Esquerra UnidaIU obre les portes als desencantats del PSOE, Avui (oficialment en castellà: Izquierda Unida, IU) és una organització política espanyola formada l'any 1986 com a coalició de diferents partits d'esquerra i republicans, essent el membre més representatiu el Partit Comunista d'Espanya. Està inscrita en el Registre de Partits Polítics des de novembre de 1992. L'any 2019 la componien 37.416 afiliats.
Història Fundació L'embrió del que seria el partit Esquerra Unida va sorgir el 1984 amb un procés dirigit pel Partit Comunista d'Andalusia que va culminar amb la presentació de Convocatoria por Andalucía, dirigida per Julio Anguita, a les eleccions al Parlament d'Andalusia de 1986, que va obtenir uns grans resultats.
Esquerra Unida (IU) va ser fundada arran de les mobilitzacions per exigir la sortida d'Espanya de l'OTAN el 1986, quan la Plataforma Cívica per la sortida d'Espanya de l'OTAN, presidida per l'escriptor Antonio Gala, va aconseguir aglutinar gairebé totes les organitzacions d'esquerres de l'estat excepte el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Moltes d'aquestes organitzacions es van integrar després a l'anomenada Plataforma de l'Esquerra Unida. Es va celebrar un referèndum el 12 de març de 1986, el resultat va ser a favor de la permanència a l'OTAN.
La primera reunió va tenir lloc al despatx de l'advocada Cristina Almeida el 27 d'abril de 1986 i va comptar amb la participació del Partit Comunista d'Espanya (PCE), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el Partit d'Acció Socialista (PASOC), Izquierda Republicana (IR), la Federació Progressista (FP), el Partit Humanista i el Partit Carlí. A aquests partits se'ls unirien, per fundar Esquerra Unida, el Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (PCPE) i el Col·lectiu d'Unitat dels Treballadors - Bloc Andalús d'Esquerres (CUT-BAI), així com alguns independents. Es va constituir una Comissió Política per regir-la presidida per Gerardo Iglesias, secretari general del PCE (partit que constituïa el 80% de la coalició).
El juny de 1986, IU va participar per primera vegada en unes eleccions generals obtenint 7 escons, 3 més que el PCE en les anteriors generals, amb un 4,6% dels vots. En les municipals de 1987 els seus resultats van millorar, obtenint el 7,18% dels vots. Aquest mateix any, el Partit Humanista era expulsat d'IU, entre altres raons, per les seves connexions amb la secta argentina anomenada La Comunidad. També va ser expulsat el Partit Carlí i va abandonar la coalició la Federació Progressista, que es va dissoldre un any després el 1988.
L'any següent, el gener de 1989, també abandona la coalició el PCPE, després de la reincorporació al PCE del seu president i fundador, Ignacio Gallego, al costat de 8.000 militants, 48 membres del Comitè Central i la majoria de càrrecs públics. El febrer de 1989 se celebra la I Assemblea General que aprova la transformació d'IU en un "moviment polític i social". Concorren prop de mil delegats, dels quals només el 25% han estat designats pels partits integrats en la coalició, i la resta són directament elegits pels afiliats de les diverses comunitats autònomes. Es tria una Presidència Col·legiada (més tard es denominarà Presidència Federal) que tria com a coordinador general a Gerardo Iglesias.
Esquerra Unida s'havia convertit ja en la tercera força política més votada, arribant a 17 diputats amb el 9,07% dels vots en les eleccions generals de 1989.
Julio Anguita miniatura|Julio Anguita "el Califa" l'any 2004 a Còrdova. El novembre de 1989 Gerardo Iglesias dimiteix com a secretari general del PCE i com a coordinador d'IU, essent substituït en aquest segon càrrec per Julio Anguita González, alcalde de Còrdova entre 1979 i 1986, i polític molt reconegut en aquell moment dins del PCE. El novembre de 1990 se celebra la II Assemblea Federal d'IU, que confirma a Julio Anguita com a coordinador, i que suposa la transferència de sobirania des del PCE i els altres partits integrants cap als òrgans d'IU, inscrivint-se en el registre de partits polítics l'any 1992.
Anguita va ser reelegit en les III, IV i V Assemblees Federals (1992, 1994 i 1997), tot i que a partir de 1992 ha d'enfrontar-se a un corrent crític organitzat anomenada Nova Esquerra, d'ideologia socialdemòcrata i partidària de la tercera via, que aglutina una part dels sectors d'IU aliens al PCE. Numèricament Nova Esquerra era minsa, però comptava a les seves files amb càrrecs públics i dirigents com Nicolás Sartorius, Diego López Garrido o Cristina Almeida, que apareixien amb freqüència en els mitjans de comunicació, i majoritàriament partidaris de consolidar IU com a òrgan polític independent de les formacions que el van crear, fins a transformar-lo en un partit que col·laborés estretament amb el PSOE.
Izquierda Unida Canaria Canàries forma part d'Esquerra Unida. ICU només va estar en la coalició Iniciativa Canaria Nacionalista (ICAN) durant uns mesos de 1991. La militància, descontenta amb un projecte no federat a IU, i dretana (pels pactes amb el PP) va recuperar el projecte del PCE i d'Esquerra Unida a les Canàries el 1991 i 1992, respectivament. ICAN va formar la Coalición Canaria l'any 1993.
IU va aconseguir arribar el 1993 i el 1996 al sostre electoral que el PCE havia obtingut en els anys 70: va superar el 10% dels vots, arribant a un grup parlamentari de 21 diputats el 1996. Va recollir també èxits a les eleccions municipals, amb l'11,68% del vot en les de 1995, on va arribar a pactes de govern amb el PSOE en nombrosos ajuntaments, especialment al sud de Madrid o a Andalusia.
A partir de l'arribada al govern del Partit Popular, liderat per José María Aznar, el 1996, augmenten les tensions en el si d'IU. Julio Anguita segueix dirigint la major part dels seus atacs contra el PSOE i contra l'expresident del Govern Felipe González, i elabora la teoria de "les dues ribes" i el "sorpasso". PSOE i IU es troben a la vora polítiques diferents i enfrontades, ja que els primers estan enfangats en la corrupció i en polítiques contràries als seus postulats. Com va succeir a Itàlia entre el Partit Comunista Italià i el Partit Socialista Italià, l'estratègia no ha de ser aliar-se amb el partit socialista sinó sobrepassar, aconseguir per a IU la majoria de suport electoral a l'esquerra espanyola. Aquesta política, i les bones relacions d'Anguita amb Aznar, generaren la impressió, àmpliament difosa pels mitjans de comunicació, que IU i PP s'han aliat per acabar amb el PSOE.
El 1997, el corrent Nova Esquerra, es converteix en partit polític, el Partit Democràtic de la Nova Esquerra (PDNI), que entra en greu crisi amb la direcció d'IU i acaba abandonant la formació, per integrar-se poc després al PSOE. Una part d'Esquerda Unida (la federació gallega d'IU) abandona l'organització i forma Esquerda de Galicia per anar a les llistes electorals del PSOE en les eleccions autonòmiques de 1997. Igualment, el PDNI abandona l'organització. El 1995, s'incorpora Esquerra Alternativa com a corrent, formada per antics militants de l'antiga Lliga Comunista Revolucionària, i redefinint com Espai Alternatiu.
L'organització confederada a IU a Catalunya, Iniciativa per Catalunya (IC), s'escindeix en dos sectors: el primer, més afí a Julio Anguita, abandona el partit i en forma un altre anomenat PSUC viu, el segon assumeix el control i trenca el seu vincle amb IU. Posteriorment IC passaria a definir-se com una organització ecosocialista anomenada Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), mentre que el PSUC viu crearia al costat d'altres partits la coalició Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) federada amb IU.
El 1998 hi va haver diverses incorporacions a Esquerra Unida. El Partit Obrer Revolucionari (PER), fundat el 1974 com PORE (Partit Obrer Revolucionari d'Espanya, trotskista), va canviar de denominació el 1983, i és la secció a l'estat espanyol de la Unitat Internacional dels Treballadors - Quarta Internacional (UIT-CI). El Partit Revolucionari dels Treballadors - Esquerra Revolucionària (PRT-IR), d'ideologia trotskista, també s'incorpora aquest any, i la secció oficial a Espanya de la Lliga Internacional dels Treballadors - Quarta Internacional (LIT-CI). També s'uneix Nou Claredat, grup trotskista adscrit al Corrent Marxista Internacional, creador del Sindicat d'Estudiants] (1986), del qual sorgeix el 1994 el Sindicat d'Estudiants d'Esquerres (SEI), i des de 1989 edita la revista El Militant, i alguns dels seus membres pertanyents al PCE i al PSOE, partit del qual va sorgir com a corrent el 1976.
El novembre de 1999, Anguita va renunciar a seguir encapçalant la candidatura a les eleccions generals a causa de diversos episodis cardiovasculars, i és substituït per Francesc Frutos.
Francesc Frutos Frutos ja era secretari general del PCE, i havia exercit diversos càrrecs en la direcció d'IU, i el número dos en les eleccions generals de 1996. Encara que mai va arribar a ser coordinador general d'IU, el gener de 2000 va ser designat pel partit per ocupar la candidatura a la Presidència del Govern per a les Eleccions generals espanyoles de 2000, a causa de la malaltia de Julio Anguita que l'havia apartat de la política activa.
Durant el cicle electoral 1999-2000, EUiA i ICV actuarien per separat, presentant-se ICV en coalició amb el PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 en diverses províncies. Aquest mateix any, a Cantàbria també es produïa una escissió, Esquerra Democràtica Càntabra (IDCAN), passant-se a aquesta formació els 3 diputats d'IU al Parlament de Cantàbria en aquell moment; aquesta nova formació des d'ara es va presentar en coalició amb el Partit Socialista de Cantàbria (PCS-PSOE) des de llavors fins a la seva integració en aquest en 2003.
IU també va canviar aleshores la seva política cap a un acostament al PSOE, signant un acord pre-electoral d'investidura amb els socialistes per a les eleccions generals de març de 2000. El resultat va ser un espectacular fracàs de tots dos partits, i la victòria per majoria absoluta del Partit Popular. Esquerra Unida va veure reduït el seu suport a la meitat del seu electorat, obtenint únicament 8 diputats, amb el 5,45% dels vots.
A la fi d'aquest mateix any, Gaspar Llamazares va ser elegit en la VI Assemblea Federal per un estret marge enfront de Francisco Frutos com a coordinador general, unint els vots de diversos corrents d'IU crítiques amb la direcció sortint.
Gaspar Llamazares miniatura|Gaspar Llamazares, ex coordinador de la coalició. Gaspar Llamazares coordinar IU recolzant-se en el PSOE, amb una política d'enfrontament amb el PCE, liderada per Francesc Frutos, i restaurar les relacions amb Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), alhora que manté a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) com a referent formal a Catalunya. Així mateix, tracta d'imprimir a IU una orientació més ecosocialista que comunista o llibertària. El 2001, Ezker Batua (IU-EB) forma part del Govern basc pactant amb el Partit Nacionalista Basc (PNB) i amb Eusko Alkartasuna (EA).
El 2001, Castellano deixa la Presidència del PASOC a Luis Aurelio Sánchez, i el PASOC abandona IU, romanent dins l'escissió posteriorment anomenada Iniciativa Socialista d'Esquerres. El 2002 també abandonaria la coalició Esquerra Republicana, i Angeles Maestro funda Corrent Roig en el si d'IU, que representaria les postures més crítiques amb la direcció i d'acostament a l'Esquerra Abertzale.