El virus de la febre hemorràgica de Crimea-Congo (VFHCC) és un virus de la família Bunyaviridae i del gènere Nairovirus que representa una amenaça important pels humans. Es transmet principalment a través de picades de paparres dures (Ixodidae) dels gèneres Hyalomma (considerat el vector més eficaç del VFHCC), Haemaphysalis, Rhipicephalus i Dermacentor, tot i que també es pot donar el contagi per contacte directe amb els hostes d'aquests àcars, que són grans herbívors domèstics, com vaques, cabres i ovelles, i animals salvatges com llebres, guineus o eriçons. En humans, és un virus que provoca brots greus de febre hemorràgica vírica i de fet, la taxa de mortalitat d'aquests brots pot arribar fins al 40% (10%-40%). És un virus relativament jove. Els estudis filogenètics més recents han rastrejat la seva empremta genòmica fins a Àfrica, uns 1000-5000 anys BP. S'han identificat pèptids del VFHCC a restes humanes celtes d'un poblat de Heuneburg (Alemanya), datat uns 750–400 anys a. de la n. e. (Edat del Ferro primerenca). La Febre hemorràgica de Crimea-Congo (FHCC) és una malaltia viral zoonòtica molt estesa mundialment, endèmica d'Àfrica, Àsia, Europa de l'est i l'Orient Mitjà. No presenta símptomes en els animals infectats però representa una greu amenaça pels éssers humans, sobretot pels productors i altres treballadors agrícoles, veterinaris, treballadors de laboratori i personal hospitalari.
Història El primer cop que es va descriure el VFHCC va ser el a Tadjikistan, quan es va detectar una febre hemorràgica que es caracteritzava per la presència de sang a l'orina, al recte, a les genives, i a la cavitat abdominal i vòmits i es va dir que era causada per la picada d'una paparra que parasitava les aus.
Però la primera vegada que es va detectar el virus de la febre hemorràgica de Crimea-Congo pensant que era un virus sense descobrir encara va ser el 1944 a 200 soldats soviètics que estaven a la península de Crimea. Es va aconseguir conèixer l'etiologia gràcies a la inoculació del virus a "voluntaris", però no es va aconseguir aïllar fins al 1967 (ho va fer el científic soviètic Chumakov).
Uns mesos abans, s'havien fet publicacions sobre un virus anomenat Congo-Virus, que havia estat aïllat a partir de persones infectades a aquella zona. Chumakov va enviar el seu virus aïllat als laboratoris on s'estava treballant amb el virus i es varen fer proves. També es va trobar una mostra a Uganda, que va ser comparada amb la del Congo al Rockefeller Foundation Virus Laboratory, i es va veure que les dues mostres eren iguals. Més tard, Chumakov va enviar el virus trobat a Crimea i també es va veure que eren indistingibles antigènicament
Quan es van adonar que eren el mateix virus, es varen unificar els noms i va passar a anomenar-se CHF-Congo Virus, però molts autors han adoptat el nom de virus de la febre hemorràgica de Crimea-Congo.
Un cas mortal per aquesta malaltia vírica es donà l'estiu del 2008 a una zona muntanyosa de Ròdope (Grècia oriental).
Al nostre entorn proper, el VFHCC va ser identificat a paparres de cérvol comú l'any 2010, a la província de Càceres. Els resultats dels estudis genòmics van coincidir amb els de les paparres d'ocells migradors d'Àfrica del Nord. La primera mort enregistrada a l'Estat Espanyol i a Europa Occidental, causada per la infecció del VFHCC va ser al setembre de 2016, transmessa per la picada d'una paparra a la província d'Àvila. Una infermera que assistí el cas va contagiar-se amb el virus i fou ingressada en una unitat especial d'aïllament. Aquest primer cas autòcton va comportar un seguiment epidemiològic per part del Ministeri de Sanitat i canvis en els protocols sanitaris de tota la UE. Els estudis moleculars (paparres) i serològics (humans) més recents, indiquen que el risc d'adquisició de la infecció per VFHCC a la península Ibèrica és baix. Un treball multicèntric de seguiment publicat pel MSSSI l'abril del 2017, va indicar la presència del VFHCC en paparres d'animals salvatges a set comarques d'Extremadura, Castella-la Manxa, Castella i Lleó i Madrid. De més de 9.500 paparres analitzades, es detectà el virus a 128 exemplars. L'estudi epidemiològic i clínic del curs de la infecció en aquests casos autòctons ha demostrat que el virus dels dos malalts era idèntic i compartia l'empremta genètica d'una línia africana sense relació amb la crimeana present a Europa Oriental, fet que indica un canvi en la distribució geogràfica del VFHCC.
Segons les darreres informacions de l'OMS, el nombre de països amb casos registrats i la morbiditat de les infeccions pel VFHCC ha augmentat significativament a les regions del Mediterrani Oriental, a causa d'un increment del transport de bestiar (un fet que afavoreix el contagi de les aus migratòries) i les modificacions ambientals. A Turquia, lloc de pas de moltes aus migratòries, s'ha detectat el VFHCC a balquers i pit-roigs europeus. Al delta del riu Kızılırmak, una zona d'importància ecològica, es creu que la convivència d'espècies residents i espècies migratòries afavoreix l'extensió del virus.
El gener de 2017, els experts de l'organisme de l'OMS encarregat de coordinar els treballs sanitaris d'I+D a nivell mundial van incloure la febre hemorràgica per VCC en la llista de malalties prioritàries.
Caracterització Es tracta d'un virus ARN monocatenari negatiu de la família Bunyaviridae i del gènere Nairovirus. Classificació taxonómicaGrupGrup V ((-)ssRNA)FamíliaBunyaviridaeGènereNairovirusEspècieVirus de la febre hemorràgica de Crimea Congo Morfologia Els virions són esfèrics, d'aproximadament 100 nm de diàmetre i estan recoberts per una bicapa lípidica de 5-7 nm de gruix, de la qual sobresurten unes glucoproteïnes de 8-10 nm. El VFHCC té tres tipus proteïnes estructurals: dos tipus de glucoproteïnes que s'insereixen a la càpside (Gn i Gc) i les proteïnes que formen la nucleocàpside, a més d'un llarg pèptid que és l'ARN-polimerasa ARN depenent.
Genoma És un virus amb ARN circular de cadena simple segmentat de polaritat negativa en tres segments de cadena negativa :S(small), M(middle) i L(large), que codifiquen la nucleocàpside, les glucoproteïnes envolvents de la càpside (primer són fabricades com un precursor, que després és tallat i dona lloc a Gn i Gc) i l'ARN polimerasa ARN depenent, respectivament. Aquests segments d'ARN formen complexos amb les glicoproteïnes de la nucleocàpside formant ribonucleocàpsides (necessàries perquè el virus sigui infectiu (virió). En ser un virus amb genoma segmentat es poden generar noves variants genètiques per combinació dels segments de dos soques diferents que hagin coinfectat a un mateix individu (infecció doble). Això té implicacions patogèniques i epidemiològiques i contribueix a la gran variabilitat genòmica del VFHCC.
Cicle de replicació El VFHCC té el cicle típic de la família Bunyaviridae. Primer de tot els virions ataquen els receptors de la superfície cel·lular (receptors clatrina dependents) i es produeix una endocitosi mediada per receptor. Es produeix una baixada de pH que fa que les glucoproteïnes de la càpside canviïn de conformació, cosa que provoca que els endosomes es fusionin amb l'embolcall del virus permetent l'entrada de la ribonucleocàpside i de l'ARN polimerasa ARN depenent al citoplasma cel·lular. Quan ja s'ha dissociat la nucleocàpside, comença la replicació i l'ARN polimerasa ARN depenent genera ARNm (per la transcripció de les proteïnes virals) i ARN complementari (ARNc), intermediari de l'ARN víric. La formació de les glucoproteïnes té lloc al reticle endoplasmàtic on el precursor és tallat i es formen Gn i Gc. Aquestes glucoproteïnes són transportades a l'aparell de Golgi, on es produirà l'acoblament de l'ARN amb la càpside amb Gn i Gc inserides i, finalment, s'exocitarà la partícula vírica infectiva. També és possible que el virió s'acobli a la membrana plasmàtica i es produeixi l'exocitosi directament d'allà
Genètica El VFHCC va aparèixer fa uns 3100-3500 anys. És un dels arbovirus amb més diversitat genètica. Si ens basam en la seqüenciació de l'ARN, trobam set soques: Àfrica 1 (Senegal), Àfrica 2 (República Democràtica del Congo i Sud-àfrica), Àfrica 3 (sud i oest d'Àfrica), Europa 1 (Albània, Bulgària, Kosovo, Rússia i Turquia), Europa 2 (Grècia), Àsia 1 (centre-est, Iran i Pakistan) i Àsia 2 (Xina, Kazakhstan, Tadjikistan i l'Uzbekistan). Aquesta gran diversitat gènica, no present a altres virus de la seva família, es fonamenta en la extraordinària capacitat de mutació del VFHCC mentre infesta els hostes invertebrats (paparres). A Kosovo, per exemple, la coexistència de virus de les soques Europa 1 i 2 ha donat lloc a diferents subsoques: Kosovo I, Kosovo II, Kosovo IIa i Kosovo IIb. El VFHCC és el virus causal de febre hemorràgica transmès per paparres amb major presència internacional. Més de 30 països tenen zones endèmiques i pocs d'ells laboratoris amb un nivell de bioseguretat 4 que faci possible la recerca de vacunes o antivirals contra la malaltia.
Podem identificar en una mateixa zona geogràfica dos genotips diferents de VFHCC. Això és conseqüència de la capacitat de les aus migratòries de transportar el vector (diverses espècies de paparres del gènere Hyalomma) a altres latituds i així trobar diferents genotips a territoris petits. Algunes soques del virus tenen un endemisme molt marcat i semblen no tenir la propietat de ser transportades per les paparres de les aus.
El segment d'ARN L no s'ha seqüenciat tant com els segments S i M, però hi ha evidències que S i L han tengut la mateixa evolució històrica. És diferent el cas del segment M. Això s'explica pel fet que el VFHCC és capaç de recombinar-se amb altres virus quan coinfecten la mateixa cèl·lula i s'ha observat que la freqüència de recombinacions és superior en el segment M que en S i L. Aquestes característiques especials podrien ser molt importants pel desenvolupament d'una vacuna eficaç.
Simptomatologia / Quadre clínic Després de la picada de paparra, la fase d'incubació és normalment d'1-3 dies, amb un màxim de 9 dies. El període d'incubació després del contacte amb sang o teixits infectats és normalment de 5 o 6 dies, amb un màxim documentat de 13 dies.
El primer senyal de febre hemorràgica de Crimea Congo és una aparició sobtada de febre i d'altres símptomes inespecífics com calfreds, un mal de cap intens, marejos, fotofòbia, dolor a la nuca, miàlgia i mal a les articulacions. La febre pot ser molt alta. També són comuns els símptomes gastrointestinals, com nàusees, vòmits, diarrea no sanguinolenta, dolor abdominal i mal de coll al principi, seguit de canvis bruscs d'humor i confusió. Al cap de dos a quatre dies, l'agitació pot donar pas a la somnolència, la depressió i la debilitat, i pot aparèixer dolor abdominal en el quadrant superior dret, amb hepatomegàlia perceptible.
Altres possibles signes clínics inclouen taquicàrdies, adenopaties (inflamació dels ganglis limfàtics), i erupcions petequials (hemorràgies cutànies de petit diàmetre) en mucoses internes, com la boca i la gola, i també la pell. Les petèquies poden donar lloc a hemorràgies subcutànies més grans anomenades hematomes, així com altres fenòmens hemorràgics.
Als 4-5 dies es produeixen hemorràgies variades: epistaxis, hematèmesis, hematúries, hemorràgies gingivals, vaginals o per altres orificis naturals. Poden haver hemorràgies internes (dins d'una cavitat o espai corporal), incloent-hi intracranials i intraperitoneals. Els pacients molt greus poden desenvolupar un problema hepatorenal i pulmonar cap al 5é dia i provocar gradualment somnolència, estupor i coma.
Normalment hi ha signes d'hepatitis, i els pacients molt greus poden patir un ràpid deteriorament renal, o insuficiència hepàtica, o pulmonar sobtada després del cinquè dia de malaltia. Les alteracions pulmonars més freqüents són: infiltrat inflamatori parenquimatós, hemorràgies alveolars, vessament pleural i atelèctasi (col·lapse del pulmó).