Friedrich Wilhelm Nietzsche [ˌfʀidʀɪçLa pronunciació [ˈfʁiːdʁɪç] és semifonològica, però no fonètica: després de consonant, la r en alemany hi és vibrant, no pas fricativa. La pronunciació [ˈfʀiːdʀɪç], amb [iː], només és correcta quan el mot es pronuncia aïlladament. ˌv̥ɪlɦɛlm ˈniːt͡ʃə] (Röcken bei Lützen, 15 d'octubre de 1844 - Weimar, 25 d'agost de 1900) fou un filòsof alemany, considerat actualment com un dels més influents en el pensament del .
Va fer una crítica exhaustiva de la cultura, la religió i la filosofia occidental, mitjançant la reconstrucció dels conceptes que les integren, basant-se en l'anàlisi de les actituds morals (positives i negatives) cap a la vida. Aquest treball va afectar profundament generacions posteriors de teòlegs, filòsofs, psicòlegs, poetes, novel·listes i dramaturgs.
Va meditar sobre les conseqüències del triomf del secularisme de la Il·lustració, reflexió que expressà, d'una manera concisa, en la seva observació que «Déu ha mort». Nietzsche va rebre un ampli reconeixement durant la segona meitat del , com una figura significativa en la filosofia moderna del corrent irracionalista. La seva influència va ser particularment notòria en els filòsofs existencialistes, fenomenològics, postestructuralistes i postmoderns, especialment en autors francesos com Michel Foucault i Deleuze, entre d'altres. Si bé hi ha qui sosté que la característica definitòria de Nietzsche no és la temàtica que tracta sinó l'estil i la subtilesa amb què ho fa. És considerat un dels tres «mestres de la sospita» (segons la coneguda expressió de Paul Ricoeur), juntament amb Karl Marx i Sigmund Freud.
center|miniatura|507x507px|Vídeo pedagògic que compila la biografia, l'obra i el pensament filosòfic de Friedrich Wilhelm Nietzsche, descrits al llarg d'aquest article enciclopèdic.
Vida i evolució del seu pensament Fou un home apassionat i apassionant. Els seus escrits no són fruit de la reflexió freda, com en altres pensadors contemporanis seus. Ans al contrari, traeixen un pathos intens i incontrolable. El pensament filosòfic de Nietzsche, d'un marcat caràcter poètic i personal, és una crítica dels valors tradicionals de la cultura occidental i l'intent d'elaborar una nova filosofia. En el seu pensament es distingeixen tres períodes:
Període romàntic, caracteritzat pels seus primers treballs d'interpretació i crítica de la cultura. Període positivista, que es caracteritza per l'homenatge de la cultura i els esperits lliures. Període fonamental: escriu Així parlà Zaratustra, on argumenta les seves tesis sobre nihilisme, la crítica de tots els valors, el superhome i letern retorn.
Després dels anys de formació del filòsof alemany, els tres períodes esmentats mantenen una perfecta unitat. Tanmateix, no és un autor sistemàtic; empra habitualment l'aforisme i el poema; el seu estil és fascinant. Però la manca d'un vocabulari tècnic i ben definit crea dificultats de comprensió. Els termes fonamentals –com voluntat de poder, nihilisme, etcètera– escapen a tota definició. No hi ha raonaments causals ni deduccions, sinó intuïcions. No evita la contradicció. El més fàcil és entendre'l malament. miniatura|esquerra|Casa natal a Röcken. miniatura|esquerra|Friedrich Nietzsche, 1861.
Anys de formació Friedrich Wilhelm Nietzsche neix a Röcken, Saxònia-Anhalt (Prússia). Fill d'un pastor protestant. Rep la seva formació humanística a l'escola de Pforta a Turíngia. Aviat s'afecciona a la música, alhora que també comencen els mals de cap. El 1864, inicia els estudis de filologia clàssica a la universitat de Bonn i l'any següent, el 1865, a Leipzig, descobreix Schopenhauer, que l'entusiasma. El 1868, descobreix la música de Wagner.
Període romàntic El 1869, és nomenat catedràtic extraordinari de filologia clàssica de la Universitat de Basilea, i es converteix en la persona més jove que ha ocupat mai aquest càrrec. Són temps on es referma la seva amistat amb Wagner i també es remunta l'amistat amb el teòleg F. Overbeck i amb Paul Rée. El seu pensament s'inspira en els presocràtics (especialment Heràclit) i la música de Wagner.
El 1872, publica El naixement de la tragèdia, dedicada a Wagner. Nietzsche considera, llavors, l'art com el mitjà de penetrar en la realitat, en el fons nocturn de l'existència. Dionís, el déu de la nit, és l'artista, el poeta tràgic, l'actitud davant de la vida; mentre que el filòsof Sòcrates apareix ja com a enemic. En la tragèdia, l'heroi únic és Dionís. Però en l'evolució del pensament filosòfic, segons Nietzsche, la tragèdia grega va patir des que Eurípides va fer dels personatges objecte de banalitat i va treure importància a l'element dionisíac. Amb Sòcrates, el gran corruptor, triomfa l'«home teòric» sobre l'«home tràgic». Cal esperar la filosofia alemanya (Schopenhauer) i la música alemanya (Wagner) perquè torni a triomfar el que és tragicodionisíac.
Període positivista El 1878, trenca la seva amistat amb el compositor Wagner. L'any següent, les malalties l'obliguen a deixar l'ensenyament. Té trenta-cinc anys i comença una vida errant, viatjant sempre, especialment cap al Mediterrani i els Alps suïssos. Gairebé sempre solitari i amb recaigudes en la seva malaltia.
En aquest període abandona la filosofia de Schopenhauer, s'inspira en Voltaire i la il·lustració francesa i adopta una postura positivista per condemnar la metafísica, especialment el platonisme i la religió. La figura ara és l'home lliure. A Humà, massa humà (1878), llibre dedicat a Voltaire, denuncia tots els ideals de la cultura occidental a base d'aforismes. La mateixa orientació tenen les altres obres del període: Aurora (1881) i La gaia ciència (1882); ambdós títols molt significatius del seu pensament. miniatura|Lou Andreas-Salomé, Paul Rée i Nietzsche; escena fotogràfica ideada pel mateix Nietzsche, 1882.
El 1882, es produeix un dels episodis centrals de la seva vida: coneix la jove pensadora russa Lou Andreas-Salomé per qui patirà un enamorament sobtat i irresistible, i que li inspirarà un nou desig de viure. Festeja amb ella i la considera la seva companya perfecta. Juntament amb Paul Rée, mira de formar la "trilogia dels esperits lliures". Tanmateix, la jove rebutjarà la seva petició de matrimoni.
Zaratustra. Filosofia del migdia Amb Així parlà Zaratustra. Un llibre per a tots i per a ningú (1883-1884), el pensament de Nietzsche arriba a la seva màxima alçada; emprant una expressió de l'autor mateix sobre les parts del dia, és quan el seu pensament arriba al «migdia». Nietzsche s'encarregarà de dir que el que representa Zaratustra és el superhome.
Després de Així parlà Zaratustra les seves obres van canviar de signe: continua l'atac a la cultura occidental, la religió, la filosofia i la moral tradicionals, però varia la seva intenció i la metodologia emprada. Ara és molt més violent i apassionat, i l'expressió és cada cop més agressiva. La figura és la del filòsof a martellades que maldiu l'últim home, aquell que precedeix el superhome.
Les obres són les següents: Més enllà del bé i del mal, preludi d'una filosofia del futur (1886); La genealogia de la moral, un escrit polèmic (1887); Crepuscle dels ídols, o com es filosofa amb el martell (1889); L’Anticrist. Maledicció contra el cristianisme (1888, però publicada el 1894) i Ecce Homo. Com s'arriba a ser el que hom és (1888, publicada el 1908).
Finalment, el 1889, una profunda depressió li provocà un sobtat enfosquiment mental i va haver de ser ingressat en una clínica psiquiàtrica fins a la seva mort. Diagnòstic: paràlisi progressiva. A partir de llavors, amb la pèrdua definitiva de la raó, resta sota la tutela de la seva mare i la seva germana. Mor el 1900. La primera edició de les Obres completes apareix entre 1901 i 1913. Malgrat tot, la seva germana en va falsificar nombrosos passatges, en incloure-hi extractes d'altres autors que Nietzsche havia simplement recopiat. A partir del 1954, s'inicia la revisió crítica de la seva obra.
En aquest sentit, el 2024, gràcies a l'exahustiva edició crítica del corpus d'escrits nietzscheans per part de Giorgio Colli i Mazzino Montinari, el professor Joaquín Riera Ginestar va reconstruir Magnum in parvo: Una filosofia en compendi (1888), en alemany Magnum in parvo: Eine Philosophie im Auszug, un projecte d'obra de Nietzsche concebuda a Sils Maria a finals d'agost de 1888, últim estiu de la seva vida lúcida, com a síntesi rigorosa i precisa del seu malaguanyat projecte capital La voluntat de poder i en què s'aborden els temes claus del seu pensament. En aquest sentit es pot considerar que aquesta obra "perduda" de l'últim Nietzsche és un text únic i clau dins de la seva creació filosòfica perquè permet accedir de manera clara, sintètica i alhora profunda al cor de moltes vegades pensament asistemàtic, fragmentat i abstrús del geni alemany.Nietzsche, Friedrich (1888). Magnum in parvo: una filosofia en compendi. Traducció, introducció i notes de Joaquín Riera Ginestar. Madrid: Alianza Editorial, 2024.
El missatge de Dionís El naixement de la tragèdia és la primera obra de Nietzsche. Està dedicada al compositor Wagner i s'inspira en el filòsof Schopenhauer, especialment en l'obra El món com a voluntat i representació. Segons Nietzsche, la tragèdia es va originar gràcies a la fusió de dos elements contraposats de l'esperit grec: el que és dionisíac i el que és apol·lini. Dionís és el déu del vi, l'embriaguesa i la vegetació, i se li retia culte en orgies místiques. En canvi, Apol·lo és el déu de l'Olimp, déu del sol i de la claredat.
La contraposició entre ambdós déus, segons Nietzsche, és la següent:
Dionís representa la nit, la foscor, la voluntat irracional, l'U primordial i impersonal, l'embriaguesa i el dolor còsmic. Apol·lo representa el dia, la lluminositat, la raó, el principi d'individuació, el somni i l'alegria solar.
Dionís està més a prop de la vida, tot i que tots dos són necessaris. L'ésser humà, però, ha relegat Dionís en favor d'Apol·lo i es presenta tot el que sigui irracionalitat com quelcom negatiu, allunyant-se de la resta d'espècies, que es guien per l'instint, i del cosmos.
El missatge de Zaratustra Així parlà Zaratustra és l'obra fonamental de Nietzsche, on es conté l'essencial del seu missatge. Nietzsche rebutja qualsevol metafísica i es manté únicament en el camp axiològic dels valors morals. Per això, Nietzsche escull la figura de Zaratustra, ja que hi veu el creador de la moral –la contraposició bé/mal-; per aquest mateix motiu, invertint la seva significació històrica, el converteix en qui supera la moral, en qui va «més enllà del bé i del mal»: «Zaratustra va ser el primer a advertir que l'autèntica roda que fa que les coses es moguin és la lluita entre el bé i el mal –la transició de la moral al que és metafísic, com a força, causa, fi en si, és obra seva».Ecce Homo, Madrid, Alianza Editorial, 1985. Pàgina. 125.
Malgrat tot, en la seva afirmació de la vida i de la voluntat de viure, en el seu acolliment del món, Zaratustra representa el mateix que Dionís: Zaratustra és Dionís despullat de la metafísica de Schopenhauer. El seu gran enemic és també Plató, Sòcrates i tot allò que representen. A més, ara l'enemic és la civilització cristiana.
La voluntat de poder Nietzsche, sempre malalt, descobreix el món, l'home i la vida com a voluntat de poder. Aquesta vida com a voluntat de poder és la voluntat de ser més, de viure més, de superar-se i demostrar una força sempre creixent; és a dir, és la voluntat de crear: «Sóc aquell –diu Zaratustra- que és impel·lit a superar-se a si mateix constantment».No és correcta, doncs, una definició estrictament biologista d'aquesta voluntat. De fet Nietzsche criticà Darwin. Tampoc no ho és una interpretació racista.