Els aimares (plural d'aimara) són un poble indígena de les regions dels Andes i de l'Altiplà de l'Amèrica del Sud; uns 2,3 milions viuen a Bolívia, el Perú i Xile. Els seus avantpassats van viure a la regió durant molts segles abans de convertir-se en un poble sotmès per l'imperi inca a finals del o principis del XVI, i més tard per l'Imperi Espanyol al . Amb les Guerres d'independència hispanoamericanes (1810–25), els aimares es van convertir en súbdits de les noves nacions de Bolívia i el Perú. Després de la Guerra del Pacífic (1879-1883), Xile es va annexionar territori amb població aimara.
Denominació esquerra|miniatura|Ponxo aimara, segle XVII o XVIII|upright
esquerra|miniatura|Aimares a El Alto (Bolívia)
El concepte d'aimara apareix definitivament durant la colònia i, excepte rares excepcions, no va ser utilitzat per a identificar sociopolíticament a cap grup poblacional d'aquesta zona dels Andes. Totes aquestes formacions sociopolítiques, veritables nacions durant els segles i (regnes aimares), van ser agrupades sota l'etiqueta “aimara”, per finalitats econòmiques, però mantenint-se les nominacions originàries per descriure, per exemple, les organitzacions polítiques més rellevants d'acord amb els interessos econòmics, eclesiàstics o administratius territorials fluctuants de la colònia.</div>
Els antecessors dels actuals aimares mai van saber que es deien així. Els inques els anomenaven qolla, fins que en 1559 Juan Polo de Ondegardo y Zárate els va denominar «aymaras» a partir de la informació lingüística obtinguda al Collao d'una petita colònia de mitimaes «quítxues», però que havien incorporat el llenguatge local, que es denominaven aimares i provenien dels voltants de Cusco. Així es va dir «en castellà» a l'idioma, el real nom del qual era jaqi aru (que significa "humanitat" i "llengua", respectivament) i després li van aplicar aquest nom als que parlaven aquest idioma, que es deien a si mateixos jaqi. https://aulaintercultural.org/2004/09/17/aymaras-identidad-e-historia-la-lengua-aymara/
Els documents primerencs de la colònia no donen nom propi a l'idioma, sinó que els cronistes Cieza de León i Pedro Pizarro es refereixen a ell com a «llengua del Collao» i «llengua dels colles» respectivament.(Alavi: § La lengua aymara) El 1559, el llicenciat Juan Polo de Ondegardo, en aquell temps corregidor del Cusco, escriu la relació De los errores y supersticiones de los indios després d'haver convocat una junta de «indis vells que havien quedat» (de l'època inca) que li van servir d'informadors.(Marzal 1993: p. 110) Per aquest mitjà, Ondegardo va tenir coneixement d'un grup de mitimaes (una ètnia desplaçada per l'estat) que era originari de la regió cusqueña i que, en última instància, havia acabat assimilant el parla aimara del seu nou entorn.(Aguirre Bianchi: § Idioma aymara) Prenent la part pel tot, es va començar a usar el nom de l'ètnia trasplantada com a nom de tot l'idioma, de manera que en les publicacions produïdes pel III Concili de Lima (1584-85), que incorporen també un extracte de l'esmentada obra d'Ondegardo, apareix per primera vegada la paraula «aymara» explícitament aplicada a la llengua.La Doctrina Cristiana, manada a publicar a Lima a Antonio Ricardo en 1584 per autoritat de l'III Concili Limense, ja adverteix literalment: «traduït en dues llengües... quichua i aymara»..
Les nacions o pobles que ancestralment parlen aquest idioma eren: Aullaga, Collagua, Cana, Canchi, Caranga, Charca, Omasuyus, de l'aimara uma, ‘aigua’ i suyu, ‘costat’; llavors significaria ‘els del costat de l'aigua’’, Pacaje de pacajaki, paca, ‘águila’, i jaquis: ‘gent’; llavors significaria ‘els homes àguila’, els Lupaca de lupijaki, Lupi, ‘sol’, i jaqui: ‘gent’; llavors significaria ‘els homes del sol’, Quillaca i els Kolla de Qulla, ‘savi’ llavors significaria ‘els savis'.
A aquests pobles se'ls ha atribuït una única identitat amb el nom qullasuyu (també conegut com Collasuyu) i van conformar una part de l'Imperi inca.
Origen miniatura|Porta del Sol, a Tiahuanaco L'etimologia original del glotònim «aimara» ( ) es troba dins de l'especulatiu, encara que se sap que prové d'un etnònim originari del departament peruà d'Apurímac. https://aymara.org/webarchives/www2000/histo.html Procedeix dels Andes centrals a Lima, http://www.memoriachilena.gob.cl/602/w3-article-93605.html a la regió muntanyenca central del Perú. Es va anar estenent cap al sud com lingua franca, i va ser adoptada com a llengua materna pels pobles de la cultura wari. Cap a l'Intermedi Tardà va ser reemplaçada pel quítxua des de la costa fins al Cuzco i el seu ingrés s'hauria produït, pel que sembla de manera violenta, per conquesta militar avançant des del nord cap al sud-aquest al llarg de la Serralada Occidental dels Andes i es van repartir el territori altiplánico possiblement sota forma de diversos senyorius o regnes; alguns esmentats per Bertonio són: Lupacas, Pacajes, Carancas, Quillaguas, Charcas i altres.
La història sobre el sorgiment o origen de la cultura aimara és bastant complexa i han sorgit diferents opinions i hipòtesis sobre això, inicialment es creia que aquesta ètnia seria descendent de la cultura tiahuanaco, per part d'antropòlegs i historiadors com Carlos Ponce Sanginés o Max Uhle, alguns dels seus principals arguments eren els següents:
El cronista Reginaldo de Lizárraga descriu al poble puquina, però aquest cronista comet un error de redacció en descriure que el poble puquina seria pròsper, agricultor i ramader, fundant així aquesta hipòtesi, pel fet que Tiahuanaco va desenvolupar el sector ramader i agricultor, però altres cronistes com Guamán Poma de Ayala descriurien que el poble de parla puquina era molt pobra i amb una manca de vestidura, sent aquesta una prova que Tiahuanaco no era de parla puquina, ja que en el seu apogeu aquesta cultura desenvoluparia una opulència, tal com o demostren les seves ceràmicas, escultures i tèxtils, destaca els treballs de Max Uhle i altres autors sobre l'expansió de l'aimara en la cultura Tiahuanaco, també s'indicaria la gran quantitat de vocables aimara a les selves bolivianes conquistades per Tiahuanaco.
Restes arqueològiques trobades per Carlos Ponce Sanginés, demostren que Tiahuanaco hauria sofert una guerra, guerra que derivaria en la desintegració de l'estat en petits estats regionals o senyorius aymaras, tal com demostra l'assentament de Tiahuanaco s Caquiaviri (Capital del senyoriu aimara Pacajes), que en l'apogeu tiahuanacota hauria tingut una població escassa, però en l'ocàs de Tiahuanaco, hauria multiplicat en rellevància i població. Ponce va aplicar el mètode de datació de carboni 14 a restes de ceràmica descoberta en les seves excavacions i va establir la cronologia de la vida de Tiahuanaco, des que era un llogaret fins a la seva caiguda com a Imperi degut a guerres internes i a una devastadora sequera.
Els patrons d'assentament, investigats per Jordán Albarracín, del període post-tiwanaku, indiquen una migració dels tiwanakota als seus assentaments pròxims, posteriorment això va ser reafirmat per Alan Kolata en un estudi arqueològic, realitzat el 2003, va revelar peces ceràmiques, corresponents als senyorius aimara, amb una clara estilística tiwanakota, i sense influències externes, posteriorment aquesta ceràmica passaria un període de transició ceràmica.
Desaparegut l'Estat Tiwanaku, la regió va quedar fragmentada en ètnies aimares. Aquests aimara es caracteritzen per les seves necròpolis compostes per tombes en forma de torres-chullpa. Existeixen també algunes fortaleses denominades pucará.
No obstant això, la teoria de l'origen tiwanakota de l'aimara quedaria relegat per recerques històriques i lingüístiques recents. En les últimes dècades, es va tenir un animat debat sobre els orígens del aimara, des de tres posicions teòriques. En tant que Alfredo Torero (1972) i els seus seguidors van veure un origen d'aquesta llengua en la part central del Perú i, per tant, l'expansió de l'aimara des d'allí, Teresa Gisbert Carbonell (1987) i altres, sobre la base d'alguns cronistes, van plantejar un origen des del sud (des de la regió de Copiapó), amb una expansió al nord, en tant que Lucy Briggs (1994) va percebre un patró d'expansió des del nucli de Tiwanaku. D'altra banda, segons Cieza de León, els aymaras són procedents de “Coquimbo”, una vall del nord xilè, John Hyslop demostra la importància d'un altiplà anomenat Coquimbo com a capital Lupaca i necròpoli de les seves mallkus. És a dir, l'ona aimara que penetra a l'Urcosuyu ve de molt més al sud del que pretén Torero.
Per tant, totes dues hipòtesis –d'origen del nord i d'origen meridional- ens mostra que l'aimara no podia haver tingut com a bressol d'origen el altiplà peruà-bolivià; i que tant aimara com quítxua procedien d'altres zones i que no són oriünds de la conca del Titicaca. L'idioma de la cultura tiahuanaco era multilingüe amb el puquina i en menor participació el uru.
En l'actualitat, segons la major part dels estudis avui, tant arqueològics com lingüístics, totes dues famílies de llengües, quítxua i aimara, tenen el seu origen en una determinada regió en comú de la part central del que és actualment Perú (Heggarty 2008). Aquest lloc va ser probablement en la serra, encara que Alfredo Torero i Rodolfo Cerrón afavoreixen un lloc costaner (Cerrón 2003: 22, Torero 2002: 46). Arqueològicament es reconeix la possibilitat de l'origen de totes dues llengües, en una forma pre-proto, siguin aimara o quítxua, en llocs com Caral-Supe (3000-1600 aC) o potser Chavín (1500 aC – 200 dC). S'afavoreix també els grans horitzons arqueològics amb la seva major unitat cultural i geogràfica, sobretot l'Horitzó primerenc, com els motors per a l'expansió de totes dues llengües. Torero també proposa que es parlava una forma primerenca d'aimara en llocs costaners com Nasca i Paracas i que des d'allí va haver-hi una expansió al nord a la regió de Yauyos i al sud a la regió d'Ayacucho.
Sobretot, és la Cultura wari (550-1000 d. C.) en l'Horitzó Mitjà que és la favorita actual entre els estudiosos, des de Torero endavant, com el motor de la gran expansió de l'aimara com una llengua franca cap al nord com cap al sud. Potser aquesta expansió es deu a la influència dels pastors per excel·lència i els guardians de les caravanes de flames que manejaven el comerç entre wari i les seves perifèries, procés que va ser seguit pels agricultors quítxues amb les seves noves tècniques de reg i andanes en la producció de blat de moro. És tal vegada la caiguda de wari també que va resultar en el cedir del territori aimara a l'arribada del quítxua. Cerrón parla d'una tercera expansió d'aimara cap al sud, desplaçat pel quítxua, en el període Intermedi tardà, des de la regió del grup dels Aymaraes a l'Apurímac (que també podria haver donat el nom aimara).
El Collasuyu A mitjan segle , el regne Colla conservava un extens territori amb la seva capital, Hatun-Colla. L'sapa inca Viracocha incursionó a la regió, però qui la va conquistar va ser el seu fill Pachacútec, novè inca. Al nord es trobaven els qolla i lupaca; al sud estava la Confederació Tolla, que tenia dos grups: els caranga i quillaca entorn del llac Poopó, i els charca, que ocupaven el nord de Potosí i part de Cochabamba. Tant els charca com els kolla eren de parla aimara. miniatura|Aimares de Jujuy, 1870 La cultura material dels caranga presenta extenses necròpolis o chullpars, algunes de les quals conserven encara restes de pintura en els seus murs exteriors. Una vegada que els caranga van ser conquistats pels inques, Huayna Cápac els va portar a treballar a la vall de Cochabamba com a mitimaes. El senyoriu denominat Charca, al qual estaven adscrits cara-cares, va ser conquistat pels inques en temps de Túpac Inca Yupanqui i portats a la conquesta de Quito. Per part seva, el poble dels cara-cara era tan bel·licós com el charca i encara més. En el seu territori tenen lloc fins i tot avui dia lluites denominades "T'inkus".