La Guerra de l'Estret, anomenada històricament Batalla de l'Estret, fou una guerra entre la Corona de Castella i la d'Aragó d'una banda i la dinastia marínida i l'Emirat de Granada de l'altra pel domini d'ambdues ribes de l'estret de Gibraltar. Cap al final del conflicte, el Regne de Portugal es va afegir a la guerra en suport dels castellans.
Antecedents La presa de Còrdova, Jaén i Sevilla permetia a la Corona de Castella disposar de tres importants bases militars per a la conquesta de l'Emirat de Granada. El 1275 el soldà marínida Abu-Yússuf Yaqub ibn Abd-al-Haqq va enviar dos cossos expedicionaris que van creuar l'Estret tot apoderant-se de Tarifa i Algesires i derrotant els castellans a la batalla d'Écija, fet que va iniciar la Guerra de l'Estret. En 1278 les tropes van arribar a les portes de Sevilla i els cristians van haver de demanar una treva, que va durar fins a 1290.
El 21 de setembre de 1292 Tarifa fou conquerida als benimerins després d'un setge pel rei Sanç IV, la qual cosa va significar el trencament del pacte amb Muhàmmad II al-Faqih, ja que no va cedir la plaça al regne nassarita. Alonso Pérez de Guzmán fou nomenat governador. El 1294 els benimerins es van presentar a la ciutat i la van assetjar però el setge va fracassar i va restar cristiana.
En 1329 els granadins havien recuperat la seva aliança amb els marínides, que van refermar la seva posició a Algesires, Ronda i Màlaga. A l'abril les terres de la Procuració General d'Enllà Xixona, esperaven un atac dels 1.000 genets concentrats a Baza i el setembre es temia que o de les cinc galeres i tres llenys que s'havien armat a Vera.Ferrer (1988): p.126 A principis de 1330 el papa Joan XXII tres anys de delmes als reis d'Aragó, Castella i Portugal amb l'obligació de fer almenys una expedició a l'Emirat de Granada en la que havien d'acudir personalment.Rovira i Virgili: p. 290
El 1330, coincidint amb l'atac del Regne de Castella, amb 500 genets del Regne de Portugal a la frontera occidental, que acabà amb la batalla de Teba, es determinà endegar una ràtzia a la frontera murcianoandalusina en el context de la croada contra l'emirat de Granada iniciada en 1330: amb la presència d'Alfons XI de Castella al front occidental, les tropes castellanes i valencianes tractaren de causar tots els danys que pogueren a les poblacions de la part oriental, sortint de Llorca.
Amb la treva signada en 19 febrer de 1331Rovira i Virgili: p. 292 s'acabà la campanya d'Alfons XI de Castella, els granadins van poder concentrar les seves forces, consistents en dos mil cinc-cents homes a cavall i dotze mil a peu,Ferrer (1988): p. 127 comandats per Abu-l-Nuaym Ridwan ibn Abd Allah a la frontera amb la Corona d'Aragó.
La guerra La dinastia marínida projectava reunificar el Magrib, i el segle XIV va veure un progressiu augment de les flotes a mesura que la guerra a l'Estret es feia més aferrissada. Els granadins, amb reforços arribats del Marroc, des de la seva base d'Algesires, prengueren Gibraltar i Xerès. Els granadins, encapçalats per Abu-l-Nuaym Ridwan, amb un exèrcit de cinc mil homes a cavall, quinze mil peons, entre ells cinc mil ballesters, i algunes màquines de guerra que llançaven boles de foc, va entrar en el Regne de València per Oriola i en 18 d'octubre de 1331 s'establí el setge i l'endemà Guardamar fou abatut i pres per complet, morint vint-i-dos dels soldats defensors, i la resta, sent capturats amb la resta de la població.Ferrer (1988): p. 129
L'exèrcit d'Abu-l-Nuaym Ridwan prengué 1.500 captius, i uns altres 1.500 moros de la vall d'Elda, forçats o voluntàriament, per marxar amb ells a l'Emirat de Granada. Alguns foren autoritzats a retornar en els anys següents. Tement que els granadins tornessin a atacar Oriola o Alacant, el rei va ordenar al portantveus del procurador reial Jofre Gilabert de Cruïlles reunir tots els cavallers i infants del territori a Alacant a finals d'octubre.
El 1332, Ridwan va atacar de nou la frontera i l'abril va posar setge a Elx, que va aixecar després de talar l'horta en saber que Alfons el Benigne s'acostava amb el seu exèrcit.Ferrer (1988): p. 133-134 Després de la retirada, els granadins, amb reforços benimerins van assetjar i prendre Gibraltar.
Jofré Gilabert de Cruïlles, el comanador de l'orde de Montesa Xivert Dalmau de Cruïlles, l'adelantat don Joan Manuel i el bisbe de Múrcia acordaren, tots plegats, fer una entrada en terra de moros, la qual eixiria novament de Lorca a finals d'agost de 1333. El 1334 es va signar un tractat de pau entre el Marroc, Granada i Castella, el 1335 Gerba caigué a mans d'Abu-Yahya Abu-Bakr II i el 1336 Pere el Cerimoniós va acceptar prorrogar la pau amb Granada, però la pau no es podia mantenir gaire temps per les ambicions contraposades.
Els marínides prengueren Tilimsen el 1337, i la flota d'Alfons XI de Castella estava a l'Estret de Gibraltar des de la primavera de 1338 i va sol·licitar ajuda a Pere el Cerimoniós per completar la flota de l'Estret, per la que els dos regnes es comprometien a ajudar-se per fer la guerra al Marroc i Granada mentre els marínides van fer el mateix amb els hàfsides.
Jofre Gilabert de Cruïlles va sortir de Barcelona l'1 de juny de 1339 amb quatre galeres, per unir-se a València amb sis galeres més i una galiota que des d'allà van posar rumb a l'Estret, derrotant una força naval de tretze galeres marroquines i una genovesa a la batalla naval de Ceuta, Els marínides van creuar l'Estret de Gibraltar sota la direcció d'Abu-l-Hàssan Alí i intentaren recuperar Tarifa el 1340. Llavors la flota catalana va derrotar a la marínida a la batalla del riu Palmones, el rei del Marroc fugí vers Algesires, des d'on retornà al seu regne, i el de l'Emirat de Granada passà a Marbella i després a la seva capital i els catalans sota la direcció de Jordi Gilabert de Cruilles van fer un atac a Algesires. A Tarifa els castellans amb ajut de les forces de la Corona d'Aragó (que van desbloquejar la ciutat per mar) i portuguesos (el rei Alfons IV de Portugal era cunyat d'Alfons XI de Castella), van enfrontar-se a la batalla del riu Salado (30 d'octubre) que fou una greu derrota dels magrebins.
Conseqüències La presa d'Algesires tancà la Guerra de l'Estret i suposà un pas decisiu en la Guerra de Granada, al dotar al Regne de Castella del principal port de la costa nord de l'Estret de Gibraltar i la ciutat seria a partir de llavors la base principal d'actuació dels exèrcits cristians.
Referències
Bibliografia