miniatura|Al·legoria del coratge (Courage, Anxiety and Despair: Watching the Battle de James Sant, 1850) El coratge és una actitud envers certes emocions i sentiments, com la por o el patiment, que s'hi enfronta per a portar a terme una acció o comportament desitjat. És un mot que prové de la paraula cor, referint-se a fer el que dictamini metafòricament el cor, l'amor o el desig (no forçosament sexual, pot ser de justícia o d'ajuda, per exemple, però no la voluntat racional del cap), i per extensió especialment quan l'empresa presenta dificultats, que també poden ser el cansament o sentir-se perdut. Significa literalment 'actuar amb el cor'. En la majoria de civilitzacions és considerat, des de l'antiguitat, com una de les principals virtuts, indispensable per a l'heroïcitat.
En algunes cultures, cal que hi hagi por per a actuar amb coratge, cosa que el diferencia de la confiança, per exemple. Altres actituds que enfronten la por poden ser l'audàcia o la temeritat, relacionades amb la voluntat. En altres llengües i cultures, com el castellà, el concepte ha derivat a actuar de manera ferotge, significant ràbia, cosa que no ocorre en català. En català, és tenir el cor com a centre dels afectes, passions, del sentiment moral, del sentiment interior o força d'ànima. Per extensió, ha pres també el significat de la mateixa força d'ànima i de valor.Diccionari català-valencià-balear.
Plató considera que el coratge o força d'ànima és una de les virtuts cardinals, amb la temprança, la justícia i el seny, i l'analitza sobretot en el diàleg socràtic Laques. Al Japó, el coratge (勇) és un dels set principis del camí del guerrer, un codi ètic dels samurais basat en el budisme i el xintoisme, que el considera important només quan està al servei de la justícia. En canvi, per a altres línies de pensament del budisme, el coratge s'identifica amb la vulnerabilitat del cor, que és allò que es proposen d'explorar i engrandir.Alain Lempereur, L'argumentation, editat per Mardaga, 1991 Inazo Nitobe, Bushidō, l'âme du Japon. Chögyam Trungpa, Shambhala : la voie sacrée du guerrier, 1990.
Teories Antiga Grècia miniatura|Plató, Museus Capitolins El Laques de Plató parla del coratge, però no arriba a una conclusió satisfactòria sobre què és el coratge. S'ofereixen moltes definicions de coratge, incloent-hi:
Tot i que es donen moltes definicions al Laques de Plató, totes són refutades, donant al lector una idea de l'estil argumental de Plató. El Laques és un dels primers diàlegs socràtics, cosa que pot explicar per què Plató no arriba a una conclusió clara. En aquest primer escrit, Plató encara està desenvolupant les seves idees i mostra la influència dels seus mestres com Sòcrates.
A La República, Plató descriu el coratge com una mena de perseverança: «la preservació de la creença que ha estat inculcada per la llei mitjançant l'educació sobre quines coses i tipus de coses s'han de témer». Plató explica aquesta perseverança com la capacitat de perseverar a través de totes les emocions, com el sofriment, el plaer i la por.
Com a qualitat desitjable, Aristòtil parla àmpliament del coratge en el context dels soldats en batalla per una causa noble. A l'Ètica a Nicòmaco, on la seva absència és el vici de la covardia i el seu excés el vici de la imprudència, el coratge representa el punt mitjà entre els dos extrems.
Tucídides, segle V. Un historiador grec va escriure: Els més valents són segurament aquells que tenen la visió més clara del que tenen al davant, tant la glòria com el perill, i tot i així, surten a afrontar-lo.
L'antiga Roma A l'Imperi Romà, el coratge formava part de la virtut universal de . Ciceró, filòsof i estadista romà (106–43 aC) enumera les virtuts cardinals però no les anomena com a tals: La virtut es pot definir com un hàbit de la ment () en harmonia amb la raó i l'ordre de la natura. Té quatre parts: saviesa (), justícia, coratge, temprança. Tanmateix, Ciceró sostenia que un esperit valent en un humà que no ha assolit la perfecció i la saviesa ideal és generalment massa impetuós.
Tradicions occidentals A De Officiis Ministrorum, Ambròs es fa ressò de Ciceró en mantenir reserves respecte a aquells que mostren coratge sense haver demostrat encara un equilibri moral general. Ambròs sostenia que la fortalesa sense justícia provoca injustícia; ja que com més fort és un home, més disposat està a oprimir el més feble.
El coratge és una virtut natural que Sant Agustí no considerava una virtut per als cristians.
Tradicions orientals El Daodejing sosté que el coratge es deriva de l'amor () traduït com: De l'amor es guanya el coratge.
En la tradició hindú, el coratge () / la valentia () i la paciència () apareixen com les dues primeres de les deu característiques () del al Manusmṛti hindú, juntament amb el perdó (), la tolerància (), l'honestedat (), l'honestedat (asthaya), la neteja física ( ), percepció (), coneixement (), veracitat () i control de la ira ().
Les creences islàmiques també presenten el coratge i l'autocontrol com a factors clau per enfrontar-se al Diable (tant internament com externament). Molts tenen aquesta creença a causa del coratge que van mostrar els profetes del passat (a través de la pau i la paciència), tot i que hi havia gent que els menyspreava.
Modern Abans del Thomas Hobbes enumera les virtuts en les categories de virtuts morals i virtuts dels homes a la seva obra Man and Citizen. Hobbes descriu les virtuts morals com a virtuts dels ciutadans, és a dir, virtuts que sense excepció són beneficioses per a la societat en el seu conjunt. Aquestes virtuts morals són la justícia (és a dir, no violar la llei) i la caritat. El coratge, així com la prudència i la temprança, s'enumeren com a virtuts dels homes. Amb això, Hobbes vol dir que aquestes virtuts s'inverteixen únicament en el bé privat en contraposició al bé públic de la justícia i la caritat. Hobbes descriu el coratge i la prudència com a fortaleses de la ment en contraposició a la bondat de les maneres. Aquestes virtuts sempre estan destinades a actuar en interès de l'individu, mentre que els efectes positius i/o negatius de la societat són només un subproducte. Això prové de la idea plantejada a Leviatan que l’estat de natura és solitari, pobre, desagradable, brutal i curt i que l'autoconservació és l'aspecte més fonamental del comportament. Segons Hobbes, el coratge és una virtut de l'individu per tal de garantir una millor possibilitat de supervivència, mentre que les virtuts morals aborden el contracte social de Hobbes que els homes civilitzats mostren (en diversos graus) per tal de transcendir l'estat de natura. Hobbes també utilitza la idea de fortalesa com a virtut. La fortalesa és atrevir-se segons Hobbes, però també resistir fermament als perills presents. Aquesta és una elaboració més detallada del concepte de coratge de Hobbes que s'aborda anteriorment a Man in Citizen.
David Hume va classificar les virtuts en dues categories a la seva obra Tractat sobre la naturalesa humana: virtuts artificials i virtuts naturals. Hume va classificar el coratge com una virtut natural. A la secció del Tractat De l'orgull i la humilitat, els seus objectes i causes, Hume va escriure que el coratge és una causa d'orgull: Tota qualitat valuosa de la ment, ja sigui de la imaginació, el judici, la memòria o la disposició; enginy, sentit comú, aprenentatge, coratge, justícia, integritat; totes aquestes són la causa de l'orgull; i els seus oposats de la humilitat. Hume també va escriure que el coratge i l'alegria tenen efectes positius sobre l'ànima: ...ja que l'ànima, quan s'eleva amb alegria i coratge, en certa manera busca oposició i es llança amb rapidesa a qualsevol escena de pensament o acció, on el seu coratge es troba amb la matèria per nodrir-lo i emprar-lo. Juntament amb el coratge que nodreix i empra, Hume també va escriure que el coratge defensa els humans al Tractat: Guanyem fàcilment de la liberalitat dels altres, però sempre estem en perill de perdre per la seva avarícia: el coratge ens defensa, però la covardia ens exposa a tots els atacs.
Hume va considerar què fa l'excés de coratge al caràcter d'un heroi a la secció De les altres virtuts i vicis del Tractat: En conseqüència, podem observar que un excessiu de coratge i magnanimitat, especialment quan es mostra sota les adversitats de la fortuna, contribueix en gran manera al caràcter d'un heroi i farà que una persona sigui admirada per la posteritat; alhora, que arruïna els seus assumptes i la porta a perills i dificultats, amb els quals d'altra manera mai no hauria estat familiaritzada.
Altres interpretacions del coratge que Hume va oferir es poden derivar de les opinions de Hume sobre la moral, la raó, el sentiment i la virtut de la seva obra An Enquiry Concerning the Principles of Morals.
en endavant Søren Kierkegaard va oposar el coratge a l'angoixa, mentre que Paul Tillich s'oposava a un coratge existencial de ser amb el no-ésser, equiparant-lo fonamentalment amb la religió:
JRR Tolkien va identificar una teoria nòrdica del coratge: la insistència heroica o pagana virtuosa a fer el correcte fins i tot davant d'una derrota segura sense promesa de recompensa o salvació:
El virtuós heroisme pagà o coratge en aquest sentit és confiar en la teva pròpia força, com l'observa Jacob Grimm en la seva Mitologia Teutònica:
Ernest Hemingway va definir el coratge com la gràcia sota pressió.
Winston Churchill va afirmar: El coratge es considera, amb raó, la primera de les qualitats humanes perquè és la qualitat que garanteix totes les altres.
Segons Maya Angelou, El coratge és la més important de les virtuts, perquè sense coratge no es pot practicar cap altra virtut de manera consistent. Es pot practicar qualsevol virtut de manera erràtica, però res de manera consistent sense coratge. I C. S. Lewis va escriure que El coratge no és simplement una de les virtuts, sinó la forma de cada virtut en el punt de prova, és a dir, en el punt de realitat més elevada.
A Més enllà del bé i del mal, Friedrich Nietzsche descriu la moralitat amo-esclau, en què un home noble es considera a si mateix com un determinador de valors; algú que no requereix aprovació, sinó que jutja. Més tard, en el mateix text, enumera les quatre virtuts de l'home com el coratge, la perspicàcia, la simpatia i la solitud, i continua emfatitzant la importància del coratge: Les grans èpoques de la nostra vida són les ocasions en què guanyem el coratge per rebatejar les nostres qualitats dolentes com les nostres millors qualitats.
Segons el psicòleg suís Andreas Dick, el coratge consta dels components següents:
posar en risc, risc o repugnància, o sacrificar la seguretat o la conveniència, que pot resultar en mort, lesions corporals, condemna social o privació emocional; un coneixement de saviesa i prudència sobre el que és correcte i incorrecte en un moment donat; Esperança i confiança en un resultat feliç i significatiu; un lliure albir; una motivació basada en l'amor.
Teories implícites del coratge Els investigadors que volen estudiar el concepte i l'emoció del coratge han continuat trobant-se amb un cert problema. Tot i que hi ha nombroses definicions de coratge, no són capaços d'establir una definició operativa del coratge sobre la qual basar teories explícites sòlides. Rate et al. afirmen que, a causa de la manca d'una definició operativa, l'avanç de la recerca sobre el coratge és limitat. Per tant, van dur a terme estudis per intentar trobar una estructura comuna del coratge. El seu objectiu a partir de la seva recerca de teories implícites era trobar la forma i el contingut de la gent sobre la idea de coratge. Molts investigadors van crear estudis sobre teories implícites creant un qüestionari que preguntava Què és el coratge?. A més, per tal de desenvolupar una escala de mesura de la valentia, deu experts en el camp de la psicologia es van reunir per definir la valentia. La van definir com: