Rhodèsia va ser un estat no reconegut a l'Àfrica meridional de 1965 a 1979. Els primers cinc anys fou un estat amb la reina Elisabet II com a cap, i el 1970 es va proclamar la república, oficialment República de Rhodèsia, un estat racista governat per la minoria europea no reconegut internacionalment que va durar fins a 1979. Durant aquests catorze anys, Rhodèsia va ser de facto l'estat successor de la colònia britànica de Rhodèsia del Sud, i el 1980 es va convertir en l'actual Zimbàbue.
La ràpida descolonització d'Àfrica a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta va alarmar una proporció significativa de la població blanca de Rhodèsia del Sud. En un esforç per retardar la transició cap al govern de la majoria negra, el gabinet blanc de Rhodèsia del Sud va emetre una declaració unilateral d'independència (DUI) del Regne Unit l'11 de novembre de 1965. La nova nació, rebatejada com a Rhodèsia, inicialment va buscar el reconeixement com a regne autònom dins de la Commonwealth de Nacions, però es va reconstituir com a república el 1970. Després de la DUI, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la resolució 216 que demanava a tots els estats que deneguessin el reconeixement i l'assistència a Rhodèsia. Dos partits nacionalistes africans, la Unió Popular Africà de Zimbàbue (ZAPU) i la Unió Nacional Africana de Zimbàbue (ZANU), van llançar una insurrecció armada contra eI govern racista, cosa que va desencadenar la Guerra de Rhodèsia.
L'ONU van qualificar el govern de Rhodèsia de "règim minoritari racista il·legal" i van demanar als estats membres que trenquessin voluntàriament els llaços econòmics amb Rhodèsia, recomanant sancions sobre productes derivats del petroli i equipament militar. El desembre de 1966, l'ONU va reiterar que aquestes sancions eren obligatòries i que els estats membres tenien prohibit explícitament comprar productes d'exportació de Rhodèsia.
Preparatius de la DUI miniatura|Bandera colonial utilitzada fins al 1968 per la Rhodèsia proclamada independent de manera unilateral 1965-1970 miniatura|Bandera de 1968-1970 utilitzada després també per la República independent unilateralment 1970-1979 El 1964, després de la dissolució de la Federació de Rhodèsia i Nyasalàndia, el Regne Unit va transferir a Rhodèsia del Sud totes les forces militars de terra i aire de l'antiga Federació, preu a pagar per l'acord a una dissolució pacífica. El Regne Unit, però, no està disposat a concedir la independència a Rhodèsia del Sud i Duncan Sandys, secretari britànic de Relacions de la Commonwealth, adverteix al primer ministre britànic Harold Winston el febrer de 1964 de les conseqüències d'aquesta decisió. Les aparents vacil·lacions en les seves converses amb el Govern del Regne Unit provoca tensions al si del Front Rhodesià (FR). El 2 d'abril, el comitè directiu del Rhodesian Front (RF) adopta una moció de censura gairebé unànime contra el primer ministre rhodesià Winston Fiel el que el va obligar a dimitir com a primer ministre onze dies més tard (13 d'abril de 1964). Ian Smith es compromet a substituir-lo, a petició de cabinet i es va convertir en el primer cap de govern que havia nascut a Rhodèsia. "Per primera vegada en la seva història, el país tenia un primer ministre nascut a Rhodèsia, algú del que les arrels no estaven a la Gran Bretanya, sinó al sud d'Àfrica; en altres paraules, un blanc africà". Smith va ser elegit, ja que mostrava valors i conviccions inflexibles: que tot es culpa dels britànics per haver abandonat els seus ideals; i va acusar la Commonwealth d'haver oblidat els seus principis fundadors enmig dels vents de canvi. Per a ell, Rhodèsia del Sud va ser deixada de costat, ja que seguia respectant aquests valors.
Quant als nacionalistes africans, Joshua Nkomo, cap del ZAPU, descriu la nova administració de Rhodèsia com l'"esquadró suïcida ... no interessats pel benestar de tot el poble, sinó només per la seva pròpia" i va predir que el RF "amb el temps s'autodestruirà". Afirmant que "un lloc sostenible per a l'home blanc a Rhodèsia del Sud beneficiaria a tots els habitants del país", el nou primer ministre va dir que el seu govern es basarà "en el mèrit i no en el color o nacionalisme" i que no hi hauria "cap govern nacionalista africà aquí en la [seva] vida".
En assumir el càrrec el 14 d'abril de 1964, Ian Smith publicà el programa de la seva administració amb anuncis de pàgina completa en els diaris de Rhodèsia "No discriminació positiva. Sense reducció de les normes. No abdicació del govern responsable. Sense derogació de la Llei de Terres prorrateig. No apaivagament per satisfer el bloc asiàtic africà". Quan va saber que el juny de 1964 Salisbury no estaria representada a la Conferència de primers ministres de la Commonwealth per primera vegada des de 1932, se sentí profundament insultat i acusà el Regne Unit de la traïció, de doble moral i de debilitat (juliol). En el pla intern, va castigar amb duresa el nacionalisme negre, la violència del qual havia augmentat des de l'establiment de la Unió Nacional Africana de Zimbàbue (ZANU). ZANU i ZAPU (Unió Popular Nacional Africana) també es divideixen en base de criteris polítics sinó també tribals: ZANU comprèn essencialment Ndebeles (matabeles), amb una ideologia marxista-leninista i recolzat per la Unió Soviètica i els seus aliats del Pacte de Varsòvia mentre ZAPU té principalment afiliats xona i es va alinear amb el maoisme i el bloc liderat per la Xina comunista. Els partidaris dels dos grups lluitaven constantment, sovint adreçant-se als negres no-alineats al que esperaven reclutar i, de vegades atacaven la policia o interessos blancs. Mentre que la ZANU i ZAPU organitzen vagues i manifestacions que incloueren una crida a boicotejar les escoles per a estudiants negres, el ministre de Justícia Clifford Dupont va fer arrestar Nkomo i altres dirigents d'ambdós partits abans d'internar-los a Gonakudzingwa en la remota regió del sud-est. L'assassinat polític d'un granger blanc, Petrus Oberholzer, per membres de la ZANU el 4 de juliol de 1964 marca l'inici d'una escalada de violència que va culminar en la prohibició de ZAPU i ZANU el 26 d'agost. La majoria dels seus dirigents foren empresonats, les dues organitzacions i els seus respectius grups paramilitars, l'Exèrcit d'Alliberament Nacional Africana de Zimbàbue (ZANLA) i l'Exèrcit Popular Revolucionari de Zimbàbue (ZIPRA), llavors comencen a operar des de l'estranger.
L'1 de juliol de 1964, Nyasalàndia va passar a anomenar-se Malawi i va obtenir la independència. Va ser seguit a l'octubre de Rhodèsia del Nord sota el nou nom de Zàmbia, i les autoritats de Rhodèsia del Sud van començar a designar al país simplement com Rhodèsia, el que fou negat pel govern britànic. Després d'aquesta independència diversos milers d'europeus van emigrar d'aquests dos nous països per refugiar-se a Rhodèsia del Sud i Sud-àfrica. Welensky Roy, l'excampió de la causa federal, va emigrar de Zàmbia cap a Rhodèsia del Sud, on tracta d'estructurar un partit lleial al Regne Unit i s'oposa a qualsevol intent de declaració unilateral d'independència. Però aquesta nova afluència dels blancs de l'excolònia única als fidels de Rhodèsia, ja traumatitzats pel destí del Pieds Noirs d'Algèria a la que es comparen.
El setembre del 1964, les negociacions es duen a terme entre Smith i Sir Alec Douglas-Home. Per avançar en la situació, Smith va acceptar finalment l'exigència britànica que els termes d'una independència de Rhodèsia han de ser acceptats per l'opinió majoritària que sigui efectiva. Les discussions, però, van anar immediatament en la forma d'explicar el vot negre. La victòria dels laboristes l'octubre de 1964 complica la situació de Smith que canvia de socis i passa d'un més conciliador Alec Douglas-Home per al nou primer ministre Harold Wilson, molt menys favorable a les idees del Front Rhodesià i inevitablement accelera la dissensió i les tensions entre Salisbury i Londres. El 27 d'octubre, Wilson tot just elegit adverteix Rhodèsia del Sud contra qualsevol indici de declaració unilateral d'independència. Tenint en compte que Smith està a punt de proclamar unilateralment la independència de Rhodèsia (DUI en anglès UDI), Wilson va advertir que això podria tenir greus conseqüències econòmiques i polítiques. Però Smith ignora les amenaces i convoca als 622 principals líders tribals per una Indaba (reunió). Després de cinc dies de debat, li donen la seva aprovació com a representants de la població negra per a exigir la independència del Regne Unit. El 5 de novembre de 1964, va organitzar el seu propi referèndum sobre la independència. L'electorat en gran part blanc li dona un clar suport (58,091 vots o el 89% dels votants) a favor de la independència (6096 contra aquesta perspectiva). Per a Smith, l'aprovació de l'opinió de la majoria quedava demostrada, però els nacionalistes negres i el govern britànic va declarar el contrari, dient que la Indaba no era prou representativa de la comunitat negra.
Les relacions entre Rhodèsia i els governs britànics eren, per tant, tenses, amb cada costat acusant l'altre de ser irraonable i intransigent. La primera reunió entre Smith i Wilson a Londres el gener de 1965, al funeral de Winston Churchill, no troba una sortida a la crisi. El 7 de març de 1965, després d'una campanya centrada en el tema de la independència, les eleccions generals convocades pel RF es traduiran en una clara victòria del Front que porta els seus oponents a guanyar els 50 llocs per cobrir diputats blancs (llista "A", mentre que el Partit del poble unit, presidit per Josies Gondo, va guanyar 10 dels 15 escons a la llista "B", les cinc places restants van als independents. Gondo es va convertir en el primer cap de l'oposició negre de Rhodèsia.
L'administració britànica continua la seva obstrucció a mitjan 1965, amb l'esperança de trencar la determinació de Smith, que irrita fins i tot el govern rhodesià. El juliol i agost de 1965, reunions bilaterals van tenir lloc entre els representants britànics i de Rhodèsia a Londres i Salisbury, però les negociacions es trenquen cada vegada que es toca el tema del sufragi universal. El govern britànic està exigint l'establiment d'un sistema més igualitari (resumits pel principi de "no la independència abans de govern de la majoria"). El setembre del 1965, Portugal va acceptar la instal·lació d'una missió diplomàtica rhodesiana a Lisboa malgrat les protestes britàniques.
Proclamació de la DUI/UDI