miniatura|Batalla de Minne (1137) entre els exèrcits de Sigurd Slembe i Inge Haraldsson. Dibuix de Wilhelm Wetlesen, en una edició de 1899 de la Heimskringla. Les guerres civils noruegues (en noruec, Borgerkrigstiden) són un terme utilitzat per a designar el període de la història de Noruega entre 1130 i 1240. Durant aquesta època, es van desencadenar diverses guerres civils entre reis rivals i pretendents al tron. Els motius de les guerres representen un dels temes més debatuts en la història medieval de Noruega. L'objectiu de les faccions en pugna va ser sempre col·locar al seu candidat en el tron, després de la mort del rei Sigurd el Croat el 1130. En les primeres dècades de les guerres civils, les aliances van canviar freqüentment, i es van centrar al voltant d'un rei o pretendent, però finalment, cap a la fi del , van emergir dos partits, coneguts com els bagler i els birkebeiner. Després de la reconciliació entre aquests dos partits el 1217, es va desenvolupar un sistema governamental més ordenat, que va ser, gradualment, capaç de posar fi als freqüents aixecaments armats. La fracassada rebel·lió del duc Skule Bårdsson el 1240 va ser l'esdeveniment final de l'era de les guerres civils.
Antecedents Tradicionalment, s'ha assumit que la unificació de Noruega en un regne va ser aconseguida pel rei Harald Cabellera Bella a la batalla de Hafrsfjord el 872, però en realitat el procés d'unificació es duria a terme durant un llarg temps per completar-se i consolidar-se. A mitjan , el procés semblava haver acabat. No obstant això, era encara comú que els reis compartissin el tron. L'anterior sembla que va ser la manera més comuna de resoldre eventuals disputes quan existien dos o més candidats a ocupar el tron i encara que van existir tensions entre els cogovernants, generalment es van evitar els conflictes oberts. En aquest temps no existien lleis de successió ben definides, i el principal criteri per ser considerat un candidat digne era l'acreditació de ser descendent de Harald Cabellera Bella per la línia masculina, sense importar si s'era fill legítim o no.
El rei Sigurd el Croat també va compartir el tron amb els seus dos germans, els reis Øystein I i Olaf Magnusson, però quan aquests van morir, Sigurd es va convertir en l'únic rei. Com que els seus germans no van tenir fills homes, el seu fill Magnus Sigurdsson va ser considerat com a presumpte hereu. No obstant això, a la fi de la dècada de 1120, un home anomenat Harald Gille va arribar a Noruega procedent d'Irlanda, afirmant ser fill de Magnus III i, per tant, mig germà del rei Sigurd. Suposadament, Harald havia estat concebut durant la campanya militar del rei Magnus a Irlanda. A Harald se li va donar crèdit després de sotmetre's a prova per ordalia de foc, un mètode comú en aquesta època, i el rei Sigurd el va reconèixer com el seu germà. No obstant això, Harald va haver de fer una promesa en el sentit que no reclamaria el títol de rei mentre Sigurd i el seu fill visquessin.
La successió de Sigurd el Croat miniatura|El rei Magnus Sigurdsson és encegat. Dibuix de Eilif Petersen (1899). Quan Sigurd va morir el 1130, Harald Gille va trencar la seva promesa. Magnus, el fill de Sigurd, va ser proclamat rei, però Harald també va reclamar el títol per a si, i va rebre un fort suport. Es va aconseguir un acord en el qual Magnus i Harald serien reconeguts com a reis, i compartirien el govern. La pau entre tots dos va acabar el 1134, quan es va desencadenar la guerra. El 1135, Harald va derrotar i va capturar al seu rival a la ciutat de Bergen. Magnus va ser encegat, castrat i mutilat, i tancat per força en un monestir. A partir de llavors seria conegut com a Magnus el Cec. Per aquest temps, un altre home va arribar des d'Irlanda, al·legant ser un altre fill de Magnus III, Sigurd Slembe. Va assegurar haver-se sotmès a l'ordalia de foc a Dinamarca per donar suport a la seva causa, però Harald no el va reconèixer com el seu germà. El 1136, Sigurd va assassinar Harald mentre aquest dormia, a Bergen, i tot seguit es va autoproclamar rei. Els seguidors de Harald no el van reconèixer com el seu monarca, i van nomenar reis als dos fills d'aquest últim, Sigurd Munn i Inge l'Encorvat, tots dos nens encara. Sigurd Slembe va alliberar a Magnus el Cec del monestir on es trobava tancat i es va aliar amb ell. La guerra entre Sigurd Slembe i Magnus el Cec d'una banda, i els seguidors del difunt Harald Gille i els seus fills per l'altre, va acabar fins a 1139, quan Magnus i Sigurd Slembe van ser derrotats en la batalla de Hvaler. Magnus va ser mort en la batalla, i Sigurd Slembe va ser capturat i torturat fins a la mort.
El regnat dels fills de Harald Gille La divisió del poder entre Sigurd Munn i Inge va funcionar bé mentre tots dos van ser menors. Al 1142, una vegada més, va arribar a Noruega un pretendent real procedent de les illes Britàniques. Aquesta vegada es tractava d'Øystein Haraldsson, fill de Harald Gille. Øystein va reclamar la seva part en l'herència del seu pare, i va obtenir el títol de rei, convertint-se en el tercer en el tron. Els tres germans van governar conjuntament, aparentment en pau, fins a 1155. D'acord amb les sagues, Øystein i Sigurd Munn van concebre plans per enderrocar al seu germà Inge i dividir la part del regne d'aquest entre tots dos. Per consell de la seva mare, la sueca Ingrid Ragnvaldsdotter i el poderós lendmann Gregorius Dagsson, Inge va decidir donar el primer cop. En una trobada que se celebraria entre els tres monarques a Bergen, Sigurd Munn va ser atacat i assassinat pels homes de Inge, abans que Øystein arribés a la ciutat. Inge i Øystein van aconseguir un acord parcial, però les condicions aviat van portar a una guerra, que finalitzaria amb la captura i mort de Øystein a Bohuslen el 1157. Els seguidors dels germans d'Inge, en lloc de sotmetre's a aquest, van triar un nou pretendent, Haakon Sigurdsson, el fill de Sigurd Munn. Aquesta circumstància és vista com el primer indici d'una nova etapa en les guerres civils noruegues: les faccions en guerra ja no només s'alineaven entorn d'un rei o pretendent, sinó els seus membres es mantenien units després de la caiguda del seu líder, i triaven un nou pretendent, la qual cosa va resultar en la formació de faccions millor organitzades. Haakon només comptava amb 10 anys en 1157, però els seus seguidors el van nomenar rei i van continuar la lluita contra Inge. Al 1161, el rei Inge va caure mort en una batalla a Oslo.
Magnus Erlingsson i la intervenció de l'Església miniatura|esquerra|Erling Skakke incendia la casa d'un seguidor de Sigurd Markusfostre. Wilhelm Wetlesen (1899). Els seguidors d'Inge van prendre les mateixes accions que en el seu moment els seguidors d'Øystein, i van triar el 1161 un nou monarca titella per oposar-ho a Haakon. L'elecció va recaure en el nen Magnus Erlingsson, de cinc anys, fill d'un dels líders noruecs més prominents, el lendmann Erling Skakke, i de Cristina Sigurdsdatter, filla del rei Sigurd el Croat. Erling, que tenia el títol de jarl, es va erigir com a líder veritable de la facció. A l'any següent, el 1162, els seguidors de Magnus van aconseguir derrotar i matar a Haakon a la batalla de Sekken, en el Fiord de Romsdal. En 1163, un altre fill de Sigurd Munn, Sigurd Markusfostre, nou pretendent opositor a Magnus Erlingsson, va ser capturat per Erling Skakke i executat a Bergen.
L'elecció de Magnus Erlingsson com a líder de la facció d'Erling Skakke va ser radical, i va trencar amb un dels principis tradicionals del dret a ser rei: Magnus només era descendent de l'antiga casa real noruega a través de la seva mare, però no era fill de cap rei. Per compensar aquest desavantatge, el partit d'Erling i Magnus es van aliar amb l'Església, i van introduir un nou criteri en l'elecció monàrquica: d'ara endavant, el rei havia de ser fill legítim.
L'aliança amb l'Església, una institució que recentment havia cobrat millor organització a través de la fundació de l'Arxidiòcesi de Nidaros el 1152, va representar un important avantatge per a Erling i Magnus. A Bergen, el 1163, Magnus Erlingsson, de set anys, va ser coronat per l'arquebisbe Øystein de Nidaros, convertint-se en el primer monarca a ser coronat en la història de Noruega. També es va redactar una llei de successió, en la qual s'establia la primogenitura d'un fill legítim com el requisit per ser hereu. Durant la següent dècada, la posició de Magnus en el tron semblava segura, amb Erling Skakke com el veritable governant del país. Erling es va encarregar d'eliminar a tot rival potencial del seu fill. També es va aliar a vegades amb el rei Valdemar I de Dinamarca, i una saga assenyala que la zona al voltant del Fiord d'Oslo va ser un feu vassall de Dinamarca. No obstant això, és qüestionable la mesura de la seva subordinació al rei danès.
Origen dels birkebeiner i el rei Sverre Al 1174 va sorgir una nova facció opositora al rei Magnus. El seu líder era el jove Øystein Møyla, un fill de Øystein Haraldsson. Aquest nou grup va ser cridat els birkebeiner, terme que significa cames de bedoll, a causa que alguns d'ells eren tan pobres que col·locaven tires d'escorça de bedoll al voltant de les seves cames i peus a manera de calçat. Øystein Møyla va ser mort pels homes de Magnus i Erling en la batalla de Re, el 1177. Poc després, els birkebeiner van triar a Sverre Sigurdsson com al seu líder. Sverre havia arribat a Noruega des de les illes Fèroe, i assegurava haver descobert que era fill del rei Sigurd Munn. Els seus arguments van ser majoritàriament rebutjats en el seu temps, i també ho han estat pels historiadors moderns. No obstant això, després de prendre el lideratge dels birkebeiner, Sverre es va convertir en un punt de convergència per a tots els opositors al govern del rei Magnus i el seu pare Erling Skakke.
Alguns historiadors materialistes moderns han pretès descobrir una espècie de lluita de classes en el conflicte de Sverre i els birkebeiner contra Erling i Magnus. No obstant això, està discutida la mesura en què els homes de Sverre representaven els estrats més pobres de la població. És clar que la major part dels lendmenn -la noblesa de l'època- es van alinear amb el rei Magnus, però se sap que Sverre també es va guanyar la simpatia d'alguns d'ells. A més, els birkebeiner no van intentar canviar l'ordre de la societat noruega, sinó que simplement volien col·locar-se ells en el cim d'aquesta. miniatura|esquerra|L'Església va ser una forta opositora al rei Sverre. A la imatge, la Catedral de Nidaros. Al 1179 Sverre va obtenir una important victòria a la batalla de Kalvskinnet, als afores de la ciutat de Nidaros, on el mateix Erling Skakke va morir. A partir de llavors, la regió de Trøndelag, amb Nidaros com a centre polític, es va convertir a la principal plaça forta per Sverre, i el bisbe Øystein, opositor a Sverre, va haver d'exiliar-se. El rei Magnus va continuar combatent després de la mort del seu pare, i amb el suport de l'Església va rebutjar diverses ofertes de Sverre per repartir el regne entre tots dos. La Saga de Sverre, que va ser escrita per partidaris de Sverre, narra que Magnus era un monarca molt popular entre els sectors populars, la qual cosa va dificultar significativament la lluita de Sverre. La guerra entre Sverre i Magnus va durar diversos anys, i en un moment Magnus va haver de buscar refugi a Dinamarca. La batalla final entre tots dos es va lliurar a Fimreite, en el Fiord de Sogne, el 1184, amb el resultat de la mort del rei Magnus i la victòria per al rei Sverre.