Guia Kantxeli, també conegut com a Giya Kancheli (; Tbilisi, Geòrgia, 10 d'agost de 1935 - 2 d'octubre de 2019), va ser un prolífic compositor georgià. Ha estat, i encara és, el compositor georgià més reconegut, admirat pel seu control del silenci i per una aparent simplicitat que amaga una gran profunditat.
Va ser un dels compositors més destacats de l'espai postsoviètic. Format al Conservatori de Tbilisi, va desenvolupar una carrera lligada inicialment al món soviètic, escrivint simfonies, música de cambra, obres vocals i més de cinquanta bandes sonores per al cinema i una quarantena per al teatre. Després de la desintegració de la URSS, Kantxeli es va traslladar el 1991 a Berlín i el 1995 a Anvers, on fou compositor resident de la Reial Filharmònica Flamenca. A partir dels anys noranta, la seva obra començà a difondre’s per Europa i els Estats Units, rebent nombrosos encàrrecs.
La seva música es distingeix per un lirisme intens, un ús dramàtic del silenci i forts contrastos entre passatges molt suaus i esclats sonors sobtats. Combina espiritualitat, dolor i una gran força emocional. Algunes de les seves obres més conegudes són Styx, escrita en memòria d'amics compositors, i les seves últimes simfonies, que reflecteixen una profunda contemplació del món i la mort.
Biografia Infància Guia Kantxeli va néixer a Tbilisi, aleshores República Socialista Soviètica de Geòrgia, en una família benestant de metges. Era fill d'Aleksandr Ivanóvitx Kantxeli i d'Agnessa Levanovna (Khechinashvili) Kantxeli. El seu pare, cirurgià, era ortodox i la seva mare, catòlica.
Durant la infància de Guia Kantxeli, Geòrgia es troba sota el control total del règim soviètic. Cap familiar seu és membre del partit, i ell creix sense gaire coneixement del sistema socialista. Estudia piano a l'escola de música de Tbilisi. Quan esclata la Segona Guerra Mundial, el seu pare és mobilitzat com a metge militar i destinat prop de Khàrkiv (Ucraïna), on Guia estudia durant uns mesos. Aquest contacte primerenc amb el país marcarà un vincle durador, reforçat anys més tard per l'amistat amb el compositor Valentín Silvèstrov. Després de la guerra, la família torna a Tbilisi. Kantxeli acaba els estudis secundaris, però fracassa en el primer intent d'entrar a l'escola de música.
Universitat De jove, a Tbilisi, Kantxeli volia ser geòleg. De fet, va començar estudis en aquest camp, però a l’inici del segon curs una excursió de setze quilòmetres amb temperatures altíssimes (amb botes pesants i carregat amb martells i mostres de roca) el va portar, aquella mateixa nit, a redactar —segons recorda— «una llista de professions que no tinguessin cap relació amb caminar; una d’elles era músic». Un dels primers descobriments musicals que el van marcar va ser el jazz, especialment el de Glenn Miller. Malgrat el canvi de vocació, vas mantenir els estudis de geologia, probablement per pressió familiar. Alhora, comença a formar-se musicalment de manera privada, amb classes de teoria i harmonia que li permetin accedir al títol de composició al Conservatori de Tbilisi. Finalment, hi va ingressar durant el cinquè curs universitari, amb el piano com a instrument principal, instrument amb el que aviat destacaria. Quan Kantxeli va obtenir el títol en geologia l'any 1959, ja havia iniciat el seu camí musical.
Conservatori Amb la mort de Ióssif Stalin el 1953, el món soviètic va viure un període d'obertura i de descobriment de les tendències culturals occidentals, fins aleshores pràcticament inaccessibles. Fou en aquest context que Guia Kantxeli començà els seus estudis al Conservatori de Tbilisi, als 25 anys, sota la direcció de Íona Túskia, un mestre de renom que havia estat alumne d'un modernista rus anomenat Vladímir Sxerbàtxov a la dècada de 1920. Molts professors provenien del Conservatori Txaikovski de Moscou o del Conservatori Rimski-Kórsakov de Sant Petersburg. El seu període de formació musical al Conservatori Estatal de Tbilisi s'estén entre els anys 1959 i 1963, anys que van coincidir amb el desglaç i la pressa per assimilar les noves tècniques i teories musicals desenvolupades a Europa i als Estats Units durant el període estalinista.
Durant els anys d'estudi al conservatori, Kantxeli gaudeix d'un suport econòmic estatal gràcies a una beca Lenin, que li dona l'oportunitat de seguir amb la seva formació. Determinades descobertes el commouen profundament, com La consagració de la primavera del rus Ígor Stravinski, així com també composicions de l'hongarès Béla Bartók i de l'austríac Anton Webern. També descobreix la música vibrant i inspiradora de Dmitri Xostakóvitx, les simfonies del qual —entre altres obres— es converteixen per a ell en un referent dins el context de la música contemporània a la qual es podia accedir a la URSS en aquella època.
Primeres composicions El 1961 va escriure la seva primer obra Concert per a orquestra, que es va estrenar a Tbilissi el 2 de febrer de 1963. Aquesta partitura, Kantxeli s'alinea amb els modernistes soviètics que s'allunyaven de l'estètica oficial imposada per les autoritats de l’URSS i representa una clara mostra d'interès pel dodecafonisme i l'escriptura serial, en sintonia amb les recerques musicals del moment d'Edisson Deníssov, Sofia Gubaidúlina, Arvo Pärt, Jaan Rääts, Alfred Schnittke, Valentín Silvèstrov, entre d'altres. Malgrat la censura i les crítiques severes, la partitura provoca impacte i Kantxeli persevera amb valentia. Tot i les valoracions negatives —que evidencien la contradicció dels criteris oficials—, aquell mateix 1963, just després de graduar-se, obté un reconeixement molt prestigiós i cobejat: el Premi dels Joves Compositors de l’URSS. Una altra obra omposta al Conservatori l'any 1961 és el Quintet de vent (per a flauta, oboè, clarinet, trompa i fagot).
L'any 1962, Giya experimenta una vivència insòlita per a un jove creador limitat als confins de la seva Geòrgia natal, on la mobilitat estava fortament controlada o directament vetada. Se li concedeix el permís oficial, al costat d'una vintena de músics joves, per desplaçar-se a Varsòvia i assistir al Festival de Tardor de música contemporània, una de les cites més reconegudes de l'Europa de l'Est. Aquest esdeveniment oferia una finestra a les noves tendències musicals sense necessitat de sortir del bloc soviètic.
El 7 de maig de 1963, amb vint-i-vuit anys, estrena Largo i Allegro per a piano, timbales i orquestra de corda amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio i Televisió sota la direcció de Lihle Kiladze. El Largo mostra serenor i profunditat amb una gran maduresa formal, mentre que lAllegro contrasta amb un caràcter intens i rítmic, influenciat per Xostakóvitx, amb moments d'agitació marcial. Aquestes primeres obres aviat queden relegades a l'oblit durant molts anys i mostren escassa afinitat amb el llenguatge musical que adoptarà més endavant.
Cooperació amb Robert Sturua miniatura|esquerra|Teatre Rustaveli, on Kantxeli va ser director musical durant més de tres dècades
A partir d'aleshores, Kancheli inicia una col·laboració estreta amb el director Robert Sturua al Teatre Rustaveli, primer com a assessor i, des del 1971, com a director musical. Aquesta relació, que durarà vint anys, serà clau per consolidar la seva reputació. Quasi cada any, componia música incidental per a obres teatrals de procedències ben diverses (georgianes, russes, però també autors occidentals com Sòfocles, Molière, Labiche, Anouilh, Brecht, Shakespeare), totes dirigides per Robert Sturua. Durant aquest període de la seva vida, Kantxeli també va treballar estretament amb dues figures destacades de Geòrgia: el musicòleg Givi Ordzhonikidze i el director d'orquestra Djànsug Kakhidze.
Paral·lelament, i principalment per raons econòmiques, va escriure prop d'una cinquantena de bandes sonores per al cinema. Com molts altres músics de la seva època, va aprofitar aquesta activitat com una font d'ingressos valuosa.
Primera simfonia miniatura|Xostakóvitx va ser una de les primeres influències El 1967 va escriure la seva Primera Simfonia dos anys després de graduar-se al Conservatori. Així obria un cicle de set simfonies, caracteritzat per estructures d'un sol moviment, d'una durada aproximada de 20 a 30 minuts. Totes elles es distingien per l'ús de paroxismes dinàmics d'una gran violència i per la presència de cèl·lules temàtiques curtes i escassament desenvolupades. Aquest primer opus simfònic incorpora elements rítmicament motoritzats, de vegades amb un caire grotesc, que remeten a algunes marxes característiques de Xostakóvitx. La Simfonia núm. 1 ja anticipa els elements característics de l'estil futur de Kantxeli: forts contrastos dinàmics, una sonoritat massiva, silencis profunds alternats amb esclats intensos, i una tendència creixent cap a la salmòdia, el misticisme i la contemplació espiritual.
L'estrena de la Primera Simfonia va ser un esdeveniment impactant. Malgrat la sala plena, gran part del públic va quedar desconcertat per l'estil trencador de l'obra, marcada per contrastos extrems i una explosió sonora inesperada al final. L'experiència va generar reaccions incòmodes, fins i tot d'amics i familiars dels intèrprets, i algunes persones van abandonar la sala. Kantxeli va compondre la seva música pensant en Djànsug Kakhidze com a director, qui revisava i millorava les seves obres. Aquesta col·laboració va ser clau per al desenvolupament artístic de Kantxeli.
En aquell temps del Teló d'acer, Xostakóvitx vivia i componia, i tots els joves compositors estaven fascinats per la seva música. No hi havia cap altra informació musical. La música de Xostakóvitx era l'única música moderna a la qual la seva generació tenia accés. Només més tard va descobrir Mahler, però segons Kantxeli: «la música de Xostakóvitx ens va salvar». Als anys seixanta, va començar el Desglaç, i va saber que existia Schönberg, Webern, Berg i d'altres compositors de l'avantguarda.
Les seves primeres obres van rebre sobretot la influència de Bartók i del folklore transcaucàsic, tan extraordinàriament ric i viu. Va col·laborar amb artistes teatrals contemporanis del seu país, va adquirir experiència en música per a cinema i, a poc a poc, va escoltar amb més freqüència música recent d'Occident i dels Estats Units. En el seu context, era natural que els artistes soviètics donessin un valor immens a qualsevol informació que provingués d'Occident: l'avantguarda occidental era un món remot, però no totalment inaccessible. La seva vinculació amb l'àmbit teatral és evident en la seva producció, que abasta música per a nombroses pel·lícules i espectacles escènics, incloent-hi adaptacions de peces de Shakespeare, Anouilh i Brecht.
Segona simfonia miniatura|Djànsug Kakhidze, va dirigir les estrenes de les seves simfonies L'any 1970, quan va compondre la Simfonia núm. 2, Guia Kantxeli s'uní al claustre del Conservatori de Tbilissi per ensenyar composició. Un any més tard seria nomenat director musical del Teatre Rustaveli, funció que aprofundí el seu interès per la música de l'escena i del cinema, i el seu interès per la cultura.
La Segona Simfonia es va estrenar el 31 d'octubre de 1970 a Tbilisi, de nou dirigida per Djànsug Kakhidze. Inspirada en cants populars polifònics georgians, que només suggereix sense citar, combina trets modals, contrastos entre parts lentes i ràpides i fortes tensions dinàmiques. Inclou sons de campanes al tercer moviment i mostra influències de Stravinski. L'obra es considera la seva primera gran obra mestra.