El Concert per a piano en la menor, op. 54, és un concert de Robert Schumann, iniciat a finals de maig i acabat el 31 de juliol de 1845 (basat parcialment en material de 1841). L'obra es va estrenar a Leipzig el 4 de desembre de 1845 amb Clara Schumann tocant la part solista i Ferdinand Hiller, dedicatari de l'obra, dirigint l'orquestra.
Origen i context Schumann acostumava a concentrar-se intensament en determinats gèneres durant etapes concretes de la seva trajectòria: als anys trenta es va dedicar sobretot al piano; el 1840 el va consagrar al lied; el 1841 a la simfonia; i, entre 1842 i 1847, a la música de cambra. És en aquest marc que va saber integrar el seu profund coneixement pianístic amb les noves vies que explorava en la música de cambra, fet que va donar lloc a obres cabdals com el Quintet per a piano, op. 44, i el Quartet per a piano, op. 47, totes dues compostes el 1842.
El Concert per a piano neix precisament en aquest període de canvi. Schumann considerava que el gènere del concert travessava una certa crisi: el 1839 escrivia a la seva promesa, Clara Wieck, que no volia crear una obra concebuda únicament per al lluïment tècnic, sinó que aspirava a obrir noves vies expressives. En aquell moment, molts concerts es limitaven a ser peces espectaculars però poc profundes, pensades sobretot per destacar el solista. Només alguns compositors, com Chopin o Mendelssohn, aconseguien unir veritable substància musical amb virtuosisme.
Entre 1827 i 1839, Schumann va iniciar diversos projectes de concert per a piano que, tanmateix, no va arribar a completar. El punt d’inflexió es produí el maig de 1841, amb la composició d’una Fantasia per a piano i orquestra en un sol moviment. Amb el temps, aquesta peça seria revisada i ampliada fins a donar lloc a la versió definitiva del concert, culminada el 1845.
El Concert per a piano és, dels tres concerts escrits per ell -per piano, violí i violoncel-, el primer d'ells i és considerat com una de les columnes bàsiques del repertori per a piano i orquestra. Schumann havia compost el 1841 una fantasia per a aquesta combinació, però no estant satisfet amb ella la va deixar reposar durant un temps. El 1845 la va revisar acuradament i va afegir a l'inicial dos altres moviments, de manera que va formar el seu Concert per a piano. El resultat va ser una obra singular, allunyada del model de concert establert per Mozart i consolidat per Beethoven, que el mateix Schumann va qualificar d'«alguna cosa entre concert, simfonia i gran sonata».
Referències
Categoria:Obres de Robert Schumann Categoria:Composicions en la menor Schumann Categoria:Composicions musicals del 1846 Categoria:Composicions per a piano de la dècada del 1840