El primer cant de l'infern és l'inici de la Divina Comèdia escrita per Dante Alighieri entre el 1304 i el 1321 segons els diferents comentaristes, en què el protagonista es disposa a iniciar un viatge per l'inframon guiat per l'ànima del poeta Virgili. El poema està escrit en tercets encadenats de versos hendecasíl·labs en llengua vulgar florentina. De les diferents versions modernes en català, en aquest article s'ha utilitzat la de Joan Francesc Mira (en vers lliure i prosa publicada per Proa en l'any 2000 i després el 2010 per Edicions 62).
En aquest primer cant el poeta, després de trobar-se perdut en una selva (del pecat) per haver-se apartat del camí recte, es disposa a iniciar el viatge per l'infern. En aquest capítol apareixen els tres animals (pantera, lleó, lloba) símbol dels vicis luxúria, supèrbia, enveja, que li impedeixen el pas. Situació que només superarà amb l'aparició de l'ombra de Virgili que és el personatge designat per guiar-lo per l'Infern i el Purgatori, ja que al Paradís on no li és permès entrar, el guiarà Beatriu. El primer cant de lInfern de Dante Alighieri serveix de pròleg a tot el poema, i té lloc a la selva i després a la pujada que porta al turó; estem en la nit del 7 al 8 abril 1300 (Divendres Sant), o d'acord amb altres comentaristes entre 24 i 25 març 1300 (aniversari de l'Encarnació de Crist).
Síntesi Dante té trenta-cinc anys (en el mig, és a dir, la meitat de la seva vida) quan es troba, després d'haver perdut el "camí correcte" (la recta via), en un bosc fosc, al·legoria de la perdició i el pecat. Com més camina, aquest camí es torna més ombrívol, fosc i aterridor. En un moment donat, a la tarda, s'adona que s'ha perdut i ja no pot sortir. Així que decideix passar la nit allà. Al matí, Dante s'adona que el desperten els raigs del sol, que representen encara que al·legòricament, la presència de Déu en la Divina Comèdia. Així que gràcies a la llum del sol que li dona valor, força i energia; decideix continuar explorant. "En arribar però al peu d'un puig", tot just començat l'ascens del turó, tres feres (una pantera de pell jaspiada, un lleó amb el cap ben alt i amb fam voraç i una lloba que, per la seva magror, semblava : "com si carregara totes les enveges,") obstaculitzen el seu camí; tant és així que, havent perdut l'esperança d'arribar al cim, el poeta és rebutjat cap enrere a la vall de la perdició i cau del turó. Tot d'una, però, veu una figura, a la que pregunta si es tracta d'un home de carn i ossos, o un esperit. Amb el cor encongit, demana ajut: és l'ànima de Virgili.
Anàlisi del cant La selva - vv. 1-12 miniatura|La primera pàgina de l'Infern en un incunable il·luminat
"A la meitat del camí de la vida / em vaig trobar dins d'una selva obscura / perquè havia deixat la recta via". En el primer vers de la Divina Comèdia, Dante ens presenta la seva experiència com si fos una experiència col·lectiva, utilitzant l'adjectiu "nostra" en lloc de meva. Per a ell la meitat de la vida d'un individu són els trenta-cinc anys, per considerar que la vida mitjana per a un home era de 70 anys (ho va escriure al Convivio, IV 23, 6-10, al seu torn, citant el Llibre dels Salms) i és per això que s'ha pogut deduir l'any del seu naixement, el 1265. Ell parla de fet en el 1300, un any molt simbòlic, en el que va tenir lloc el primer jubileu"; D'altra banda en aquest primer cant ja introdueix el tema del viatge de què tracta el poema. El primer vers es fa ressò d'un passatge bíblic del Llibre d'Isaïes (38,10): "Pensava, enmig dels meus dies me n'aniré, a les portes de l'infern seré retingut per la resta dels meus anys, no veuré mai més el Senyor a la terra dels vius ". Alguns crítics han avançat una teoria confirmada sobre el valor de l'adjectiu "nostra", que seria atribuït al desig de Dante de posar en els versos de la Comèdia la quantitat més gran possible de nocions culturals: l'adjectiu, de fet, podria ser referit a l'anomenada "teoria del gran any històric". Aquesta teoria es va argumentar de manera natural pels estoics en l'antiguitat: en la seva opinió, el temps de vida del món és de 1300 anys, al començament del qual, els planetes (per descomptat en la teoria geocèntrica) estaven perfectament alineats; segons aquesta teoria, per tant, quan, 13.000 anys més tard tornés a succeir, el món seria víctima d'un gran incendi del qual després es regeneraria una nova terra poblada d'una nova humanitat. La teoria de l'estoïcisme, per tant, situa Dante precisament en la meitat de l'any de 1300, per la qual cosa es pot dir que l'any 1300 és, per als estoics, el 6500é any des de la creació del món. S'afirmaria aquesta teoria escatològica sobre la base d'alguns càlculs complicats que s'explicarien dins de la Comèdia. D'acord amb aquests càlculs, i la teoria estoica "in sé i per sé", l'alineació dels planetes hauria de tenir lloc el 8 de juny de 2007. Aquell any no hi va haver cap incendi regenerador i final, però la presència d'una teoria procedent de la filosofia estoica en la Divina Comèdia és realment fascinant i ben fundada, tot i que la millor de les hipòtesis segueix sent la del Dante de trenta-cinc anys que, després de la mort de Beatriu, es troba en una selva feta no només de pecat i perdició, sinó també de gran i terrible dolor === miniatura|esquerra|290px|«La selva obscura » (I, vv. 1-2). Dibuix de Federico Zuccaro, 1586/8.
El relat comença en meitat de l'acció ("in medias res"), sense cap preàmbul. Això permet a Dante evitar alguns punts "incòmodes" de la narració, durant els quals fingeix no recordar les coses, es desmaia o fins i tot està absent intel·lectualment, encara que sempre hi és físicament. El poeta s'ha perdut en una selva fosca, en un sentit al·legòric: un moment difícil en la vida del poeta i, més en general, l'anomenada selva del pecat o de l'error. Conegut com a "cronotopo" (espaitemps), la selva fosca en la Comedia representa la perdició i l'error igual que en les faules populars. La "recta via" per la seva part representa clarament la justícia, i llavors, el cronotopo oposat (el contrari de "desviació") moral, espiritual, etc.Sant Agustí a les Confessions (X, 35) parla de "immensa silva plena insidiarum et periculorum (un gran bosc ple de trampes i perills)." En el llibre bíblic Eclesiastès (7, 26) està escrit: "Em resulta més amarg que la mort a la dona, que és tota lligams : una xarxa el seu cor, cadenes dels braços. Qui agrada a Déu se n'escapa, però el pecador en queda presoner". En Convivio (IV, XXIV-12) Dante escriu: "Així l'adolescent, que entra a la selva errònia d'aquesta vida, no sabria trobar el bon camí, si pels seus majors no li fos ensenyat"
I quin dolor i quina por, és per al Dante-narrador (en el flashback amb el qual es conta tot el poema) recordar la "duresa" de la selva salvatge, intricada i difícil. Aquesta selva (o el pecat) era tan amarga que només la mort és una cosa una mica pitjor (entesa com la condemnació), però per parlar de les coses bones que el poeta es va trobar, es prepara a reviure aquella experiència: és el concepte de comèdia en si mateixa, que d'un inici dur i difícil es coronarà amb un final feliç. Dante no recorda bé com es va arribar a perdre, perquè una letargia dels sentits li va fer perdre el veritable camí (un cop més, és clar el sentit al·legòric sota el simple esdeveniment). Però, malgrat aquesta descripció negativa inicial, Dante ens diu que sempre hi ha una esperança de salvació: de fet, ell ha perdut la via recta ("smarrita"), però aquesta no s'ha perdut en el sentit de no poder tornar-la a trobar; això ens porta de nou al fet que aquesta obra segueix sent una "comèdia", amb inici negatiu (l'infern) i final positiu (el paradís).
El turó il·luminat pel sol - vv. 13-60 En un determinat moment, Dante arriba al peu d'un turó ("la dolça muntanya" al v. 77), on acaba la selva (aquella vall), darrere del qual el sol està pujant; això calma una mica la seva ansietat. La llum simbolitza la Gràcia divina que il·lumina el camí humà, per tant el turó és un camí de salvació, alguns autors l'han interpretat com la felicitat terrenal a la qual tot home tendeix naturalment. Dante creu que pot arribar dalt del turó amb les seves forces i comença a perdre aquella por que li havia omplert el cor durant la nit passada tan llastimosament, "amb tant de dolor". Els versos de Dante (... al peu d'un puig.... Mirant amunt ...S'aquieta un poc, llavors, aquell espant .... vv. 13-19) recorden els d'un salm bíblic (CXX, 1): "Vaig aixecar els ulls a una muntanya des de la qual m'arribarà l'ajut". El primer símil del poema està dedicat a aquesta sensació d'alleujament: com l'home que havent escapat del naufragi arriba amb dificultat a la platja i mira cap enrere per vigilar aquella aigua perillosa, així Dante es gira per veure el pas (camí) que mai deixà escapar persona viva. miniatura|Alessandro Vellutello, la selva del pecat (1534)
Aquest últim passatge és una mica fosc perquè és ambigu, no queda clar si el subjecte és el pas o la persona, i en tot cas vol dir que ningú és immune davant el pecat i ningú pot sortir-se'n sense la llum de la Gràcia divina. Dante descansa per un moment i reprèn la pujada (amb una perífrasi, el peu més baix sempre més ferm que l'altre, és a dir, perquè el peu de pivot estava per sota del que avança en el pas). Tot just començada la pujada, apareix una pantera molt veloç, i àgil, coberta d'una pell tota clapada, que no es vol apartar del davant de Dante, més aviat el rebutja cap enrere, amb paronomàsies (jocs de paraules) indicant vacil·lació, transmet un tartamudeig simulat, de Dante espantat. La pantera, així com els altres animals que seguiran, són símbols de virtut o debilitats específiques, d'acord amb les indicacions del bestiari medieval, i en aquest cas tots els antics comentaristes coincideixen en presentar-la com un símbol de la luxúria o l'enveja (representant Florència).
Dante no diu si aquesta pantera s'acosta o fuig, però apunta una referència sobre l'hora: era l'hora, al principi del matí, en què el sol pujava amunt amb les estrelles (la constel·lació) que eren amb ell... en el moment de la Creació. La primera constel·lació del zodíac és Àries, així que és un temps prop de l'equinocci de primavera, moment propici de l'any, cosa que fa esperar a Dante que podrà evitar aquella fera de pelatge alegre o sigui a clapes. Segons la creença medieval, és en aquesta estació quan Déu va crear el món i va posar en moviment les constel·lacions amb tota la seva bellesa. Però l'esperança desapareix immediatament per l'aparició d'un lleó, que sembla córrer vers Dante amb el cap alt i amb fam tan rabiosa, amb tal força que semblava que l'aire en tremolava. El lleó es coneix com un símbol d'orgull i altivesa. Immediatament també apareix una lloba, expressant amb el cos i en la magresa tota la seva cobdícia. Aquesta, segons Dante hauria fet desgraciada la vida de moltes altres persones, i se li acosta amb un aspecte tan aterridor que Dante perd tota esperança d'arribar al turó. La lloba és l'animal més perillós i és presentada com a símbol de la cobdícia (l'Església, que sempre vol més i més) - (i no, com diu la creença errònia, de l'avarícia; de fet, l'avarícia indica una tendència a guardar per a un mateix i no donar el que un ja té, l'avarícia, la luxúria o la cobdícia, indiquen la voluntat de tenir un bé en quantitat sempre major): la unió als bens terrenals és la més arrelada en l'home i la més difícil de superar. De fet Dante, com un avar o un jugador que compra tot fins que ho perd tot, ara se sent trist i desanimat, a causa de la bèstia sense pau, implacable. La lloba s'acosta a poc a poc i empeny Dante als indrets on calla el sol, és a dir, a la selva del pecat.