fou un coreògraf, ballarí, compositor i escriptor italià. Era germà de la soprano Virginia i de la pianista Teresa Son pare, Francesco Antonio, descendent d'un militar espanyol era compositor i va iniciar-lo a la música. En la seva joventut fou contractat com a primer ballarí en diversos teatres d'importància, però aviat hagué de renunciar a causa de la dislocació d'un peu que sofrí a La Scala de Milà. Va dedicar-se des de llavors a l'ensenyança. Va desenvolupar la tècnica de la «marcació», amb la qual el ballarí fixa un punt i torna el cap abans del cós, per evitar de marejar-se. El 1837, dirigí la famosa escola de ball d'aquell teatre del que han sortit les ballarines més famoses d'Europa, entre altres Carolina Pochini, Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. III, pàg. 819 i 1104. () Augusta Maywood, Sofia Fuoco, Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 470. () Amalia Ferraris, Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 422. () Nicola Guerra i Cesare Cecchetti.
Biografia Carlo de Blasis va néixer a Nàpols, fill de Francesco Antonio de Blasis i Vincenza Coluzzi de Zurla. Francesco de Blasis, fill d'un oficial espanyol que havia ascendit a un alt càrrec, va ser un compositor famós a la seva època, algunes de les òperes i ballets lírics del qual van ser posteriorment posats en escena pel seu fill. Hi ha considerables discrepàncies a les fonts sobre la data de naixement de Carlo- 1795 pot aparèixer com a tal, 1797 o 1803.
La família de Blasis ocupava una alta posició a la República Napolitana, i amb la restauració del govern dels Borbons. Francesco va decidir abandonar Nàpols rumb a Londres, on li van oferir un lloc al teatre italià. En el camí, però, el seu vaixell va ser interceptat per corsaris francesos, i els Blasises van acabar a Marsella en lloc de Londres. Allí, Francesco es va implicar personalment en l'educació musical del seu fill, ocupant-se de buscar-li els millors professors. Carlo va estudiar geometria, dibuix, arquitectura, escultura, anatomia i literatura, a més de ballet, carrera que després va triar. Els seus mestres en aquest camp van ser els millors coreògrafs francesos de l'època - Pierre Gardel, Auguste Vestris, Louis Milon.
Carlo Blasis va debutar a l'escenari, segons el Diccionari Biogràfic de F. Regli, al Teatre Bolxoi de Marsella el 1807, quan el jove ballarí tenia uns 10 anys. L'actuació va tenir tant d'èxit que després va participar en una gira per França amb el consentiment dels pares. El 1811, el pare de Blasis es va convertir en director del departament filharmònic del Museu d'Instrucció Pública. En aquesta època Bordeus era un important centre de ballet, i Blasis fill va continuar allí els seus estudis amb el mestre Jean Dutarque (les seves germanes Teresa i Virgínia també es preparaven simultàniament per a carreres escèniques, com a actrius dramàtiques i d'òpera respectivament). En el Gran Teatre de Bordeus ja era acceptat per a papers solistes, debutant en la temporada teatral 1816/17 com l'arxiduc Leopoldo al ballet de J.-B. Barré El tenier al llogaret. Tot i això, va considerar que per continuar desenvolupant-se necessitava classes en un dels tres grans centres del ballet mundial de l'època: París, Milà o Londres.
En 1817, Blasis va debutar en el Opera de París, interpretant pas de deux en el divertimento de l'òpera Catel, Charles-SimonCatel . "Els bayadères". El coreògraf de la representació va ser Gardel, sota la direcció del qual el jove ballarí va seguir millorant les seves habilitats. A continuació, Blasis realitza una gira per França amb una companyia d'artistes de l'Acadèmia de Música. A l'any següent va ingressar al teatre La Scala de Milà. L'historiador de l'art Yuri Slonimsky, que va estudiar l'obra de Blasis, va escriure que les seves piruetes eren "desconcertants i difícils d'aconseguir", posseint una "precisió geomètrica" amb un eix de rotació completament estacionari.
Aleshores, Blasis s'havia consolidat com danseur noble, intèrpret de personatges nobles i heroics. Aquest paper requeria la transmissió de la dignitat de l'heroi i li aportava certa elegància única. Ja era plenament evident en els seus primers papers a Itàlia: als ballets Dédalo i Kenneth l'Espada, coreografiats per Salvatore Vigano (tots dos a La Scala, 18) i Mirra en la seva mateixa producció l'any següent a Venècia. L'historiador de l'art Yuri Slonimsky, que va estudiar l'obra de Blasis, va escriure que les seves piruetes eren "desconcertants i difícils d'aconseguir", posseint una "precisió geomètrica" amb un eix de rotació completament estacionari.
El 1819 l'any en què el mateix Blasis va fer la seva primera aparició com a coreògraf, posant en escena el ballet La cort feudal amb música del seu pare a La Scala. Aquesta producció va ser notablement inferior als ballets de Vigano, i Blasis va abandonar els seus intents de coreografia durant molt de temps. El 1820 va debutar com a teòric del ballet: va publicar un tractat titulat An Elementary Textbook of Dance Theory and Practice amb il·lustracions de Casarelli (cinquanta-set posis per a ballarins de ballet, per a les quals posava el mateix autor). El llibre es va fer popular i més tard va servir de model per a altres manuals de ballet del .
Com a ballarí, Blasis va tenir èxit a la dècada de 1820 en forma de compromisos en diverses ciutats italianes (Turín en 1821, Florència en 1822, Roma en 1823, Venècia en 1825) i després a Londres, on va arribar per primera vegada el 1826 per actuar al Haymarket. A Anglaterra, Blasis va debutar en 1827 al ballet James Harvey D'Egville "L'esclau de Bagdad" i dues produccions de Vigano. Aquest mateix any va provar sort com a coreògraf per segona vegada, preparant una producció de Pandora per al Festival de Música d'Oxford per a teatre aficionat.
En els anys següents, Blasis va escriure altres llibres sobre ballet: Codex Terpsichore i Treatise on Salon Dancing (tots dos 1828), així com On the Origin and Development of Ancient and Modern Dance. El 1830 totes aquestes obres es van unir a la publicada en francès "Guia completa de la dansa", que el mateix autor considerava una guia pràctica tant per a estudiants com per a professors de l'art del ballet. Aquest tractat, una part important del qual ocupa la secció teòrica fonamental, va continuar sent en el futur l'obra més significativa de Blazis, que en els seus llibres posteriors només va desenvolupar principis ja formulats. Les idees exposades al Codex Terpsichora i a la Guia completa de la dansa estan en consonància amb la teoria del ballet desenvolupada en els mateixos anys per August Bournonville, i tenen una forma molt més completa que en les obres dels predecessors de Blasis, Gasparo Angiolini i Georges Noverre.
El 1830 (o 1828) a Gènova, on Carlo acompanyava la seva germana Virgínia, va conèixer la talentosa i ambiciosa ballarina Annunziata Ramaccini, amb la qual aviat es va casar. D'aquest matrimoni va néixer el 1833 una filla, Louise, que també es va convertir en una futura ballarina. Blasi es va dedicar a perfeccionar la tècnica de ballet de la seva esposa, que va aconseguir un gran èxit amb la seva ajuda, i durant un temps van actuar junts. Un dels millors papers d'Annunziata i un dels millors ballets del propi Carlo va ser el ballet Leocadia, representat el 1834 a Modena. Aleshores, la carrera com a ballarí de Blasis estava arribant al final. Ja el 1825, al cim de la seva fama, es va lesionar un peu, però va continuar actuant. A poc a poc, però, va anar perdent forma, atraient crítiques cada vegada menys falagueres dels crítics, i després de Leocadia va decidir posar fi a les seves actuacions com a ballarí (en les seves pròpies paraules, "abandonar el ballet abans que aquest l'abandones").
A partir de llavors, Blasis va continuar la seva carrera com a coreògraf i professor de ballet. Se li atribueix la introducció d'una de les postures clàssiques del ballet que han esdevingut clàssiques, actituds. Es creu que aquesta posi, en què la cama doblegada pel genoll s'estén cap enrere, va ser presa de l'escultura Giambologna "Mercuri", l'Encyclopædia Britannica també nomena Blasis com a inventor de la tècnica que evita el vertigen en girar ràpidament. Aplicant aquesta tècnica, el ballarí gira el cap en una ràpida estirada que supera la rotació de la resta del cos, mentre manté la mirada al mateix punt.
En 1837, Blasis es va fer càrrec de l'Escola Imperial de Dansa i Pantomima "La Scala", on Ramaccini impartia simultàniament classes de mim, i en tretze anys com a director va convertir l'escola en la millor escola de ballet del món. La seva tècnica d'ensenyament es basava en la seva pròpia teoria de la dansa, segons la qual les lleis invariables de l'equilibri físic permeten deduir una fórmula per a l'equilibri ideal del ballarí. Aplicant els principis de la geometria a l'art de la dansa, Blasi va ser el primer a convertir-lo en una ciència exacta. Com va escriure Slonimsky, s'ensenyava utilitzant planimètrica terminologia, taules i dibuixos. L'èxit de la metodologia d'ensenyament de Blasis es va fer palès cap a 1840, quan l'escola va començar a produir les seves primeres estrelles de ballet, caracteritzades per unes sabatilles de punta d'acer, neteja i un alt ritme dels elements executats. Entre les alumnes del coreògraf es trobaven les anomenades "Plèiades", set intèrprets de la classe més alta: Marietta Baderna, Pasquale Borri, Augusta Dominicettis, Flora Fabbri, Amalia Ferraris, Sofia Fuoco i Carolina Granzini.
Després de completar el seu treball a l'Acadèmia Imperial, els Blasis van obrir una escola pública a Milà, l'èxit del qual va ser igualment gran. A l'escola Blasis van assistir destacades ballarines de ballet posteriors - Virginia Zucchi, Lucille Gran, Amina Boschetti, Giovannina King, Carolina Pochini, Carolina Rosati, amb Carlotta Grisi i Fanny Cerrito ja era a l'escola com a estrelles consagrades. En 1847 també va ser convidat com a coreògraf al The Covent Garden Theatre de Londres i durant la seva estada a Anglaterra va publicar un altre tractat, Notes on Dance, aquesta vegada de caràcter històric més que teoricopedagògic.