La literatura en neerlandès comprèn tots els escrits literaris al llarg dels temps en llengua neerlandesa, un idioma que té actualment prop de 23 milions de parlants. La literatura neerlandesa no es restringeix als Països Baixos, Flandes (Bèlgica), Surinam i Antilles Neerlandeses, sinó també a altres regions de llengua neerlandesa (en altres èpoques sota domini dels Països Baixos), com el Flandes francès, Sud-àfrica i les extintes Índies Orientals Neerlandeses (actual Indonèsia). Una subsecció n'és la literatura indoneerlandesa, inspirada en la Insulíndia colonial i postcolonial, que comprèn l'edat de l'or fins a l'actualitat. Alternativament, la literatura neerlandesa va ser i és produïda per persones originàriament estrangeres que van venir a habitar a les regions d'idioma neerlandès, com Anne Frank i Kader Abdolah.
En les seves etapes inicials, la literatura neerlandesa és definida per fragments d'obres literàries escrites en un dels dialectes de la regió dels Països Baixos. Abans del , no hi havia un idioma estàndard unificat; els dialectes considerats neerlandesos van evolucionar del fràncic. La llengua afrikaans pot reivindicar les mateixes arrels literàries del neerlandès contemporani, puix ambdós idiomes deriven del neerlandès del .
Textos en neerlandès antic (500-1150) Al voltant de l'any 500, el fràncic va evolucionar cap al franconi o neerlandès antic, una llengua germànica occidental que era parlada pels francs i, en menor mesura, per persones que vivien en les regions conquerides pels francs. Fins a la fi del , la literatura neerlandesa –com la literatura en la resta d'Europa– era gairebé totalment oral i en forma de poesia, cosa que facilitava als trobadors recordar i recitar els seus textos. Els textos científics i religiosos eren escrits en llatí, i per això molts textos escrits en els Països Baixos estan en llatí en comptes de neerlandès antic. Textos en neerlandès d'aquest període són rars.
En les etapes inicials de l'idioma, un considerable grau d'intel·ligibilitat mútua amb la majoria dels altres dialectes germànics occidentals estava present, i alguns fragments i autors poden ser reivindicats tant per la literatura neerlandesa com l'alemanya. Exemples inclouen els Psalms de Wachtendonk (neerlandès: Wachtendonkse Psalmen) del , una traducció per al baix franconi occidental d'alguns dels salms en el llindar del que és considerat l'idioma neerlandès; i el poeta del Hendrik van Veldeke (1150 - +1184).
Descobriments més antics El 1996 una frase va ser descoberta en la beina de l'espasa de Bergakker de prop de 425-450, encara que podria ser escrita en fràncic i no en neerlandès antic. Donada l'escassesa d'obres en ambdues llengües, la demarcació entre les dues és difícil de fer. Una altra frase pot ser trobada en la llei sàlica de l'inici del , que va ser elaborada durant el regnat del rei Clodoveu I, que encara és un franc salis. La frase diu: "Maltho thi afrio lito" ('Jo dic, i l'allibero, semilliure'). Aquesta frase era usada per a alliberar un serf. A més d'aquesta sentència, la llei sàlica també conté un nombre de paraules soltes. Un text de baptisme trobat en la Utrecht del segle VIII diu: "Gelobistu in got alamehtigan fadaer" (neerlandès modern: Geloof je in God, de almachtige vader?, 'vostè creu en Déu Pare Totpoderós?').
Els Psalms de Wachtendonck Els Psalms de Wachtendonck són un nombre de psalms escrits en llatí i en una variació oriental del baix franconi. No és clar si el dialecte és antic linburguès o una variació del franconi del Ren. Molt pocs van restar-ne. Els psalms van ser nomenats en referència a un manuscrit que no va arribar fins a nosaltres, però, a banda del que es creu, els fragments que van sobreviure podrien haver estat copiats. Aquest manuscrit va estar una vegada en possessió del canonge Arnold Wachtendonck. Els fragments restants són còpies manuscrites fetes pel estudiós renaixentista Justus Lipsius en el . Lipsius va fer una sèrie de còpies separades, aparentment del mateix material, però aquestes versions no sempre concorden entre si. A més d'això, alguns estudiosos van concloure que els incomptables errors i inconsistències en els fragments apunten no sols a algun descuit o falta d'atenció pels estudiosos del Renaixement, sinó també a errors en el manuscrit perdut d'on el material va ser copiat. El llenguatge dels salms suggereix que van ser originalment escrits en el . Hi ha una sèrie d'edicions: entre d'altres, la del filòleg neerlandès del Willem Lodewijk van Helten i, més recentment, les edicions de l'historiador i lingüista americà Robert L. Kyes (1969) i les del filòleg neerlandès Arend Quak (1981). Com es podria esperar d'una traducció interlinear, l'ordre de les paraules del text en baix franconi segueix de molt prop la de l'original llatí.
Leiden Willeram Leiden Willeram és el nom donat a un manuscrit que conté una versió en baix franconi en alt alemany antic sobre el Càntic dels càntics de l'abat alemany Williram von Ebersberg (darrera anàlisi d'Isidor de Sevilla). Fins fa poc de temps, basat en la seva ortografia i fonologia, molts estudiosos creien que el text d'aquest manuscrit era mig franconi, que és alt alemany antic, amb una mica limbúrgic o barreges francònies. A més, el 1974, el filòleg alemany Willy Sanders va provar en el seu estudi Doni Leidener Willeram que en veritat el text representa una temptativa imperfecta, feta per un escriba de l'àrea de la costa nord-oest dels Països Baixos, de traduir l'original en franconi de l'est en el seu vernacle local. El text conté moltes paraules en neerlandès antic no conegudes en alt alemany antic, així com paraules tot just traduïdes per raó de la falta de familiaritat de l'escriba amb paraules en alt alemany antic en l'original que ell va traduir, i una ortografia confusa per influència de l'idioma original. Sanders també va comprovar que el manuscrit, actualment en la Biblioteca de la Universitat de Leiden, va ser escrit a la fi del en l'abadia d'Egmond, en l'actual Holanda del Sud, d'on ve l'altre nom del text: Egmond Willeram.
Hebban olla vogala El poema més antic de què es té coneixement va ser escrit per un monjo flamenc occidental en un convent de Rochester, Anglaterra, al voltant de 1100:Fitxer:Hebban.jpg hebban olla vogala nestas hagunnan hinase hic enda thu wat unbidan we nu
("Alle vogels zijn nesten begonnen behalve ik en jij. Wat wachten we nog?")
"Tots els ocells han començat a fer nius, excepte tu i jo, a què estem esperant?"
D'acord amb el professor Luc de Grauwe, el text podria molt bé ser anglès antic, més específicament kentià antic, encara que no hi ha consens sobre aquesta hipòtesi. En aquella època, el neerlandès (occidental) antic i l'anglès antic eren molt semblants.
La Bíblia rimada de Renània Una altra font important del neerlandès antic és l'anomenada Bíblia rimada de la Renània (neerlandès: Rijnlandse Rijmbijbel i alemany: Rheinische Reimbibel). Aquesta és una traducció en vers d'històries bíbliques, certificat només en una sèrie de fragments, que va ser composta en una barreja de dialectes que contenen elements de baix alemany, neerlandès antic i alt alemany (franconi-renà).David A. Wells, The "Central Franconian Rhyming Bible" ("Mittelfränkische Reimbibel"): An early-twelfth-century German verse homiliary. Amsterdam: Rodopi, 2004. Va ser probablement composta en el nord-oest d'Alemanya en l'inici del , possiblement en l'abadia de Werden, prop d'Essen.
Literatura en neerlandès mitjà (1150-1500) En els segles i , diversos escriptors van començar a escriure romanços de cavalleries i hagiografies (o sigui, històries sobre la vida dels sants) per encàrrec de membres de la noblesa. A partir del , la literatura es va fer més didàctica i va desenvolupar un caràcter protonacional. El públic principal no era ja la noblesa, sinó la burgesia. La creixent importància dels Països Baixos del Sud va resultar en la majoria dels treballs que van ser escrits a Brabant, Flandes i Limburg.
En les primeres etapes de la literatura neerlandesa, la poesia era la forma predominant d'expressió literària. Tant en els Països Baixos com en la resta d'Europa, el romanç de cavalleria i la poesia eren els gèneres literaris existents durant l'edat mitjana. Un minnesänger va ser l'esmentat anteriorment Van Veldeke. El romanç de cavalleria medieval també va ser un gènere popular, presentant el rei Artús o Carlemany com a protagonistes.
Com l'èmfasi política i cultural en aquella època en les províncies del sud, la majoria de les obres heretades per l'edat mitjana va ser escrites en dialectes baix franconis com el limburguès, flamenc i brabantí. El primer escriptor en llengua neerlandesa conegut és van Veldeke, que va compondre poesia d'amor cortès, hagiografies i èpica.Biografia Heinric van Veldeken
Beatriz de Nazaré (1200–1268) va ser la primera escriptora en prosa en neerlandès de la qual es té coneixement, autora de la notable dissertació coneguda com els Set camins de l'amor diví.
Un nombre d'obres èpiques restants en neerlandès, especialment romanços de cavalleria, van ser còpies o expansions de composicions en alemany o francès antics, però existeixen exemples d'obres veritablement originals (com l'anònim Karel ende Elegast) i fins composicions en llengua neerlandesa que van servir de base per a versions en altres idiomes (com la peça de moralitat Elckerlijc que va servir d'inspiració per a la peça Everyman). Un altre gènere popular en l'edat mitjana era la faula, i la faula més elaborada produïda per la literatura neerlandesa fou una adaptació expandida del conte Renart, la rabosa, Vanden us Reynaerde, escrita al voltant de 1250 per una persona només coneguda per nosaltres com a Willem.
Fins al , el neerlandès mitjà va produir principalment atenent als encàrrecs aristocràtics i monàstics, registrant les tradicions de cavalleria i de religió, però difícilment es va dirigir a la major part de la població. Amb la fi del , va ocórrer un canvi en la literatura neerlandesa. Les ciutats flamenques i neerlandeses van començar a prosperar i a fer valer la seva supremacia comercial sobre el mar del Nord, i aquestes ciutats van obtenir privilegis equivalents a una gairebé independència política. Amb aquesta llibertat, va sorgir un nou tipus d'expressió literària. miniatura|esquerra|Jacob van Maerlant El més important exponent d'aquest nou desenvolupament va ser Jacob van Maerlant (~1235–~1300), un estudiós flamenc que va treballar als Països Baixos durant part de la seva carrera. Les seves obres principals són Doni Naturen Bloeme ('La flor de la natura', c. 1263), una col·lecció de discursos morals i satírics adreçats a totes les classes de la societat, i De Spieghel Historiael ('El mirall de la història', c. 1284). Van Maerlant s'estengué en la divisió entre les províncies del nord i del sud. Fins llavors, les províncies del nord havien produït poques obres de valor, i van romandre així fins a la caiguda d'Anvers durant la Guerra dels Vuitanta anys, canviant el focus a Amsterdam. Li és moltes vegades atribuït el títol de "pare de la poesia neerlandesa", "un títol merescut per productivitat, sinó per una altra raó."
El frare de Bruxel·les Jan van Ruusbroec (1293/4–1381) és considerat el pare de la prosa neerlandesa que, juntament amb Beatrice, va dur la prosa més enllà dels dominis econòmics i polítics i va usar-la per a fins literaris. Va escriure sermons plens de pensaments místics.