers de la classe Helgoland i un destructor modern de la classe Tatra, així com un nombre de submarins, però a causa del bloqueig del canal d'Òtranto per part de la flota enemiga, els alemanys gairebé van ser incapaços d'arribar amb pocs submarins per a reforçar les bases dels seus aliats, un dels quals es van enfonsar el creuer italià Amalfi el 1915. Tenia la seva base a Pula i estava sota el comandament d'Anton Haus.

La Kaiserliche Marine La flota de l'Imperi Alemany (Kaiserliche Marine) en la Mediterrània només es va limitar a l'ús dels U-Boot, ja que el bloqueig de Gibraltar per part dels anglesos impedia l'entrada d'unitats de superfície. Els únics vaixells de superfície a la Mediterrània eren els quals estaven presents en l'inici de les hostilitats, el SMS Goeben i el SMS Breslau, però aviat va formar part de l'armada turca (augmentant significativament el seu potencial d'acció) encara que es van mantenir comandament i la tripulació alemanya. La flota estava comandada per Wilhelm Anton Souchon.

L'Osmanlı Donanması L'armada de l'Imperi Otomà (Osmanlı Donanması) tenia diverses unitats lleugeres i alguns submarins per a col·locar de mines, però poques unitats de batalla, excepte dos cuirassats obsolets de la classe Brandenburg comprats a l'Imperi Alemany el 1910: el Turgut Reis i el Barbaros Haireddin. Els turcs van tenir una important actualització amb l'arribada del SMS Goeben i del SMS Breslau, que van ser especialment una amenaça en la mar Negra evitant que la flota de l'Imperi Rus (Voenno-morskoj flot Rossijskoj Imperii) s'unís amb les flotes aliades a la Mediterrània.

Batalles 1914

Les gran potències bel·ligerants es van veure obligades a utilitzar la mar Mediterrània des del principi de la guerra. França escortava les flotes aliades a través de la mar Mediterrània per a la defensa de les incursions enemigues i diversos bucs britànics van ser enviats a Malta per a enfortir la flota britànica a la Mediterrània. Mentrestant Alemanya va iniciar «oficialment» les hostilitats al mar quan el creuer de batalla SMS Goeben i el creuer lleuger SMS Breslau van bombardejar la ciutat francesa de Bizerta (en l'actual Tunísia) .

El Kaiser Guillem II de Prússia havia ordenat que, en cas de guerra, els capitans del SMS Goeben i el SMS Breslau haurien de decidir entre realitzar incursions a la Mediterrània occidental per a impedir el trànsit de tropes franceses del nord d'Àfrica a Europa, o intentar travessar l'estret de Gibraltar i tornar a aigües alemanyes a través de l'Atlàntic. El 3 d'agost de 1914, les dues naus es dirigien cap a Algèria quan el contraalmirall Wilhelm Souchon va rebre la notícia de la declaració de guerra a França. Seguint les ordres del Kaiser, el SMS Goeben va bombardejar el port de Philippeville (actualment Skikda, Algèria) durant uns 10 minuts en el matí del 3 d'agost, mentre que el SMS Breslau atacava Bône (actualment Annaba). A continuació, els almiralls Alfred von Tirpitz i Hugo von Pohl van rebre ordres secretes de dirigir-se cap a Constantinoble, en contrast amb la voluntat del Kaiser i sense el seu coneixement.

Souchon es va dirigir primer cap a Messina, ja que el SMS Goeben necessitava proveir-se de carbó per a arribar a Constantinoble. Durant el viatge, les dues naus es van creuar amb dos creuers de batalla britànics, el HMS Indefatigable i el HMS Indomitable, però Alemanya encara no havia declarat la guerra a la Gran Bretanya i no van realitzar cap hostilitat. Malgrat això, els britànics van tractar de perseguir als vaixells alemanys però Souchon va ser capaç de superar en velocitat i arribar a Messina el 5 d'agost.

miniatura|Un vaixell de l'Armada britànica, mentre persegueix els dos vaixells alemanys (1914) El subministrament a Messina es va complicar per la declaració de neutralitat d'Itàlia que havia anunciat el 2 d'agost. Segons el dret internacional, els vaixells bel·ligerants només podien quedar-se 24 hores en un port neutral.Segona Convenció de l'Haia, capítol 13. Les autoritats italianes del port de Messina es van mostrar complaents i van permetre al SMS Goeben i el SMS Breslau romandre en el port durant unes 36 hores, mentre el subministrava carbó d'uns vaixells mercants alemanys. Les reserves de carbó de SMS Goeben no van ser suficients per a arribar a Constantinoble i Souchon va organitzar una reunió amb un altre punt de suministre de carbó en la mar Egea. La flota francesa es va mantenir a la Mediterrània occidental seguint les directrius de l'almirall Augustin de Boué La Peirèra, comandant de la flota francesa de la Mediterrània, que estava convençut que Souchon tractaria de fugir cap a l'Atlàntic o arribar al port austríac de Pula.

La flota alemanya va salpar de Messina el 6 d'agost i es va dirigir cap a la Mediterrània oriental. Els dos creuers de batalla britànics eren a 100 milles de distància mentre que un tercer creuer, el HMS Inflexible, s'estava subministrant de carbó al port de Bizerta. L'única força naval britànica que estava ubicada a la ruta d'en Souchon va ser la 1st Cruiser Squadron (la 1a esquadrilla de creuers) formada per quatre creuers cuirassats: HMS Defence, l'HMS Black Prince, HMS Duke of Edinburgh i el HMS Warrior, sota el comandament del contraalmirall Ernest Troubridge.

La flota alemanya es va dirigir inicialment cap a la mar Adriàtica per a enganyar als perseguidors i van aconseguir confondre a Troubidge, que va navegar fins al començament de l'Adriàtica. Troubridge va fer marxa enrere després d'adonar-se del seu error i va ordenar al creuer lleuger HMS Dublin i a dos destructors llançar un atac contra els vaixells alemanys. Els guaites del SMS Breslau van albirar als atacants i en la foscor van poder escapar de l'atac sense ser descoberts.

Troubridge va deixar la persecució el 7 d'agost, convençut que qualsevol atac contra el SMS Goeben, armat amb canons de 280 mm, hauria portat als seus creuers cuirassats antiquats a un suïcidi. La ruta de Souchon cap a Constantinoble va esdevenir evident.

El SMS Goeben es va proveir de carbó a l'illa de Donusa, propera a Naxos. A la tarda del 10 d'agost, els dos vaixells van entrar en els Dardanels. Van ser rebuts per una escorta d'honor que els va portar a l'interior de la mar de Màrmara. Per a superar les limitacions de la condició de país neutral de l'Imperi Otomà, el 16 d'agost Alemanya va traslladar els dos vaixells a l'armada otomana. Al 23 de setembre, Souchon va acceptar el comandament de l'armada otomana. El SMS Goeben va ser rebatejat amb el nom de Yavuz Sultan Selim i el SMS Breslau amb Midilli; les seves tripulacions alemanyes es van posar els uniformes otomans i el fes. Els dos vaixells van ser utilitzats contra la flota russa de la mar Negra i van representar una amenaça constant per a les operacions aliades a la mar Mediterrània i a la mar Negra.

1915 El bloqueig del canal d'Òtranto

miniatura|Vaixells pesquers britànics abandonen la seva base de l'Adriàtica per a participar en el bloqueig del canal d'Òtranto.