LOSSA Enduro fou un model de motocicleta fabricat per OSSA entre 1967 i 1977, dissenyat específicament per a la pràctica de l'enduro (modalitat anomenada a l'època «Tot Terreny»). Va ser comercialitzada inicialment al mercat nord-americà com a Pioneer i després com a SDR. La denominació comercial, «Enduro» (compartida amb el model homònim de Montesa i adoptada per tots dos fabricants dels Estats Units), s'avançava a l'època i no fou fins a començament de la dècada de 1980 que aquest nom es generalitzà arreu del món com a designació d'aquesta disciplina motociclista (fins aleshores, l'enduro es coneixia com a Regolarità, Endurance, Todo Terreno i altres denominacions en funció dels països).
L'Enduro fou el primer model estrictament de Tot Terreny que fabricà OSSA i assolí un gran èxit comercial, tant a Europa com als EUA, de manera que va esdevenir un dels models més emblemàtics de la marca (fins a mitjan dècada de 1970 fou un dels pilars comercials de l'empresa, juntament amb altres models de fora d'asfalt com ara la MAR, l'Explorer o la Phantom). Al llarg de la seva vida comercial se'n produïren diverses versions en cilindrades variades -des dels 125 fins als 350 cc-, totes elles amb les següents característiques generals: motor de dos temps monocilíndric refrigerat per aire, bastidor de doble bressol, frens de tambor i amortidors de forquilla convencional davant i telescòpics darrere. Els usuaris en valoraven especialment la seva polivalència, que la feia apta fins i tot per a la carretera i la ciutat.
En el vessant esportiu, pilots com ara Pere Millet,Linati 1975: «Máquinas» p. 126 Carles Giró i Ton Marsinyach aconseguiren diversos èxits amb aquesta moto, tant al Campionat d'Espanya com al d'Europa i als International Six Days Trial o ISDT, actualment anomenats ISDE. També Mick Andrews, durant la seva etapa com a pilot oficial d'OSSA, hi competí en diverses edicions dels ISDT i en alguna prova del Campionat d'Europa.Herreros 1998: «Todo Terreno/Enduro» p. 268-269
Història Antecedents: El debut d'OSSA als ISDT miniatura|esquerra|Una de les OSSA 175 4T que participaren en els ISDT de 1958 OSSA va debutar als Sis Dies Internacionals el 1952, a Bad Aussee (Àustria), amb un equip de set pilots equipats amb sengles 125 «Fuelles» sense gaires retocs. Només dos d'ells aconseguiren acabar la prova: Ernest Vidal i August Lluch, amb medalla d'argent i bronze respectivament. El 1956 la marca tornà als ISDT (celebrats en aquesta ocasió a la població alemanya de Garmisch-Partenkirchen), tot aportant motos i pilots a l'equip oficial de l'estat espanyol, format íntegrament per catalans equipats amb motocicletes OSSA o Sanglas. D'entre tots, només Josep Antoni Maseras aconseguí acabar la prova, amb una Sanglas 500.
El 1958, any en què els ISDT tornaven a Garmisch-Partenkirchen, l'estat espanyol hi va inscriure dos equips oficials al Vas d'Argent. L'equip «A» el formaven Maseras (amb una Sanglas 500) i els pilots d'OSSA Conrad Cadirat i Juan Elizalde (ambdós amb una OSSA 164 cc 2T) i José Antonio Elizalde, amb una OSSA 175 cc amb motor Morini 4T. L'equip «B» el formaven Josep Raja (amb una Sanglas 500) i els pilots d'OSSA Oriol Puig Bultó, Enric Palero i Josep Romeu, tots tres amb una OSSA 164 cc 2T. S'hi apuntaren també a títol individual Arturo Elizalde i José Sánchez, amb sengles OSSA 164 cc 2T. Cal dir que Puig Bultó i Sánchez, lligats històricament a Bultaco, hi participaren amb OSSA en no haver-se enllestit encara el primer model de la nova marca (la futura Tralla 101, presentada el 1959). Tots els catalans acabaren abandonant la prova, enmig d'una pluja constant que deixà el terreny gairebé impracticable.Herreros 1998: «Todo Terreno/Enduro» p. 264-265
D'ençà d'aquells primers episodis, per bé que la implicació d'OSSA amb l'enduro —anomenat aleshores Regularitat— continuà, ho feu de manera esporàdica i centrada quasi en exclusiva en el campionat estatal. Val a dir que Juan Elizalde en guanyà l'edició de 1961 i Carles Giró la de 1965, ambdós amb prototipus d'OSSA derivats de models de carretera, anteriors al desenvolupament de la futura Enduro.
El naixement de les Enduro Eduard Giró, fill de l'amo de l'empresa Manuel Giró, assumí la direcció del departament de prototipus d'OSSA d'ençà de 1964, un cop acabats els estudis d'enginyeria. Aviat, imprimí una faceta més esportiva als models de la marca -tant de carretera com de fora d'asfalt-, pensant en la seva exportació al mercat dels EUA. Fruit d'aquest canvi, el 1965 es presentà dins el Saló de MilàHerreros 1998: «1945: Cataluña» p. 80 el primer model d'OSSA estudiat específicament per a la muntanya (no una mera adaptació, doncs, d'un model de carretera), una moto equipada amb el motor de 175 cc derivat del que havia dissenyat el 1963 l'italià Sandro ColomboCastillo 2012: Contraportada i que s'oferia en versió d'enduro, trial i motocròs. Tot i que, inicialment, les seves denominacions comercials no eren gaire definides (hom anomenava simplement «Todo Terreno» la versió d'enduro, però de vegades «Verdugo» i «Pioneer»), aquests models es varen batejar després com a Enduro, Pluma i Stiletto respectivament.
miniatura|Una Enduro AE-72, coneguda també com a «Enduro Amèrica», davant d'una MAR del mateix any La nova moto d'OSSA es comercialitzà cap a 1967, amb denominacions diferenciades per al mercat anglosaxó: l'Enduro hi esdevingué Pioneer i la Pluma, Plonker. Pel que fa a la versió d'enduro, aviat assolí èxits esportius com ara la medalla d'or als Sis Dies Internacionals d'aquell any mateix, celebrats a Zakopane (Polònia) i dues medalles d'or al Campionat d'Espanya. El 1969, l'empresa llançà l'Enduro 250, derivada directament de la competició, un model que es va anar evolucionant fins que, l'estiu de 1973, se'n presentà la versió més reeixida: la renovada Enduro E/AE 73 Six Days, considerada una de les millors motos de tot terreny de l'època.
La fi de la nissaga El 1974, Ton Marsinyach guanyà amb OSSA el Campionat d'Espanya. Un any després, el 1975, la marca presentà dues noves versions d'Enduro: d'una banda, una evolució de l'anterior E-73 apujada als 350 cc i de l'altra, una mena d'híbrid entre l'Enduro i la Phantom de motocròs, anomenada Enduro Phantom 125. Es tractava d'una moto molt lleugera i potent, més semblant estèticament a una Phantom que no pas a una Enduro, de resposta suau i estable. Se'n fabricà també una versió amb motor de 175 cc, exclusiva per al mercat francès.
Havent llançat l'Enduro Phantom, OSSA abandonà definitivament la denominació «Enduro» per als seus models de tot terreny i la canvià per «Super Pioneer», a l'hora que aprofitava aquest canvi per a diversificar-ne l'oferta. Partint d'una mateixa base, la marca passà a comercialitzar dos models diferenciats: la Super Pioneer, derivada de l'anterior Enduro campiona d'Espanya, anava destinada als usuaris més «pacífics» mentre la Desert, llançada el 1974 i derivada de la Phantom, s'adreçava als més esportius.
Les noves Enduro del segle XXI Gairebé 30 anys després del tancament de la històrica OSSA, l'èxit de les Enduro fou reprès per la nova empresa gironina Ossa Factory, la qual presentà les noves Ossa Enduro 250i/300i el novembre del 2011, durant el Saló EICMA de Milà. Tal com havia passat amb l'Ossa TR280i de trial (llançada el 2010), les noves Enduro presentaven un conjunt de novetats de disseny revolucionàries.
Batejada finalment com a EDI 280, la moto duia un motor de dos temps d'injecció -la primera d'aquestes característiques a tot el món- i un xassís revolucionari. La idea era començar a produir-la a la fàbrica de Girona el setembre de 2012, i havia de sortir a la venda entre finals d'any i començaments del 2013. Un cop presentada, aquesta moto fou premiada al Saló de Milà de 2012 com a «la moto d'enduro més revolucionària» i «la millor moto del saló».
L'OSSA Enduro en el cinema L'OSSA Enduro fou un dels models més populars i reconeguts del seu temps dins el sector de les motos de fora d'asfalt, fins al punt que durant la dècada de 1970 aparegué en diversos anuncis publicitaris, telefilms i pel·lícules. Entre aquestes darreres, és especialment recordada la llarga seqüència d'Un verano para matar (pel·lícula d'Antonio Isasi-Isasmendi de 1972, estrenada als EUA com a The Summertime Killer), en què Christopher Mitchum persegueix amb una Enduro E-71, tot corrents i saltant pel bosc, Olivia Hussey, la qual condueix un Porsche per una carretera secundària. Una altra aparició d'aquest model es produí a I si no, ens enfadarem (estrenada el 1974 a Itàlia com a Altrimenti ci arrabbiamo!), en què Terence Hill condueix una Enduro E-73 pel camp, protagonitzant una mena de justa medieval, armat amb una perxa, contra un altre motorista.
Versions Les tres primeres versions d'Enduro s'anomenaren Pioneer als EUA. D'ençà de 1971, les Enduro es comercialitzaren ja només amb aquest nom però amb dues denominacions comercials en funció del mercat on anaven destinades: «E» per a les que es distribuïen a Europa i «AE» per a les destinades al mercat de l'Amèrica del Nord (i conegudes popularment com a «Enduro Amèrica»). La doble denominació anava acompanyada de petits detalls d'acabat per tal d'adaptar la moto als gustos i a la normativa nord-americana (com ara un selló més llarg, complements cromats o descompressor), i també de versions de 175 cc específiques per als EUA. Aquesta dualitat es mantingué fins a l'aparició de la versió de 1973, idèntica per a ambdós mercats tot i mantenir la doble denominació ("E-73» i «AE-73»).
Llista de versions produïdes VersióCilindradaId. ModelAnysNúm. SèrieUnitatsPintura dipòsit 230 230 cc B25 1967 - 1968 B250001 700 Vermell amb franja groga 250 250 cc B25 1969 - 1970 B250701 4.000 Vermell amb franja blanca (parafang anterior baix) E71 250 cc B30 1971 B300001 4.250 Carbassa amb dues franges negres E72 250 cc B30 1972 - 1973 B304251 5.400 Carbassa amb franja negra E73 250 cc B38 1973 - 1974 B380001 3.000 Blanc amb franja vermella 350 350 cc B12 1975 - 1977 B120001 2.300 Blanc amb franja blava Enduro Phantom 125 cc B54 1975 - 1977 B540001 1.100 Verd amb franja carbassaTotal d'unitats produïdes20.750 Notes
230 La primera Enduro fou presentada inicialment com a Verdugo, tot i que mai no s'arribà a comercialitzar amb aquest nom. A banda, al mercat anglosaxó rebé la denominació de Pioneer.
Fitxa tècnica Enduro 230Id. Model B25miniatura|center|OSSA Enduro 230 dels volts de 1967. El seu color original era vermell i duia una franja groga que ocupava mig dipòsit.Núm. Sèrie B250001Anys 1967 - 1968CC 230Diàmetre x Carrera 70 x 60 mmCompressió 10:1CV 19,5 a 6.800 rpmCarburador Irz 29 mmCanvi 4 velocitatsSuspensió davant Forquilla telescòpica 180 mmSuspensió darrera Amortidors hidràulicsPneumàtic davant 3,50 x 19Pneumàtic darrera 4,00 x 18Frens davant Tambor 158 mmFrens darrera Tambor 158 mmPes en sec 95 KgCapacitat dipòsit 10 litresPintura dipòsit Vermell amb franja groga
250 La nova versió de l'Enduro, apareguda el 1969, es diferenciava de l'anterior per l'augment de la cilindrada a 250 cc. Fou la primera versió a incorporar diferències importants entre la variant europea (Enduro 250) i l'americana (Pioneer 250): l'europea variava la decoració (la franja groga del dipòsit esdevingué blanca) i canviava el parafang anterior aixecat per un de baix, mentre la Pioneer incorporava bateria per a la il·luminació i canvis a la part posterior de la carrosseria per a poder-hi encabir un selló de dues places. A més, la versió americana combinava els colors vermell i negre i duia el parafang aixecat.Castillo 2012: «1969 - OSSA Enduro 250» p. 6
El 1970, les darreres unitats exportades als EUA adoptaren una nova carrosseria, far i velocímetre, un nou disseny que avançava com seria la nova versió de l'Enduro, l'E-71. Una altra novetat exclusiva per als EUA fou la versió de 175 cc, semblant a la de 250 cc però amb canvis en la decoració (el color negre de dipòsit i plàstics es canvià pel blanc).
Fitxa tècnica