miniatura|Griqualand Occidental (en el centre del mapa) dins Sud-àfrica, juliol 1885. Griqualàndia Occidental (Griqualand West) és una àrea de Sud-àfrica central amb una superfície de 40,000 km² que ara forma part de la Província de Nothern Cape. Va ser habitat pels griqua un grup seminòmada de llengua afrikaner i origen racial mestís, que van establir diversos estats fora de les fronteres de la Colònia del Cap. També hi habitaven els pobles tswana i khoisan, que ja hi eren quan els griqua van arribar. L'estat va portar el nom de Griquatown del 1813 al 1820, Terra de Waterboer del 1820 al 1871 i Griqualàndia Occidental en endavant.
El 1873 l'estat va ser proclamat colònia britànica, amb la seva capital a Kimberley, i el 1880 va ser annexionat per la Colònia del Cap. Quan es va formar la Unió de Sud-àfrica el 1910 Griqualàndia Occidental fou part de la província del Cap, però va continuar tenint els seus equips esportius provincials propis.
Història inicial miniatura|esquerra|Repúbliques bòers i estats qriqua Estats a Àfrica del sud, . miniatura|Segell de taxes d'un penic de 1879 de Griqualand Occidental. La població aborigen de l'àrea eren els khoikhois i els san (boiximans), que eren caçadors-recol·lectors o pastors. Aviat se'ls van unir els tswana que eren agricultors, que van emigrar a la zona des del nord. Formaven la majoria de la població i així va ser en tota la història de la regió i continua fins al dia d'avui. Tanmateix al començament del l'àrea va passar a ser dominada pel potent poble griqua, qui va donar a la regió el seu nom.
Estat Independent Griqua Orígens dels griques Els griqua eren un grup nombrós de persones mestisses que es van originar en els matrimonis entre colonitzadors holandesos al Cap i els khoikhois natius. Els fills d'aquestes unions es van convertir en una nació seminòmada de parla afrikane, hàbils genets, que van emigrar fora de la Colònia del Cap i es van establir en efímers estats en la frontera de la colònia, de manera similar als cosacs russos.
La Companyia Holandesa de les Índies Orientals (VOC) no va pretendre formar la Colònia de Cap a la punta del sud d'Àfrica per esdevenir una entitat política, però mentre més es va expandir esdevenia més exitosa; els seus dirigents no es van preocupar sobre fronteres. La frontera de la colònia era indeterminada i avançava o es contreia al capritx d'individus. Com que la VOC indubtablement es beneficiava del comerç i de la ramaderia dels trekboers, hi havia poc espai per controlar-los o donar-los suport dins la seva recerca de noves terres. L'alta proporció d'homes holandesos va induir-los a agafar dones indígenes per mullers i companyes, i van néixer nens mestissos. Van créixer fins a ser un nombre considerable de població que parlava holandès i era instrumental en el desenvolupament de la colònia.
Aquests nens no van assolir l'estat social o legal acordat als seus pares, majoritàriament perquè les lleis colonials van reconèixer només formes cristianes de matrimoni. Aquest grup va esdevenir conegut com a basters, o bastards. Els colonitzadors, en la seva resposta paramilitar a la resistència insurgent dels khoikhois i san, de bon grat allistaven als basters en escamots. Això va assegurar que els homes esdevenien especialitzats en armament lleuger, en muntar, i en tàctiques de fustigament.
Migracions griqua Molts reclutats per a la guerra aviat van escollir abandonar la seva societat paternal i vagar fora i viure més a la manera les seves arrels maternes. El flux constant resultant d'aquests malcontents entrenats que sortien del Cap va afectar la capacitat holandesa a crear els seus escamots. També va crear grups especialitzats de bel·ligerants oportunistes que van assetjar les poblacions indígenes al llarg del riu Orange. Una vegada lliures de la colònia, aquests grups es van anomenar a si mateixos els Oorlam. En particular, el grup dirigit per Klaas Afrikaner esdevingué el més notori. Va atreure prou atenció de les autoritats holandeses per obligar-lo a rendir-se a la colònia i ser desterrat a l'illa de Robben el 1761.
Un dels més influents d'aquests grups Oolam fou el grup Griqua. En el , els griqua van controlar diverses entitats polítiques que van ser governades per Kapteins (holandès per "Capità", o sigui dirigent/líder) i els seus Consells, amb les seves constitucions escrites pròpies. Els griqua ja parlaven l'afrikaner abans de les seves migracions.
El primer Kaptein griqua fou Adam Kok I, un esclau que hi havia comprat la seva pròpia llibertat. Va dirigir el seu poble cap al nord de l'interior de la Colònia del Cap. Probablement a causa de discriminació en contra ells, altre cop van emigrar encara més al nord, fora del Cap, a prop del riu Orange, just a l'oest de l'Estat Lliure d'Orange, en les faldilles del sud del Transvaal en àrees controlades prèviament pels san i els tswanes, que es va anomenar llavors Griqualàndia [més tard Occidental] i va estar centrat en la capital "Klaarwater", més tard va rebatejar Griekwastad ("Griquatown"). miniatura|El capità griqua Andries Waterboer i els seus fills
Dinastia Waterboer i Griqualàndia Occidental Mentre molts dels griqua es van establir allí, molts altres van restar nòmades, i la gent d'Adam Kok no va tardar a dividir-se en diverses nacions seminòmades. Després d'un significatiu cisma, una part de la nació griqua va emigrar cap al sud-est sota el lideratge d'Adam Kok III, fill d'Adam Kok II (els del sud-est més tard van fundar Philippolis i Griqualàndia Oriental.Jeroen G. Zandberg. 2005.
En l'àrea original, que va acabar sent anomenada Griqualàndia Occidental, Andries Waterboer va agafar el control i va fundar la potent dinastia Waterboer. Els kapteins Waterboer van governar la regió fins a l'afluència dels europeus que van arribar quan es van descobrir diamants, i amb menors influència, també després. Fins a 1834, la Colònia del Cap va reconèixer els drets de Waterboer a la seva terra i gent. Va signar un tractat amb ell per assegurar pagament per l'ús de la terra per explotacions mineres. En les dues Griqualàndies, la de l'est i la de l'oest, els griqua eren demogràficament superats per les ètnies bantus preexistents i, en algunes àrees, fins i tot per colons europeus, i per això les dues Griqualàndies només van mantenir la seva identitat griqua a través d'un control polític.
Camps de diamants i disputes de terra miniatura|Mapa (1873) En els anys 1870-1871 un gran nombre de miners es va desplaçar a Griqualàndia Occidental i es va establir als camps de diamants a prop de l'encreuament dels rius Vaal i Orange. Això era terra a través de la qual els griqua s'havien mogut regularment amb els seus ramats i estava a més situada en la part que reclamaven tant el cap griqua Nicholas Waterboer i els bòers de l'Estat Lliure d'Orange.
El 1870, el president del Transvaal Marthinus Wessel Pretorius va declarar els camps de diamant com propietat bòer i va establir un govern provisional sobre els camps de diamant. L'administració d'aquest govern no fou satisfactòria ni pels bòers, ni pels diggers (miners), ni pels griqua ni pels indígenes tswana i altres. La tensió va créixer ràpidament entre les parts fins que un antic mariner britànic, Stafford Parker, va organitzar una part dels diggers per expulsar de l'àrea els oficials del Transvaal.
República dels Miners (1870-71) El 30 de juliol de 1870 a la població de Klipdrift, Stafford Parker va declarar la república independent de Klipdrift (també coneguda com la república dels miners [Digger's Republic], la República Lliure [Free Republic], la república d'Adamanta o la República de Griqualàndia de l'Oest) i fou també escollit President. Klipdrift fou rebatejada poc després "Parkerton" del nom del nou president, que va començar per recollir impostos (sovint a punta de pistola). Faccions de la República van implorar a l'Imperi britànic que imposés la seva autoritat i annexionés el territori.
El desembre del mateix any aproximadament 10 000 colons britànics van establir la seva residència a la nova república. La república va estendrés fins al riu Vaal, però va existir per un temps violentadament curt. Durant l'any següent, una força bòer va intentar sense èxit recuperar el territori a través de negociacions. El governador britànic del Cap Sir Henry Barkly va ser sol·licitat com a mediador. Barkly va nomenar el Comité Keate per escoltar les evidències de dret de les dues parts, i en el famós "Premi Keate", va dictaminar contra les repúbliques bòers i a favor de Nicholas Waterboer.
Govern directe colonial britànic (1871-1880) A aquesta conjuntura, Waterboer va oferir col·locar el territori sota l'administració de la reina Victòria. L'oferta va ser acceptada, i el 27 d'octubre de 1871 el districte, juntament amb algun territori adjacent al qual el Transvaal reivindicava, va ser proclamat territori britànic sota el nom de colònia de Grigualàndia Occidental."'The rock on which the future will be built' | South African History Online""Kimberley: Turbulent City - Brian Roberts - Google Books""The Republic of Klipdrift is proclaimed | South African History Online"
Disputes territorials posteriors miniatura|esquerra|David Arnot, advocat i diplomàtic griqua Les disputes territorials van continuar, fins i tot després de l'annexió britànica. Quan l'annexió ja havia tingut lloc, un partit del volksraad de l'Estat Lliute d'Orange Estatal va proposar d'anar a la guerra amb Gran Bretanya però els consells més assenyats del President del país van prevaler. L'Estat Lliure d'Orange, tanmateix, no va abandonar les seves reclamacions, creient que els camps de diamant eren el mitjà de restaurar el crèdit i la prosperitat de l'Estat Lliure. En fet real era que Griqualàndia Occidental no era financerament viable, i tenia un deute públic enorme. L'assumpte va continuar per un temps considerable i va provocar una tensió immensa a l'Àfrica del sud.
Enfront de les reclamacions de l'Estat Lliure d'Orange i de les autoritats griqua, el 1875 es va establir la Griqualand West Land Court (Tribunal de la Terra de Griqualàndia Occidental) sota Justice Andries Stockenström. Les reclamacions de Waterboer reclamacions sobre els camps de diamant, presentades de manera persistent pel seu agent David Arnot, van estar basades en el tractat conclòs pel seu pare amb els britànics el 1834 i en diversos arranjaments amb el cap Kok; l'Estat Lliure d'Orange va basar la seva reclamació en la seva compra a l'Adam Kok dels drets sobirans i en la llarga ocupació. La diferència entre la propietat i la sobirania va ser confosa o es va ignorar. Que Waterboer no va exercir cap autoritat en el territori disputat va ser admès. En un descobriment crucial Stockenström va dictaminar que, mentre els griqua eren nòmades, els caps griqua (els "capitans") governaven sobre un poble però no sobre un territori fix. Els poble griqua a més havia arribat a aquesta part d'Àfrica del sud feia poc més de 50 anys, a començament del . Els capitans griqua per tant no tenien automàticament dret de posseir i desenvolupar tota la terra a través de la qual es movien, sinó només aquelles àrees en les quals s'establien. En altres àrees podrien continuar movent-se a través però no comportava títol automàtic de propietat i desenvolupament. Això va tenir com a resultat la denegació de molts dels títols de propietat emesos pel potent capità griqua Nicolaas Waterboer, fore de les seves àrees nuclears al voltant de Griquatown i Albània. També va fallar de fet en favor de l'Estat Lliure d'Orange. Va seguir un furor, amb accusacions que Stockenström era esbiaixat i tenia simpàties cap al President de l'Estat Lliure d'Orange Johannes Brand.