Les Guerres Samnites foren un conjunt d'enfrontaments entre la primera República Romana i les tribus del Samni, al llarg de mig segle, que van implicar gairebé tots els estats d'itàlics, i que acabà amb la dominació romana sobre els samnites. Els samnites controlaven el territori entre els Apenins i el sud-est el Laci i foren un dels rivals més formidables de l'antiga Roma.
Primera Guerra Samnita
Durant segles els samnites habitants dels Apenins havien lluitat per dominar les planes entre les muntanyes i la Mediterrània. Però els etruscs i els llatins els havien mantingut a ratlla, i des de mitjans del s'havien expandit no cap al Laci sinó a l'est i sud-est. Havien començat a establir-se a la Campània on s'havien acostumat a una vida més civilitzada, esdevenint menys bel·licosos, cosa que encaixava malament per afrontar els seus parents de les terres altes. Al mitjans del , el grup més poderós dels habitants de les terres altes, els samnites confederats, davallaven cap a les terres dels seus precursors civilitzats a la Campània. Més a l'est i sud, els lucans i els brucis estaven pressionant les colònies gregues de la Magna Grècia. Els pastors-guerrers samnites de les muntanyes pròximes desitjaven utilitzar els herbassars de les planes per als seus animals; terres que els habitants de les planes havien tancat. Els grecs sol·licitaren l'ajuda a l'Epir; aquells a les planes, els campanis, apel·laren a Roma i Roma anà al seu rescat. Els enviats de Roma es dirigiren als líders entre la gent de les terres altes per a discussions i foren tractats rudement. La guerra entre Roma i els samnites fou llavors inevitable.
La Primera Guerra Samnita fou breu. Fou marcada per victòries romanes (Batalla del Mont Gaurus) en el camp i per un motí per part part de la soldadesca, que fou suprimit pel sentit comú compassiu del distingit dictador Marc Valeri Corv, del qual es deia que havia vençut un campió gal en el combat singular en la seva joventut. La guerra durà dos anys, acabant en 341 amb Roma triomfant i el samnites disposats a fer la pau. La guerra acabà amb una pau precipitada mentre els romans desertaven els campanis i deixaven una rebel·lió que haurien de solucionar els seus aliats llatins (Guerra llatina). Els membres de la Lliga llatina s'havien vist forçats a participar en la Guerra Samnita sense la seva consulta, i els molestava la seva dependència de Roma.
Malgrat la seva brevetat, la Primera Guerra Samnita ocasionà l'adquisició romana de la terra rica de Campània amb la seva capital de Càpua. Els historiadors romans modelaren la seva descripció de la guerra basant-se en l'historiador grec Tucídides sobre la revolta de la Guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta. No obstant això, probablement van ser correctes manifestant que els campanis, en lluitar sobre la ciutat de Càpua amb els samnites, s'aliaren amb Roma per solucionar la disputa. Si fos així, aquest podria haver estat el primer de molts casos en què Roma marxava a la guerra després de ser convidada a una aliança per un estat més dèbil ja en guerra. Una vegada convidada, Roma normalment absorbia l'estat aliat després de derrotar el seu adversari. En tot cas, Campània va quedar ara d'alguna manera fermament unida a Roma; i fins i tot és probable que se'ls concedís la ciutadania romana sense el dret de vot a Roma (civitas sine suffragio). Campània aportà a Roma força i mà d'obra.
Segona o Gran Guerra Samnita
El 327 aC, la guerra esclatà altre cop entre els samnites de les terres altres i els habitants de les terres baixes a la plana de Campània. El samnites establiren una guarnició a Nàpols, que era una ciutat habitada per grecs. Una altra vegada la gent de la plana buscava l'ajuda de Roma, i una altra vegada Roma marxava a la guerra contra els samnites.
Els romans aviat es van enfrontar als samnites al mig de la vall del Liris, encetant la Segona, o Gran Guerra Samnita (326-304 aC), que durà vint anys i no fou una aventura defensiva per a Roma. Durant la primera part de la guerra Roma patí serioses derrotes, però la segona meitat veié la recuperació de Roma, reorganització, i definitivament la victòria.
Al principi els exèrcits romans van tenir èxit i van aconseguir que el 321 aC els samnites demanessin la pau. Però els termes oferts eren tan estrictes que es rebutjaren i la guerra continuà.
El mateix any (321 aC) els dos cònsols, portant una força que envaí el Samni, foren atrapats en un port de muntanya anomenat les Forques Caudines on no podien ni avançar ni retirar-se, i després d'una lluita desesperada haurien estat anihilats si no s'haguessin sotmès als humiliants termes imposats pel vencedor, el líder samnita Gai Ponci. Les tropes foren desarmades i foren obligats a passar sota el jou, home per home, com a enemic vençut i desacreditat. Aquest ritual antic era una forma de subjugació perquè el derrotat s'havia d'inclinar i passar per sota el jou que s'usava per als bous. En aquest cas era un jou fet de llances romanes, ja que la major indignitat per a un legionari era perdre la seva llança.
Sis-cents equites s'havien de lliurar com a ostatges. Mentrestant els cònsols captius es comprometien a un tractat de cinc anys en els termes més favorables pels samnites. Tanmateix, els historiadors romans posteriors intentaren negar aquesta humiliació inventant històries sobre el rebuig de Roma a aquest tractat de pau i una suposada revenja sobre els samnites.
La guerra s'aturà durant cinc anys, i mentre Roma esperava que expirés el tractat, reforçà els seus exèrcits mitjançant el reclutament creixent.
El 320 i el 319, els romans retornaren per la revenja contra els samnites i els derrotaren en el que l'historiador romà Titus Livi descrivia com un dels esdeveniments més grans en la història romana. El 315 aC, després de la represa d'hostilitats, Roma patí una derrota a Lautulae.
Fins al 314 aC, l'èxit semblava estar del costat dels samnites. La Campània estava a punt d'abandonar la unió amb Roma. S'establí la pau entre Roma i algunes ciutats samnites. A continuació, l'any 311 van tornar a bufar nous vents quan els samnites es van unir a les ciutats etrusques que havien decidit unir-se a un enfrontament contra el poder romà. La implicació dels etruscs el 311 aC durà uns quaranta anys fins l'arribada de la pau final.
Després del primer xoc, els romans contínuament derrotaren els seus dos enemics. La guerra es convertí en una competició pel domini territorial, la major part de la península Itàlica. Entre el 311 i el 304 aC, els romans i els seus aliats guanyaren un seguit de victòries tant contra els etruscs (310 aC a Perusia) com contra els samnites. El 308 aC els etruscs demanaren la pau que es concedí en termes força severs i el 304 aC els samnites obtingueren la pau en termes probablement durs però no asfixiants. Com a garantia, els romans demanaren inspeccions, i la pau s'establí entre els romans i els samnites que es mantingué fins al 298 aC.
Les fonts documentals antigues afirmen que Roma, inicialment, va aplicar tàctiques prestades dels hoplites (per exemple, l'ús de la falange) sobre els etruscs (utilitzats durant els segles VI o V aC), però més tard adoptaren el sistema de manípuls dels samnites, probablement com a resultat de l'èxit samnita en aquells temps. La formació de manípuls seguia un patró semblant al d'un tauler de dames, on els quadres negres serien grups de soldats separats d'altres grups, com els quadrats sense color. Era molt més flexible que la formació d'hoplites sòlidament concentrada, i permetia a l'exèrcit maniobrar millor en terreny abrupte. El sistema es mantingué durant la república i l'imperi.
Va ser durant aquests mateixos anys que Roma organitzà una flota armada rudimentària, construí les seves primeres carreteres militars (la construcció del Via Àpia s'inicià el 312 aC i la Via Valèria el 306), i augmentà el gruix de la seva lleva anual (de 2 a 4 legions) degut a l'augment d'oficials. Anteriorment per ser tribú militar o per ser membre de la cavalleria calia pertànyer a la classe patrícia, els fills dels que també havien estat cavallers, però durant aquesta època es van començar a admetre a més als fills d'altres terratinents.
Durant el període 334–295 aC, Roma fundà 13 colònies contra els samnites i creava sis tribus rústiques noves al territori annexionat. Durant els darrers anys de la guerra, els romans estengueren el seu poder també al nord d'Etrúria i Úmbria. Unes quantes campanyes reeixides forçaren les ciutats d'aquestes àrees a convertir-se en aliats de Roma.
Tercera Guerra Samnita
Durant els anys d'entreguerres la República Romana continuà expandint el seu poder al centre de la península Itàlica. Els eques foren esclafats en una campanya curta l'any 304 aC. Les tribus veïnes dels abruzzi, els marsis, els pelignes, els marruquins i els frentans, formalitzaren tractats d'aliança permanents amb Roma aquell mateix any i els vestins el 302 aC. Roma consolidà aquests beneficis fundant colònies a Sora, Alba Fucens, i Carseoli. Les hostilitats amb els estruscs continuaren l'any 302 aC i el 299 aC Roma capturava la ciutat úmbria de Nequinum tal que prop de l'inici de la Tercera Guerra Samnita el 298 els romans estaven lluitant una altra vegada en fronts múltiples. La Tercera Guerra Samnita és el primer intent dels pobles de la península Itàlica d'unir-se contra Roma mentre, ja que els samnites unien forces amb els etruscs, umbres i gals al nord.
El 298 aC els romans elegiren com a cònsols a Luci Corneli Escipió Barbat i Gneu Fulvi Màxim Centumal. El sarcòfag de l'anterior s'ha conservat on hi ha inscrit un epitafi que afirma que ell «capturà Cisauna i Tauràsia a Samnium, sotmeté tota Lucània i portà ostatges». La inscripció no manifesta en quin any ocorregueren aquests esdeveniments, i és probable que es refereixi a les proeses d'Escipió al llarg del seu consolat, el cim de la seva carrera política. La datació de la inscripció es discuteix, amb pressupòsits que van des del segon terç del fins als inicis del . Tanmateix, fins i tot suposant que la data més recent sigui la més precisa, la inscripció seria el testimoni més antic de les guerres samnites.
Segons Titus Livi i Dionís d'Halicarnàs la guerra s'originà per un atac samnita contra els lucans. Incapaç de resistir, els lucans enviaren ambaixadors i ostatges a Roma per demanar una aliança. Els romans decidiren acceptar l'oferta d'aliança i enviaren fecials per negociar que els samnites evacuessin Lucània, tanmateix aquests hi renunciaren i esclatà la guerra.Livi, Ab Urbe Condita, Llibre X, 11.11-12.3Dionís, Rhōmaikē archaiologia, Llibre XVII/XVIII, 1-2 En l'opinió de Dionís la causa veritable de la guerra no era compassió romana pels febles lucans, sinó per la por que els samnites guanyessin poder si sotmetien els lucans.Dionís, Rhōmaikē archaiologia, Llibre XVII/XVIII, 3 Roma bé podia haver buscat deliberadament una nova guerra amb Samnium per aliant-se amb els seus enemics.