La Colònia de Natal fou una colònia britànica de l'Àfrica meridional oriental. Va ser proclamada com a colònia britànica el 4 de maig de 1843 després que el govern britànic va annexionar la República de Natàlia, un estat bòer, i el 31 de maig de 1910 es va combinar amb tres altres colònies per formar la Unió de Sud-àfrica, com una de les seves províncies. És ara la província de KwaZulu-Natal de Sud-àfrica. Els Indis que van ser portats a aquest país des de l'Índia el va anomenar 'Netaal Tapu' (illa de Netal).
Al principi només tenia sobre la meitat de superfície de l'actual província, amb les fronteres del nord-est formades pel riu Tugela i el riu Buffalo més enllà dels quals hi havia el regne independent de Zululand (KwaZulu en zulu). La província actual també es va ampliar per l'addició del Griqualand Oriental situada al sud-oest.
El feroç conflicte amb els zulus va forçar a la població a l'evacuació de Durban (Port Natal), i finalment el bòers van acceptar l'annexió britànica el 1844 sota pressió militar. Un governador britànic va ser nomenat a la regió i molts colons i van emigrar des de Europa i des de la Colònia del Cap. Els britànics van establir una indústria de canya del sucre en els anys 1860. Propietaris de granja van tenir un temps difícil pels problema d'atreure peons zulus per treballar en les seves plantacions, així que els britànics va portar milers de peons des de l'Índia. Arran de la importació de peons indis, Durban esdevingué la llar de la concentració més gran d'indis fora de l'Índia.
Annexió britànica Natal va ser proclamat una Colònia britànica el 1843, i administrat des de la Colònia del Cap el 1844. Tanmateix, no va ser fins al final de 1845 que una administració eficaç va ser instal·lada amb Martin West com a lloctinent-governador que el poder del Volksraad bòer finalment va tenir final. En la Guerra Anglo-Zulu de 1879 els britànics derrotaren a l'exèrcit zulu, i Zululàndia va acabar annexionada a Natal el 1897.
L'abril de 1842 Lord Stanley (després 14è earl de Derby), llavors secretari per les colònies en la segona Administració Peel, va escriure a Sir George Napier que l'establiment d'una colònia a Natal tenia perspectives de pocs avantatges, però al mateix temps declarava que les pretensions dels emigrants per ser considerats com una comunitat independent no podria ser admesa. Diverses mesures van ser proposades que van agreujar la situació. Finalment, en deferència a les indicacions apremiants de Sir George Napier, Lord Stanley, en un comunicat de 13 desembre, rebut a Ciutat de Cap el 23 d'abril de 1843, va consentir que Natal esdevingués una colònia britànica. Les institucions a adoptar havien de ser en lo possible d'acord amb els desitjos de la gent, però fou una condició fonamental "que no hi hauria d'haver en la llei qualsevol distinció o desqualificació fundada en la simple diferència de color, origen, llengua o credo." Sir George Napier llavors va nomenar a Henry Cloete (un germà de Coronel Cloete) com a comissionat especial per explicar a l'assemblea (Volksraad) de Natal la decisió del govern.
Hi hi havia un partit considerable de bòers de Natal fortament oposat als britànics, i van ser reforçats per nombroses bandes de bòers que van venir al Drakensberg des de Winburg i Potchefstroom. El comandant Jan Mocke de Winburg (qui hi havia ajudat a assetjar al capità Smith a Durban) i altres del "partit de la guerra" intentaren induir al volksraad a no sotmetre's, i es va preparar un pla per assassinar Pretorius, Boshof i altres dirigents, qui ara estaven convençuts que l'única possibilitat d'acabar amb l'estat de l'anarquia completa en que el país havia caigut era acceptant la sobirania britànica. En aquestes circumstàncies la tasca d'Henry Cloete era molt delicada i de gran dificultat; es va comportar amb molt de tacte i va aconseguir atreure als grangers de Winburg i Potchefstroom al declarar que s'hauria de recomanar que el Drakensberg fos el límit nord de Natal. El 8 d'agost de 1843 el Volksraad de Natal unànimement va acordar acceptar els termes que va proposar Lord Stanley. Molts dels bòers que no reconeixerien el govern britànic, van emigrar (trek) una altra vegada, cap a les muntanyes del que són ara les províncies de l'Estat Lliure d'Orange i Transvaal. Al final de 1843 no quedaven més de 500 famílies holandeses a Natal.
Cloete, abans de retornar al Cap, va visitar Mpande, el rei zulu, i va obtenir d'ell una valuosa concessió: El riu Tugela de les fonts a la boca fou reconegut com a frontera entre Natal i el Regne Zulu. Mpande va deixar a Natal tot el territori entre els rius Buffalo i Tugela, zona que ara forma el comtat de Klip River.
Seguretat i Poblament britànic http://www.britishempire.co.uk/maproom/natal.htm La colonització britànica del Natal havia començat de fet molt abans. Un petit grup de colons britànic va ser atret pel clima aparentment benigne i per la bona terra. Una força petita de 25 homes sota el tinent britànic F. G. Farewell vingut de la Colònia del Cap va establir un poblament a la riba del nord de la Badia de Natal, a prop del que avui és la plaça Farewell. El nou establiment fou capaç d'estar en el costat adequant, donant suport al potent rei zulu Shaka quan van administrar ajut mèdic al rei després que havia estat ferit en una batalla. Com a senyal d'agraïment, va concedir al petit poblament una "franja de 25 milles de costa i cent milles de fons."
El petit poblament britànic estava gairebé estrangulat al començament el Gran Trekker dels bòers va arribar des de la Colònia del Cap. Aquests bòers intentaven fugir de l'administració britànica de la Colònia del Cap. El tres mil bòers van intimidar fàcilment el petit poblament britànic que es va retirar i van instal·lar la República de Natal o Natàlia en el seu lloc. Dos problemes afligirien aquesta república bòer: primer de tot, els britànics utilitzaren l'existència prèvia de la colònia de Port Natal com a justificació per estendre jurisdicció britànica a l'àrea; segon, els zulus a diferència dels colons britànics no es van impressionar per la quantitat i accions d'aquests bòers i les dues parts es van enfrontar sovint.
Aquests dos problemes es van combinar per fer que molts dels Trekkers tornessin a carregar els seus carros i marxaren enrere cap a les muntanyer de Drakensberg desapareixent al nord d'aquestes, intentant evitar els britànics i zulus en tot el possible. Els bòers que van quedar era incapaços de fer front a l'exèrcit britànic quan van entrar a la colònia de Natal el 1843. Els colons britànics van ser ara benvinguts de nou a la colònia per la nova administració.
De 1844 a 1856, la colònia va ser administrada des de la Colònia de Cap. Això era en part a causa de la manca de colons al territori i la població necessària per establir una administració. Però fou també a causa de les fronteres generalment perilloses i fràgils al voltant de Natal. La petita colònia necessitava tot el suport que pogués aconseguir en estar envoltat per tribus africanes potents i les dificultats actuals de tractar amb el bòers.
La colònia a poc a poc expandiria el seu contingent britànic. Mai va atreure la quantitat de colons que era capaces d'atreure Austràlia i Nova Zelanda. Això era en gran part a causa de l'amenaça percebuda a la colònia. Era massa perillós i la terra, tot i que relativament bona pels estàndards d'Àfrica, no era tant bona comparat amb altres destinacions disponibles per tot l'Imperi. Els anglesos arribaren a ser una majoria de la població blanca, però sempre amb una significativa minoria bòer.
Segons el genealogista Shelagh Spencer "L'addició més gran a la població de la nova colònia foren els colons que van arribar del Regne Unit entre 1849 i 1851. Gran Bretanya era en plena depressió en els anys 1840, causant que molts milions dels seus habitants emigraren, principalment als Estats Units, Canadà i Austràlia. Natal va rebre un percentatge petit d'aquestes masses d'emigrants. Hi hi havia diversos esquemes de quines persones van venir a la colònia".The European Settler Population of Natal up to 1960, and their Influence Beyond the Borders of the Colony – http://www.shelaghspencer.com/influence
Els britànics s'introduirien en una campanya innecessària i difícil contra els zulus en contra del que volien. Tot i que van tenir una reputació temible anteriorment, el zulus rarament havien entrat en conflicte amb els britànics. En els anys 1870 els zulus tenien raó al queixar-se d'usurpacions de les seves terres fetes per bòers del Transvaal. Una comissió britànica de frontera va delimitar el traçat resultant favorable al regne Zulu, però el Alt Comissionat de la colònia del Cap, Sir Henry Bartle Frere va decidit utilitzar aquesta excusa per reduir l'amenaça militar zulu i va enviar un ultimàtum al rei indicant que la terra disputada només seria retornada si l'exèrcit zulu era llicenciat. Això era massa dur per l'orgull militarista zulu i van ignorar el provocatiu ultimàtum.
Mentrestant, el 14 de setembre de 1876, l'oficina Colonial del Regne Unit va rebre un telegrama de Sir Henry Barley de Ciutat del Cap de l'esfondrament imminent del Transvaal perquè el President Burger i els seus homes havien estat derrotats després del seu atac a Sekhukhune i el poble de la zona, els pedi o bapedi. Això va galvanitzar Henry Herbert, 4t earl de Carnarvon, que va obtenir permís de Disraeli per nomenar a Sir Theophilus Shepstone (conegut pel seu malnom honòrific zulu de Somtseu, que significa ''pare de la nació'') qui havia servit per 30 anys com a administrador a Natal, primer com a agent Diplomàtic davant les Tribus Natives i després secretari per afers natius actuant com a comissari especial al Transvaal. El 15 de desembre de 1876, Shepstone amb 25 soldats de la Policia Muntada de Natal i altres cossos, va sortir de Pietermaritzburg a Pretòria per annexionar el Transvaal; va arribar el 27 de gener de 1877 va tenir una recepció cordial. La polèmica annexió britànica del Transvaal va quedar interrompuda quan Sekhukhune presumptament va signar un tractat de pau amb els bòers eliminant la justificació principal per a la intervenció britànica en el Transvaal (en aquell moment).Meredith, Martin. alt=Défense_de_Rorke's_Drift|miniatura|Detall d'una pintura que descriu la Batalla de Rorke Drift durant la Guerra Anglo-Zulu 11 de gener – 4 de juliol de 1879 La invasió britànica de 1879 de Natal es va concebre malament. La força britànica es va dividir i els zulus van caure sobre la columna principal a Isandlwana amb devastadors resultats. El pobre desplegament i l'excés de confiança dels britànics significava que la colònia de Natal estava virtualment sense defensa. Un impi (regiment de guerrers) zulu va travessar el riu Thukela i va atacar la posició britànica a Rorke Drift. Tanmateix, malgrat la defensa valenta, aquest Impi es va excedir en les seves ordres. El rei Cetshwayo amb saviesa havia aconsellat als seus guerrers de lluitar una guerra defensiva i només dins de les fronteres de Zululàndia. Mai va tenir cap intenció d'envair Natal, però això no va parar els colonitzadors de Natal que veien la seva seguretat greument compromesa. Els britànics van haver de respondre enviant un gran exèrcit regular que va ocasionar una important despesa, el qual va derrotar els zulus a la batalla de Ulundi. La ironia d'aquest inútils fets de guerra era que va ajudar més al bòers que als colonitzadors britànics. Amb l'amenaça del zulus eliminada el Transvaal ja no requeriria protecció britànica i aviat va declarar la seva independència però només després de lluitar la primera Guerra Bòer de 1880/1881. El antagonisme entre els britànics i bòers no va quedar eliminat.
Dins 1893, la colònia va ser concedida govern responsable.