El dialecte brescià (en brescià dialèt bresà [djaˈlɛt breˈsa], o simplement bresà [breˈsa], escrit històricament com bresà, bressà segons l'ús) és, juntament amb el bergamasc, el cremasc i els dialectes de les zones al confí de les províncies de Cremona i Màntua, un idioma del grup oriental de la llengua llombarda, pertanyent a la família de les llengües gal·loitàliques. El brescià es parla, en les seves diverses varietats, a dins del territori de la província de Brescia, en la part nord-occidental de la província de Màntua (Castiglione delle Stiviere, Solferino, Medole, Castel Goffredo, Casalmoro, on pren el nom de "alt mantoà" [alt mantoˈa], és a dir "alt mantuà"), en la sud-occidental de la província de Trento (on pren el nom de "Trentì Ocidentàl" [trenˈti uʧidenˈtal], és a dir "Trentí occidental"), en la Vall del riu Chiese, en les Valls Giudicarie i la Vall Rendena.
Característiques principals La gran majoria del lèxic del brescià té orígens llatins, exactament com la llengua italiana: de fet, els dialectes del llombard van néixer del llatí vulgar parlat en aquells territoris al temps de la colonització romana per poblacions de diferents orígens.
En la seva evolució, el brescià, com en general tot el llombard, va adoptar termes d'altres llengües, com òbviament l'italià, que ja és conegut i parlat per la totalitat de la població bresciana i del qual provenen gairebé tots els neologismes, el francès (per exemple: söför, pronunciat [soˈfør] o [søˈfør], de chauffeur, conductor de cotxe) i avui també l'anglès (per exemple: fóbal [ˈfobal] de football, joc del futbol; compiuter [komˈpjutɛr] de computer…).
El "dialèt bresà", com la gran majoria dels dialectes i de les llengües regionals d'Itàlia, abans de fa 60 anys era el llenguatge més conegut i en la província de Brescia, ja que poques persones coneixien un italià correcte, era l'única llengua "utilitzada". En manera particular, en l'alta província, on abans dels anys seixanta el 70% de l'economia era d'agricultura i ramadera, el bresà era l'única llengua. Avui, com que està al costat d'una ampli coneixement de l'italià, ha perdut bona part de l'enorme varietat de paraules típiques, també diferents de la resta dels parlars llombards. Entre les generacions més joves, que van créixer sense una correcta educació lingüística, s'està utilitzant un dialecte fortament contaminat per l'italià, on les úniques característiques del brescià són paraules d'ús comú.
Varietats Les varietats del dialecte brescià són moltes. Generalment es tracta només de lleugeres variacions en la pronúncia, però algunes parlades, com ara el lömezanés, els dialectes de la Val Camonica (és a dir el dialecte camun) i el gardezà (a la part septentrional del Llac de Garda) mostren diferències molt marcades, sobretot per la influència d'altres parlars. A l'oest de la Vall Camònica trobem el dialecte bergamasc, amb les seues varietats de muntanya, a l'est del gardesan trobem la Llengua Vèneta.
Fonologia El brescià té 10 vocals i 22 consonants.
Consonants bilabiallabiodentaldentalalveolarpostalveolarpalatalvelarlabio-velaroclusivap bt dk ɡnasalm ɱnvibrantrfricativaf v ðs zʃafricadaʧ ʤaproximantjwlaterallʎ Els sons sonors són /b/, /d/, /ɡ/, /v/, /z/, /ʤ/ no es troben mai en final de paraula, perquè canvien amb els seus corresponents sords /p/, /t/, /k/, /f/, /s/, /ʧ/.
El fonema /ʧ/ es pronuncia /j/ si precedeix una consonant. Això no pot ser al mig d'una paraula, però sí que pot en posició final. Si la paraula següent comença per consonant, doncs, la "ch", "ts" o "ds" final es converteix en /j/. Per exemple: i è ndacc a Bèrghem<ref>Giovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 1 - pag.318 i 320</ref> - [iɛnaʧaˈbɛrgɛm] = han anat a Bèrgam i è ndacc vià - [iɛnajˈvja] = s'han anat La lateral palatal, /ʎ/, és un prèstec de l'italià i es troba només en la paraula englià [enˈʎa] (enllà o allà) i en el verb sbaglià [zbaˈʎːa] (fallar) i les seues conjugacions. Exemple: vé 'nglià a éder - [venˈʎa aˈedɛr] = vine allà per veure sbàgliet mìa - /ˈsbaʎet ˈmiɔ/ = no fallis!
Els sons /j/ i /w/ són semiconsonants i es troben en els diftongs. Les parelles aquí mostren la diferència entre /j/ i /w/ i les seves formes plenes, /i/ i /u/: QuatGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 2 - pag.143 [kwat] = quant CuàtGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 1 - pag.173 [kuˈat] = covat
Piat [pjat] = plat PiàtGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 2 - pag.116 [piˈat] = mossegat En les valls i en la Franciacorta, el so /s/ es converteix en /h/ i localment, en aquelles zones, el so /z/ pot ser transformat en /ð/. Per tant, Brèsa (Brescia) és pronunciat [ˈbrɛsɔ] o [ˈbrɛhɔ], i scusa (excusa) és [ˈskyzɔ], [ˈhkyzɔ] o [ˈhkyðɔ]. En realitat, també en les àrees on aquests fenòmens són la regla, hi ha algunes interessants excepcions. Paraules com gràsie (gràcies) es queden sempre [ˈɡrasje], encara que en alguns pobles es poden sentir formes com [ˈɡrahʧe]. Altres exemples d'aquestes formes són:
licensià (acomiadar) -> [liʧenˈsja] / [lehenˈʧa] cristià (cristià) -> [krisˈtja] / [krihˈʧa] pasiùGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 2 - pag.97, 26 i 35 (passió) -> [paˈsju] / [pahˈʧu].
El fonema /ʃ/, igualment a /ʎ/, no és un so genuí del brescià i s'utilitza en les sce/sci al principi d'una paraula o pels prèstecs de l'Italià. Per exemple: scià [ʃiˈa] = esquiar scéna [ˈʃenɔ] = escena scènsa [ˈʃɛnsɔ] / [ˈsjɛnsɑ] = ciència
Assimilació L'assimilació de les consonants finals d'una paraula és un fenomen comú en el brescià. Pot ser completa o parcial.
L'assimilació completa s'ha quan dos sons oclusius entren en contacte. En aquest cas la primera oclusiva desapareix i la segona es converteix en una geminada. Per exemple: el g'ha fat pàla [ɛlgafaˈpːalɔ] l'è tròp calt [ˌlɛtrɔˈkːalt] el gat bianc [ɛlgaˈbːjaŋk]
El mateix fenomen s'ha quan una consonant oclusiva precedeix una nasal o una consonant líquida. Per exemple: en gat négher [ɛŋgaˈnːegɛr] l'è tròp mis [ˌlɛtrɔˈmːis] so ché strac mórt [soˌkestraˈmːort] L'assimilació completa s'ha també quan una consonant oclusiva precedeix una fricativa. Per exemple: l'è nit vért [ˌlɛniˈvːert] = ha esdevingut verd Quan una nasal o una oclusiva venen en contacte amb un'altra consonant oclusiva o una fricativa, la primera oclusiva cau completament i la nasal sofreix una assimilació parcial. En aquest cas no hi ha cap geminació. Per exemple: el ga 'l sanc blö [ɛlˌgalsamˈblø] = té la sang blava l'è lonc fes [ˌlɛloɱˈfes] = és força llarg Però quan una oclusiva precedeix una /z/, l'assimilació s'ha per ambdues consonants i el resultat és un so africat: l'è nit zó ècc [lɛˌniʣːoˈɛʧ] l'è tròp zalt [ˌlɛtrɔˈʣːalt] El fonema /n/ pren tres possible sons segons les consonants que segueixen. Abans d'una /k/ o d'una /ɡ/ es converteix en /ŋ/, abans de /f/ o /v/ en /ɱ/ i abans de /p/ o /b/ en /m/. en càGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 1 - pag.96 [ɛŋˈka] - un gos vàghen fò! - (afanya't!) l'an pasàt - (l'any passat)
Vocals El brescià té 10 fonemes vocàlics: IPA Descripció Exemple Catalài Vocal anterior tancada no arrodonida sic [sik] cince Vocal anterior semitancada no arrodonida sét [set] set ɛ Vocal anterior semioberta no arrodonida sèc [sɛk] sec a Vocal anterior oberta no arrodonida sac [sak] sac o Vocal posterior semitancada arrodonida lónch [loŋk] llarg ɔ Vocal posterior semioberta arrodonida sòc [sɔk] cep ø Vocal anterior semitancada arrodonida cör [kør] cor y Vocal anterior tancada arrodonida mür [myr] mur u Vocal posterior tancada arrodonida mur [mur] morera En la majoria de les varietats del brescià, el fonema /a/ si està en posició final de paraula i no té accent tònic, es pronuncia /ɑ/ (molt similar a una ò oberta). Per exemple: lünaRoberto Alberti Die Mundart von Gavardo (Prov. Brescia), Librairie Droz, Ginevra, 1993 - pag.127 i 175Elena Alberti Nulli La lüna söi rónc - Edició Serra Tarantola - [ˈlynɔ] o [ˈlyna] = lluna setemàna [seteˈmanɔ] o [seteˈmana] = setmana
Gramàtica Les regles gramaticals del brescià són les mateixes del llombard. La sintaxi és SVO (subjecte-verb-objecte). Els noms es declinen pel nombre (singular/plural) i pel gènere (masculí/femení). Els adjectius deuen acordar-se al nom a qui es refereixen tant per nombre quant per gènere. Com en Italià, els verbs són conjugats en funció del mode i del temps i deuen concordar amb el subjecte en funció del nombre i de la persona.
Nom La declinació del nom en brescià esdevé segons dos gèneres (masculí i femení), i dos nombres (singular i plural).
El femení en la majoria dels casos acaba en -a: gata [ˈɡatɔ] (gata) fómnaGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 1 - pag.268 [ˈfomnɔ] (dona) però pot succeir que termini per consonant: néfGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 2 - pag.64 [nef] (neu) Els noms masculins en la majoria dels casos acaben amb una consonant: gatGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 1 - pag.292 [ɡat] (gat) òmGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 2 - pag.70 [ˈɔm] (home)
El plural dels noms al femení que terminen per -/a/ canvia en -/e/: na gata / dò gateGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 1 - pag.293 [dɔ ˈɡate] (una gata / dues gates) na fómna / dò fómne [dɔ ˈfomne] (una dona / dues dones) Els femenins acabats per consonant segueixen les mateixes formes dels noms masculins.
El plural dels noms masculins és una mica més complicat i depén de com acaba la paraula.
Si el singular acaba amb -c, -j, -m, -p, -r, -s el plural queda invariat: en sac / du sac (un sac / dos sacs)</span> en ventàj / du ventàjGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 2 - pag.312 (un ventall / dos ventalls) en póm/ du póm (una poma / dues pomes) en cóp / du cóp (una teula / dues teules) en pér / du pérGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 2 - pag.106 (una pera / dues peres) en ciós / du ciósGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 1 - pag.142 (un camp / dos camps)
Si el singular acaba amb -t, el plural canvia en -cc (pronunciat /ʧ/): en gat / du gacc [ɡaʧ] (un gat / dos gats)
Si el singular acaba amb una -n, el plural canvia en -gn (pronunciat /ɲ/) en asen / du asegn [ˈazɛɲ] (un ase / dos àsens) en an / du agn [aɲ] (un any / dos anys) Si el singular acaba amb una -l, el plural canvia en -j: en caàl / du caàjGiovanni Battista Melchiori Vocabolario bresciano-italiano, Volume 1 - pag.99 [kaˈaj] (un cavall / dos cavalls)
Article L'article concorda en nombre i gènere amb el nom i pot ser definit i indefinit.
Article definit Masculí Femení Singular el [ɛl] la [la] Plural i [i] le [le] Nota: Quan el i la són seguits per una vocal, canvien per l: el sùna l'órghen [ɛl ˈsunɑ ˈlɔrɡɛn] (sona l'òrgan)
Article indefinit Masculí Femení Singular en [ɛn] o ön [øn]ena [ˈɛnɔ] o öna [ˈønɔ] Plural dei [dɛj] dele [ˈdɛle]Notes: D'un punt de vista històric, dei i dele no poden ser considerats formes plurals de un i una, però en la pràctica es comporten com formes plurals de l'article indefinit: G'ho ést un cà [ɡo ˈest ɛŋˈka] (He vist un gos) G'ho ést dei cà [ɡo ˈest dɛjˈka] (He vist uns gossos)
Pronom Pronoms personals Els pronoms personals es declinen en nombre (singular / plural) i persona (primera segona i tercera) i es presenten sota nombroses formes a segon de la funció duta a terme. Per la tercera persona existeix una diferència de gènere (masculí / femení). Nombre Persona (Gènere) Forma tònica Proclític objecte Procl. objecte / Enclític Datiu Proclític i Enclític PossessiuSingular 1. mé - ma -m ma -m meSingular 2. té ta ta -t ta -t tòSingular 3. (M.) lü ³ el l || el/la4 || -l || ga || -ga || sò |- |Singular || 3. (F.) || lé ||la || l || la || -la || ga || -ga || sò |-