miniatura|Foli d'un manuscrit àrab del Dioscòrides Pedaci, De Materia Medica, 1229Dins la història de la medicina, la medicina islàmica, també coneguda com a medicina grecoislàmica, medicina grecoàrab o, senzillament, medicina àrab, es refereix a la ciència de la medicina desenvolupada en l'edat d'or de l'islam, i escrita en àrab, la lingua franca de la civilització islàmica.
A partir del , l'islam es va estendre a gran part del món llavors conegut. Sota el govern dels califes musulmans, persones de diferents orígens ètnics i creences religioses van viure juntes. El seu llenguatge comú de comunicació era l'àrab i la cultura que creen s'anomena cultura islàmica, tot i que incloïa musulmans, jueus, cristians i altres religions sota el seu domini.
La medicina islàmica va preservar fidelment, va sistematitzar i va desenvolupar encara més el coneixement mèdic de l'antiguitat clàssica. Durant l'era postclàssica, la medicina islàmica era la més avançada del món, i integrava conceptes de l'antiga Grècia, Roma i Pèrsia, així com les antigues tradicions indígenes d'Ayurveda. Simultàniament, el coneixement de la medicina clàssica gairebé es va perdre a la medicina medieval d'Europa Occidental i només va ser recuperada pels metges europeus quan es van familiaritzar amb els autors mèdics islàmics durant el Renaixement del segle XII. El bimaristan, alhora hospital i facultat de medicina, va esdevenir un recinte clau per atreure metges famosos d'arreu del món a les principals ciutats islàmiques.
Els metges islàmics medievals conserven gran part de la seva autoritat fins a l'ascens de la medicina com a part de les ciències naturals, a partir del segle de les llums, gairebé 600 anys després que els seus textos fossin escrits. Molts aspectes dels seus escrits encara paguen la pena de llegir, fins i tot en l'actualitat, i la seva memòria es manté en alt respecte pels metges d'avui.
Orígens i fonts At-tibb an-nabawí o «medicina profètica»
L'adopció per part de la societat islàmica de recent formació de gran part del coneixement mèdic de les civilitzacions «paganes» del seu entorn i d'aquelles recentment conquerides, havia de ser justificat com a concordant amb les creences de l'islam. Des del principi, l'estudi i la pràctica de la medicina s'entenia com un acte de pietat, fundat en els principis diman (‘fe’) i tawàkkul (‘confiança’).
Les opinions de Mahoma sobre temes de salut i hàbits respecte a portar una vida sana van ser recollits des de bon principi i s'editaren com un corpus d'escrits separats amb el títol Tibb an-Nabí (La medicina del Profeta). Al , Ibn Khaldun, en la seva obra Muqàddima, ofereix una breu visió general del que va anomenar «l'art i l'ofici de la medicina», que separa la ciència mèdica de la religió:
El Sahih Bukharí, una col·lecció de hadits o tradicions profètiques recollides per Muhàmmad al-Bukharí, esmenta un comentari de Mahoma amb relació a la medicina, referit pel seu jove coetani Anas ibn Màlik. Anas relata que, quan dos metges que el volien tractar per cauterització, el profeta va voler evitar aquest tractament i va demanar tractaments alternatius. Més tard, hi ha informes del califa Uthman ibn Affan fixant les dents amb un fil d'or. També esmenta que l'hàbit de la neteja de les dents amb un petit escuradents de fusta es remunta als temps preislàmics.
La «medicina profètica» poques vegades va ser esmentada pels autors clàssics de la medicina islàmica, però romangué a la matèria mèdica durant alguns segles. En el seu Kitab as-Ṣaidana (Llibre dels remeis) escrit pels volts dels segles X-XI, al-Biruní es refereix als poemes recollits i altres obres que tracten i comenten la matèria mèdica dels antics àrabs.
El metge més famós d'aquest primer període fou al-Hàrith ibn Kàlada ath-Thaqafí, que va viure al mateix temps que el profeta. Se suposa que havia estat en contacte amb l'Acadèmia de Gundixapur, i potser fins i tot hi va estudiar. Segons algunes fonts, un cop va tenir una conversa amb Còsroes I Anushirvan sobre temes mèdics.
Metges durant els primers anys de l'islam El més probable es que els metges àrabs es familiaritzessin amb la medicina grecoromana i la medicina hel·lenística tardana a través del contacte directe amb els metges que practicaven en les regions recentment conquerides en comptes de fer-ho mitjançant la lectura de les obres originals o traduïdes. El desplaçament de la capital de l'emergent món islàmic a Damasc pot haver facilitat aquest contacte, atès que la medicina de Síria formava part d'aquesta antiga tradició. Els noms dels dos metges cristians són coneguts: Ibn Atal va treballar en la cort de Muàwiya I, el fundador de la dinastia omeia. El califa va abusar del seu coneixement per tal de desfer-se d'alguns dels seus enemics per mitjà de l'enverinament. De la mateixa manera, Abu-l-Hàkam, que va ser responsable de la preparació de medicaments, va ser emprat per Muàwiya. Els seus fill, net i besnet també serviren els califes omeies i abbàsides.
Aquestes fonts donen testimoniatge del fet que els metges de l'emergent societat islàmica estaven familiaritzats amb les tradicions mèdiques clàssiques ja en l'època dels omeies. El coneixement mèdic probablement va arribar d'Alexandria, i va ser transferit probablement per erudits sirians o per traductors, que l'encaminaren dins el món islàmic.
Segles VII-IX: l'adopció de les tradicions anteriors miniatura|L'ambaixada romana d'Orient de Joan el Gramàtic en 829 a al-Mamun (representat a l'esquerra) de Teòfil (representat a la dreta)
Molt poques fonts proporcionen informació sobre com la societat islàmica en expansió rebé algun coneixement mèdic. Un metge anomenat Abd-al-Màlik ibn Abgar al-Kinaní, originari de Kufa, a l'Iraq, se suposa que havia treballat a l'escola de medicina d'Alexandria abans d'unir-se a la cort d'Úmar ibn Abd-al-Aziz. Úmar transferí el coneixement mèdic d'Alexandria a Antioquia de l'Orontes. Se sap també que membres de l'Acadèmia de Gundixapur viatjaren a Damasc. L'Acadèmia de Gundixapur romangué activa durant tot el califat abbàssida, tanmateix.
Una important font de la segona meitat del és el Llibres dels verins de Jàbir ibn Hayyan. Només cita obres anteriors en traduccions a l'àrab, com si les tingués a la seva disposició, incloent-hi Hipòcrates, Plató, Galè, Pitàgores i Aristòtil, i també esmenta els noms perses d'alguns medicaments i plantes medicinals.
El 825, el califa abbàssida al-Mamun fundà la Casa de la Saviesa (en àrab بيت الحكمة, Bayt al-Ḥikma) a Bagdad, prenent com a model l'Acadèmia de Gundixapur. Dirigida pel metge cristià Hunayn ibn Ishaq, i amb el suport de l'Imperi Romà d'Orient, totes les obres disponibles en el món de l'antiguitat van ser traduïdes, incloent-hi Galè, Hipòcrates, Plató, Aristòtil, Claudi Ptolemeu i Arquimedes.
En l'actualitat s'entén que la primerenca medicina islàmica begué sobretot directament de fonts gregues de l'Acadèmia d'Alexandria, traduïdes a la llengua àrab; la influència de la tradició mèdica persa sembla haver estat limitada a la matèria mèdica, per bé que els metges perses també estaven familiaritzats amb les fonts gregues.
Segles X a XIII
Ar-Razí va diferenciar mitjançant una observació acurada la verola del xarampió, fins llavors estaven agrupades com una sola malaltia que causava erupcions basant-se en la ubicació i el moment de l'aparició dels símptomes i també va escalar el grau de gravetat i el pronòstic de les infeccions segons el color i la ubicació de les erupcions. Pel que fa a les pràctiques higièniques, Ar-Razí, a qui se li va demanar una vegada que escollis el lloc per a un nou hospital a Bagdad, va suspendre trossos de carn en diversos punts de la ciutat i va recomanar construir l'hospital al lloc on la carn es va podrir més lentament. Ar-Razí és de vegades anomenat el "Pare de la pediatria" per escriure la monografia les malalties dels infants tractant la pediatria com un camp independent de la medicina. En el sistema nerviós, Ar-Razí va afirmar que els nervis tenien funcions motores o sensorials, descrivint 7 nervis cranials i 31 de la medul·la espinal, assignant un ordre numèric als nervis cranials des de l'òptic fins als nervis hipoglosos. Va classificar els nervis espinals en 8 nervis cervicals, 12 toràcics, 5 lumbars, 3 sacres i 3 coccigis utilitzant-ho per relacionar els signes clínics de lesió amb la ubicació corresponent de les lesions del sistema nerviós.
Az-Zahrawí va ser el primer metge que va descriure un embaràs ectòpic i el primer que va identificar la naturalesa hereditària de l'hemofília.
Per als estudiosos islàmics, els metges indis i grecs i els investigadors mèdics Sushruta, Galè, Mankah, Atreya, Hipòcrates, Charaka i Agnivesha eren autoritats preeminents. Per tal de fer la tradició índia i grega més accessible, entenedora i ensenyable, els estudiosos islàmics van ordenar i fer més sistemàtic el vast coneixement mèdic indi i grecoromà escrivint enciclopèdies i resums. Els erudits del passat foren criticats, com en el cas d'Ar-Razí, que va criticar i refutar les venerades teories de Galè, sobretot la Teoria dels humors. Va ser a través de les traduccions àrabs del que l'Europa medieval va redescobrir la medicina hel·lènica, incloses les obres de Galè i Hipòcrates, i va redescobrir l'antiga medicina índia, incloses les obres de Sushruta i Charaka.
Obres com el Cànon de la Medicina d'Avicenna es van traduir al llatí i es van difondre per tot Europa sent publicat durant els segles XV i XVI més de trenta-cinc vegades i es va utilitzar com a llibre de text mèdic estàndard fins a l'arribada de la Il·lustració i en la tradició islàmica fins a la seva renovació amb conceptes de la nova de medicina científica.
Maimònides (1135 - 1204), jueu andalusí, va contribuir de forma important a la medicina àrab durant el . Va escriure un bon nombre de tractats entre el que es pot destacar el Tractat sobre els verins i llurs antídots (1199), la Guia de la bona salut (1198) i Explicació de les alteracions (1200).
Ibn an-Nafís va contribuir a la descripció del sistema cardiovascular. Les seves teories serien redescobertes el 1628 per William Harvey, a qui sol atribuir-se l'esmentada troballa. De la mateixa forma, moltes altres aportacions mèdiques i astronòmiques atribuïdes a europeus van prendre com a punt de partida els descobriments originals d'autors àrabs o perses.
Una figura destacada que va influir en el desenvolupament de la farmàcia va utilitzar el nom de Joan Mesué (el Vell), que va dirigir la primera escola de medicina privada a Bagdad i va escriure tres grans tractats farmacèutics que consistien en treballs sobre medicaments compostos, humors i receptes farmacèutiques que proporcionaven instruccions sobre com s'havien de preparar. A l'oest llatí, aquestes obres es publicaven normalment juntes sota el títol "Opera Medicinalia" i es dividien en "De simplicubus", "Grabadin" i "Canones universales". Encara que la influència de Māsawaiyh va ser tan significativa que els seus escrits es van convertir en la font més dominant d'escrits farmacèutics, la seva identitat exacta encara no està clara.
Az-Zahrawí va viure al i de vegades se'l coneix com el "pare de la cirurgia". Descriu el que es creu que és el primer intent de mastoplàstia per al tractament de la ginecomàstia i la primera mastectomia per tractar el càncer de mama. Se li atribueix la realització de la primera tiroidectomia i va escriure tres llibres de text sobre cirurgia, inclòs el Manual de practicants de medicina que conté un catàleg de 278 instruments utilitzats en cirurgia. El metge i cirurgià del segle XIII Ibn al-Quff va publicar nombrosos llibres, comentaris, tractats de cirurgia i va escriure Bàsics de l'art de la cirurgia, un manual mèdic general que cobreix anatomia, teràpia farmacològica i cura quirúrgica, que va ser, amb diferència, el text àrab més gran sobre cirurgia durant tot el període medieval.