El terme Escola de Mannheim s'utilitza per a designar l'estil iniciat per Johann Stamitz, que va portar l'orquestra d'aquesta ciutat a assolir gran renom a tot Europa pel seu virtuosisme i disciplina orquestral.
miniatura|Palau de Mannheim Karl Teodor, mecenes de les arts. La capella de la cort del Príncep Elector del Palatinat Karl Theodor, establert a Mannheim entre el 1742 i el 1788 fou conegut pels seus coetanis com un gran patró de les ciències, el comerç i les arts. Ell mateix tocava diversos instruments (flauta, clarinet i violoncel) i el seu interès per la música es veu reflectit en les diferents ampliacions de la seva capella, que de 48 cantants i instrumentistes el 1745 va arribar a tenir-ne 90 l'any 1778. En l'època de màxima esplendor, l'orquestra de Mannheim és, juntament amb les de Nàpols i Milà, una de les més grans d'Europa.
Johann Stamitz, director de la música instrumental miniatura|Johann Stamitz Johann Stamitz (1715-1757), violinista i compositor va ser l'iniciador de la nova tradició orquestral a la cort de l'elector en ser nomenat director de la música instrumental. Per a ampliar l'orquestra, va portar alguns dels millors instrumentistes de Bohèmia, molts d'ells també compositors com ara Christian Cannabich, Ignaz Holzbauer, Franz Xaver Richter o Jakob i Wilhelm Cramer, i fins i tot els seus propis fills Carl i Anton Stamitz.
Característiques musicals La gran tècnica orquestral que citen tots els que escolten l'orquestra es basa en els següents aspectes: Precisió en els atacs Gran habilitat en els matisos dinàmics Uniformitat en les arcades
El canvi musical no es dona només en la disciplina orquestral, sinó que a nivell compositiu s'utilitzen recursos que afavoreixen els efectes dinàmics a gran escala: pedals interns (pedals orquestrals) sovint a càrrec de les trompes. desenvolupament del clarinet, que s'afegirà als altres instruments de vent de fusta. escriptura independent per als instruments de vent que afavoreix l'aparició de passatges solístes especialment en la fusta. ritme harmònic lent; homofonia i unísons.
Moltes d'aquestes innovacions a nivell d'escriptura neixen a Itàlia, en les obertures d'òpera. Dos dels compositors més destacats són Niccolò Jommelli (1714-1774) i Tommaso Traetta (1727-1779).
Cal tenir en compte que aquest nou estil s'aplica especialment a la simfonia. En el concert i la música de cambra trobem un estil molt més conservador.
Influència de l'escola de Mannheim Dels molts personatges que visiten Mannheim i que deixen constància de tot això podem destacar Voltaire (1753), Friedrich Wilhelm Marpurg (1756), Charles Burney (1772), Johann Christian Bach (1772-1773), Wolfgang Amadeus Mozart (1777) i Johann Nikolaus Forkel (1782).
La influència de l'escola de Mannheim serà important més en l'aspecte tècnic que no pas en l'estilístic, ja que, si bé no amb la mateixa vehemència i brillantor, trobem innovacions similars a altres punts d'Europa, com ara Viena, Berlín i Itàlia. Malgrat això, la seva posició geogràfica i la predisposició de l'elector per la propagació dels avenços musicals, faran possible la rellevància que tingué l'Escola de Mannheim a la segona meitat del .
Bibliografia GROUT, DONALD J. i PALISCA, Claude V. Historia de la música occidental, 2. Madrid: Alianza Editorial, 2001 (3a edició). Stanley Sadie and John Tyrrell, editors. The New Grove Dictionary of Music and Musicians. Oxford University Press.
Enllaços externs Escola Superior Estatal de Música i Arts Escéniques de Mannheim Article sobre l'Escola de Mannheim a Filomúsica
Categoria:Mannheim Categoria:Moviments artístics Categoria:Música del Classicisme