miniatura|Il·lustració del mite de Prometeu modelant l'home del fang, en una pintura de Constantin Hansen de 1845. La naturalesa humana o naturalea humana és el concepte que denota les disposicions i característiques fonamentals, incloses les maneres de pensar, sentir i actuar, que es diu que els humans tenen de manera natural."human nature." |Merriam-Webster Dictionary. Merriam-Webster Inc. Retrieved 21 June 2020.Duignan, Brian, and Emily Rodriguez, eds. 2018. "Human nature." Encyclopædia Britannica."human nature." Dictionary.com. Random House Inc. 2020. Retrieved 21 June 2020."human nature." Cambridge Advanced Learner's Dictionary. Cambridge: Cambridge University Press. 2020. El terme s'utilitza sovint per designar l'essència de la humanitat, o el que significa ser humà.

La reflexió sobre la naturalesa humana ha estat un focus central de la filosofia durant segles i el concepte continua provocant un viu debat filosòfic. Tot i que hi ha dues perspectives diferents, les discussions sobre la naturalesa humana solen estar relacionades amb la importància comparativa dels gens i l'entorn social en el desenvolupament humà (és a dir, natura versus criança). En conseqüència, el concepte també continua tenint un paper destacat en camps acadèmics, com ara les ciències naturals i socials, i la filosofia, en què diversos teòrics han donat una visió de la naturalesa humana. La naturalesa humana es contrasta tradicionalment amb els atributs humans que varien entre les societats, com els que estan relacionats a cultures específiques.

Tradicionalment, es diu que el concepte de natura com a estàndard per fer judicis va començar a la filosofia grega, almenys pel que fa a la seva forta influència en les llengües i perspectives occidentals i de l'Orient Mitjà.Gilden, Hilail, ed. 1989. "Progress or Return." In An Introduction to Political Philosophy: Ten Essays by Leo Strauss. Detroit: Wayne State University Press. A l'antiguitat tardana i a l'època medieval, l'enfocament particular que va arribar a ser dominant va ser el de la teleologia d'⁣Aristòtil, per la qual es creia que la naturalesa humana existia d'alguna manera independentment dels individus, fent que els humans esdevinguessin simplement el que esdevenien. Això, al seu torn, s'ha entès com a demostració d'una connexió especial entre la naturalesa humana i la divinitat, per la qual la naturalesa humana s'entén en termes de causes finals i formals. Més concretament, aquesta perspectiva creu que la naturalesa mateixa (o una divinitat creadora de la naturalesa) té intencions i objectius, inclòs l'objectiu que la humanitat visqui de manera natural. Aquesta manera d'aproximar-se a la naturalesa humana parteix de la percepció d'aquesta naturalesa com una "idea" o " forma" humana.Aristòtil, Metafísica, 1078b. Tanmateix, l'existència d'aquesta naturalesa humana invariable i metafísica ha estat objecte de debat històricament i fins als temps moderns.

En contra de la noció d'Aristòtil d'una naturalesa humana fixa, la mal·leabilitat relativa de l'home s'ha argumentat especialment en els darrers segles, en primer lloc pels primers modernistes com Thomas Hobbes, John Locke i Jean-Jacques Rousseau. En el seu Emile, o sobre l'educació, Rousseau va escriure: "No sabem què ens permet ser la nostra naturalesa".Saunders, Jason Lewis. 1995. "Western Philosophical Schools and Doctrines: Ancient and Medieval Schools: Sophists: Particular Doctrines: Theoretical issues." Encyclopædia Britannica. Archived from the original on 27 May 2011. Retrieved 7 February 2011. Des de principis del segle XIX, pensadors com Hegel, Darwin, Freud, Marx, Kierkegaard, Nietzsche i Sartre, així com els estructuralistes i els postmodernistes en general, també han argumentat en ocasions en contra d'una naturalesa humana fixa o innata.

La teoria de l'evolució de Charles Darwin ha canviat especialment la forma de la discussió, donant suport a la proposta que els avantpassats de la humanitat no eren com la humanitat actual. Com en gran part de la ciència moderna, aquestes teories busquen explicar-se amb poc o cap recurs a la causalitat metafísica. Es poden oferir per explicar els orígens de la naturalesa humana i els seus mecanismes subjacents, o per demostrar capacitats de canvi i diversitat que podrien violar el concepte d'una naturalesa humana fixa.

Filosofia clàssica grega La filosofia a la Grècia clàssica és l'origen últim de la concepció occidental de la naturalesa de les coses.Gilden, Hilail, ed. 1989. "Progress or Return." In An Introduction to Political Philosophy: Ten Essays by Leo Strauss. Detroit: Wayne State University Press.

Segons Aristòtil, l'estudi filosòfic de la naturalesa humana mateixa es va originar amb Sòcrates, que va convertir la filosofia de l'estudi del cel a l'estudi de les coses humanes.Metafísica d'Aristòtil Tot i que no va deixar obres escrites, es diu que Sòcrates va estudiar la qüestió de com hauria de viure millor una persona. Es desprèn dels treballs dels seus estudiants, Plató i Xenofont, i també dels relats d'Aristòtil (alumne de Plató), que Sòcrates era un racionalista i creia que la millor vida i la vida més adequada a la naturalesa humana implicaven el raonament. L'escola socràtica va ser la influència antiga dominant en la discussió filosòfica a l'Edat Mitjana, entre els filòsofs islàmics, cristians i jueus.

L'⁣ànima humana en les obres de Plató i Aristòtil té una naturalesa que es divideix d'una manera específicament humana. Una part és específicament humana i racional, i es divideix al mateix temps en una part que és racional per si mateixa; i una part animada que pot entendre la raó. Altres parts de l'ànima són la llar de desitjos o passions semblants a les que es troben en els animals. Tant en les idees d'Aristòtil com en les de Plató, l'esperit (thumos) es distingeix de les altres passions (epithūmíā).Aristòtil, Ètica a Nicòmac I & VI; Plató, La República IV. La funció pròpia de la part "racional" és governar les altres parts de l'ànima, ajudat per l'esperit. Per aquest motiu, utilitzar la raó és la millor manera de viure, i els filòsofs són el millor tipus d'éssers humans, els més elevats.

Aristòtil Aristòtil, l'estudiant més famós de Plató, va fer algunes de les declaracions més destacades i influents sobre la naturalesa humana. A les seves obres, a part d'utilitzar un esquema similar d'una ànima humana dividida, es fan algunes afirmacions clares sobre la naturalesa humana:

A diferència d'altres animals, els humans tenen raó o llenguatge (logos) a l'ànima (psique). Segons Aristòtil, això vol dir que el treball (ergos) d'un humà és l'actualització (energeia) de l'ànima d'acord amb la raó.Aristòtil, Ètica a Nicòmac, I, 1098a. A partir d'aquest raonament, els seguidors medievals d'Aristòtil van formular la doctrina que l'home és l'"Animal racional". L'home és un animal conjugal: Un animal que neix per formar una parella en l'edat adulta. En fer-ho, l'home construeix una llar (oikos) i, en els casos més reeixits, un clan o un petit poble gestionat per línies patriarcals.Aristòtil, Ètica a Nicòmac VIII. 1162a; Aristòtil, Política 1252a. Tanmateix, els humans tendeixen naturalment a connectar els seus pobles en ciutats (poleis), que són més autosuficients i completes. L'home és un animal polític: un animal amb una propensió innata a desenvolupar comunitats més complexes (és a dir, de la mida d'una ciutat o poble), amb sistemes de llei i divisió del treball. Aquest tipus de comunitat és diferent d'una família, i requereix l'ús de la raó humana. Les ciutats no han de ser dirigides per un patriarca, com un poble.Aristòtil, Política 1252b. L'home és un animal mimètic⁣: a l'home li agrada fer servir la seva imaginació, i no només fer lleis i dirigir ajuntaments⁣: "Ens agrada mirar coses que simulen ser coses que són doloroses de veure, bèsties obscenes, per exemple, i cadàvers... [La] raó per la qual ens agrada veure semblances és que, mentre mirem, aprenem i deduïm què és cadascun, per exemple, "això és tal i tal".Aristòtil, Poètica 1148b.

Per a Aristòtil, la raó no és només el que és més especial de la humanitat, en comparació amb altres animals, sinó que també és allò que estem destinats a aconseguir. Bona part de la descripció que fa Aristòtil de la naturalesa humana encara és influent avui dia. No obstant això, la idea teleològica particular que els humans estan destinats a ser alguna cosa s'ha tornat molt menys popular en els temps moderns.Newman, William Lambert, ed. 1887. The Politics of Aristotle: With an Introduction, Two Prefatory Essays and Notes Critical and Explanatory. Clarendon Press. Pp. 189–190.

Teoria de les quatre causes Per als socràtics, la naturalesa humana, i totes les natures, són conceptes metafísics. Aristòtil va desenvolupar la presentació estàndard d'aquest enfocament amb la seva teoria de les quatre causes, per la qual cada ésser viu presenta quatre aspectes, o "causes":

matèria (hyle); forma (eidos); efecte (kinom); i final (telos).

Per exemple, un roure està fet de cèl·lules vegetals (matèria); creix d'una gla (efecte); mostra la naturalesa dels roures (forma); i es converteix en un roure completament madur (plenitud). Segons Aristòtil, la naturalesa humana és un exemple de causa formal. De la mateixa manera, el nostre "final" és convertir-nos en un ésser humà totalment actualitzat (incloent-hi la ment). Aristòtil suggereix que l'⁣intel·lecte humà (νοῦς, noûs), és la part més significativa de la psique humana i s'hauria de cultivar per sobre de tot.Aristòtil, Ètica a Nicòmac X El cultiu de l'aprenentatge i el creixement intel·lectual del filòsof és, per tant, la vida més feliç i menys dolorosa.

Filosofia xinesa miniatura|Retrat de Menci, filòsof confucià Confucianisme La naturalesa humana és una qüestió central en la filosofia xinesa.Tang, Paul C., and N. Basafa. 1988. "Human Nature in Chinese Thought: A Wittgensteinian Treatment." Proceedings of the 12th International Wittgenstein Symposium 1988. International Wittgenstein Symposium A partir de la dinastia Song, la teoria de la bondat potencial o innata dels éssers humans esdevingué dominant en el confucianisme.Yen, Hung-Chung. 2015. "Human Nature and Learning in Ancient China." Pp. 19–43 in Education as Cultivation in Chinese Culture. Singapore: Springer.

Menci Menci argumenta que la naturalesa humana és bona.Mencius, "Duke Wen of Teng I", 1. quote: 「孟子道性善，言必稱堯舜。」. James Legge's translation: Mencius discoursed […] how the nature of man is good, and when speaking, always made laudatory reference to Yao and Shun."" Entén la naturalesa humana com la tendència innata a un estat ideal que s'espera que es formi en les condicions adequades. Per tant, els humans tenim la capacitat de ser bons, tot i que no tots ho són.

Segons la teoria menciana, la naturalesa humana conté quatre inicis de la moral:

un sentit de compassió que es desenvolupa en benevolència (仁; ); un sentit de vergonya i menyspreu que es desenvolupa en rectitud (義; ); un sentit de respecte i cortesia que es desenvolupa en propietat (禮; ); i un sentit del bé i del mal que es desenvolupa en saviesa (智; ).

Els inicis de la moral es caracteritzen tant per motivacions afectives com per judicis intuïtius, com el que està bé i el que està malament, la submissió, el respecte o el menyspreu.

Segons Menci, la bondat és el resultat del desenvolupament de tendències innates cap a les virtuts de la benevolencia, la rectitud, la saviesa i la propietat. Les tendències es manifesten en les emocions morals de cada ésser humà. La reflexió (思; ) sobre les manifestacions dels quatre inicis condueix al desenvolupament de les virtuts. Aporta el reconeixement que la virtut té prioritat sobre la satisfacció, però la manca de reflexió inhibeix el desenvolupament moral. És a dir, els humans tenen una constitució que inclou predisposicions emocionals que els dirigeixen cap a la bondat.