Manresa és un municipi i una ciutat de Catalunya, capital de la comarca del Bages i de la Catalunya central. Està situada al pla de Bages, prop de l'angle on conflueixen els rius Llobregat i Cardener. Amb una població de 82.025 habitants el 2026, és la ciutat més poblada del Bages i de la Catalunya Central. Es troba a 65 km al nord de Barcelona, i marca el límit entre l'àrea industrial al voltant de Barcelona i l'àrea rural del nord.
La ciutat forma un nus molt important de comunicacions, accentuat amb l'Eix del Llobregat i l'Eix Transversal, entre la muntanya i el mar, entre les planes interiors de l'Urgell i la Segarra i les comarques orientals del país. Quant a l'economia, Manresa destaca en la indústria tèxtil, química i maquinària, si bé en les últimes dècades ha substituït la indústria pel comerç. La ciutat també destaca pel seu conjunt medieval, amb els ponts damunt el riu Cardener i la seva basílica d'estil gòtic. A més, en aquesta ciutat també es troben esglésies d'estil barroc, així com interessants edificacions modernistes.
Durant la guerra del Francès, el sometent de Manresa va vèncer les tropes franceses al coll del Bruc (juny del 1808), malgrat que els francesos, ja en retirada, van cremar i enderrocar gran part de la ciutat. Després de l'expulsió de les tropes napoleòniques, els manresans van reconstruir la ciutat mitjançant la runa.
Etimologia El topònim és segurament d'origen preromà, puix que el sufix -esa de Manresa o Minoresa és freqüent en noms ibèrics. S'hauria hagut d'escriure «Menresa» en comptes de Manresa (prové del llatí Minorisa; la i breu del llatí esdevé e en català).
El document més vell que es coneix, certificant l'existència històrica de la ciutat i del topònim que la identifica, és el diploma reial del rei Odó, datat a Orleans el 24 de juny de l'any 889, i les modificacions que en el concili de Port (890) hi van ser introduïdes en parlar de la ciutat i del seu territori. La ciutat de Manresa posseeix el títol honorífic de «Molt noble, molt lleial i benèfica ciutat». Els títols de noble i lleial li foren atorgats sota el regne de Ferran VII (9 de setembre de 1812), mentre que la disposició de benèfica li fou concedida per la reina regent Maria Cristina (17 de gener de 1902).
Història miniatura|El campanar de la seu des del carrer Bastardes Prehistòria Dins el terme de Manresa, hi ha indicis de poblament neolític de quatre mil anys enrere. Uns quants sepulcres de fossa, objectes de ceràmica i d'indústries lítiques a la zona del bosc de les Marcetes, al barri rural de Viladordis, en testimonien el seu pas.
Edat antiga També s'hi assentà un poblat ibèric al turó del Puigcardener. Recentment, s'han recuperat diversos materials, especialment ceràmics, que permeten identificar l'existència d'un poblat ibèric, que es fundaria cap al i que es mantindria fins al . Seria la capital dels lacetans, que habitaven les comarques actuals del Bages, Solsonès, Anoia i Segarra.
El cònsol Marc Porci Cató va haver de conquerir aquesta zona cap a principi del per evitar les lluites amb els poblats costaners romans. Els romans van batejar el primitiu nucli urbà amb el nom de Minorisa, origen de l'actual. El topònim, però, sembla una llatinització de Minoresa, d'origen ibèric. Algunes restes arqueològiques ens permeten saber que hi eren, però poca cosa més.
Ptolemeu, geògraf grec del , parla d'una ciutat que anomena Bacasis, que situa «vora d'un riu, sobre d'un turó suau però rocós». Podria ser perfectament Manresa i, de fet, d'aquest mot en derivaria el nom de la comarca: Bages.
Edat mitjana Presència dels àrabs La presència dels àrabs a Manresa devia ser testimonial. El 785 la van abandonar i va romandre en terra de ningú. Uns anys més tard, el 796, els cristians van ocupar-la i va passar a formar part de la dita marca hispànica. Però de nou fou destruïda el 827, durant la revolta d'Aissó, un noble got que, ajudat pel fill del comte Berà de Barcelona, Guillemó, i dels àrabs (fins i tot de l'emir Abd al-Rahman II), va encendre una revolta contra els francs. La resistència del comte franc de Barcelona Bernat de Septimània la feu fracassar. La importància d'aquest episodi és molt gran, ja que fou l'únic intent d'oposició de la població indígena goda contra el nou domini franc. L'any 841 o 842 els àrabs tornen a destruir Manresa.
Comtat de Manresa La conquesta definitiva de Manresa no es va produir fins a la fi del , a mans del comte Guifré el Pilós, que restaura el bisbat de Vic. El nou bisbe, Gotmar, demana l'ajut del seu col·lega de Girona, Ermemir, per a fer una petició al nou rei de França, Odó I de França (Eudes): vol per a la seva seu les esglésies, i tot un seguit de drets fiscals que ara s'emporta el comte de la vall d'Artés i del lloc o pagus de Manresa. El rei va concedir-li-ho per mitjà d'un tipus de document anomenat precepte o privilegi, que va signar el dia 24 de juny del 889 a la ciutat d'Orleans, és el que coneixem com el privilegi d'Odó, en què per primera vegada surt escrit el nom de la ciutat.
Posteriorment, a mitjan , es troba la primera referència de Manresa com a comtat responent a una finalitat militar i de repoblació: les terres centrals havien esdevingut pràcticament despoblades a causa dels enfrontaments amb els musulmans de Lleida.
Després de la destrucció de la vila el 1003 en l'expedició d'Abd al-Malik al-Muzaffar, el bisbe de Vic, que en aquell moment era l'abat Oliba, acompanyat d'Ermessenda de Carcassona, el conseller Miró de Súria, i altres nobles, clergues, jutges i notaris, es reuneixen i criden a sis testimonis, amb bona fama d'honrats i de posició per refer els arxius i escriptures. Aquests homes vells van ser: els preveres Gausfred i Bonfill, Perna, Gidela, Honofred i Ennec. Aquests noms estranys són els primers manresans que coneixem pel nom propi. El jutge comtal Ponç Bonfill i el levita Guifré, jutge episcopal, els prengueren declaració i estengueren l'acta corresponent, que fou signada pel comte, la comtessa i el bisbe, pels nobles Gombau de Besora, Bernat Guifré de Balsareny i Miró de Súria, i pels clergues Guillem, Guitard, Ermemir, Sunifred i Vinià (també els primers canonges manresans que coneixem pel seu nom).
miniatura|esquerra|Les arcades del pont Nou, construït a la primeria del per Berenguer de Montagut La fesomia de la petita ciutat del Puigcardener canvia radicalment, de manera que es fa una primera ampliació de les muralles, eixamplant-les a fi que també protegissin el Puigmercadal, arribant fins a tocar de la petita església de Sant Miquel, a l'actual carrer del mateix nom.
Manresa tenia una gran importància militar com a seu d'un comtat sense comte, el comtat de Manresa, un territori molt extens que arribava fins a prop de Lleida, vigilat per les altes torres anomenades precisament manresanes. Abastava l'actual comarca de Bages, amb tot el Moianès, i la conca d'Òdena amb una banya estirada fins a Santa Coloma de Queralt. Incloïa Cardona, però n'excloïa els territoris dels termes actuals de Navàs i de Sant Mateu, que pertanyien al comtat de Berga.
Al hi hagué un nou ensurt sarraí, però la ciutat, ja millor organitzada, se'n refà de seguida. A partir d'aquest moment, Manresa comença a créixer, a organitzar-se, a enriquir-se, caminant cap al que serà el seu "gran segle", el . El gran nivell de l'organització gremial es palesa en les confraries, que ja apareixen en el i seran els grans mecenes de les obres del segle següent.
Aquest increment d'activitat es veu corroborat amb l'augment dels privilegis atorgats pels reis a la ciutat. Se'n destaquen les dues fires que atorga a la ciutat: la de l'Ascensió (1283, Pere el Gran) i la de Sant Andreu (1311, Jaume el Just), unes fires que encara avui perduren.
El gran segle En aquestes circumstàncies, la ciutat entra en un gran creixement demogràfic. La ciutat genera riquesa i treball i atreu excedents d'altres poblacions; els cavallers dels grans masos vénen a exercir-hi activitats industrials i comercials, i fins i tot la petita noblesa rural se sent atreta per la comoditat de la vida ciutadana i construeix els seus casals a Manresa. És en aquests moments que comença la vida de dos barris que seran molt importants, el de la Plana de Sant Miquel, amb població dedicada al comerç i el barri de les Codines o Escodines, de població pagesa. miniatura|esquerra|Torre de Santa Caterina En aquesta època ja hi havia una important comunitat jueva, a l'actual Baixada dels Jueus, on tenien escola i sinagoga, i es dedicaven principalment a la usura i a professions liberals. Se'ls obligava a vestir d'una manera peculiar que permetia identificar-los. La seva presència mai no va ser problemàtica ni s'ha trobat cap prova que mai hi hagués persecucions ni avalots. Desapareixen com a comunitat a la darreria del , i n'hi resten molts cognoms.
miniatura|La seu des de la torre de Santa Caterina A la primera meitat del , Manresa entra en una època daurada que sovint se l'anomena el gran segle manresà: el segle del gòtic. Període d'esplendor en els àmbits demogràfic, econòmic i urbanístic, amb obres religioses i civils de l'envergadura de la seu, l'església del Carme, de Sant Pere Màrtir, de Sant Miquel, de Sant Andreu, de Santa Llúcia, el convent Sant Pau, el monestir de Santa Clara, i el de Valldaura, el pont Nou i l'obra cabdal de l'enginyeria hidràulica del , la séquia de Manresa. Alguns historiadors han xifrat la població de Manresa en aquesta època en uns 3.000 habitants.
La col·legiata de Santa Maria, coneguda com la seu de Manresa, va començar a construir-se l'any 1328 sota la direcció de Berenguer de Montagut. Pocs anys després, el 1371, ja hi havia culte. Malgrat això, l'obra no es va acabar fins al 1486. El campanar fou enllestit el 1592, i la façana principal i el baptisteri van haver d'esperar l'any 1934 per quedar acabats.
El rei Jaume II, en una visita a la ciutat feta el 1315, confirma el títol de ciutat, que des del havia anat caient en desús. També concedí diversos privilegis referents al règim municipal, que evolucionaria fins al Consell de Cent, que acabaria el . La visita de Jaume II no fou l'última visita reial; també hi vingueren Alfons III, Joan I i, sobretot, Pere III, que tenia una especial predilecció per Manresa; per això, s'hi hostatjà el setembre de 1344, el juliol de 1375 i entremig, el 1351, quan es va trobar amb el seu cunyat Carles el Dolent, rei de Navarra. Ambdós reis es van allotjar a l'hostatgeria del convent de Predicadors.
L'augment demogràfic es va veure frenat per la pesta de 1348, cosa que va fer que la població disminuís tant com per considerar-ho una crisi demogràfica. La prosperitat de Manresa comença a anar de baixa i es viu en un clima de perpètua inseguretat, que afavoreix l'aparició de bandositats. El fogatge de 1365 - 70 dona un cens d'uns 3.200 habitants.
Des del 1351 formà part del ducat de Girona, instituït per a l'hereu de la corona, Joan I, que el 1393 creà el Consell de Cent Jurats per al govern municipal.
Seguint la tendència general de Catalunya que va entrar en una etapa de decadència respecte a altres terres peninsulars, els segles posteriors foren d'un creixement lent. Epidèmies, problemes dinàstics, i sobretot la Guerra Civil catalana que enfrontava la Generalitat amb el rei Joan II durant el decenni 1462 - 1472.
Edat moderna miniatura|La cova de Sant Ignasi de Loiola