miniatura|Vivien Leigh interpretant el paper de Scarlet Ohara en Allò que el vent s'enduguéEl Technicolor va ser el primer intent efectiu de la indústria cinematogràfica per a deixar enrere el blanc i negre i reproduir en pantalla els colors filmats en la realitat. Inventat l'any 1916 i millorat al llarg de diverses dècades,US patent 1208490, issued December 12, 1916 es tracta del segon procés principal d'aquest tipus, després del Kinemacolor britànic, i del més utilitzat a Hollywood entre 1922 i 1952. Va ser conegut i reconegut pel seu nivell saturat de color i es va utilitzar més comunament per a filmar musicals com ara El màgic d'Oz (1939) i Cantant sota la pluja (1952) (ambdós dirigits per Victor Fleming), pel·lícules de l'època com ara Les aventures de Robin Hood (1938) i Allò que el vent s'endugué (1939) o pel·lícules d'animació com ara La Blancaneu i els set nans (1937) i Fantasia (1940). Tot i això, també es va utilitzar per a comèdies i drames menys espectaculars i algunes vegades, fins i tot, per a pel·lícules de cinema negre, com ara Que el cel la jutgi (1945) i Niàgara (1953). El sistema s'aconseguia per la filmació simultània de tres pel·lícules dins de la mateixa càmera, cada una de les quals comptava amb filtres perquè fos impressionada només per un color. Després d'un procés de tintura, que més tenia a veure amb la impremta que amb la fotografia, es treia una sola còpia que en ser projectada recreava els colors de la realitat. Aquesta pràctica permetia una puresa de colors que encara no ha sigut igualada, emprant-se encara per al tiratge de còpies en alguns mercats. Així mateix també hi ha pel·lícules filmades amb aquest sistema entre els anys 40 i 90 del . Altres sistemes de filmació en color eren el Eastmancolor i el Metrocolor.
“Technicolor” és la marca registrada d'una sèrie de processos de cinema en color desenvolupats per Technicolor Motion Picture Corporation (una subsidiària de Technicolor USA, Inc.), actualment part de l'empresa francesa Technicolor SA. La Technicolor Motion Picture Corporation es va fundar a Boston l'any 1914 i els seus fundadors van ser Herbert Kalmus, Daniel Frost Comstock i W. Burton Wescott."What? Color in the Movies Again?" Fortune, October 1934 La partícula “Tech” del nom està inspirada en l'Institut de Tecnologia de Massachusetts, on Kalmus es va graduar i on va ser després instructor. http://www.hollywoodreporter.com/hr/search/article_display.jsp?vnu_content_id=1000902888 Technicolor USA, Inc. es va constituir a Delaware l'any 1921."$1,000,000 Company Will Color Movies", The New York Times, September 21, 1922, p. 1."Technicol.-Prizma Controversy", The Wall Street Journal, Dec. 7, 1922, p. 12.
Història Technicolor de dos colors El procés de Technicolor va néixer inicialment com un sistema de dos colors (vermell i verd) que es va estrenar durant l'època del cinema mut. Hi va haver diversos mètodes diferents de Technicolor. miniatura|Fotograma d'un fragment de The Gulf Between (1917), primera pel·lícula en Technicolor.
Procés 1 Aquest mecanisme, conegut com a Procés 1, consistia en un sol prisma col·locat darrere de la lent de la càmera que exposava dos fotogrames consecutius en un sol negatiu en blanc i negre, un dels fotogrames sota un filtre vermell i l'altre sota un filtre verd. Com que els dos fotogrames s'exposaven al mateix temps, la pel·lícula s'havia de filmar i projectar al doble de la velocitat habitual. L'exhibició requeria un projector especial de dues obertures (una darrere del filtre vermell i l'altra darrere del filtre verd), dos lents i un prisma ajustadís que alineava les dues imatges a la pantalla.Cinematographic Multiplex Projection, &c. U.S. Patent No. 1,391,029, filed Feb. 20, 1917.
Aquest primer procés es va estrenar públicament el 21 de febrer de 1917 a l'American Institute of Mining, Metallurgical, and Petroleum Engineers de Nova York."Moving Pictures in Color", The New York Times, February 22, 1917, p. 9. Només es va produir una única pel·lícula en aquest format, anomenada The Gulf Between, de la qual només es conserven alguns fotogrames on hi apareix l'estrella Grace Darmond. Aquesta pel·lícula va tenir una distribució limitada durant el setembre de 1917 a ciutats de l'est dels Estats Units, com ara Boston i Nova York, principalment per a fer interessar els productors de cinema en el color. La necessitat constant d'un tècnic per a ajustar l'alineament de la projecció va condemnar aquest procés de color additiu. miniatura|Fotograma de la pel·lícula en Technicolor The Toll of the Sea (1922).
Procés 2 Herbert Kalmus, convençut de què els processos de color additiu no tenien futur, es va concentrar en els processos de color sostractiu, el que va culminar en el que seria conegut com a Procés 2, batejat també pels acadèmics com a Technicolor de dues tires (tot i que aquest terme també se sol aplicar erròniament al procés anterior i al posterior).Originalmente nombrado por los académicos como Technicolor de "dos tiras", la aplicación de ese término a los procesos de Technicolor en dos colores está hoy en día cada vez más en desuso, ya que el término reconocido de "tres tiras", utilizado ampliamente para el Proceso 4, se refiere al número de tiras independientes de película en la cámara, y no a los procesos de imprenta o la estructura de la copia final. Aquest procés va ser estrenat l'any 1922.
De la mateixa manera que abans, la càmera especial de Technicolor feia servir un separador de llum que exposava simultàniament dos fotogrames d'una sola tira de pel·lícula en blanc i negre, un dels fotogrames sota un filtre verd i l'altre sota un filtre vermell."The First Successful Color Movie", Popular Science, Feb. 1923, p. 59. La diferència era que el negatiu en dos components ara s'utilitzava per a produir una pel·lícula en color subtractiu. Com que els colors estaven físicament presents en la còpia, no es requeria un equipament de projecció especial i la correcta visualització de les dues imatges no depenia de l'habilitat de la persona que s'encarregava de la projecció.
Els fotogrames exposats sota del filtre verd s'imprimien en una pel·lícula en blanc i negre, mentre que els fotogrames exposats sota del filtre vermell s'imprimien en una altra pel·lícula. Davant la novetat, cada pel·lícula es canviava químicament de color aplicant-se un color complementari al del filtre corresponent, tint vermell per a les imatges de filtre verd i tint verd per a les filtrades en vermell. A diferència del tint, que afegia un vel uniforme de color a la imatge completa, el canvi químic de colors reemplaçava la plata de la imatge en blanc i negre per una matèria acolorida translúcida, de forma que les zones fosques quedaven fortament acolorides i els tons intermedis s'acolorien proporcionalment. Les dues tires, fetes d'un gruix inferior a l'habitual, s'enganxaven de manera superposada per tal de crear la còpia de projecció en color.
The Toll of the Sea va debutar el 26 de novembre de 1922 com a primera pel·lícula de distribució general que va utilitzar el procés 2 de Technicolor. La segona producció íntegra en color en aquest procés va ser Wanderer of the Wasteland, la qual es va publicar l'any 1924. El procés 2 també es va utilitzar per a rodar seqüències en color de super-produccions de l'època, com ara Els Deu Manaments (1923), El fantasma de l'Òpera (1925) o Ben Hur (1925). The Black Pirate (1926), de Douglas Fairbanks, es va convertir en la tercera producció filmada íntegrament en el procés 2 de Technicolor. miniatura|esquerra|Fotograma d'un segment en Technicolor de El fantasma de l'Òpera (1925). Es tracta d'un dels primers usos del procés en platós interiors. Se'n va demostrar la versatilitat. Tot i l'èxit comercial, el procés 2 va estar plegat de problemes tècnics. Com que les imatges dels dos costats de la pel·lícula no eren exactament al mateix pla, no es podien enfocar perfectament al mateix temps. La importància d'aquest problema depenia de la profunditat de camp de l'òptica del projector.
Un problema més seriós va ser la inflor de la pel·lícula. Les pel·lícules en general tendien a doblegar-se després de l'ús repetit. Cada vegada que es projectava una pel·lícula, cada fotograma s'escalfava a causa de la intensa llum del projector, fent que s'inflés lleugerament. Després es refredava i la inflor remetia, però no del tot. Es va descobrir que les pel·lícules enganxades no només tenien molta tendència a aquesta inflor, sinó que la direcció de la mateixa podia de sobte i aleatòriament canviar de la part de darrere a la de davant o viceversa. Així doncs, fins i tot una persona molt atenta encarregada de la projecció no podia evitar que la imatge es desenfoqués de sobte al canviar aquesta direcció. Per tant, Technicolor havia de subministrar còpies noves perquè les còpies deformades poguessin ser enviades als laboratoris de Boston per a ser aplanades, procés després del qual podien tornar a la circulació, almenys per un temps.
El gruix especial de la pel·lícula i la presència de capes d'imatges en les dues superfícies feia que les còpies fossin especialment vulnerables a les ratllades i, com que les ratllades eren de colors molt vius, suposaven una gran molèstia. Tallar una còpia de pel·lícula en procés 2 sense atenció especial a la construcció inusualment laminada solia acabar en un mal tall que feia que s'encallés al projector. Fins i tot abans que es descobrissin aquests problemes, Technicolor ja tenia clar que aquesta idea de pel·lícules enganxades era només una solució provisional i, de fet, ja estaven treballant per a desenvolupar un procés millorat."Kalmus, Herbert. "Technicolor Adventures in Cinemaland", Journal of the Society of Motion Picture Engineers, December 1938"
Procés 3 Basant-se en la mateixa tècnica que va aplicar per primer cop a les pel·lícules Max Handschiegl el 1916, es va desenvolupar també durant el 1928 el procés 3 de Technicolor. El primer film que feia servir aquest procés va ser The Viking (1928), que comptava amb música sincronitzada i efectes de so.
El procés, que utilitzava un sistema similar de filmació als anteriors, es basava a aplicar a cada pel·lícula una substància gelatinosa (que es deia pel·lícula matriu) que enduria. Després, en tenyir la pel·lícula vermella de verd i la verda de vermell, la gelatina absorbia part de la tinta en les zones adequades. Una tercera pel·lícula absorbiria la tinta de les dues pel·lícules, creant la pel·lícula en color.
El 1929 s'estrenaria la primera pel·lícula 100% sonora en color, On with the show, de la qual avui en dia només es conserven còpies completes en blanc i negre i només algun fragment en color. La resta de films a partir d'aquell moment es van començar a fer íntegrament o gairebé íntegrament mitjançant el procés 3 de Technicolor: Gold Diggers of Broadway (1929), The Show of Shows (1929), Sally (1929), The Vagabond King (1930), Follow Thru (1930), Golden Dawn (1930), Hold Everything (1930), The Rogue Song (1930), Song of the Flame (1930), Song of the West (1930), The Life of the Party (1930), Sweet Kitty Bellairs (1930), Bride of the Regiment (1930), Mamba (1930), Whoopee! (1930), King of Jazz (1930), Under a Texas Moon (1930), Bright Lights (1930), Viennese Nights (1930), Woman Hungry (1931), Kiss Me Again (1931) y Fifty Million Frenchmen (1931). A més, també es van realitzar nombrosos curtmetratges que feien servir el procés 3, incloent-hi els primers dibuixos animats sonors en color realitzats per productors com ara Ub Iwerks i Walter Lantz.