Marcos Evangelista Pérez Jiménez (Michelena, Táchira; Veneçuela. 25 d'abril de 1914 - Alcobendas, Espanya, 20 de setembre de 2001), va ser un militar i polític veneçolà. Va aconseguir el grau de General de Divisió de l'Exèrcit de Veneçuela; i designat President de facto de Veneçuela de manera provisional per la «Junta de Govern» substituint a Germán Suárez Flamerich des del 2 de desembre de 1952 fins al 19 d'abril de 1953. En aquesta data l'Assemblea Nacional Constituent el proclama President Constitucional per al període 1953-1958.Morón, Guillermo. 1980. Els presidents de Veneçuela. Edicions S.A. Meneven. Caracas. 335p.Blanco Muñoz, Agustín. 1983. Parla el General Marcos Pérez Jiménez. Universitat Central de Veneçuela. Consell de Desenvolupament Científic i Humanístic. Caracas. 431p.Blanco Muñoz, Agustín. 1983. Pedro Estrada parlo. Universitat Central de Veneçuela. Consell de Desenvolupament Científic i Humanístic. Caracas. 341p.
Arran de manifestacions massives en contra de la repressió per part del govern, Pérez Jiménez va ser deposat en un cop d'estat per sectors descontents dins de les Forces Armades de Veneçuela el 23 de gener de 1958. Pérez Jiménez després es va exiliar en República Dominicana i EUA des d'on va ser extradit de la ciutat de Miami,. finalment a Espanya sota la protecció del règim de Francisco Franco.
Biografia Primers anys Marcos Evangelista Pérez Jiménez va ser batejat així pels seus pares, Juan Pérez Bustamante i Adela Jiménez. Va iniciar la seva carrera militar el 1931, en ingressar a l'Escola Militar de Veneçuela, retornant com a Sotstinent el 1933 amb les més altes qualificacions, una mitjana que no ha estat superada. Després el 1941 realitza cursos d'especialització en l'Escola Militar de Chorrillos, en Lima, Perú, al costat del que fos Ministre de Foment i Obres Públiques el General de Divisió José del Carmen Cabrejo Mejía durant el govern militar del General Manuel A. Odría, sent ascendit a Capità al seu retorn.
La seva primera figuració pública ocorre amb la seva participació en el derrocament del govern del General Isaías Medina Angarita el 18 d'octubre de 1945. Tres anys més tard, després d'un període regit per una Junta Cívic Militar, és elegit president l'escriptor Rómulo Gallegos Freire, posteriorment enderrocat el 24 de novembre de 1948 per un moviment liderat per Pérez Jiménez. Va integrar la Junta militar, presidida per Carlos Delgado Chalbaud al costat de Luis Llovera Páez. Gallegos parteix a l'exili; la Junta Militar va dissoldre al partit Acció Democràtica i a la Confederació de Treballadors de Veneçuela (CTV). El 13 de novembre de 1950, Delgado Chalbaud és assassinat a Caracas i prenent així la presidència Germán Suárez Flamerich que s'exercia com a ambaixador de Veneçuela en el Perú. Suárez Flamerich va sortir a l'exili quan l'Alt Comandament Militar va transferir els poders de la Junta de Govern liderada per Marcos Pérez Jiménez, arran dels resultats de les eleccions del 30 de novembre de 1952.
Vida política miniatura|Flor Chalbaud i Marcos Pérez Jiménez el dia de les seves noces el 1945 Militar de carrera, Pérez Jiménez ingressa a la vida política, amb la seva participació en el Cop d'estat a Veneçuela de 1945, contra el govern de Isaías Medina Angarita, com a líder de UMT i un dels capitosts uniformats del moviment, va ser nomenat Cap de Secció de l'Estat Major de l'Exèrcit per la «Junta Revolucionària de Govern» presidida per Rómulo Betancourt. Des d'aquest lloc el 1948, empeny el derrocament del president Rómulo Gallegos Freire, donant com a resultat la fi del denominat Trienni Populista i la presa en funcions de la Junta Militar de la qual va ser membre i ministre de Defensa, sota la presidència de Carlos Delgado Chalbaud. Va romandre en funcions després de l'assassinat Delgado Chalbaud el 1950, que va provocar la transformació de la Junta Militar en la nova Junta de Govern, amb l'ascens de Germán Suárez Flamerich a la presidència, sobre qui Pérez Jiménez va exercir una immensa influència, sent en la praxi, ell qui realment dominava.
Després de les eleccions de 1952, Pérez Jiménez assumeix com a President Provisional de la República, nomenat per l'Assemblea Nacional Constituent a partir del 2 de desembre de 1952 en substitució de Germán Suárez Flamerich para posteriorment ser nomenat per la mateixa assemblea com a President per al període 1953 - 1958, el qual va iniciar el 19 d'abril de 1953.
El seu període al capdavant del país sota el lema del « Nou Ideal Nacional», es va caracteritzar per un marcat progrés econòmic i social. Amb l'augment de producció i preus del petroli, aquest últim gràcies a conflictes com la Guerra de Corea (Elevant-se fins a 2 dòlars el barril, el qual era un preu alt per a l'època). Caracteritzat també per una ambiciosa política en infraestructura, la qual es va poder executar a la perfecció, i va donar com a resultat obres públiques de gran envergadura com les Torres del Centre Simón Bolívar, l'Autopista Caracas - La Guaira i el Passeig Los Próceres entre d'altres.
No passen desapercebuts, els seus avanços en l'àmbit militar, que van incloure la definitiva professionalització de les Forces Armades, l'augment i modernització dels equipaments. Pel que concerneix política d'interior, el país va experimentar un estat d'ordre i alts estàndards en seguretat. Com a aspecte negatiu, va destacar el seu caràcter altament repressiu, l'aprovació de la Ley de vagos y maleantes i la repressió d'organismes com la Direcció de Seguretat Nacional, emparats per aquesta llei.
Aquest període de supremacia va acabar el 23 de gener de 1958, ocasió en la qual és deposat per un cop d'estat, perpetrat per sectors descontents dins de les Forces Armades de Veneçuela, que va portar com a resultat la seva sortida del territori nacional, rumb a República Dominicana, després de la qual cosa es va assentar en Espanya, sota la protecció del règim franquista.
Posteriorment amb el partit de dreta Croada Cívica Nacionalista va ser elegit Senador el 1968 càrrec del qual va ser inhabilitat arran de la primera esmena duta a terme a la constitució de 1961 pels partits Acció Democràtica i Copei, després de la qual cosa es retira definitivament de la vida política nacional.
El període de Pérez Jiménez en el poder, és recordat històricament, com un govern d'arrelament nacionalista, basat en un pragmatisme ideològic que identificava l'essència del seu govern, a més d'enunciar la «Doctrina del Ben Nacional», això expressat en el «Nou Ideal Nacional» que seria el far filosòfic per orientar les accions del seu govern. Va promoure la immigració de capitals i persones estrangeres, principalment comunitats europees com l'espanyola, italiana i portuguesa. També va impulsar un vast i ambiciós programa d'infraestructura, basat en la política del concret armat, amb la construcció d'edificacions, grans i modernes carreteres que unien i renovaven els llaços entre estats i ciutats del país, ponts i altres obres de gran envergadura amb les quals va modernitzar al país, sota una fèrria dictadura militar.Dictadura de Pérez Jiménez Per Jorge Mier Hoffman Encara que anys després del seu derrocament, els seguidors de Pérez Jiménez, no han estat d'acord amb les males polítiques de govern que van portar a la nació veneçolana a una crisi política, social i econòmica des de 1959 per part dels partits del Pacte de Punt Fix, la qual cosa va donar origen a un corrent o postura anomenada Perezjimenismo com una forma de govern ideal pels objectius del Nou Ideal Nacional.
Eleccions de 1952 El 30 de novembre de 1952 la Junta de Govern va cridar a eleccions per triar una Assemblea Nacional Constituent que havia de sancionar una nova Constitució i donar fi al govern transitori. Però quan els primers resultats van mostrar que el partit Unió Republicana Democràtica (URD) dirigit per Jóvito Villalba i Mario Briceño Iragorry anava a guanyar les eleccions, el partit oficialista Front Electoral Independent (FEI) (promogut per Pérez Jiménez) va desconèixer el triomf i va nomenar a Pérez Jiménez com a President Provisional de Veneçuela. Aquestes eleccions van ser considerades fraudulentes per l'Oposició política a Pérez Jiménez i en elles van participar tres partits: l'oficialista FEI, Copei i URD. En les eleccions els partits d'oposició es van unir contra el FEI amb l'ajut dels partits clandestins (com Acció Democràtica i el Partit Comunista de Veneçuela), denunciant al govern provisional i els seus atropellaments contra els veneçolans i la constitució, pastant els vots dels partits inhabilitats per competir en les eleccions. Per a aquest procés la Junta havia promulgat un nou reglament del Consell Suprem Electoral en el qual s'establia el vot obligatori per als ciutadans majors de 21 anys, estratègia que eventualment va afectar el Govern amb el triomf de l'URD. El mateix dia de les eleccions el Consell Suprem Electoral va suspendre els escrutinis i el 2 de desembre Marcos Pérez Jiménez va proclamar la seva victòria electoral. Amb URD i altres partits il·legalitzats o en l'exili, i el COPEI dividit entre nous perezjimenistes i opositors, el 17 d'abril de 1953 Pérez Jiménez és proclamat president constitucional per al període 1953-1958 i va estar lliure de governar al país en relativa calma pels següents anys.
Presidència (1952-1958) miniatura|Rebent la «Legion of Merit» a Caracas el 13 de febrer de 1954, per part de l'ambaixador dels Estats Units a Veneçuela, Fletcher Warren. Aquesta és la condecoració més alta atorgada per aquest país a personalitats estrangeres El 2 de gener de 1954, el govern ordena la llibertat de més de 400 detinguts polítics i convida a tornar als exiliats. Al febrer, circula un manifest clandestí del Partit Comunista de Veneçuela sobre la propera reunió a Caracas de la Conferència Interamericana, sota el títol: «Una reunió dirigida a accentuar la dominació imperialista ianqui sobre els països llatinoamericans».
Amb Pérez Jiménez, el 1953 el Congrés va aprovar una nova Constitució Nacional en la qual se li va canviar el nom al país dels Estats Units de Veneçuela (nom que tenia des de 1864) a República de Veneçuela, no obstant això es van suprimir alguns drets socials establerts en la Constitució de 1946. Com altres dictadures llatinoamericanes, Veneçuela va ser recolzada pel govern dels Estats Units, que veia en el mandatari no solament una peça fonamental dins de l'entramat mundial de la distribució petroliera, sinó que també en la lluita contra l'expansió del comunisme en Llatinoamèrica.
El govern de Marcos Pérez Jiménez consagra com a Setmana de la Pàtria els dies que conclouen amb el 5 de juliol. Els destina a retre homenatge als herois de la nacionalitat, en una combinació d'actes en els quals es barregen l'exaltació dels libertadores i les realitzacions del govern, com la reedició de nous temps dedicats a engrandir la pàtria.
Empleats públics de tots els nivells, estudiants de primària i secundària i alguns grups artístics subsidiats desfilen en totes les ciutats davant les autoritats locals, al compàs de bandes seques. A Caracas presideixen les cerimònies el president de la República i els alts dignataris de l'Estat. Cada 2 de desembre, data aniversari de l'ascensió de Pérez Jiménez al poder, es ratifiquen els postulats del «Nou Ideal Nacional» i són inaugurades grans obres públiques i és rebuda en Caracas la imatge de Nostra Senyora de Coromoto, proclamada pel Govern com la patrona d'aquelles celebracions. S'inicia la celebració de la Setmana de la Pàtria i en aquella ocasió, destaca l'assistència de delegacions militars de diversos països d'Amèrica i Europa.