Literatura gallega és la literatura feta en gallec a Galícia o a l'antic Regne de Galícia. miniatura|Trobadors en una miniatura del Cancioneiro d'Ajuda
Primers testimonis Els primers texts trobats en gallec són una escriptura de foro datada del 1016 (O foro de Arnoia), el reconeixement del Consello de Lugo sobre la Senyoria del bisbe del 1207, i la donació de Pero Cipriániz al Monestir de San Xulián de Samos del 1227.
Literatura galaicoportuguesa Durant els segles i destacarà una literatura desenvolupada en una koiné que volia unificar les parles gallega i portuguesa, i que es desenvoluparia fins al . Sovint fou emprada per autors castellans, degut al prestigi literari del que gaudia en aquella època. Les obres que va deixar foren principalment de caràcter poètic, recollides en els principals llibres:
Cancioneiro da Ajuda, datat del -XIV i en què no consten els autors dels poemes Cancioneiro da Vaticana, còpia del . Cancioneiro Colocci-Brancutti O pergamiño Vindel, còpia del amb set cantigas del famós trobador Martín Codax. O escarño de Malonda, compost per l'infant castellà Don Juan Manuel. As Cantigas de Santa María, quatre manuscrits del 1280 compostos pel rei castellà Alfons X el Savi.
Els primers trobadors gallecs coneguts foren Joam Soares de Paiva, Paio Soares de Tabeirós, Joam Vélaz (fl. 1189), primer xoglar, i el rei Sanç I de Castella. Després destacarien com a autors fins al 1350 els poetes Bernal de Bonaval, Xohan Zorro, Macías O Namorado (fl. 1340-1370) autor de 21 cantigues recollides al Cancionero de Baena, Pero Mesgo, Meendiño, Pero Amigo, Xohan Airas (mort el 1275) de Santiago, autor de 50 cantigas de amigo, 25 d'amor i 10 descarnio e maldicer; Airas Nunes, Paio Gomes Chariño i Pero da Ponte.
Pel que fa a la prosa, en el destaquen alguns fragments dAs Partidas del rei Alfons X Savi (Ricard de Cornualla o Cornús), versions de la Crónica Xeral galega i de la Xeral Historia, de la Crónica troiá (1373) i História Troiá; a finals del destacarien el Livro de Tristan, la Demanda do Santo Graal, Crónica Galega del 1404, una versió del Foro Xuzgo, Legenda Aurea de frai Xacobe de Vorágine i Os Miragres de Santiago, texts jurídics i històrics, i relacionats amb el cicle artúric; el Livro dos cavaleiros cambeadores de Santiago, Tratado de Albeitaria (traducció d'una obra llatina de Jordano Rubio de Calabria). Val a dir que aquesta koiné serà emprada sovint com a llengua de cort a Castella, com a Catalunya i Aragó ho era l'occità, i fins i tot com a llengua poètica gairebé fins a començament del , amb la Corónica de Santa María de Iria (1468) composta per Rui Vázquez.
Decadència Però Ferran III de Castella declarà el castellà com a idioma oficial dels documents reials, i el 1480 les Corts de Toledo obligaren a tots els aspirants a escrivans del Real Consejo a examinar-se en castellà, cosa que donà la ferida de mort a la literatura galaica. Tot i així, encara frai Xerome Bermúdez (1530-1605) va escriure en castellà però tot declarant que no ho feia bé perquè no era la seva parla natural.
El gallec, encara que relegat a llengua de segon ordre en aquells anys, encara era present en la vida pública i literàri, com ho mostraren les Exequias da raíña Margarita del 1612. Les darreres mostres de literatura gallega antiga es donaren a les Festas Minerváis de Santiago de Compostel·la el 1697, en honor d'Alonso de Fonseca, i que recolliren poesies de Xoán do Río e Otero. Durant la il·lustració podem destacar José Andrés Cornide de Folgueira y Saavedra (1734-1803), amb el sonet A Filida, O romance da urca de San Antón i o Coloquio galego de Sarmiento, Antonio Cernadas de Castro O Crego de Friume (mort el 1777), també autor de poemes. Una de les obres més importants, El nuevo Cesáreo de las Candelas: La Pilingrina (1787) de Manuel Freire de Castrillón, fou prohibida per la Inquisició.
El Rexurdimento
miniatura|Rosalía de Castro miniatura|Manuel Murguía A la primeria del , a poc a poc, es començà a desenvolupar una literatura en gallec. Xosé Fernández Neira va compondre Proezas de Galicia (1810), Manuel Pardo de Andrade compongué Os rogos de un galego establecido en Londres, dedicados aos seus paixanos para abrirlles os ollos sobre certas iñorancias e o demáis que verá o curioso leitor (1813), Pedro Boado de Sánchez escriví el bilingüe Diálogo entre dos labradores gallegos afligidos y un abogado instruido, despreocupado y compasivo (1823), i el 1820 es fundava el primer diari en gallec a Santiago, Tertulia na Quintana.
Però es considera l'inici del Rexurdimento, moviment de recuperació literària similar al de la Renaixença catalana, la publicació el 1828 del poema A Alborada de Nicómedes Pastor Díaz (1811-1863), considerat com a punt de referència per als autors posteriors. Francisco Añón Paz (1812-1878) va compondre els poemes A Leiteira i Recordos de infancia. I António Bieito Fandiño compongué el primer sainet gallec, A casamenteira (1812, publicat el 1849).
El 1853 Xohan Manuel Pintos (1811-1873) va publicar A gaita galega amb un ric recull lèxic, que propiciarà a partir del 1863 el naixement del Rexurdimento, que donaria a Galícia figures literàries del tarannà de Rosalía de Castro (1837-1885), poetessa autora de Cantares gallegos (1863), ruralista i d'afirmació gallega, i Follas novas (1880) de caràcter metafísic; Eduardo Pondal (1835-1917), poeta romàntic, autor d'''A campana de Anllóns (1862) barreja de Góngora i saudade, Queixumes dos Pinos (1886), cant a la llibertat, i Os Eoas (1917), poema còsmic; Manuel Curros Enríquez (1851-1908), el més compromès políticament, amb Aires da miña terra (1880) i la sàtira anticlerical O divino sainete (1888); Valentín Lamas Carvajal (1849-1906), amb la prosa O catecismo do labrego (1889) i els poemes Saudades galegas (1880) i Espiñas, follas e frores (1878); Antonio López Ferreiro, amb les novel·les històriques O Castelo de Pambre (1895) i A Tecedeira de Bonaval (1894); Manuel Leiras Pulpeiro (1854-1912) amb uns Cantares gallegos (1910); Aureliano Pereira, polític i poeta amb Cousas de aldea (1891) i A cova da serpe (1893); i Marcial Valladares Núñez (1821-1903) amb la primera novel·la moderna en gallec, Maxina ou a filla espúrea (1880), i els estudis Diccionario gallego-castellano i Elementos de gramática gallega, que no foren publicats fins al 1970.
El 1861 també s'iniciarien els Xogos Froráis, a imitació dels provençals i catalans, mentre que la impremta dels Carré Aldao publicarà des del 1862 les antologies dels poetes gallecs. El 1868 Xoán Antonio Saco e Arce publicarà la primera gramàtica galega de caràcter normalitzador, així com la Historia de Galicia (1866-1904) de Manuel Murguía. Però la primera obra teatral d'èxit en gallec fou obra de Francisco de la Iglesia, A fonte do xuramento (1882). I potser els darrers representants del rexurdimento que enllaçararen amb les noves generacions foren Uxío Carré Aldao (1859-1932), que esdevindrà secretari perpetu de la Real Academia Galega i director de la revista A Nosa Terra de La Corunya, autor dels poemes Brétemas (1896) i Rayolas (1898) i les narracions Contos da forxa (1919) i A terra chama (1925); i Manuel Lugrís Freire, conegut polític i autor d'una Gramática do idioma galego (1922) i dels drames A ponte (1903), Mareivas (1904), Escravitú (1906) i O pazo (1916).
Pel que fa a la premsa en gallec, es fundaren durant aquells anys nombroses publicacions de caràcter satíric exclusivament en gallec, com O Tío Marcos da Portela (1876-1889) a Ourense, dirigit per Valentín Lamas Carvajal, i O Vello do Pico Sacro (1861) a Coruña, ambdúes de caràcter populista i galleguista i ferm compromís lingüístic; també es fundaren en aquest sentit O Seor Pedro (1881) a Santiago, A Tia Catuxa (1881) a Pontevedra, O Galiciano (1882) a Pontevedra, A Fuliada (1884) a la Corunya, A Gaita Gallega (1884) a l'Havana i A Monteira (1889-1890) a Lugo, setmanari regionalista i literari influït per les idees de Brañas i de Montenegro Saavedra.
Fins a la Guerra Civil miniatura|Castelaominiatura|Antón Villar Ponte va ser un destacat intel·lectual de les irmandades da fala. Durant el període anterior a la guerra civil, la literatura gallega va donar obres i autors de gran vàlua i qualitat, i molt diversificats.
L'any 1916, en els locals de la Real Academia Galega (però al marge e la institució) un grup de gallecs nacionalistes (el alma mater va ser Antón Villar Ponte) va fundar la "Irmandade de Amigos da Fala" a la Corunya. Aquesta associació, que aleshores es va estendre per altres llocs del país, va donar lloc a les diverses Irmandades da Fala (1917), que van donar una empenta a la literatura en gallec, amb un grapat d'iniciatives, afavorint l'assaig, la poesia i la prosa,Anxo Tarrío "Os alicerces históricos da edición en Galicia" in Esther Corral Díaz et al. (2009) A mi dizen quantos amigos ey:homenaxe ao profesor Xosé Luís Couceiro, USC:Santiago de Compostela i la difusió de l'ús del gallec a la premsa de tot el país. Serà en aquest moment en el qual es crea el Conservatori Nacional de Gallec d'Art (1919) i en el que proliferen les publicacions de la narrativa breu (Lar, Céltiga…), etc.
miniatura|Ortoño, Ames, "Aquí va néixer el o "Seminario de Estudos Galegos" 12-10-1923". miniatura|Otero Pedrayo, un dels grans narradors del En la dècada de 1920, des de la fundació de la revista Nós (30 d'octubre de 1920), sorgeix l'anomenat grup Nós, que va tenir per figures més importants de l'Vicente Risco, Otero Pedrayo i l'A. D. R. Castelao, que tots volien augmentar el prestigi de la literatura gallega amb relació a les altres literatures europees i van provocar el naixement de la narrativa gallega actual.
D'una banda, cal destacar els avantguardistes, poetes revolucionaris que publicaren en les revistes Alborada i Ultreya, com Manuel Antonio (1900-1929), amb el manifest d'avantguarda ¡Máis alá! (1922) i els poemes De catro a catro (1928); Álvaro Cunqueiro (1911-1981), Mar ao Norde (1932) i Poemas do si e do non (1933); Eduardo Blanco Amor, Poema en catro tempos (1928), i Luís Pimentel. amb Sombra do ar na erva d'altra banda, l'hilozoísmo, moviment de vegades anomenat erròniament imaxinismo, que combina elements de la tradició (temàtica paisatgística, formes estròfiques…), amb noves imatges avantguardistes i incorporació de nou lèxic. En aquest grup destacà Luís Amado Carballo (1901-1927), autor de Proel (1927) i O galo (1928).
A més, el neotrobadorisme combina influències de la lírica medieval amb l'ús d'un llenguatge avantguardista. Els principals representants foren Fermín Bouza Brey (1901-1977), amb Lelías no teu olvido (1926) i Nao senlleira (1933); Álvaro Cunqueiro, amb Cántiga nova que se chama Ribeira (1933); Aquilino Iglesia Alvariño (1909-1961), que fou un dels primers a emprar el vers lliure en gallec, autor de Señardá (1929), Corazón ao vento (1933) i Cómaros verdes (1947), i Antón Noriega Varela (1869-1947), traductor de Virgili al gallec.