Antonio González y González (Valencia del Mombuey, Badajoz, 5 de gener de 1792 - Madrid, 30 de novembre de 1876), I marquès de Valdeterrazo, va ser un polític, diplomàtic i advocat espanyol. Enemic de les idees de l'Antic Règim, fou un rellevant polític del primer liberalisme espanyol i responsable de la seva implantació. Figura principal del partit progressista espanyol del , va col·laborar activament en les polítiques dutes a terme per Juan Álvarez Mendizábal i Baldomero Espartero, encara que amb el pas dels anys les seves idees es van moderar.
Primers anys i vida fins al final del Trienni Liberal Va néixer en una família d'origen acomodat, perquè posseïa diverses hisendes a la província de Badajoz, que li aportaven rendes. Els seus pares van ser Tomás González i Isabel González. Amb set anys és enviat al costat del seu germà a estudiar al col·legi Valence de Badajoz, però els esdeveniments de 1808 van truncar la seva afable vida d'estudiant. S'uneix al moviment insurreccional contra l'ocupació francesa, deixant els seus estudis poc abans d'acabar-los i s'uneix en 1809 a la companyia d'artilleria de la ciutat. Al llarg de la Guerra del Francès participa en multitud de batalles contra els francesos fins a 1814, com per exemple la batalla de La Albuera, rebent pels seus serveis multitud de medalles honorífiques i aconseguit el grau d'oficial en 1811.
En acabar la guerra reprèn els estudis, cursant lleis a la Universitat de Saragossa, on es gradua com a batxiller en 1819, exercint la professió d'advocat en aquesta ciutat. Atret per l'ebullició política del Trienni Liberal es trasllada a Madrid, on s'integra en la burocràcia jurídica del règim liberal. En 1822 ocupa un lloc com a assessor de la Capitania General de Madrid i a l'any següent es trasllada a Sevilla com audito de la Capitania General d'Andalusia. L'últim lloc que ocupa és el de fiscal en el Tribunal especial de Guerra i Marina, però amb l'avanç de les tropes dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, enviades per la Santa Aliança para reimplantar l'absolutisme a Espanya, ha d'abandonar el seu treball i buscar refugi, al costat d'altres liberals, a la ciutat de Cadis.
Emigració a Amèrica Reposat en tot el seu poder, el rei Ferran VII inicia una brutal repressió contra tots aquells que havien somiat implantar el liberalisme polític i modernitzar Espanya. La que es coneix com la Dècada Ominosa obliga a molts liberals a buscar refugi a l'estranger, deixant enrere professió, fortuna i família. Un dels refugis dels liberals va ser Gibraltar, lloc que acull a l'extremeny. Allí al costat d'altres emigrats, Facundo Infante Chávez i els germans José i Antonio Seoane Hoyos, decideixen emigrar a Amèrica. Sortiren de Gibraltar el 31 d'octubre de 1823, començant un viatge que no seria gens fàcil. En la travessia per mar estan a punt de naufragar en diverses ocasions, encara que finalment aconsegueixen atracar a la ciutat brasilera de Rio de Janeiro. Amb pocs recursos inicien un periple travessant el continent sud-americà amb la intenció d'arribar a terres del Perú. Durant el viatge sofreixen l'atac d'animals salvatges, indígenes, la falta de queviures i les febres, arribant finalment al departament de Santa Cruz, que formaria posteriorment part de la República de Bolívia.
Les vicissituds no acaben amb la fi del viatge, perquè el grup és detingut per les autoritats reialistes espanyoles, en ser sospitosos de liberalisme i, per tant, amics de les idees emancipadores per les quals lluitaven els americans en aquell moment. A punt van estar de ser afusellats en diverses ocasions, però aprofitant la transcendental batalla d'Ayacucho de 9 de desembre de 1824, van poder escapar-se de la seva presó tots els integrants del grup menys Antonio González, per trobar-se molt feble per unes febres. La ràbia dels captors davant aquesta fugida fou tal que volgueren pagar-la amb l'únic presoner que els quedava, però gràcies a la intervenció del capellà i autoritats de la vila boliviana de Boga, la seva vida és salvada. A poc a poc recobra la salut i amb ajuda dels bolivians aconsegueix escapar-se i dirigir-se a la ciutat peruana d'Arequipa, on viurà els següents deu anys.
En aquesta ciutat exerceix l'advocacia, aconseguint importants ingressos i relacionant-se amb l'elit arequipenya. D'Arequipa són alguns dels juristes més importants del Perú del , que van deixar la seva empremta en la configuració del nou estat. Alguns d'aquests són Francisco Xavier de Luna Pizarro, Felipe S. Estrenós o José M. Rey de Castro, que van ser assessors de José de San Martín, Simón Bolívar i Antonio José de Sucre. L'extremeny es va integrar en els cercles de juristes de la ciutat, donant consells jurídics i guanyant-se la confiança d'uns homes que igual que ell volien construir un estat liberal i modern. Un dels fets més significatius de la seva etapa arequipenya va ser la seva intercessió a favor del jove Baldomero Espartero, qui era presoner de les autoritats peruanes acusat d'espionatge. El militar havia tornat d'Espanya amb instruccions per a les minses tropes espanyoles que a Amèrica quedaven i davant el desconeixement de la resolució de la batalla d'Ayacucho, havia estat fet presoner al costat d'altres espanyols, en desembarcar del vaixell que els portava d'Espanya. Condemnat a presó, al costat d'altres personalitats, van aconseguir convèncer Simón Bolívar perquè l'excarcerés i el permetés tornar a Espanya.
Amb la mort de Ferran VII en 1833 i davant la necessitat de la reina regent Maria Cristina de Borbó d'atreure's als sectors liberals per sostenir la corona de la seva filla Isabel enfront de les pretensions carlistes, es decreten una sèrie d'amnisties que possibiliten el retorn del contingent de liberals emigrats. En tenir-ne notícia, Antonio González es decideix a tornar a Espanya en 1834, encara que prèviament realitza un viatge per diversos països europeus, per conèixer de primera mà els sistemes polítics que hi funcionaven, els seus recursos econòmics, indústries i entrar en contacte amb persones simpatitzants del liberalisme. A diferència d'altres emigrats, torna al seu país amb fortuna i amistats polítiques, la qual cosa li obria un horitzó polític molt encoratjador. D'Amèrica també hi porta el compromís matrimonial amb María Josefa Olañeta, filla del general espanyol d'idees absolutistes Pedro Antonio de Olañeta. Uns anys més tard, en 1838 a Madrid, es va celebrar les noces amb María Josefa Olañeta, amb la qual va tenir dos fills, anomenats Amalia i Ulpiano.
Activitat política durant les regències de Maria Cristina i Espartero Instal·lat de nou a Madrid, de seguida s'immisceix en l'agitada vida política. La regent Maria Cristina havia aprovat l'Estatut Reial de 1834, una espècie de carta atorgada, que disposava la creació d'un Estament de Procuradors, com a òrgan per donar sortida a les aspiracions liberals. En aquest organisme va ocupar en 1834 un seient sent triat per Badajoz. D'aquesta etapa política existeix una descripció de la seva persona, per Fermín Caballero, que ens pot ajudar a conèixer millor la seva forma de ser i pensament:
Escollit primer secretari de la Cambra, de seguida es va fer significar dins del liberalisme avançat, convertint-se en un dels procuradors que més peticions va formular i va signar, destacant entre elles la de la taula de drets presentada a l'agost de 1834. Es va vincular políticament a figures destaques del progressisme, com Juan Álvarez Mendizábal i Baldomero Espartero, aconseguint la vicepresidència de l'Estament de Procuradors, a conseqüència de les mobilitzacions populars que es van produir al setembre de 1835, que van provocar un canvi polític per ell encoratjat i que va elevar al govern a Juan Álvarez Mendizábal. Al febrer de 1836 va ser escollit de nou procurador per Badajoz, aconseguint la presidència d'aquest Estament gràcies a la seva fulgurant carrera política dins del progressisme i a la seva fidelitat a Mendizábal. miniatura|Retrat d'Antonio González com a Procurador del Regne a les Corts Generals de la legislatura de 1834, Lit.ª de Faure, ca. 1834
La seva elecció va mostrar les diferències que afloraven dins d'una cada vegada més diversa família liberal. La divisió es va acréixer quan Francisco Javier de Istúriz va formar govern en substitució de Mendizábal, més progressista, la qual cosa va provocar que la majoria de l'Estament dels Procuradors manifestés la seva desaprovació mitjançant un vot de censura. En presidir aquesta institució Antonio González se'l va acusar de parcialitat en el seu càrrec, la qual cosa va produir que publiqués, per refutar les opinions contràries a la seva persona, un fullet publicat a la terminació de la legislatura, on defensava els postulats del liberalisme avançat. La reforma política era imparable i el moviment revolucionari iniciat amb el Motí de la Granja de San Ildefonso en l'estiu de 1836 va provocar el restabliment provisional de la Constitució espanyola de 1812. L'1 d'octubre de 1836 és nomenat magistrat del Tribunal Suprem de Justícia, càrrec que va exercir junt amb la de Diputat en les Corts Constituents, en ser escollit per Badajoz. La seva aportació més valuosa durant aquest període va ser la seva labor en el si de la comissió que va redactar la Constitució de 1837, d'inspiració liberal progressista. Als debats de la Cambra i en les actes de la comissió constitucional es va apreciant l'abandó per part d'Antonio González del liberalisme més radical i l'assumpció de principis del doctrinarisme moderat com són la sobirania compartida i el bicameralisme. La nova constitució, als apartats de normativa electoral i d'impremta, recullen els parers del discutit en dues comissions en les quals va participar Antonio González, en les quals s'advocava per estendre quant fos possible els drets regulats per elles i la defensa del judici per jurats. La seva activitat política durant aquest període va ser considerable, perquè també va presidir la Càmera en dues etapes, la primera del 23 de març de 1836 al 25 de maig de 1836 i la segona de l'1 de desembre de 1836 a l'1 de gener de 1837 i va ocupar el lloc de Ministre de Gracia i Justícia en dues etapes, des del 6 al 9 de desembre de 1838 de manera interina i des del 20 de juliol al 12 d'agost de 1840.
La nova legislació en matèria de llei electoral provoca una rotunda victòria dels moderats, que va provocar que Antonio González fos apartat de les Corts, però ocupant, aquesta vegada com a representant pel districte de Huelva, un lloc en el Senat. Al llarg de l'any 1839, la situació política espanyola es va complicant cada vegada més, mentre que se succeeixen els governs moderats. Els debats s'intensifiquen en les Càmeres a propòsit de la signatura del conveni a conseqüència del conveni de Vergara, que havia posat fi al conflicte al territori basco-navarrès de la primera guerra carlista, aprofitant aquestes discussions Antonio González per fer una defensa a ultrança de la Constitució sobre els Furs i a destacar l'excel·lent paper d'Espartero com a signant d'aquest conveni. En les eleccions de gener de 1840 la majoria progressista de les Corts va ser substituïa per una altra moderada, aconseguint aquesta vegada Antonio González la seva acta de Diputat suplent per València. Des del poder i les institucions es van plantejar llavors una sèrie de projectes legislatius que buscaven la modificació del sistema polític, amb vista a anul·lar als progressistes com a força política.