La campanya de Darfur o lExpedició angloegípcia a Darfur de 1916 va ser una operació militar de l'Imperi Britànic i del Sultanat d'Egipte, realitzada com una invasió preventiva al Sultanat de Darfur.
El sultà de Darfur, Ali Dinar, va arribar al poder amb l'ajut dels britànics després de la seva victòria en la Guerra del Mahdí, però durant la Primera Guerra Mundial va augmentar la seva rebel·lia, negant-se a pagar el seu tribut al govern sudanès i mostrant simpatia a l'Imperi Otomà el 1915.
El sirdar Reginald Wingate va organitzar una força de prop de 2.000 homes, sota el comandament del tinent coronel Philip James Vandeleur Kelly. La força va entrar a Darfur al març de 1916, va derrotar l'exèrcit fur en Beringia i va ocupar la capital Al-Fashir al maig.
Ali Dinar va poder fugir a les muntanyes, i els seus intents de negociar la seva rendició amb els britànics van fracassar. La seva ubicació va ser descoberta i els britànics van enviar una petita força. El sultà va morir en combat al novembre de 1916.
Posteriorment, Darfur es va adjuntar completament a l'administració britànica del Sudan angloegipci i va romandre part del Sudan quan es va independitzar.
Antecedents
A finals del i principis del , Darfur (que significa «terra dels fur») era un país independent, situat a l'oest del Sudan i a l'est del que llavors era l'Àfrica Equatorial Francesa. És igual de gran que França i es pot dividir en tres regions: una regió semiàrida al nord amb poca pluja que s'uneix al desert del Sàhara; una regió central dividida en dos per les muntanyes Djebal Marra, que s'eleven a 3.048 m sobre el nivell del mar i que estan envoltades per sorra i roques planes a l'est i a l'oest; i una regió al sud que té un sòl ric al·luvial i una abundant precipitació anual.
El Sultanat de Darfur va ser un dels regnes que s'estenien a través del centre d'Àfrica. En 1874, va ser envaït pels seus veïns islàmics del sud. Com a resultat, el país va ser annexat a Egipte, que posteriorment es va unir amb el Sudan angloegipci.
miniatura|esquerra|Entitats polítiques al Sahel oriental, al voltant de l'any 1750, amb Darfur en gris Això va durar fins a la Guerra del Madhí (del 1881 fins al 1889), quan la sobirania anglo-egípcia es va reduir temporalment per les forces de Muhàmmad Àhmad, fins que el control anglo-egipci de la regió va ser restablert després de la batalla d'Omdurman el 2 de setembre de 1898.
En 1899, Ali Dinar va esdevenir el sultà de Darfur amb l'aprovació del llavors sirdar Lord Kitchener, a condició que pagués un tribut anual als britànics. Les relacions entre Dinar i els anglo-egipcis eren vigilades per l'Inspector General Rudolf Carl von Slatin, que tenia coneixement de la regió de Darfur i de la seva gent.McMunn and Falls, pp.147–153
Lstatu quo es va mantenir fins que van començar les disputes sobre quin era el límit occidental exacte de Darfur. Els britànics creuen que el retard en la resolució d'aquests conflictes, juntament amb la propaganda en contra del govern, va conduir a un canvi en l'actitud de Dinar cap a ells. Les seves exigències no van ser ateses per la negativa de Dinar de no permetre als europeus d'entrar a Darfur. Les polítiques internes de Dinar van causar disturbis interns entre la part àrab de la població que estaven generalment en contra d'ell, com el cas de la tribu rizeigat del sud-oest de Darfur, «obertament hostil».
En conèixer la notícia de la guerra entre l'Imperi Britànic i l'Imperi Otomà, Dinar es va fer més desafiant. L'abril del 1915, va renunciar la seva lleialtat al govern del Sudan angloegipci, declarant-se a favor de l'Imperi Otomà i va contactar amb ells a través dels Senussi. En aquest moment, Darfur tenia una població de poc menys d'1.000.000 controlat pel que va ser descrit com un «exèrcit d'esclaus» d'uns 10.000 homes.
Al desembre, la situació s'havia deteriorat fins al punt que es va enviar una petita unitat de l'Egyptian Camel Corps per a protegir el comerç en Nahud, i al mateix temps actuar com una advertència contra l'ofensiva que estava preparant Dinar contra la tribu rizeigat. Dinar va poder contrarestar el desplegament del destacament del Camel Corps movent les seves pròpies tropes (40 de cavalleria i 90 d'infanteria) per a reforçar Jebel el Hella. No obstant això, es creu que per llavors els britànics ja estaven preparant-se per a envair Sudan.Daly, p.111
L'expedició miniatura|Sirdar Reginald Wingate
Per a contrarestar l'amenaça esperada del Sudan, el sirdar Reginald Wingate va reunir una força a Nahud. El comandant era el britànic tinent coronel Philip James Vandeleur Kelly, del 3rd The King's Own Hussars, adscrit a l'exèrcit egipci. Aquesta força es va compondre de: Dues companyies d'infanteria muntada, comandada pel Major Cobden (del 9a Llancers). Cinc companyies del Camel Corps, comandada pel Major Huddleston (del Dorset Regiment). Sis companyies de 13è i 14è batallons d'infanteria del Sudan, comandada pel Major Bayly (de la Royal Welsh Fusiliers) i pel Major Darwell (de la Royal Marine Light Infantry). Dues companyies del batalló àrab, comandada pel Major Cowan (del Cameron Highlanders). Dues companyies del 14è batalló d'infanteria d'Egipte. Dues bateries d'artilleria de 12-pounder, que també es van incloure dues metralladores Maxim, comandats pel Major Spinks (de la Royal Artillery). Una bateria de metralladores Maxim.
Sumant les unitats mèdiques i altres unitats no combatents, la força total va ser al voltant de 2.000 homes.
Els serveis d'intel·ligència van reunir informació que confirmava la teoria que Dinar anava a envair Sudan, per la qual cosa al març de 1916 Wingate va ordenar a Kelly que creués la frontera i ocupés Jebel el Hella i Um Shanga. Els dos llogarets oferien els únics subministraments permanents d'aigua que estaven en el camí cap a El Fasher, la capital de Darfur.
El 16 de març, cinc companyies del Camel Corps i de la infanteria muntada, amb el suport d'una bateria d'artilleria de 12-pounder i una bateria de metralladores Maxim, van travessar la frontera de Darfur i quatre dies més tard van ocupar Um Shanga. La seva única oposició va ser petit lloc d'observació que es va veure obligat a retirar-se. De forma inesperada, quan va arribar la força anglo-egípcia, es va trobar que el subministrament d'aigua a Um Shanga era escàs. Amb el cos principal de la seva força que arribaria a la nit i tenint només dos dies subministrament d'aigua, Kelly va considerar retirar-se de nou cap al Sudan. Però en lloc d'això, va dividir les seves forces, creant una columna de moviment ràpid formada per 30 exploradors de la infanteria muntada, 240 homes del Camel Corps, dues peces d'artilleria i 8 metralladores Maxim, que va deixar a Jebel el Hella a la matinada del 22 de març.
Jebel el Hella La columna mòbil de Kelly només es va enfrontar contra una lleugera oposició dels exploradors fur a uns 6 km de Jebel el Hella. Era una força de 800 genets fur que van tractar d'envoltar-los, però el foc de les metralladores dels anglo-egipcis ho va impedir. Després d'avançar uns altres 3 km, la columna va ser envoltada per una gran quantitat de tropes fur en una vall boscosa i es van haver de defendre amb el foc d'artilleria i de les metralladores. Després d'obligar a les tropes fur a dispersar-se, la columna va arribar a Jebel el Hella a les 14.15 pm i van assegurar els pous sense cap oposició més.
miniatura|esquerra|Soldat de les forces anglo-egípcies Kelly va enviar un petit grup de reconeixement per a comprovar els pous de Lugud, a 3 km de distància, que van ser ocupats quan la resta de la força de Kelly va arribar el 26 de març. Durant el seu avanç, les baixes anglo-egípcies van ser descrites com a «insignificants», mentre que les forces fur havien perdut vint homes entre morts i ferits. Amb la completa ocupació de Jebel el Hella, els anglo-egipcis van assegurar una de les rutes d'invasió al Sudan.
La principal força de l'exèrcit fur es trobava en aquell moment en la seva capital, El Fasher, i s'estima que estava formada d'entre 4.000 i 6.000 fusellers amb subministraments adequats de munició. Estaven armats amb diferents tipus de fusells d'avantcàrrega antics, fusells Martini-Henry, rifles Remington, escopetes, llances, escuts i cotes de malla. Estaven recolzats per un nombre indeterminat de tropes auxiliars armats només amb llances. Alhora, Dinar estava concentrant les seves tropes d'altres regions a la capital. Les tropes que estaven en contacte amb les forces anglo-egípcies i una petita quantitat de reforços, s'agrupaven en Burush i Kedada.
Els problemes de subministrament Wingate va creure que Dinar evitaria una gran batalla a les províncies i que reuniria les seves tropes a El Fasher fins a l'inici del període de pluges, cosa que beneficiaria al seu estil de lluita de guerrilles i d'incursions contra la columna anglo-egípcia i les seves línies de comunicació.
No obstant això, la preocupació immediata de Kelly era la de proporcionar aigua i subministraments a les seves tropes. L'expedició anglo-egípcia va coincidir amb un període d'absència de precipitacions i, una vegada que es van esgotar tots els subministraments, el seu punt de subministrament més proper era l'estació de ferrocarril d'Al-Ubayyid, a uns 480 km a l'oest.
Per a superar alguns dels seus problemes de proveïment, Wingate va començar la construcció d'un camí adequat per a camions, que havia obtingut per a complementar el transport en camell. El camí s'estendria des de la línia de ferrocarril a Rahad a Taweisha després a la capital d'El Fasher, a uns 740 km. Un cop finalitzat, un viatge amb vehicles des de la línia de ferrocarril fins a la capital duraria quatre dies.
El general Sir Archibald Murray, comandant de la Egyptian Expeditionary Force (Força Expedicionària Egípcia) que va lluitar en la campanya del Sinaí i Palestina, va enviar quatre avions de la Royal Flying Corps (RFC), canons de 15 lliures i municions, aparells de ràdio i vehicles de transport lleuger, per a ajudar a l'expedició.
El reconeixement d'abril A principis d'abril, les patrulles de reconeixement anglo-egípcies van localitzar un petit nombre de tropes fur en Burush, Um Eisheishat i Um Kedada. Al seu sud, les tropes fur desplegades a Taweisha es van retirar cap a Tulu. Kelly va organitzar una gran força de reconeixement per a dirigir-se a l'oest, a Abiad, amb tres objectius: localitzar qualsevol subministrament d'aigua pels seus homes i animals. dispersar les tropes de fur de Burush i Um Kedada. negar a les forces fur l'accés als pous d'aigua en Abiad i al mateix temps assegurar la ruta entre Nahud i El Fasher. El 3 d'abril, la força anglo-egípcia formada per dues companyies d'infanteria muntades, quatre peces d'artilleria, 6 metralladores Maxim i el 13è Batalló Sudanès, va arribar Burush al migdia i van atacar a una unitat de cavalleria fur. L'endemà, van continuar el seu avanç cap a Um Kedada. Aquesta vegada es van trobar amb una força de 700 fur, alguns atrinxerat enfront dels pous, però les armes anglo-egípcies van obrir foc contra ells i els van obligar a retirar-se.
Quatre dies després, el 8 d'abril, va continuar el reconeixement anglo-egipci. A primera hora de l'endemà van aconseguir Abiad, i van descobrir que les tropes fur havien abandonat el lloc la nit anterior. Van deixar una guarnició de quatre companyies d'infanteria sudanesa i quatre canons, i la resta va continuar cap a Darfur. La guarnició que va romandre a Abiad va ser atacada el 14 i 15 d'abril, però no es van registrar les víctimes.