Sant Feliu de Guíxols és una ciutat de Catalunya situada a la Vall d'Aro, comarca del Baix Empordà, i cap del partit judicial de Sant Feliu. El 2024 tenia 22.934 habitants.
Geografia Llista de topònims de Sant Feliu de Guíxols (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
miniatura|esquerra|Sant Feliu el 1885 Sant Feliu de Guíxols és al centre de la Costa Brava, entre els municipis de Castell d'Aro, Platja d'Aro i s'Agaró i Santa Cristina d'Aro. Tradicionalment se l'ha considerat la capital de la Costa Brava pel fet que Ferran Agulló la va batejar des del puig de Sant Elm, a llevant de Sant Feliu. És a 34 km de Girona i a 105 de Barcelona. El cap de municipi s'enclava a la badia de Sant Feliu, entre els puigs de Sant Elm i de les Forques. El seu clima és mediterrani i les temperatures són suaus tot l'any. És un important enclavament turístic per la seva condició de ciutat marinera, junt amb un important entorn verd.
miniatura|esquerra|El port de Sant Feliu de Guíxols de nit
La ciutat de Sant Feliu de Guíxols es compon pels barris i les entitats de població següents:
Al nucli de Sant Feliu hom distingeix diverses barriades: Centre Històric, Raval de Tueda o Tueda de Baix, Tueda de Dalt, Molí de Vent, Vilartagues, El Poble Nou, Lotus, Sants Boada, Eixample, Barri del Puig, Barri del Mig i Molí de les Forques.
Economia miniatura|El passeig del Mar Sant Feliu fou un dels centres més importants de la indústria surotapera baixempordanesa i fins a la crisi dels anys 1930 fou l'activitat econòmica dominant. Amb l'inici del desarrollismo a finals del règim franquista, Sant Feliu no s'incorporà de ple al turisme de masses, tal com feren les seves poblacions veïnes de Platja d'Aro o Tossa de Mar. Això significà que la ciutat, que sempre actuà amb una certa capitalitat dins la zona, no tingués cap projecte econòmic definit i estable. Per contra, això ajudà a mantenir el caràcter mariner i tradicional de la ciutat. A la llarga, la indústria que hi restà ha anat tancant i finalment, Sant Feliu s'ha encarat al turisme com a activitat econòmica principal.
Transport El principal accés a la ciutat és per carretera. La carretera general C-65 permet l'enllaç a l'autovia C-31 per després connectar amb l'autopista del Mediterrani, l'eix viari principal de Catalunya. Igualment, la carretera C-253 facilita la comunicació de la ciutat amb les viles veïnes, com s'Agaró, Platja d'Aro o Palamós, de la mateixa manera que la GI-682 connecta Sant Feliu amb Tossa de Mar. Amb tot, per la seva rapidesa, l'autovia C-31 és la via més freqüent també en els desplaçaments curts.
Un altre sistema de comunicació del qual disposa Sant Feliu és el port, per bé que s'hi registra poca activitat. A causa de la poca profunditat de la badia, el port ganxó s'ha convertit més en un port esportiu que de càrrega o de grans navilis de passatgers. La vila de Palamós és la que realitza aquesta funció a la comarca.
Finalment, fins al 1969 Sant Feliu disposà de connexió ferroviària amb Girona per mitjà d'un ferrocarril de via estreta construït el 1892 i que discorria per la plana selvatana del Gironès i la Vall d'Aro.
Malgrat les històriques reivindicacions, el ferrocarril no ha tornat a la ciutat. De manera que, ara per ara, l'única opció per arribar o per marxar a la ciutat amb transport públic és l'autobús. Les dues companyies que operen a Sant Feliu són TEISA i SARFA.
Història Prehistòria Les dades més antigues que hi ha, i que parlen de l'existència d'un ésser primitiu a Sant Feliu o rodalia, són de fa més de 12.000 anys. Pels volts de l'actual mas Ribot s'han trobat un conjunt d'estris treballats amb pedra que datarien d'aquella època, al Paleolític. La segona referència que trobem sobre comunitats humanes pertany al Neolític. S'han trobat sepultures i algunes peces de sílex a la zona de Vilartagues. Cap a final del Neolític i durant el Calcolític (2200-1800 aC) visqueren a les muntanyes veïnes algunes comunitats humanes. Se n'han conservat diversos monuments funeraris (dòlmens i menhirs, el més famós dels quals és la cova d'en Daina, a Romanyà de la Selva).
Edat antiga miniatura|Esquema de la ciutat íbera La història de Sant Feliu de Guíxols es remunta al segle V a. C. Un poblar iber es va instal·lar a la punta dels Guíxols (També anomenat Fortim o Salvament), un promontori que divideix a la badia en dues parts. Evidentment, fa 2500 anys el mar entrava molt més endins, per tant la situació estratègica del poblat esdevenia òptima per a la defensa i la supervivència.
Amb l'arribada de la romanització, cap a final del , progressivament la població va anar abandonant la muntanya i instal·lant-se al pla, prop de la riera de les Comes (actualment encara descoberta en alguns trams), un lloc fèrtil i estable que permetia possibles expansions, i que continuà habitat fins al , l'època de les invasions. De fet, el lloc de Guíxols mai va estar deshabitat del tot perquè geogràfiques afavorien l'establiment de població fixa (prop de la riera, a tocar dels dos ports naturals que ofereix la badia, en un lloc arrecerat i prop dels camps de conreu), encara que va baixar espectacularment la densitat de població. En aquella època (segle VII) es formà la llegenda de Sant Feliu l'Africà, segons la qual el màrtir cristià va ser llançat al mar des del cim de la punta dels Guíxols. D'aquí neix la popular tradició del jovent ganxó de llançar-se des d'allà al crit de "Valga'ns Sant Feliu!" i creuar nedant l'esquerda natural de sota el penya-segat des de la platja de Calassanç a la platja de ponent. També són coneguts arreu els goigs del gloriós màrtir Sant Feliu l'Africà: "Des dels Guíxols sou llançat / al mar, amb una gran mola. / Un àngel des del cel vola / i a la platja us ha portat / que en honra vostra es diu / Calassanç des d'aquell dia."
miniatura|Esquema de la ciutat al segle X
Cap a l'any 940 és fundat el monestir benedictí a l'altre cantó de la riera de les Comes, sota l'advocació del màrtir Sant Feliu l'Africà. D'aquesta manera, doncs, s'uniren per sempre els dos noms (Sant Feliu i Guíxols). En destaquen les dues torres que el flanquegen (la del Fum i la del Corn) i la Porta Ferrada, un llenç de paret de dos pisos format per tres grans arcades de ferradura sobre quatre columnes cilíndriques, del qual encara no se'n sap ben bé la funció que tenia dins el monestir. Mentrestant la vila s'anava formant: una petita comunitat de camperols i petits propietaris.
Edat mitjana L'any 968 el rei franc Lotari lliura a l'abat Sunyer el diploma que ratifica els béns del monestir guixolenc: els llocs de Guíxols, Fenals, Biert-Romanyà, la Vall del Ridaura, Bell-lloc i part de Calonge. Els temps, però no eren fàcils i l'any 985 el monestir rebé també els efectes de l'atac d'Almansor a Barcelona. Els conflictes interns entre els monjos i la població van portar a una segona ratificació dels béns del monestir per part de la Comtessa Ermessenda de Carcassona. A Sant Feliu, de fet, l'alta edat mitjana es va caracteritzar pel que actualment anomenaríem conflictes de competències, disputes entre els monestir de la zona per diferents possessions. També va ser molt important en aquella època la incipient vocació de la població ganxona cap al mar. S'han trobat diversos documents referents a viatges a Mallorca i Eivissa. La llavors gairebé única via de comunicació de Sant Feliu, la mar, va permetre a la vila tenir un important paper en el comerç de l'època, i també en l'atac i conquesta de Mallorca dirigit pel rei Jaume I. A partir del la població guixolenca començà a prendre consciència ciutadana davant el poder feudal que retenia el Monestir, i així aparegué el mot universitat per a designar l'associació de població. L'any 1258 l'abat Gerald concedí a la Universitat el privilegi de construir unes drassanes, que serien molt productives, amb el temps, per a la població. De tota manera l'estabilitat no va durar gaire i, a causa de l'enfrontament entre catalans i francesos pel domini de l'illa de Sicília, l'exèrcit gal va cremar gairebé totes les cases de la vila. Sant Feliu, les seves drassanes i la seva orientació inequívocament marítima esdevenien punt estratègic en les expansions territorials dutes a terme per Jaume I el conqueridor i per Pere II el Gran i, evidentment en rebia les conseqüències. Tot i que la invasió dels francesos de 1285 va deixar una marca molt profunda en la consciència col·lectiva dels guixolencs, es rehabilità de nou la ciutat i augmentà tant el nombre dels seus habitants que al començament del la població de Sant Feliu de Guíxols ja comptava amb una organització jurídica a l'estil de les principals ciutats catalanes.
miniatura|Esquema de la ciutat al segle XV Pel que fa al creixement urbà de la vila, sabem que l'any 1360 la vila tenia 230 focs, pel cap baix uns 1.200 habitants. El racó de la riera de les Comes es va anar fent petit i la vila va créixer, en direcció al mar i cap a llevant.
Edat moderna Durant els segles i la recuperació de la vila va ser lenta i costosa i la població va patir greus problemes de fam, sequera i pesta. La vila va seguir creixent, per força fora muralles, cap a la riera de Tueda, a llevant. Es va construir un nou hospital a la banda de tramuntana, i una nova Capella de Sant Amanç que dona nom a aquest sector municipal. L'economia bàsica de l'època, a part de la pesca tradicional, era el comerç marítim amb altres ports de la Corona. Durant el hi va haver unes drassanes reials que s'ocuparen de la construcció de tres navilis de línia, el Cambí, el Catalan i el San Felipe el Real de tres ponts al servei de la marina espanyola. Els conflictes bèl·lics eren els principals successos en aquests segles. Els més greus es van produir després d'un atac de Felip IV a la flota catalana que s'estava reunint a Sant Feliu per auxiliar Barcelona en el marc de la guerra dels Segadors.
També hi van tenir molta influència els bandolers. A la zona de Sant Feliu van tenir-hi presència el famós Perot Rocaguinarda i d'altres. Durant el la vila evolucionà força. A les darreries de segle ja tenia més de 5.000 habitants i era la segona ciutat de la regió darrera Girona (8.000). La caiguda de les muralles a principi de segle hi va tenir molt a veure. Pel que fa a la indústria, hi va haver una petita "revolució" amb la manufactura i comerç del suro. La vila va viure anys, fins i tot dècades d'esplendor econòmic gràcies a la descoberta d'aquest material, especialment en la fabricació de taps de suro. Continuaven, però, les repressions socials del monestir i els problemes de seguretat.
Edat contemporània