miniatura|Bandera no oficialitzada de Molins de Rei. Molins de Rei és una vila i municipi de Catalunya, situat a la comarca del Baix Llobregat, a la província de Barcelona.
Situat a la riba esquerra del riu Llobregat, s'estén des de la plana al·luvial del riu fins als contraforts occidentals de la serra de Collserola (Serralada Litoral). Limita al nord amb el Papiol i Sant Cugat del Vallès; al nord-est, amb Barcelona; al sud, amb Sant Feliu de Llobregat; i a l'oest, amb Sant Vicenç dels Horts.
El nom del municipi deriva dels seus inicis quan el rei Alfons II inicià la construcció d'uns molins a la zona de l'actual població.
En el transcurs de la seva història, la denominació oficial de la vila ha canviat dues vegades, breument i per motius polítics. Amb motiu de la Primera República, l'any 1873, quan adoptà el nom de Molins del Pont (o del Puente com es deia oficialment). Aquest primer canvi fou derogat amb la vinguda de la Restauració borbònica, un any i escaig més tard, i retornà a la denominació tradicional. El segon canvi tingué lloc durant la Guerra Civil (1936-1939), en què s'adoptà el nom de Molins de Llobregat, seguint la política d'eliminar dels topònims referències a elements monàrquics o religiosos. La denominació oficial de la vila es va catalanitzar definitivament per resolució de la Generalitat de Catalunya de 4 de juny de 1981.
Geografia Llista de topònims de Molins de Rei (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
Molins de Rei és un municipi de la comarca del Baix Llobregat. Està situat a la riba esquerra del Llobregat. El seu codi postal és el 08750.
S'hi distingeixen dues grans unitats morfològiques: el pla i la muntanya.
El pla, al llarg de la riba esquerra del Llobregat, eixamplant-se gradualment de nord a sud; es manté a una altitud mitjana de 20–30 m. Al límit del pla amb els primers relleus muntanyosos es troba el nucli antic de la vila de Molins de Rei.
L'altra gran unitat morfològica és la muntanya (ocupa el 88% del municipi i forma part de la serra de Collserola). Formada per materials esquistos i calcàries de l'edat paleozoica (excepte als sectors més baixos, en contacte amb el pla, on el rocam es transforma en materials més recents, d'edat pliocena, molt tous i fàcilment erosionables). El paisatge ens és donat per la presència d'uns relleus madurs, amb serrats de formes suaus (puig d'Olorda, 434 m; Mulei, 226 m; penyes d'en Castellví, 237 m; serra de Can Julià, 236 m), separats per valls on actualment circulen nombrosos torrents i rieres de règim torrencial.
La riera de Vallvidrera, de cabal quasi permanent, corre en direcció NE-SW, i drena els serrats més septentrionals del municipi. La riera de Sant Bartomeu neix sota el puig d'Olorda i recull les aigües del vessant del nord d'aquesta muntanya i els vessants de migjorn de les penyes d'en Castellví; hi desguassen els torrents de Can Ribes i de Can Tintorer; encara, als vessants meridionals del puig d'Olorda trobem la riera de Bonet i el torrent de Can Miano.
El clima del municipi correspon al clima mediterrani, caracteritzat per hiverns relativament suaus, i la precipitació d'estiu no és suficient per cobrir l'evapotranspiració de les plantes.
A la zona alta de la muntanya hi trobem grans pinedes (pi blanc i de pinyons) i petites extensions d'alzinar (que a causa de l'explotació ha estat substituït per les pinedes). A les fondalades hi ha racons d'una gran bellesa i riquesa botànica.
Història Hi ha testimonis de l'existència d'un poblament prehistòric continuat, que s'inicia al període paleolític. A la riba del Llobregat s'han descobert eines de la indústria de còdols que hi pertanyen. A la cova de l'Or de Santa Creu d'Olorda (ja dins el terme de Sant Feliu de Llobregat) es troben restes neolítiques i és evident un hàbitat continuat fins a l'edat del ferro. D'època ibèrica són els poblats del puig d'Olorda, de la Plaça de les Bruixes i de les Argiles, amb origen al .
El poble de Molins de Rei neix l'any 1188 quan Alfons II, rei d'Aragó i comte de Barcelona, confia la construcció d'uns molins a un tal Joan dit "dels molins". Una vegada construïts, i per decisió reial, els molins queden sota la responsabilitat de Bernat el Ferrer. Una de les condicions que se li imposa és que ha de viure allà i tenir cura de l'edifici de nova construcció. Així se sembra la llavor d'un nou municipi.
L'any 1208 adoptà el títol de Vila i se li atorgà llicencia per a tenir parròquia -fins aleshores pertanyia a Santa Creu d'Olorda- i cementiri en el lloc on hi havia la capella de Sant Miquel.
En el transcurs dels anys el poble fou venut o hipotecat en diverses ocasions. El rei Jaume II va fer-ho a Ramon Fiveller i posteriorment, l'any 1309, a Sibil·la de Pallars, comtessa de Pallars Sobirà. Els descendents de Sibil·la van vendre als germans Francesc i Guillem Bastida, per compte del jutge d'Arborea, a Sardenya, i a continuació al gran jutge Hug I d'Arborea, vescomte de Bas.
Finalment, el 1366 Berenguer de Relat (conseller del rei i mestre racional de la cort) adquirí la senyoria del poble de Molins de Rei, del castell d'Olorda i del Castellciuró.
El 1419, un grup de molinencs (la "universitat") aconseguí reunir capitals per a la redempció de la feudalitat i el retorn de la vila a la corona. Tanmateix, el 1430, el rei Alfons V el Magnànim cedí el poble a Galceran de Requesens, ja propietari de la majoria de territoris de l'entorn i que probablement havia estat el prestatari de l'import del rescat. Requesens converteix Molins de Rei en baronia i hi fa construir un magnífic palau, on la família passaria llargues temporades i rebrà personatges notables. El 1493 ho feren els Reis Catòlics i Cristòfor Colom.
La Junta de Molins de Rei fou una lliga de ciutats, viles i barons que la noblesa catalana va crear, el 1418, encapçalada pel conseller de Barcelona Ramon Desplà i el comte Roger Bernat I de Pallars Sobirà, per a fer front als moviments castellanitzants de la cort iniciats per Ferran d'Antequera, i denunciats a les Corts de Montblanc (1414).
A Molins de Rei el 30 de novembre de l'any 1519, Diada de Sant Andreu, el rei Carles I va ser proclamat oficialment Rei dels Romans i futur Emperador Electe del Sacre Imperi Romanogermànic.
El 1532 s'hi hostatjaren l'emperadriu Isabel de Portugal i el seu fill, el futur Felip II de Castella. Cap a final del , la família Requesens emparenta amb la noblesa castellana (els marquesos de Los Vélez i de Villafranca del Bierzo, els ducs d'Alba, els de Medina Sidonia i els comtes de Sobradiel) i es distancia de la vila. A la meitat d'aquest mateix segle, la baronia ja havia cedit competències als seus habitants autoritzant l'obertura d'establiments, alhora que arrendava els molins i tots aquells serveis que fins llavors controlaven directament, com la carnisseria. esquerra|miniatura|Vista de Molins de Rei Més endavant, amb la construcció del Pont de Carles III, entre el 1763 i 1767, Molins de Rei guanya importància estratègica i un cert protagonisme en ser parada obligada en el transport entre Madrid i Barcelona. Això afavorí la construcció d'hostals i l'obertura de nous comerços. La vila es converteix en un centre neuràlgic per als pobles de la comarca.
La importància estratègica del Pont propicià que la vila sofrís diverses batalles en el transcurs de la Guerra del Francès. El dia 7 de juny de 1808 les tropes franceses del general Schwartz,derrotades a la Batalla del Bruc), la saquejaren i incendiaren per primera vegada. El dia 30 del mateix mes, després d'una forta batalla prop de la vila, aquesta torna a ser incendiada per la tropa francesa. Finalment el general Saint-Cyr, amb un nombrós exèrcit, ocupa tota la zona compresa de Molins de Rei a Vilafranca. Aquests esdeveniments bèl·lics van provocar baixes a la població i van fer destrosses a l'estructura urbana i al Palau dels Requesens, cosa que va donar pas a la posterior parcel·lació dels terrenys d'aquest palau, propietat dels marquesos de Villafranca y de los Vélez com a descendents de la família Requesens. La parcel·lació d'aquests terrenys va propiciar la configuració de l'actual carrer Major.
L'any 1875, en el curs de la Tercera Guerra Carlina la vila fou novament saquejada i incendiada.
Les guerres no van ser l'únic esdeveniment que va trasbalsar l'economia local; també hi van influir les vagues a la incipient indústria i la fil·loxera, que arribava al municipi a final de segle, després de fer estralls a les vinyes franceses i del nord de Catalunya. Aquesta plaga va acabar amb la vinya del municipi i va suposar un daltabaix per a l'agricultura local.
Com a tot Catalunya, la pagesia va ser el sector més important de l'economia local. Molins de Rei va ser un poble agrari fins ben entrat el , tot i que a final del , la indústria, amb una certa migradesa, s'anava imposant.
La construcció del Canal de la Infanta, l'any 1819, amb noves xarxes de regadiu, i la inauguració del ferrocarril l'any 1855 van suposar un pas endavant en la consolidació d'un municipi que començava a comptar amb una xarxa d'infraestructures que n'afavorien el desenvolupament.
L'impuls que van rebre les hortalisses i els arbres fruiters, i l'annexió de part del terme de l'antic municipi de Santa Creu d'Olorda l'any 1916 van donar una nova empenta a l'agricultura, que va arribar a altes cotes d'exportació durant els anys 30.
El desenvolupament industrial català de final del XIX també es va fer notar modestament a Molins de Rei. El 1890, amb una població de 2.935 habitants, hi havia 52 comerços i 12 indústries. La branca més important d'aquesta indústria era el tèxtil de capital forà. A final de segle, la fàbrica Ferrer i Mora, present a la vila des de 1858, instal·lava la primera màquina de vapor en substitució de la força hidràulica que, en el mateix indret, havia mogut molins des de feia sis segles.
Paral·lelament al creixement econòmic, la vila no era aliena a l'embranzida de l'associacionisme que es manifestava arreu de Catalunya. La creació de noves associacions —algunes, dotades de patrimoni— ajuden a enriquir l'oferta cultural i a canalitzar les reivindicacions socials dels seus associats i algunes de les ofertes culturals de la vila. El 1852 s'organitza per primera vegada la Fira de la Candelera.
Aquestes associacions, avui encara tenen un paper destacat en l'oferta cultural: l'any 1918 es crea la Federació Obrera, hereva del sindicat Les Tres Classes de Vapor, però és espoliada pel franquisme i retornada finalment al municipi; la Joventut Catòlica es constitueix l'any 1879 i el 1921 s'aixeca un nou local —els seus socis són majoritàriament de tendència catòlica— i el Foment Agrícola, Industrial i Comercial (ara Foment Cultural i Artístic) neix el 1920 i el 1923 inaugura un nou edifici patrocinat en part per la burgesia de procedència agrària.
A la primera meitat del , publicacions com Enllà, Festa, Camins, Germanor o Espartacus —algunes, plenes de contingut ideològic i d'altres, actuant de portaveu d'entitats— omplen el ventall cultural de la vila. La Guerra Civil provocarà un tall profund en la vida social i quotidiana de la vila que costarà de curar.
Els canvis en l'estructura urbana cap a noves zones a l'altre costat de la via del tren —propiciats pel trasllat del cementiri l'any 1898, la construcció de la fàbrica de conserves al barri que avui porta el mateix nom, la construcció del nou mercat l'any 1935 i la nova escola pública, batejada els anys setanta amb el nom d'Alfons XIII perquè aquest l'havia inaugurat personalment— van permetre l'expansió de la vila i annexar nous barris al nucli històric, el primer dels quals va ser la carretera.