El Renault SupercinqNom oficial francès. País del fabricant principal (a Espanya comercialitzat com a Renault Supercinco i a Itàlia Renault Supercinque) és un automòbil de turisme del segment B produït pel fabricant francès Renault entre els anys 1984 i 1996. El seu disseny està inspirat en el perfil del Renault 5 —encara que és una mica més llarg i baix—, ja que va ser concebut per substituir-ho en la gamma de la marca gal·la. Per aquesta raó, també és conegut com a Renault 5; de fet, aquest és el nom que sempre va aparèixer en la part posterior del model. El vehicle té una longitud de 3.590 mm, una amplària de 1.590 mm, una altura de 1.390 mm i una batalla de 2.407 mm. El pes, segons la versió, oscil·la entre 760 i 860 quilograms.
Durant dotze anys, Renault va produir més de dos milions d'unitats en les plantes de Billancourt, Dieppe i Flins-sud-Seine (França); Brussel·les i Vilvoorde (Bèlgica); Palència (Espanya); Setúbal (Portugal); Mariara (Veneçuela) i, a partir de 1989, Novo Mesto (Eslovènia). Es muntaven uns 500.000 vehicles anuals, xifra que va decréixer gradualment des de 1990, de manera que quan va finalitzar la producció el 1996, s'havien fabricat un total de 3.436.650 unitats. En el que a vendes es refereix, 1988 va ser el millor any, amb 518.910 vehicles venuts en total a Europa. Va haver-hi vint-i-dues versions, així com més de trenta-cinc edicions limitades. Va tenir per rivals comercials a models com el Citroën AX, el Ford Fiesta, l'Opel Corsa, el Peugeot 205, el Seat Ibiza i el Volkswagen Polo, entre d'altres.
El desenvolupament del Renault Supercinq va començar el 1978 i va rebre el nom de Projecte 140. El pla es va perllongar durant més de sis anys, atès que les propostes presentades mancaven del consens necessari per dur-se a terme. Aquesta situació es va mantenir sense canvis fins que el dissenyador Marcello Gandini —a qui li correspon l'autoria de molts automòbils esportius italians dels anys 1960 i 1970— va entrar a formar part del projecte. La seva proposta era simple: adaptar el R5 a les noves necessitats del mercat automobilístic. Per a això va aplicar la tècnica que usaven les marques de luxe des de feia dècades: crear un vehicle l'aspecte del qual recordés al seu predecessor, el qual ja tenia el favor del públic.
El Supercinq es basa en el bastidor dels Renault 9/11, per la qual cosa compta amb una amplitud interior major que la del seu predecessor. És de tracció davantera i el seu motor de gasolina està en disposició davantera transversal; la gamma comprèn des dels 1,1 litres de cilindrada, dues vàlvules per cilindre i 48 CV de potència màxima de la versió C fins als 1,4 litres de cilindrada, dues vàlvules per cilindre i 120 CV de potència màxima de les versions GT Turbo. La velocitat màxima del Supercinq la registra el model GT Turbo2, amb 204 km/h i acceleració de 0 a 100 km/h en 8 segons.
Entre 1986 i 1991 la versió GT del Supercinq va participar en el Campionat Mundial de Ral·li, fins que va ser substituït pel Renault Clio Williams. Entre els pilots que van competir amb el vehicle destaquen Gustavo Trelles, Jean Ragnotti i Alain Oreille; aquest últim es va proclamar bicampió del Campionat Mundial de Ral·li d'Automòbils de Producció (1989 i 1990) als comandaments d'un Supercinq GT Turbo, a més d'obtenir la victòria en el Ral·li de Costa d'Ivori de 1989. També ha competit en certàmens continentals, nacionals i regionals.
Amb el pas dels anys, per a alguns s'ha convertit en una icona de la dècada de 1980. Nombroses associacions s'han adonat compte d'això i són molts els que encara l'any es desplacen diàriament en un d'aquests utilitaris francesos. No obstant això, diversos factors, com el temps que va transcórrer entre el seu llançament i l'arribada del Clio, la varietat en el sector de l'època així com la semblança del seu disseny al R5, van provocar que no arribés a ser un vehicle tan recordat com el seu antecessor. Així i tot està present en múltiples col·leccions d'automòbils en miniatura i ha aparegut en cançons, en el cinema, en la televisió i en alguns videojocs.
Disseny i desenvolupament miniatura|El Projecte 140 buscava un successor pel Renault 5. El disseny del Supercinq va començar el 1978 amb la intenció de crear un vehicle que substituís al Renault 5. En aquest moment era l'automòbil més venut de França i gaudia de gran popularitat. El procés de disseny i desenvolupament del nou vehicle va rebre el nom de Projecte 140. Va ser un procés lent, ja que va durar més de sis anys. La forma de la carrosseria es va dissenyar a partir dels Renault 9/11, tot i que es van preservar les línies mestres del R5 perquè el públic el relacionés amb el seu predecessor. Per això mateix es van conservar els protectors plàstics dels baixos, característics del Renault 5, encara que es van efectuar algunes modificacions per evitar que danyessin la pintura.
Al principi, l'equip de disseny va utilitzar diversos prototips dels segments menors de Renault com a base per a la creació del projecte. Van presentar desenes de dissenys, però cap va aconseguir obtenir un bon resultat en ser testat. Entre aquests pot esmentar-se el cas del Renault Gabbiano; es tractava d'un prototip inspirat en els dissenys automobilístics italians, d'aquí el nom. Va ser presentat en el Saló de l'automòbil de Ginebra de 1983, mateix any en què Peugeot —el principal competidor de Renault al mercat francès— va donar a conèixer el seu 205. El Gabbiano tenia línies futuristes i recordava al Renault Fuego així com al DMC DeLorean. Finalment, va quedar en un simple prototip, però alguns dels seus elements serien incorporats a posteriori en el Supercinq.
Transcorreguts ja diversos anys del procés de disseny, el projecte havia arribat a ser el més costós de la història de la companyia francesa i cap proposta era acceptable pels emprovadors. No obstant això, la situació va canviar radicalment quan Bernard Hanon, cap del Projecte 140, va incorporar a Marcello Gandini a l'equip de disseny. Gandini era un dels dissenyadors més cotitzats del moment; comptava amb una gran trajectòria en el camp de l'automoció com a autor de la majoria de models de Lamborghini, Maserati i Bugatti de les dècades de 1960 i 1970 així com dels primers BMW Sèrie 5 o del Citroën BX. L'italià va presentar una proposta simple, la qual consistia a adaptar el model original a les noves necessitats del mercat automobilístic. Per a això va utilitzar la tècnica que usaven des de feia anys les marques de luxe, com Mercedes-Benz o Jaguar, i que Volkswagen va incorporar en la segona generació del Golf: crear un vehicle l'aspecte del qual recordés al seu predecessor, el qual ja tenia el favor del públic. El nou disseny presentava un model més ample, més baix i més llarg que el R5. La grandària de les finestres augmentava lleugerament i el morro estava més a baix, mentre que la part posterior presentava poques diferències respecte al model anterior. Totes aquestes millores suposaven un augment de l'aerodinàmica així com de l'espai interior.
Vida comercial Llançament miniatura|El Peugeot 205 va ser el principal competidor del Supercinq, especialment al mercat francès. Després de l'èxit del projecte de Gandini, el setembre de 1984 el Supercinq ja estava llest per substituir al seu predecessor en els concessionaris. La primera presentació oficial va tenir lloc el dia 14 d'aquest mateix mes en el Palau de l'Elisi. Va comptar amb la presència del llavors president francès, François Mitterrand (1981-1995), que a més ho va provar. Deu dies més tard es va efectuar una segona mostra per a la premsa i a l'octubre va ser exposat al públic en el Saló de l'Automòbil de París. Al costat del vehicle hi havia una gran maqueta inflable del mateix com a reclam publicitari.
Les campanyes publicitàries van influir en els resultats comercials del Supercinq. El mateix nom "Supercinq" ja és un reclam, en al·lusió al fet que es tracta d'un Renault 5 millorat.Els primers eslògans francesos es referien al Supercinq com un automòbil «Plus cinq que la cinq». En aquest sentit, el terme «Supercinq» era un concepte publicitari, ja que en la part posterior del vehicle sempre va figurar «Renault 5». En els primers anuncis de televisió era presentat com «Supercar». D'aquests comercials existeixen dues etapes; una primera en la qual un Supercinq animat recorre camins i mostra el seu equipament, com ja es feia amb el R5, i una segona en la qual és l'automòbil de Superman. Entre els anuncis emesos poden destacar-se el de 1984, en el qual el que un R5 personificat s'acomiadava del públic i era substituït pel Supercinq, o el de 1989, famós per la cançó rap que l'acompanyava.
Els posteriors índexs de venda de vehicles van reflectir que el públic va acceptar satisfactòriament al successor del R5. Durant el seu primer any de comercialització va aconseguir el segon lloc, només superat pel Peugeot 205, però a partir de 1986 i fins a 1990 —any en què el Peugeot 205 va recuperar el primer lloc i el Renault Clio va substituir al Supercinq— va ser el cotxe més venut a França. L'any en el qual es van registrar més vendes en aquest país va ser 1988 (241.849 unitats venudes). En la resta de països no va arribar a liderar les llistes de vendes, però es va mantenir entre els deu primers. Va arribar a ser el quart automòbil més venut d'Europa l'any 1988 (518.910 unitats), només superat pel Volkswagen Golf (739.445 unitats), el Fiat Uno (635.663 unitats) i l'Opel Kadett (622.690 unitats). És destacable a més que, mentre en països com Bèlgica, Eslovènia, Espanya, França, Itàlia o Portugal es va vendre bastant bé, amb quotes de mercat que van oscil·lar entre el tres i l'11 %, a l'Alemanya, Països Baixos, Regne Unit o Suècia va passar una mica més desapercebut, en registrar-se quotes inferiors al dos per cent. Casualment, els països en els quals el Supercinq va registrar un major índex de vendes —a excepció d'Itàlia— es compten entre les seves fronteres amb una fàbrica Renault en la qual es va produir aquest model.
Producció
En 1984 va començar la fabricació en sèrie del Supercinq, que va substituir oficialment al R5 a partir del mes de setembre. No obstant això, ambdues generacions van conviure durant una temporada en els concessionaris; el Renault 5 va continuar comercialitzant-se durant alguns anys més com una sèrie limitada denominada Lauréate. El febrer de 1985 es va dur a terme una millora de les primeres versions i es va iniciar la producció dels GT Turbo a més dels models de transmissió automàtica. Aquest mateix any van estar disponibles les versions de cinc portes —sis centímetres més llargues que els models de tres portes— i motor dièsel. La gamma del Supercinq per a l'any 1985 va estar formada per nou versions,Les versions eren C, TC, L, GL, TL, GTL, GTL 1.4, GTS i TSE els preus del qual per al mercat francès oscil·laven entre 38.900 i 61.900 francs, que vindrien a ser entre 5.900 i 9.500 euros.Ha de tenir-se en compte que el Índex de Preus al Consum (IPC) de 1985 era molt menor al de , per la qual cosa avui el cost seria un 60% més alt, és a dir, aproximadament entre 9.440 i 15.200 euros.
Renault va renovar tota la gamma Supercinq entre els anys 1986 i 1988. També va finalitzar la producció de les versions més senzilles i de les quals van sortir a la venda primer. Durant aquests anys va ser l'automòbil més venut a França i un dels més venuts a Europa. Va ser a més quan es van comercialitzar la major part de sèries limitades i es van afegir millores a les edicions més reeixides, com la transmissió automàtica en la versió específica, equipament de luxe en els Baccara o el redisseny del GT Turbo. En 1989 Alain Oreille va obtenir la victòria amb un Supercinq en el Ral·li de Costa d'Ivori, la fita més destacada del palmarès del Supercinq.