Literatura lituana és la literatura feta a Lituània en lituà, una llengua indoeuropea parlada a la costa del mar Bàltic. La creació del Gran Ducat de Lituània, que era un territori amb moltes llengües (lituà, ruté, polonès i llatí en l'administració) no va tenir gaire ressò en la creació d'una literatura nacional en lituà, ja que l'alta cultura era en mans de capellans catòlics i escribes rutens, que feien servir el llatí o el rutè. Al , la Bíblia en llengua vernacla, accessible a tothom, va ser un dels pilars de la Reforma luterana que per tant hi va contribuir en gran manera al desenvolupament de la llengua i de la literatura. La universitat de Königsberg, una ciutat bicultural, lituana i prussiana, (des de 1945 annexionat per Rússia, com a Kaliningrad) hi va tenir un paper important.
Abans de l'edat mitjanai havia un ampla poesia i literatura oral, amb entre altres raudes, cants funeraris, les kaleda o cants d'any nou, els dainos o cants èpics, les giesmes o balades i les pasakos o llegendes. Altres cants antics eren les lopšinis (cançons de bressol). La primera obra de ficció, escrit entre 1760 i 1775, és el poema èpic Metai (‘Les quatre estacions’) del pastor evangèlic, escriptor i constructor d'instruments musicals Kristijonas Donelaitis (1714-1780). Per tant, és considerat el pare de la literatura lituana. miniatura|Crònica de Stryjkowski
Edat mitjana Durant els regnats de Gediminas i Algirdas es compongueren nombroses vaidilos i kanklinintai, rapsòdies sacres i profanes de l'època pagana. Hi destacaren les cròniques, com el Lietuvos Metrika (‘Annals lituans’), els Litovskomu rodu Počinok (‘Principis de la dinastia lituana’) i els Lietuvos ir Žemaičių Didžiosios Kuningaikstijos Metraštis (‘Annals del Gran Principat de Lituània i Samogítia, 1377-1447’), composts entre els segles i .miniatura|Catecisme de Mažyvidas, primera obra impresa en lituà
Edat moderna Durant els segles i també es compongueren obres de caràcter humanístic i didàctic en llatí, com l'Origo regis Jagyelo et Witholdi ducum Lithuaniae, els Carmen de statura feritate ac venatione bisontis (1526) de Nicolaus Husovianus, les Constitutiones ecclesiae mednicensis de l'espanyol Pedro Ruiz de Moros (mort el 1571), De libertate politica d'Andreas Volanus (mort el 1610), De moribus Tartarorum, Lithuanorum et Moschorum de Michalo Lithuanus, i les obres del jesuïta Sarbiauskis. La unió dinàstica amb Polònia ha contribuït a la polonització de la vida cultural i intel·lectual, seguit al per la russificació i un bilingüisme forçat que va marginalitzar el lituà al cercle familiar dels pobres. miniatura|Les Postilė de Daukša, 1599 En aquesta època van parèixer els primers escrits en lituà. Stanislovas Rapailionis (fl. ±1485-1545) franciscà i més tard deixeble de Lúter va escriure una Passió de Crist i himnes protestants d'inspiració luterana. Abromas Kulvietis (mort el 1545) de Vílnius va traduir els Psalms de David, que no era vista com un obra literària, però com una eina per dur la bíblia a tothom en la llengua vernacular, en la tradició luterana. Martynas Mažyvidas (Martinus Mosuidius) (±1510/20-1563), va traduir al lituà, escrit en alfabet llatí, el Catechismusa de Martí Luter i l'imprimí a Karaliaučius (Königsberg) el 1547 amb el subtítol suggestiu de «L'art de llegir escriptures i himnes per a cristians i per a nens establert al Nou Testament». Hi havia una competició àrdua entre autors luterans, calvinistes i poc després, els de la contrareforma catòlica, que tenien cadascú el seu centre d'edició: Karaliaučius (Königsberg) per als luterans, Kėdainiai per als calvinistes i finalment Vilnius per als catòlics.
Si els escrits dels jesuïtes i dominicans, que dominaven Vilnius al , lingüisticament eren superiors, el contingut no ha resistit la prova del temps i amb la victòria de la Contrareforma el segle següent, va degenerar en una literatura devocional pietista i obscurantista, sense gaire originalitat, després, sobretot subjecte de burla i paròdia. Aquest ocàs va ser parat per Kristijonas Donelaitis (1714-1780) que va iniciar un nou perióde d'esplendor literari.
El 1579, Baltramiejus Vilentas traduí de l'alemany lEnchiridion de Luter, el mateix any en què Mikalojus Dauksa (1530-1603) va compondre el primer poema profà en lituà, Radivilias, dedicat als Radziwill. Merkelis Giedraitis (fl. 1577-1609), bisbe de Samogítia des del 1577, va fer predicar en lituà per tal d'oposar-se tant a l'expansió del luteranisme com al culte pagà del Šventa ugnis (‘Foc sagrat’), i va impulsar la literatura lituana, tot encarregant a Dauksa la composició d'unes Postilė (‘Sermons’, 1599). Entre el 1579 i el 1590, el poliglot Jonas Bretkunas (Johannes Bretke, 1535-1602), de mare prussiana, va ser el primer pastor luterà predicar en lituà a Königsberg, va traduir la Bíblia. Només se'n van publicar pòstumament els Psalms el 1625. Altres obres seves són oracions luteranes i una sèrie uns sermons Postilė (1591). Les traduccions es caracteritzen per la precisió, la claredat del llenguatge i la puresa. Mostren les característiques dels dialectes de les Terres Altes occidentals, així com els manlleus samogitians, prussians i neologismes. La seva traducció de la bíblia va servir com a base de la traducció oficial de 1735.
Els segles Durant el va destacar el jesuïta Kastantinas Šyrvydas (1579-1631) de Vílnius, autor d'un Dictionarium trium linguarum/ Lietuviu Kalbos Zodynas (1629), gramàtica i estudi del lituà, i uns Punktai sakimu (‘Sermons’). Altres autors foren Saliamonas Slavocinskis () i Jonas Jaknavicius (1598-1668), que van posar la base del futur desenvolupament de la llengua estàndard. Mercès a llur obra, el canonge de Tilže (Tilsit), el pàstor luterà Danielius Kleinas (Daniel Klein, 1610-1666) va escriure la primera Grammatika Lithuanica en llatí així com una col·lecció de Giesmes (‘himnes’) en la qual va desenvolupar la cultura poètica lituana.
Durant el destacaren Juozepas Arnulpas Giedraitis (1754-1838), bisbe de Samogítia, que va fer traduir el Nou Testament al lituà i faria editar la Bíblia en lituà el 1735; Pilypas Rugys (1675-1749) i el seu fill, admirats per Lessing, Goethe i Herder, van redactar un diccionari lituà-alemany i una gramàtica lituana, i entre el 1745 i el 1747 van recollir una compilació de Dainos; també destaca la traducció de les Ezopo Pasakecios (Faules d'Esop, 1706), els autors Antanas Klementas (1756-1823) i S. Stanevicius, autor de Žemaičiu slove (‘La glòria dels samogitis’). Però el més destacat, tot i que ja es pot inscriure en el segle següent, és el pastor luterà Kristionas Donelaitis (1713-1780), teòleg i mestre, autor d'unes Aisópas arba pasakos (Faules d'Esop) publicades el 1824 i del recull Metai (‘Les quatre estacions’), no publicat fins al 1818 i que comprèn Pavasario linksmybes (‘Goigs de primavera’), Vasaros darbai (‘Feines d'estiu’), Rudenio gerbes (‘Bens de tardor’) i Žiemos rupesčiai (‘Tristors d'hivern’). Destaca per les descripcions realistes de la vida rural, exempt del sentimentalisme d'idil·lis pastorals que era molt de moda en aquesta època. Segle miniatura|Julija Žemaite A la primeria del es desenvolupà la moderna literatura lituana, sota la influència de la ona nacional-romàntica. Una nova generació d'intel·lectuals es forma a la Universitat de Vilnius que troba una llibertat acadèmica després de l'expulsió dels jesuïtes. Els primers autors destacats en foren Antanas Stradzas (1763-1833), autor dels poemes Pulkim ant keliu (‘Postrat de genolls’), Strazdas (‘El tord’), Pavasaris (‘Primavera’), Ceguleje (‘Puput’), Siratos giesme (‘El cant de l'orfe’) i Ir atskrido juodas varnas (‘Ve volant un corb negre’); i Teodor Narbutt (1754-1864), historiador, però que escriví en polonès Dziege narodu Litewskiego (‘Història del poble lituà’, 1835-1841), dels orígens lituans fins a la Unió de Lublin.
A aquests seguiren F. X. Bauzas (1746-1820), canonge de Vílnius i mestre d'història i bisbe de Samogítia, que va clamar contra l'abandó de la llengua i compongué Història dels orígens del poble i la llengua lituana (1808); Dionyzas Poška (1757-1833), autor dels poemes Mano darzelyge (‘Al meu jardí’) i Žemaičių Lietuvos mužikas (‘El pagès de Samogítia i Lituània’); Simanas Stanevicius (1799-1848), amb els poemes Arklys ir meška (‘El cavall i l'os’, 1829) i Žemaičių slove (‘La glòria de Samogítia’, 1829); Simonas Daukantas (1793-1864), autor d'una Darbai senųjų lietuvių ir žemaičių (‘Els fets dels antics lituans i samogitis’, 1822), Istorija žemaitiška (‘Història de Samogítia’, 1838) i Būdas senovės lietuvių, kalnėnų ir žemaičių (‘El caràcter dels antics lituans i samogitis’); Silvestras Valiunas (1790-1833), autor del poema històric Biruté; Liudvikas Gediminas Reza (1777-1840), teòleg i professor de la Universitat de Königsberg, autor d'una Philologisch-kritische Ammerkürgen zur littaunischen Bibel (1816) i recompilador de Dainos, oder littauische volkslieder (‘Dainos, o cants populars lituans’, 1840); i Paskevicius, jutge de Samogítia i poeta.
L'aparició del diari Keilevis (‘El viatjant’) va facilitar l'aparició d'una nova generació d'autors lituans, com el bisbe Motiejus Valančius (1801-1875), autor de les narracions Vaiku knygele (‘Llibret per a nois i noies’, 1868), Paagusiu žmoniu knygele (‘Llibre per a adults’, 1868), Palangus Junzė (‘Josep de Palanga’, 1863), Antano Tretingo pasakojimas (‘El conte d'Antoni Tretingo’, 1872), Žemaicčiu guskupyste (‘Història del bisbat de Samogítia’) i Zivatai sventuju (‘Vides de sants’, 1858-1868); el bisbe i poeta Antanas Baranauskas (1835-1902), amb Anskyciu silesis (‘El bosc d'Anykščiai’, 1858), en què compara l'ús del lituà amb un arbre destruït, Artoju giesmés (‘Cants de pagès’, 1860) i Kelioné Petersburgan (‘Viatge a Sant Petersburg’, 1859). Laurynas Uvinskis (1811-1881), activista educatiu autor d'un Matrasčiai (‘Almanac’); Antanas Tataré (1805-1889), predicador i narrador.
Durant l'ocupació tsarista (1795-1914) hi ha un intent permanent de russificar el païs. La premsa en lituà va ser prohibida el 1864, prohibició que només es va ser aixecar el 1904. Els lituans només es poden publicar a Prússia. En aquesta època s'intensifiquen els intents de normalitzar la llengua. El capellà i gramàtic Friedrich Kurschat, en lituà Pričkus Kuršaitis (1806-1884) va escriure la Grammatik der Littauischen sprache (‘Gramàtica de la llengua lituana’, 1876), primer intent de fixar la llengua escrita. Va ser secundat per G.H.F. Nesselman (1811-1881) i August Schleicher (1821-1868), autors de Handbuch der Littauischen sprache (‘Manual de la llengua lituana’, 1856-1857), però es pot considerar el pare de l'actual lituà estàndard el seu deixeble Jonas Jablonskis (1861-1935), alumne a Moscou de F. Fornatov (1848-1914) i autor de la Lietuvių Kalbos Gramatika (‘Gramàtica de la llengua lituana’ escrita sota el pseudònim Petras Kriaušaitis), publicada el 1901. La primera edició de la gramàtica va ser criticada per l'ortografia inconsistent, l'aparició de termes insòlits i la secció sobre sintaxi força feble. La nova edició de 1922, amplada i corregida va ser la base de la normalització de la llengua.
D'aleshores al final de segle, van destacar per una banda els aušrininkai, formats al voltant de la revista Aušra (‘Aurora’), fundada per Jonas Basanavicius (1851-1927), un dels principals propagadors del nacionalisme lituà. És l'autor dOžkabaliu Dainos (‘Cants d'Ozkabaliai’, 1902) i Lietuvišmos pasakos (‘Llegenda lituana’, 1905). Vincas Pietaris (1850-1902), autor de l'autobiografia Iš mano atsiminimu i de la primera novel·la històrica lituana, Algimantas, publicada als Estats Units el 1903; i Marija Pečkauskaitė (1878-1930), més coneguda pel pseudònim Šatrijos Ragana, narradora pedagoga deixebla de Forster, autora del diari personal Viktutė (1900-1930), Vincas Stonis (1906) i Senaime dvare (‘A la vella hisenda’, 1922).