Les ericàcies (Ericaceae) són una família de plantes angiospermes de l'ordre de les ericals (Ericales), dins del clade de les astèrides. Conté més de 4.000 espècies, agrupades en 121 gèneres. Als Països Catalans només hi són presents uns quants gèneres amb poques espècies nadiues, entre les més conegudes se'n poden citar l'arboç (Arbutus unedo), el bruc boal (Erica arborea), el bruc d'hivern (Erica multiflora), la nabinera (Vaccinium myrtillus), el neret (Rhododendron ferrugineum), la bruguerola (Calluna vulgaris) o la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi).
La majoria de plantes d'aquesta família viuen en climes temperats o freds, també es troben en muntanyes tropicals. La majoria són calcífugues (no poden viure en terres calcàries) però hi ha excepcions com el bruc d'hivern (Erica multiflora) que, al contrari, és calcícola o l'arboç (Arbutus unedo) que és més freqüent en terres àcides però també es troba en terres calcàries. La majoria tenen fongs simbiòtics en les arrels.
Descripció Són arbusts o arbrets de fulla perenne o caduca i més rarament lianes. Les fulles són simples i poden estar disposades de manera oposada, en espiral o en verticils, sense estípules, el marge pot ser enter o serrat, en alguns casos revolut. Les flors són generalment hermafrodites i s'agrupen en inflorescències terminals o axil·lars, habitualment racemoses. Al periant el calze pot tenir entre 2 i 7 sèpals, habitualment 4 o 5, soldats a la base, la corol·la té entre a i 7 pètals, habitualment 4 o 5, habitualment soldats formant una mena de copa. A l'androceu hi pot haver entre 2 i 16 estams, freqüentment 5 o 10. Al gineceu l'ovari és ínfer, habitualment amb 4 o 5 carpels am un nombre d'òvuls que oscil·la entre 1 i molts, la placentació acostuma a ser axil·lar o parietal.El fruit pot ser una càpsula, una baia o una drupa, les llavors són petites o diminutes.
Ecologia Una de les característiques de les ericàcies és la seva adaptació als hàbitats oligotròfics, és a dir, hàbitats amb pocs nutrients, entre els elements que han facilitat aquesta adaptació es poden citar les micorrizes presents a les arrels i les seves fulles perennes amb una gran longevitat, unes característiques importants en aquest tipus d'hàbitats i que hauria facilitat la radiació de les ericàcies en els ecosistemes montans. Les micorrizes de les ericàcies són d'un tipus específic, el fong és sempre un membre dels ascomicots, les seves hifes formen una extrensa xarxa al voltant de les arrels i les penetren. Faciliten que les plantes puguin accedir als nutrients orgànics del sòl que no poden ser utilitzats per les plantes, una característica important en sòl amb pocs nutrients minerals.
Taxonomia Aquesta família va ser descrita per primer cop amb el nom dEricae l'any 1789, a l'obra Genera Plantarum del botànic francès Antoine-Laurent de Jussieu (1748 – 1836).
Subfamílies Dins d'aquesta família es reconeixen les següents nou subfamílies:
Enkianthoideae Pyroloideae Monotropoideae Arbutoideae Cassiopoideae Ericoideae Harrimanelloideae Epacridoideae Vaccinioideae
Gèneres Dins d'aquesta família es reconeixen els 121 gèneres següents:
Acrothamnus Acrotriche Agapetes Agarista Agiortia Allotropa Andersonia Andromeda Androstoma Anthopteropsis Anthopterus Arbutus Archeria Arctostaphylos Arctous Bejaria Brachyloma Bryanthus Calluna Cassiope Cavendishia Ceratiola Ceratostema Chamaedaphne Cheilotheca Chimaphila Comarostaphylis Conostephium Corema Cosmelia Costera Craibiodendron Cyathodes Cyathopsis Daboecia Decatoca Demosthenesia Didonica Dielsiodoxa Dimorphanthera Diogenesia Disterigma Dracophyllum Elliottia Empetrum Enkianthus Epacris Epigaea Eremotropa Erica Eubotryoides Eubotrys Gaultheria Gaylussacia Gonocalyx Hemitomes Kalmia Kalmiopsis Lateropora Lebetanthus Ledothamnus Leptecophylla Leucopogon Leucothoe Lissanthe Lyonia Lysinema Macleania Melichrus Moneses Monotoca Monotropa Monotropastrum Monotropsis Montitega Mycerinus Needhamiella Notopora Oligarrhena Oreanthes Ornithostaphylos Orthaea Orthilia Oxydendrum Paphia Pellegrinia Pentachondra Periclesia Phyllodoce Pieris Pityopus Planocarpa Pleuricospora Plutarchia Polyclita Prionotes Psammisia Pterospora Pyrola Rhododendron Rhodothamnus Richea Rigiolepis Rusbya Sarcodes Satyria Semiramisia Siphonandra Sphenotoma Sphyrospermum Sprengelia Stenanthera Styphelia Themistoclesia Thibaudia Trochocarpa Utleya Vaccinium Woollsia Xylococcus Zenobia
Història taxonòmica A les classificacions taxonòmiques anteriors a l'actual enfocament filogenètic, on només s'accepten grups monofilètics, part dels tàxons que avui dia fan part de la família de les ericàcies eren en famílies separades, els criteris d'aquests sistemes antics es basaven en la similitud de les característiques morfològiques i anatòmiques de les flors i els òrgans reproductors, els fruits, les fulles, etc.
Tradicionalment s'havien considerat de manera separada les famílies Ericaceae, Epacridaceae, Empetraceae, Pyrolaceae, Monotropaceae i Prionotaceae. Al sistema Cronquist (1981) l'autor fa notar, tot i mantenir-les separades, l'afinitat entre les famílies Ericaceae, Pyrolaceae, Monotropaceae, Epacridaceae i Clethraceae, aquesta darrera encara reconeguda com a família.
El gran canvi es va produir l'any 2002 arran de la publicació d'un estudi filogenètic que va presentar una nova delimitació de les ericàcies que incloïa les famílies Epacridaceae, Styphelioideae, Empetraceae, Pyrolaceae i Monotropaceae i subdividia la família resultant en vuit subfamílies monofilètiques: Enkianthoideae, Monotropoideae, Arbutoideae, Cassiopoideae, Ericoideae, Harrimanelloideae, Styphelioideae i Vaccinioideae.
A la primera versió del sistema de classificació APG (1998), la circumscripció de les ericàcies ja incloïa Empetraceae, Epacridaceae, Monotropaceae, i Pyrolaceae. A la segona versió, APG II (2003), a més de les anteriors també esmentava explícitament la inclusió de Prionotaceae i Vacciniaceae.
Usos Diverses espècies són conreades com a ornamentals o pels seus fruits. Entre les ornamentals es poden citar diverses espècies del gènere Rhododendron, els rododendres, on també s'hi inclouen les espècies anomenades azalees, que abans havien estat reconegudes dins el gènere Azalea, o del gènere Kalmia, tot i ser verinoses. Entre les que es cultiven pels seu fruits cal destacar les espècies del gènere Vaccinium, comercialitzats com a nabius tot i procedir d'espècies americanes.
Referències
Notes
Bibliografia
Cairney, JWG & Meharg, AA (2003). Ericoid mycorrhiza: a partnership that exploits harsh edaphic conditions. European Journal of Soil Science 54, p. 735-740
Enllaços externs
Ericaceae a L. Watson and M.J. Dallwitz (del 1992 endavant) Famílies de plantes amb flor Referència dels fruits de bosc neotropicals al Jardí Botànic de Nova York (molt detallat, índexs per a gèneres i espècies, etc.)