La Conca de Barberà és una comarca de Catalunya situada al nord del Camp de Tarragona.
Geografia La Conca de Barberà abasta una superfície de 650,2 quilòmetres quadrats, que representa el 2% del total de Catalunya.
Limita al nord amb la Segarra, al nord-est amb l'Anoia, al sud-est amb l'Alt Camp, al sud amb el Baix Camp, al sud-oest amb el Priorat, a l'oest amb les Garrigues i al nord-oest amb l'Urgell.
La Conca de Barberà fou creada en la divisió comarcal de 1936 unint tres zones limítrofes però que pertanyen a tres comarques naturals diferents: La Conca estricta (sectors centre i sud de la comarca). És una depressió formada per les conques dels rius Francolí i Anguera, comprèn els municipis de Vilaverd, Montblanc (capital), l'Espluga de Francolí, Vimbodí i Poblet, Blancafort, Pira, Barberà de la Conca, Forès, Solivella, Sarral i Rocafort de Queralt. La Baixa Segarra (sector nord de la comarca). És la zona sud de l'altiplà de la Segarra; la diferent orografia i, sobretot, les deficients comunicacions amb la resta de la Conca de Barberà han fet que aquesta zona demanés la segregació per formar una comarca. Comprèn els termes de Pontils, les Piles, Conesa, Passanant i Belltall, Savallà del Comtat, Llorac, Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, que n'és la capital. Aquesta zona de la comarca pertany a tres conques hidrogràfiques diferents: la de l'Ebre, a través del riu Corb; la del Llobregat, a través de la riera de Clariana, afluent de l'Anoia; i la del Gaià. El sector nord-est de les Muntanyes de Prades (sector sud-occidental de la comarca). Les muntanyes de Prades foren repartides entre les comarques veïnes, així passaren a formar part de la Conca els municipis de Vallclara i Vilanova de Prades, tanmateix algunes terres passaren als municipis de Vimbodí i Poblet, l'Espluga de Francolí i Montblanc. Un cas a part és el municipi de Senan, que pertany geogràficament a les Garrigues, però que fou adherit a la Conca.
La comarca és una cruïlla de camins entre les terres de Tarragona, de Lleida i de Barcelona, fet fonamental per entendre el seu desenvolupament econòmic i la gran concentració d'infraestructures lineals en un espai limitat. Així, a la comarca hi ha quatre línies elèctriques d'alta tensió, un oleoducte, una autopista, una línia de ferrocarril, una línia de tren d'alta velocitat (TAV), una carretera nacional, dues de comarcals i un projecte d'autovia.
Història A la comarca es tenen dades que indiquen poblaments des del Neolític, així hi ha tot un seguit de coves als vessants nord de les Muntanyes de Prades amb pintures rupestres. Les del terme de Montblanc han estat declarades Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO com a part de l'Art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica, i es poden visitar reproduccions, a mida natural, de les pintures al Centre d'Interpretació de l'Art Rupestre. http://www.mac.es/ruta_art_rupestre/montblanc.htm
La feudalització de la Conca. Segles XI-XIII Les restes d'arquitectura militar romànica conservades a la Conca són testimoni patrimonial de la feudalització exercida sobre el territori andalusí de la Marca Superior. Aquest procés que començà el segle X al Penedès i a l'Anoia, continuà els segles i a la Conca de Barberà. Al llarg d'aquells dos segles, el castell termenat fou l'element que articulà la integració d'aquests territoris als comtats de Barcelona i Osona-Manresa. Hi ha restes, més o menys importants, de les fortificacions bastides per l'aristocràcia feudal a Santa Perpètua de Gaià, Prenafeta, Santa Coloma de Queralt, Aguiló, Barberà, Passanant, Torlanda, Glorieta, la Sala de Comalats, Vallespinosa o les Piles. Totes presenten un model arquitectònic semblant: un recinte murat que envolta i protegeix una torre mestra (o de l'homenatge) de planta rodona, una cisterna, una capella i diverses construccions d'habitació i magatzem. Tot construït segons tècniques arquitectòniques i solucions poliorcètiques similars, amb les variacions pròpies de la cronologia i la funcionalitat específica.
Seguí la fundació per part d'un feudal o del rei de les principals poblacions: els Gurb-Queralt funden Santa Coloma; el rei, Montblanc i Sarral. En ambdós casos, l'ordenació feudal o real té un paral·lel en l'arquitectura castral: recintes murallats protegeixen una urbanització amb edificis més o menys importants a l'interior.
En aquest moment, també es veurà afectada l'arquitectura castral, ja que la planta rodona de les torres del , donarà pas a la planta quadrada del . Tanmateix, la novetat de més entitat fou la reformulació del concepte de torre residencial; ara s'uniran en una estructura única la torre mestra i la sala o aula residencial. L'exemple per excel·lència es troba al castell de Barberà.Marina MIQUEL VIVES (2008), «Els castells feudals, segles X-XII», dins J. Fuguet / C. Plaza (coord.), Història de la Conca de Barberà. Història de l'Art, Consell Comarcal de la Conca de Barberà; Cossetània, Ed., Valls, p. 20-39.
La participació dels ordes militars (XII-XIII) Una part important del procés de feudalització de la Conca correspon a la intervenció dels ordes religiosos o militars del Temple i de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
Entre 1131 i 1133, els comtes d'Urgell i de Barcelona van donar al Temple el castell de Barberà. Seguiren l'exemple els principals feudals colonitzadors: els Queralt–Timor, els Montargull, els Cervera i els Aguiló. Vers els anys setanta, el Temple organitzà una comanda al castell de Barberà, que en pocs anys aplegà un important patrimoni a la Conca i al Camp; per tal d'administrar-lo millor organitzà comandes filials o sotscomandes a l'Espluga, a Vallfogona i a la Mesó del Rourell. Van pertànyer a la comanda els pobles de Barberà, Pira, Ollers, el Pinetell, l'Espluga de Francolí Sobirana, Montbrió, Vallfogona, Albió, Montargull i la Mesó (aquest a l'Alt Camp).
Molt aviat, en la segona dècada del , l'orde de l'Hospital rebia donacions a la Conca. Els principals benefactors eren més o menys els mateixos que havien afavorit el Temple: els Cervera, els Aguiló, els Queralt. Sembla que en les primeres dècades del , l'Hospital va tenir una casa a Cervera (encara no comanda), que controlà les esglésies de la Cirera i Llorac, que els foren donades el 1113. La comanda fou organitzada pels volts de l'any 1172 i administrà les possessions rebudes a la Conca: Llorac, la Cirera, Rauric, Belltall, Segura, Passanant, Glorieta, la Sala, Montfred, Biure, Vallverd, el mas del Cogul i l'Espluga de Francolí Jussana. Els santjoanistes reberen l'Espluga l'any 1266 i fou aleshores quan decidiren instal·lar-hi una comanda per tal de descongestionar la comanda de Cervera.
Si bé se suposa que els templers i els hospitalers, a la Conca com arreu, dugueren a terme les tasques de defensa, caritat i colonització que els foren encomanades, el cert és que allò que més els interessà fou l'explotació del territori per aconseguir el màxim de beneficis per ajudar la seva causa a Terra Santa. Així doncs, Temple i Hospital actuaren de senyors feudals i propiciaren una arquitectura adequada a les seves necessitats i funcions. Per a la defensa havien rebut castells que, quan eren destinats a ser seu de comanda (cas de Barberà i Vallfogona, per al Temple; i l'Espluga i Biure, per a l'Hospital), ampliaren i adequaren segons la funció conventual i administrativa del patrimoni, i quan eren castells menors d'una població del seu senyoriu (tots els altres: Pira, Montbrió, Llorac, Passanant, la Sala, Glorieta...), adequaren o modernitzaren per a la funció agropecuària i residencial d'un administrador.
En un altre sentit, el Temple i l'Hospital col·laboraren amb els bisbes en la tasca colonitzadora ajudant a la construcció d'esglésies (de vegades –cas de Biure– n'assoliren el patronatge). Fou també important la tasca que exerciren en el vessant de l'arquitectura industrial (molins, fargues, forns...), que explotaven en monopoli. El mateix es pot dir dels ponts que controlaren, i dels masos i masies que bastiren arreu del país per explotar millor els recursos del camp. Paral·lelament a les funcions militars, colonitzadores i estrictament econòmiques, el Temple i l'Hospital van dur a terme tasques caritatives i hospitalàries; amb aquest objectiu construïren o administraren hostals o hospitals en llocs estratègics dels camins principals del pelegrinatge. De vegades eren simples hospitals de caritat adscrits al comú d'una vila (cas de l'Espluga), d'altres eren hostal i santuari marià, situats en camins importants i servits per comunitats de donats (d'aquest tipus sembla que eren Santa Maria de Bell-lloc, de Santa Coloma, i Santa Maria de Passanant).
És molta i variada l'arquitectura que auspiciaren el Temple i l'Hospital a les seves comandes. Amb tot, cal advertir que aquestes construccions, llevat d'algun aspecte dels castells que foren seu de comanda, en res es diferencien de les que es poden trobar en qualsevol altre senyoriu religiós o laic.Joan FUGUET SANS (2008), «L'arquitectura dels Ordes Militars, segles XII-XIII», dins J. Fuguet / C. Plaza (coord.), Història de la Conca de Barberà. Història de l'Art, Consell Comarcal de la Conca de Barberà; Cossetània, Ed., Valls, p. 40-51.
Dos fets històrics del Els primers cellers cooperatius de Catalunya (1900-1920) En les primeres dècades del a la Conca de Barberà tingué lloc un dels capítols més interessants de l'arquitectura agrària catalana, quan aparegueren els primers cellers cooperatius, la majoria dissenyats per arquitectes prestigiosos del Modernisme. Aquests cellers, junt amb altres construccions de caràcter social, sorgiren com a eclosió de la lluita de resistència que unes associacions pageses, a finals del XIX, dugueren a terme per defensar-se de la usura i el caciquisme i poder -en cooperació- fer front a la replantació de la vinya fil·loxerada. Imbuïdes d'ideari internacionalista, ultra els serveis econòmics de producció i venda dels productes del camp, aquelles associacions pensaren en la instrucció i el lleure públic dels seus associats.FUGUET SANS, J., El primer celler cooperatiu de Catalunya i de l'Estat Espanyol: la "Sociedad de Trabajadores Agrícolas del pueblo de Barbarà", Barcelona, Obra Agrícola de la Caixa, 1980; FUGUET, J. & MAYAYO, A. (editorss), El primer celler cooperatiu de Catalunya. Centenari de la Societat de Barberà de la Conca (1994-1994), Generalitat de Catalunya, 1994.
Si l'elaboració i venda del vi es va poder iniciar de seguida en locals llogats, les cases on reunir-se, tenir oficines, esbarjo i altres activitats els resultaven difícils de mantenir. Per aquest motiu, procuraren d'antuvi construir casals socials: Casa de la Societat (Barberà de la Conca), 1897; "la Casa" de la Societat Agrícola de Solivella, el 1901; la «Casa del Poble» de Vimbodí, de 1903; la casa de Blancafort, de 1904.FUGUET SANS, J., "L'arquitectura dels cellers cooperatius a la Conca de Barberà (1900-1923)", a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, Barcelona, 1989, p. 29-49.