miniatura|Els pitagòrics celebren la sortida del sol (1869) de Fiódor Bronnikov. El pitagorisme és un exemple de filosofia grega que també incloïa elements religiosos. La filosofia de la religió és l'examen filosòfic dels temes i conceptes centrals relacionats amb les tradicions religioses. Les discussions filosòfiques sobre aquests temes daten de temps antics i apareixen en els primers textos coneguts sobre filosofia. El camp està relacionat amb moltes altres branques de la filosofia, incloses la metafísica, l'epistemologia i l'ètica.Stanford Encyclopedia of Philosophy, "Philosophy of Religion."
La filosofia de la religió difereix de la filosofia religiosa perquè pretén discutir qüestions sobre la naturalesa de la religió en conjunt, en lloc d'examinar els problemes plantejats per un sistema de creences particular. Pot ser realitzat de manera desapassionada tant per aquells que s'identifiquen com a creients o no creients.
Visió general El filòsof William L. Rowe va caracteritzar la filosofia de la religió com: "l'examen crític de les creences i conceptes religiosos bàsics".Rowe, Philosophy of Religion, An Introduction, Fourth Edition, 2007, pg. 2. La filosofia de la religió cobreix creences alternatives sobre Déu o els déus o tots dos, les varietats d'experiència religiosa, la interacció entre ciència i religió, la naturalesa i l'abast del bé i el mal i els tractaments religiosos del naixement, la història i la mort. El camp també inclou les implicacions ètiques dels compromisos religiosos, la relació entre la fe, la raó, l'experiència i la tradició, els conceptes del miraculós, la revelació sagrada, el misticisme, el poder i la salvació.Bunnin, N, Tsui-James, The Blackwell Companion to Philosophy, John Wiley & Sons, 2008, p. 453.
El terme filosofia de la religió no es va començar a utilitzar de manera generalitzada a Occident fins al ,Wainwright, WJ., The Oxford Handbook of Philosophy of Religion, Oxford Handbooks Online, 2004, p. 3. i la majoria de les obres filosòfiques premodernes i primerenques incloien una barreja de temes religiosos i qüestions filosòfiques no religioses. A Àsia, els exemples inclouen textos com les Upanishads hindús, les obres del taoisme i el confucianisme i els textos budistes.Encyclopedia of Philosophy: History of the philosophy of religion. Les filosofies gregues com el pitagorisme i l'estoïcisme incloïen elements religiosos i teories sobre les divinitats, i la filosofia medieval va estar fortament influenciada per les tres grans religions abrahàmiques monoteistes. Al món occidental, els primers filòsofs moderns com Thomas Hobbes, John Locke i George Berkeley també van discutir temes religiosos juntament amb qüestions filosòfiques seculars.Stanford Encyclopedia of Philosophy, "Philosophy of Religion."
La filosofia de la religió s'ha distingit de la teologia en assenyalar que, per a la teologia, "les seves reflexions crítiques es basen en conviccions religioses".Encyclopædia Britannica: Theology. A més, "la teologia és responsable davant d'una autoritat que inicia el seu pensament, el seu discurs i el seu testimoni... [mentre] la filosofia basa els seus arguments en l'evidència atemporal".Encyclopædia Britannica: Theology; Relationship of theology to the history of religions and philosophy; Relationship to philosophy.
Alguns aspectes de la filosofia de la religió s'han considerat clàssicament com a part de la metafísica. A la Metafísica d'Aristòtil, la causa necessàriament prèvia del moviment etern era un motor immòbil, que, com l'objecte del desig o del pensament, inspira el moviment sense moure's.Aristotle , Professor Barry D. Smith, Crandall University Avui, però, els filòsofs han adoptat el terme "filosofia de la religió" per a la matèria, i normalment es considera com un camp d'especialització separat, per bé que també encara és tractat per alguns, especialment els filòsofs catòlics, com a part de la metafísica.
Temes bàsics Realitat definitiva miniatura|Tomàs d'Aquino va considerar cinc arguments per a l'existència de Déu, coneguts com les quinque viae (Cinc vies). Les diverses religions tenen idees diferents sobre la realitat última, la seva font o fonament (o la seva manca de fonament) i també sobre què és la "Grandesa Màxima".Yandell, Keith E. PHILOSOPHY OF RELIGION A contemporary introduction, Routledge, 2002, Part II in general El concepte de "Preocupació última" de Paul Tillich i la "Idea del Sant" de Rudolf Otto són conceptes que apunten a les preocupacions sobre la veritat última o més elevada amb què tracten d'alguna manera la majoria de les filosofies religioses. Una de les principals diferències entre religions és si la realitat última és un déu personal o una realitat impersonal.Rowe 2007, p. 179.Meister, Chad. Introducing Philosophy of Religion. Routledge 2009, chapter 3.
A les religions occidentals, diverses formes de teisme són les concepcions més comunes, mentre que a les religions orientals hi ha concepcions teistes i també diverses de no teistes. Dividir entre teistes i no teistes és una manera de classificar els diferents tipus de religions.see the whole structure of 'Yandell, 2002.'
També hi ha diverses posicions filosòfiques pel que fa a l'existència de Déu que es poden adoptar, incloent-hi diverses formes de teisme (com ara el monoteisme i el politeisme), l'agnosticisme i diferents formes d'ateisme.
Monoteisme Keith Yandell descriu tres tipus de monoteismes històrics: grec, semític i hindú. El monoteisme grec sosté que el món ha existit sempre i no creu en el creacionisme ni en la providència divina, mentre que el monoteisme semita creu que el món va ser creat per un Déu en un moment determinat del temps i que aquest Déu actua al món.Yandell, Keith E. PHILOSOPHY OF RELIGION A contemporary introduction, Routledge, 2002, page 86-89. El monoteisme indi ensenya que el món no té principi, però que l'acte de creació de Déu sosté el món.Yandell, 2002, p. 90.
L'intent de proporcionar proves o arguments per a l'existència de Déu és un aspecte que es coneix com a teologia natural o projecte teista natural. Aquest fil de la teologia natural intenta justificar la creença en Déu per raons independents. Potser la major part de la filosofia de la religió es basa en l'assumpció de la teologia natural que l'existència de Déu pot ser justificada o justificada per raons racionals. Hi ha hagut un debat filosòfic i teològic considerable sobre els tipus de proves, justificacions i arguments adequats per a aquest discurs.
Concepcions no teistes miniatura|El budista Vasubandhu va argumentar en contra de les opinions del déu creador hindú i a favor d'una concepció impersonal de la realitat absoluta que s'ha descrit com una forma d'idealisme. Les religions orientals han inclòs tant posicions teistes com altres alternatives sobre la naturalesa última de la realitat. Una d'aquestes visions és el jainisme, que sosté una visió dualista que tot el que existeix és matèria i una multiplicitat d'ànimes (jiva), sense dependre d'una divinitat suprema per a la seva existència. També hi ha diferents visions budistes, com la visió de Theravada Abhidharma, que sosté que les úniques coses que en última instància existeixen són els esdeveniments fenomenals transitoris (dharmas) i les seves relacions interdependents.Yandell, 2002, p. 101. Els budistes Madhyamaka o Nagarjuna sostenen que la realitat última és el buit (shunyata) mentre que el Yogacara sosté que és vijñapti (fenòmens mentals). En els discursos filosòfics indis, el monoteisme va ser defensat pels filòsofs hindús (especialment l'escola Nyaya), mentre que els pensadors budistes van argumentar en contra de la seva concepció d'un déu creador (sànscrit: Ishvara).Chakravarthi Ram-Prasad (Reviewer) Against a Hindu God: Buddhist Philosophy of Religion in India. By Parimal Patil. Nova York: Columbia University Press, 2009. p. 406.
La visió hindú de l'Advaita Vedanta, tal com defensa Adi Shankara, és un no-dualisme total. Encara que els Advaitins creuen en els déus hindús habituals, la seva visió de la realitat última és una unitat radicalment monista (Brahman sense qualitats) i qualsevol cosa que aparegui (com les persones i els déus) és il·lusori (maia).Yandell, 2002, p. 105.
Les diverses posicions filosòfiques del taoisme també es poden veure com a no teistes sobre la realitat última (Tao). Els filòsofs taoistes han concebut diferents maneres de descriure la naturalesa última de les coses. Per exemple, mentre que el pensador taoista Xuanxue Wang Bi va argumentar que tot està "arrelat" en Wu (no-ésser, no-res), Guo Xiang va rebutjar Wu com la font última de les coses, en lloc d'argumentar que la naturalesa última del Tao és "espontània". autoproducció" (zi sheng) i "autotransformació espontània" (zi hua).
Tradicionalment, els jainistes i els budistes no descartaven l'existència de divinitats limitades o éssers divins, només rebutjaven la idea d'un Déu creador totpoderós o primera causa plantejada pels monoteistes.
Coneixement i creença miniatura|Els cecs i l'elefant és una història molt utilitzada en el budisme i el jainisme per il·lustrar els perills de les creences religioses dogmàtiques. Totes les tradicions religioses fan afirmacions sobre el coneixement que argumenten que són centrals per a la pràctica religiosa i per a la solució última del principal problema de la vida humana.Yandell, 2002, p. 53-54. Això inclou afirmacions epistèmiques, metafísiques i ètiques.
L'evidencialisme és una posició que es pot caracteritzar com que "una creença està racionalment justificada només si hi ha prou indicis que hi donin suport".Rowe 2007, pp 105 Tant teistes com no teistes són evidencialistes, per exemple, Aquino i Bertrand Russell coincideixen que la creença en Déu és racional només si hi ha prou evidència, però discrepen sobre si aquesta evidència existeix. Aquests arguments sovint estipulen que les experiències religioses subjectives no són evidències raonables i, per tant, les veritats religioses han de ser argumentades sobre la base de proves no religioses. Una de les posicions més fortes de l'evidencialisme és la de William Kingdon Clifford, qui va escriure: "És erroni sempre, en qualsevol lloc i per a qualsevol persona, creure en alguna cosa sense evidència suficient". La seva visió de l'evidencialisme generalment es llegeix al costat de l'article de William James titulat "Una voluntat de creure" (1896), que argumenta en contra del principi de Clifford. Entre els defensors més recents de l'evidencialisme hi ha Antony Flew ("La presumpció de l'ateisme", 1972) i Michael Scriven ("Primary philosophy", 1966). Ambdós es basen en la visió ockhamista que, en absència d'evidència per a X, la creença en X no està justificada. Molts tomistes moderns també són evidencialistes en el sentit que consideren que poden demostrar que hi ha evidència per a la creença en Déu. Un altre enfocament és argumentar de manera bayesiana per la probabilitat d'una veritat religiosa com Déu, no per una evidència total i concluent.
No obstant això, alguns filòsofs argumenten que la creença religiosa està justificada sense evidència i, per tant, a vegades s'anomenen no-evidencialistes. Això inclou fidelistes i epistemòlegs reformats. Alvin Plantinga i altres epistemòlegs reformats són exemples de filòsofs que argumenten que les creences religioses són "creences fonamentals adequades" i que no és irracional sostenir-les tot i que no estiguin suportades per cap evidència.Rowe 2007, pp 106Meister 2009, p. 161. La raó aquí és que hi ha creences que s'han de considerar fonamentals i no basar-se en altres creences racionals. Si això no fos així, hi hauria una regressió infinita. Una creença fonamental adequada és una creença que es pot sostenir raonablement sense evidència, com un record, una sensació bàsica o una percepció. L'argument de Plantinga és que la creença en Déu és d'aquest tipus perquè en cada ment humana hi ha una consciència natural de la divinitat.Meister 2009, p. 163.