L'Alt Aragó (en aragonès i castellà, Alto Aragón) és la zona septentrional de l'Aragó, tot al llarg dels Pirineus, que en funció de la interpretació d'aquesta definició pot englobar només la part d'alta muntanya pirinenca o bé incloure també la prepirinenca i fins i tot la província d'Osca completa. A grans trets, però, s'accepta que l'Alt Aragó seria la zona pirinenca on encara es conserva l'aragonès, compresa entre Navarra i l'Alt Pirineu català. Aquesta àrea geogràfica és també, històricament, el territori dels comtats primigenis d'allò que va esdevenir el Regne d'Aragó.
Delimitació El terme 'Alt Aragó' no és oficial i no està clarament delimitat. Sovint té unes connotacions més humanes que no pas administratives. Tanmateix, normalment s'entén com a tal la part pirinenca o prepirinenca de la província d'Osca, situada al nord d'una línia imaginària que connecta la ciutat d'Osca amb Barbastre, a la qual cal afegir les Cinco Villas, una comarca situada al nord de la província de Saragossa (casualment, a la veïna Navarra hi ha una comarca d'igual nom, les Cinco Villas, en basc: Bortziriak).
Originalment, "Aragó" (Aragoi en basc) era el nom del riu, afluent de l'Ebre, que neix a la Jacetània pirinenca, prop d'Astún (Canfranc) i desemboca a Milagro, prop de Tudela (Navarra). Més tard, va ser el nom del regne que va sorgir prop del seu naixement, a les terres que actualment es coneixen com a Alt Aragó. Des del 1982, l'Aragó és una comunitat autònoma espanyola que s'estén a banda i banda de l'Ebre.
Geografia física Com a zona d'alta muntanya, l'Alt Aragó és escarpat i hi abunden els cims elevats, dels estatges subalpí i alpí, amb nombrosos tresmils, valls, rius, llacs glacials, estanys (anomenats localment ibons) i glaceres. El Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut, el Parc Natural de Pocets-Maladeta i el Parc Natural de la Serra i de les Gorges de Guara, per exemple, es troben en aquesta regió, com també els cims més emblemàtics no tan sols de l'Aragó, sinó també de tota la serralada pirinenca i prepirinenca: l'Aneto, la Maladeta, el Balaitús, el Turbó, etc.
Comarques L'Alt Aragó se subdivideix en les següents comarques, totes (tret de les Cinco Villas) dins la província d'Osca. D'oest a est:
Cinco Villas, amb capital a Eixea Jacetània, amb capital a Jaca Alt Gállego, amb capital a Samianigo Sobrarb, amb capital a Boltanya Baixa Ribagorça, amb capital a Benavarri
Valls
miniatura|El riu Arazas i el Mont Perdut a la Vall d'Ordesa Com a la major part dels Pirineus, a l'Alt Aragó hi ha nombroses valls, les quals han actuat durant segles com a centre aglutinador de la població i format comunitats diferenciades per si mateixes. Les principals són les següents:
Vall d'Ansó Canyó d'Añisclo Vall de l'Ara Vall de l'Aragó Vall de Barravés Vall de Benasc Vall de Bielsa Vall de Broto Vall de Bujaruelo
Vall d'Echo Vall d'Estós Vall de Gistau Vall de Llauset Vall de Lliterola Vall d'Ordesa Vall de Pineta Vall de la Solana Vall de Tena
Accidents geogràfics miniatura|El circ de Gavarnia L'Alt Aragó és una regió molt preuada pels alpinistes i excursionistes en general per la gran diversitat d'espais i accidents geogràfics que ofereix, amb unes serres, massissos i muntanyes de gran bellesa. Entre d'altres, es poden citar el circ de Gavarnia al massís del Mont Perdut, amb l'emblemàtica bretxa de Rotllan, el massís de la Maladeta o el del Mont Perdut, la Serra de Guara o els Mallos de Riglos al prepirineu.
Cims
Entre els cims més coneguts de la zona hi ha els següents:
Pic d'Aneto Pic d'Aspe Bachimala Balaitús Cerbillona Pic de Clarabide Tuca de Culebres
Tuca Forau de la Neu Punta de Lliterola Pic de la Maladeta Pic de Marboré Tuc de Molières La Múnia Mont Perdut
Penya Roya Perdiguero Posets Taillón Turbó Pic de Vallhiverna Vinyamala
Glaceres Les principals glaceres d'alta muntanya de la zona són la glacera d'Aneto i la glacera del Mont Perdut. La glacera del Besiberri a l'Alta Ribagorça catalana i la glacera d'Ossoue, al vessant nord del Vinyamala, als Alts Pirineus occitans, són ben a prop.
Hidrografia La hidrografia pirinenca és rica, especialment a les altes valls del Pirineu aragonès. Entre els nombrosos rius de la zona, a banda de l'Aragó cal destacar l'Alcanadre, l'Ara, el Cinca, l'Éssera, el Gállego, l'Isàvena i el Vero.
Hi ha també nombrosos llacs de muntanya d'origen glacial, els quals es coneixen a la zona com a ibón, un mot relacionat amb el basc ibai ('riu'). Entre aquests, cal destacar l'ibón de Bachimaña Bajo, l'ibón de Marboré o l'ibón de Tebarrai.
Geografia humana miniatura|upright|El Día d'o Traje Ansotano a Ansó Com s'ha dit, allò que defineix més clarament el concepte d'«Alt Aragó» és la singularitat de les seves característiques etnològiques i culturals, que assenyalarien algunes diferències respecte de les altres terres aragoneses i acostarien estretament aquesta regió a les cultures pirinenques veïnes (sobretot, a la basca però també la gascona i la catalana), i que es poden percebre en l'estil de vida (potser ja no tan acusadament, en part a causa de l'èxode rural), en l'arquitectura i la gastronomia típica de muntanya, la indumentària típica (celebrada, per exemple, en el Día d'o Traje Ansotano), l'idioma (en ser la zona constitutiva de la llengua aragonesa i on millor es conserva), les tradicions folklòriques (vegeu, per exemple, el Carnaval de Bielsa), la mitologia, etc.
Llengües
En l'apartat lingüístic, l'Alt Aragó presenta una gran diversitat. D'una banda, la part oriental, que limita amb la Vall d'Aran, l'Alta Ribagorça i el Pallars catalans, és majoritàriament catalanoparlant i s'hi troben també parlars de transició entre el català i l'aragonès, com ara el benasquès. Tota aquesta zona forma part de la Franja de Ponent catalana.
A partir de la vall de Benasc cap a l'oest s'hi troba l'aragonès, una llengua que té el seu origen en allò que s'anomena acadèmicament navarrès-aragonès i que va sorgir al tombant del , sobre un fort substrat basc, a la confluència de les valls pirinenques aragoneses amb el sud de les valls dels rius Ega, Arga i Aragó (als actuals límits de la Ribera Navarra amb La Rioja i la província de Saragossa). Durant l'edat mitjana, aquesta llengua era força homogènia i es parlava sobretot al llarg del Pirineu i prepirineu aragonès, allò que avui es coneix com a Alt Aragó. Consegüentment, els estudiosos anomenen aquella modalitat lingüística històrica alt-aragonès medieval. Des del Pirineu, l'aragonès va anar baixant cap a l'Ebre a mesura que l'antic regne d'Aragó anava guanyant territori i va arribar a abastar bona part de l'actual comunitat autònoma fins a ben entrada l'edat mitjana, en què la irrupció de la dinastia Trastàmara va provocar la progressiva castellanització de tot l'antic regne.
miniatura|upright|Divisió dialectal de l'aragonès Actualment, l'aragonès es troba força disgregat i se subdivideix en tres grans blocs: l'oriental, que engloba nombroses variants (com ara el gistaví i el ribagorçà), el central (amb variants com ara el tensí, amb el panticut, i el belsetà) i l'occidental, amb l'ansotà com a màxim exponent. La modalitat meridional, avui ja desapareguda, s'havia parlat a la Foia d'Osca i el Somontano de Barbastre, fora de l'Alt Aragó. No hi ha gaire consciència de comunitat lingüística i els parlants es refereixen sovint a la llengua pel nom local (belsetán, ribagorçano, cheso, etc.). El nombre aproximat de parlants nadius s'estima en uns 8.500. El 2002, es calculava que unes 23.000 persones en tenien algun grau de coneixement a la zona de l'Alt Aragó, de les quals només 9.000 en feien un ús actiu.
Gerhard Rohlfs va estudiar les relacions entre l'aragonès i altres llengües romàniques de la península Ibèrica (català, castellà, portuguès) amb el gascó pirinenc i el basc. Cal dir que l'Alt Aragó va ser fins a època relativament recent una zona eminentment bascòfona en què, probablement, es va viure durant segles una situació de diglòssia entre el basc i l'aragonès. S'han conservat bans medievals prohibint l'ús del basc al mercat de la ciutat d'Osca.
Pervivència del basc
Fora de l'actual País Basc, l'Alt Aragó és una de les regions pirinenques on més va perdurar l'antiga llengua basca. Bona prova d'això en són els nombrosos topònims de clara arrel basca escampats arreu del territori (a tall d'exemple: Aïnsa, Ayerbe, Basaran, Belarra, Benasque, Benavarri, Bergua, Biescas, Bisaurri, Biscarrués, Eixea, Gistain, Javierregay, Laguarres, Lasquarri, Loarri, Sos, Suerri, etc.). Joan Coromines va xifrar en un 67% el percentatge de toponímia bascoide a la Jacetània i en un 50% a la zona de l'Alt Gállego. Només a la Ribagorça, l'estudiós de Campo Bienvenido Mascaray va documentar més de 500 topònims d'origen basc.
Si a la veïna Vall d'Aran es creu que el basc va desaparèixer cap al i al Pallars i l'Alta Ribagorça, com postula Coromines, cap a l', diversos estudis demostren que aquesta llengua va subsistir a l'Alt Aragó fins a ben entrada l'edat moderna i, en alguna zona en concret, fins al . En efecte, s'han conservat documents del que diuen que al mercat de la ciutat d'Osca la gent dels voltants parlava la llengua basca. Hi ha reedicions d'aquests documents, bàsicament bans prohibint-ne l'ús, en data tan tardana com el 1567. Hi ha també nombrosos testimonis de la pervivència del basc a totes les valls altes de l'Alt Aragó, tant a la província d'Osca com a la de Saragossa, durant els segles i . El matemàtic Andrés de Poza (1547–1595) va deixar escrit que als voltants de Jaca se seguia parlant a la seva època. En un document de 1627, el franciscà Pedro de Pinedo deia que es confessava en basc a «Olite, Villafranca i la vila de Sos que és al regne d'Aragó». Com va recollir Julio Caro Baroja, Pedro de Axular va fer constar al seu Gero (1643) que el basc, a banda de les set províncies basques, es parlava aleshores «en molts altres llocs» («eta berze ainitz lecutan»).
miniatura|esquerra|Escut del llinatge dels Arpayón a l'ajuntament de Castilló de Sos. A sota, el lema familiar: Gara ('som' en basc). A la vall de l'Éssera s'hi ha censat un grup important de cases construïdes durant el que tenen sengles inscripcions a la volta de la porta principal amb el text Gara, Gara, Gara, una expressió basca que vol dir, textualment, 'Som, Som, Som' i que es podria traduir per la catalana «Som i serem». N'hi ha un exemple a l'església de Sant Martí de Lliri, prop de Castilló de Sos, on prop de l'entrada de l'església-fortalesa hi ha una làpida amb aquesta inscripció i la data de 1627. L'escut heràldic de la família Arpayón, també de Castilló de Sos, que ha estat adoptat com a escut municipal per l'ajuntament d'aquesta població de la Ribagorça, duu a sota el lema «Gara».
Arribats al , el bascofrancès Dominique Joseph Garat li va enviar a l'emperador Napoleó un informe en què li demanava que es creés un Estat per a Euskal Herria, sota la direcció de l'emperador, amb «els territoris de parla basca de Guipúscoa, Àlaba, Biscaia, Alta Navarra i els Pirineus fins a la frontera amb Catalunya». A Salvatierra de Esca, encara el 1838, l'abat havia de saber basc per a poder-hi predicar. De fet, el nord de les Cinco Villas (Sos, Luesia, Uncastillo), fronterer amb Navarra, va ser el darrer reducte del basc a l'Aragó: a l'arquebisbat d'Uncastillo, que depenia del de Pamplona fins al 1786, s'hi van resar en basc fins al –n'hi ha testimonis del 1922– el Parenostre, l'Avemaria, el Credo i altres oracions.
Mitologia
miniatura|upright|Extensió del basc al llarg dels segles. La mitologia supervivent anava lligada a aquesta llengua ancestral.