LAlt Camp és una comarca de Catalunya al Camp de Tarragona. Limita al nord amb la comarca de la Conca de Barberà, al nord-est amb l'Anoia, a l'est i sud-est amb l'Alt Penedès i el Baix Penedès, al sud amb el Tarragonès i a l'oest i sud-oest amb el Baix Camp. La seva capital és Valls que és al centre de la comarca. És una de les tres comarques en què va quedar dividit el Camp de Tarragona en la divisió comarcal de 1936 proposada per Pau Vila.
Tanmateix l'actual comarca de l'Alt Camp no coincideix amb la definida per la Generalitat de Catalunya el 1936 i 1987. Una llei de gener de 1990 modificà els límits de diverses comarques entre les quals hi havia l'Alt Camp. Per aquesta llei, el municipi de Masllorenç se segregà de la comarca de l'Alt Camp i s'agregà a la comarca del Baix Penedès, i el municipi de Garidells se segrega de la comarca del Tarragonès i s'agregà a la comarca de l'Alt Camp. Es manté el nombre de vint-i-tres municipis, però es perd una superfície de 3,56 km² i una població de 117 habitants. L'Alt Camp tenia el 1990 una superfície de 544,69 km² i una població de 33.794 habitants, dels quals més de la meitat es concentraven a Valls.
L'Alt Camp és una concentració eminentment agrícola. La indústria és molt concentrada al voltant de Valls, reforçada per la proximitat del complex petroquímic del Tarragonès.
Relleu miniatura|Claustre del monestir de Santes Creus (Aiguamúrcia) L'Alt Camp comprèn dues grans unitats de relleu, evidenciades per la topografia: una plana, que és el sector septentrional de la depressió de Valls-Reus, inclosa dins de la Depressió Prelitoral, i un conjunt de serres pertanyents a la Serralada Prelitoral.
Per comprendre la formació del relleu de l'Alt Camp, hem d'imaginar-nos que la plana és un sector enfonsat amb relació a les muntanyes que la voregen. És com si un gran sector de la Serralada Prelitoral s'hagués trencat, i de mica en mica s'enfonsés. Per això es diu que és una depressió que és part de la Depressió Prelitoral. Aquest enfonsament tingué lloc fa milions d'anys. La prova és que al seu fons s'hi dipositaren calcàries i argiles del Miocè, que terraplenaven l'antic relleu. Per això ara la topografia del fons és plana. Sobre aquests materials miocens els rius Gaià i Francolí excavaren àmplies valls, sobre les quals dipositaren altres materials o al·luvions.
L'entorn de la depressió és com un amfiteatre, que tanca la comarca, excepte pel cantó meridional, cosa que permet la seva comunicació cap al Baix Camp i cap al Tarragonès. En conseqüència, resta oberta al mar. Les serres que l'envolten són la serra de la Mussara, del Pou, dels Motllats i de les serres de Prades (mola d'Estat, 1.126 m) per l'oest. Les serres de l'Ermita, de Miramar (tossal Gros, 867 msnm). del El Cogulló (el Cogulló, 881 m) i de Comaverd són al nord. La serra d'Ancosa (les Solanes, 914 m) i el Montmell són a l'est.
En aquestes serres dominen els materials triàsics amb gresos vermells i calcàries grises blanquinoses, que donen lloc a cingles amb fort contrast cromàtic. Al sector oriental dominen les calcàries i margues. A l'extrem nord-oest, al sector de les muntanyes de Prades, hi ha una àrea amb granits i pissarres. miniatura|esquerra|Serra al nord de l'Alt Camp Aquesta topografia dificulta les comunicacions, excepte cap al sud. La línia ferroviària i la carretera de Reus a Montblanc aprofita l'estret de la Riba que ha obert el Francolí. La carretera de Tarragona a Lleida, que passa per Valls, puja pel coll de l'Illa. L'autopista de Lleida fa com unes muntanyes russes, entre el Penedès i el Segrià. Primer puja per salvar els relleus de la serra de Bonastre, al límit amb el Baix Penedès; després baixa fins a la depressió de Valls per ascendir suaument cap al nord, fins al peu de la serra de Miramar; s'enfila en un fort pendent entre la serra de Miramar i la serra del Cogulló; després de passar el coll de Cabra, baixa al fons de la Conca de Barberà. Abans d'arribar al Segrià, encara torna a pujar pels colls de l'Albi i Vinaixa.
Hidrografia Els rius Francolí i Gaià travessen l'Alt Camp de nord a sud. Tenen un curs paral·lel amb nombrosos afluents que baixen de les serres circumdants, que divaguen per la plana. Tots dos neixen més al nord de la comarca. miniatura|El Brugent abans de desembocar al Francolí
El Gaià entre les serres de Brufaganya i de Queralt entre les comarques de l'Anoia i Conca de Barberà. Travessa la plana del Pont d'Armentera, Querol, Aiguamúrcia i Vila-rodona. En deixar la comarca hi ha l'embassament del Gaià, ja al Tarragonès. Té nombrosos afluents que reben diferents noms comuns, com torrent, riu, barranc o rasa. El seu cabal és molt baix, i sovint va sec a causa, sobretot, de l'explotació dels nivells freàtics. Periòdicament sofreix inundacions, en moments de pluges sobtades i torrencials.
marc
Francolí té una conca més gran i penetra a l'Alt Camp pel congost de la Riba, d'onze quilòmetres de longitud, un dels estrets més característics i espectaculars que hi ha a la Serralada Prelitoral. Rep les aigües del Brugent del Francolí i del riu Glorieta per la dreta. El primer descendeix de les muntanyes de Prades; desguassa al Francolí just abans del congost de la Riba. Part del sector occidental de la comarca és drenada pel riu Glorieta, que desguassa al Francolí ja dins del Tarragonès. Per l'esquerra rep la riera de Sant Francesc, que passa per Valls, i el torrent de Vallmoll.
Clima L'Alt Camp té un clima mediterrani amb influència marítima. La topografia facilita la influència marítima i dificulta la penetració de les masses d'aire fred del nord i sec de l'oest. És com un gran amfiteatre obert al mar. miniatura|esquerra|El cel blau i el camp de cereals signifiquen el clima de l'Alt Camp Les temperatures mitjanes anuals oscil·len entre 13 i 16 °C, una mica menys en els vessants més enlairats. Són més baixes a mesura que ens endinsem cap a l'interior i a més altitud. Els hiverns són temperats, amb mitjanes mensuals de gener entre 4 i 8 °C. Les glaçades hi són escasses, més freqüents cap a l'interior i a més altitud. Els estius són secs i calorosos, amb mitjanes mensuals de juliol entre 22 i 24 °C.
Les precipitacions hi són escasses, amb mitjanes anuals entre 500 i 600 mm, un xic més abundoses als cims de les muntanyes de Prades. L'estiu és l'estació menys plujosa. Les precipitacions són més importants a la tardor. Sovint les pluges són torrencials, fet que provoca desbordaments en els cursos d'aigua.
Vegetació miniatura|Pi blanc abundós a l'Alt Camp La vegetació actual de la plana és escassa, a causa del predomini dels conreus. A les parts més baixes a prop dels rius hi predominen els joncs. Als vessants inferiors també hi predominen els conreus, però hi ha força brolles de romaní, garrigues (formades principalment pel coscoll, cues de cavall amb el pi blanc i els salzes). A la muntanya mitjana hi dominen les brolles i màquies amb pi blanc, amb sectors d'alzinar, àlbers i oms. Als vessants més humils i frescals hi ha també rouredes de roure valencià (o de fulla petita) amb pinassa.
La vegetació natural estaria constituïda sobretot per alzinars a gairebé tot el territori. A l'extrem nord-est segurament dominarien els carrascars. Els vessants enlairats són territori propi de les rouredes de roure valencià.
Bona part de les brolles i garrigues actuals provenen d'antics conreus de vinya, garrofer o olivera, que han estat abandonats en els darrers cents anys. Els incendis periòdics fan que aquestes comunitats arbustives es mantinguin. La tendència és, si el foc no la deté, l'evolució cap a boscos diferents segons el clima i els sòls.
Població L'Alt Camp és la comarca menys poblada de les tres que integren el Camp de Tarragona. És una comarca essencialment rural, amb un sol centre urbà de mida mitjana. Sens dubte, el territori de l'Alt Camp tingué una ocupació important en temps dels romans, per la proximitat de Tàrraco. La plana havia de ser el sector més romanitzat. Hi havia força vil·les romanes (Vila-rodona, Alcover). D'aquesta època, destaca el Columbari de Vila-rodona, de caràcter funerari, i les restes de l'aqüeducte romà que anava des del Pont d'Armentera fins a Tarragona, i passava per on ara hi ha Santes Creus, Vila-rodona, Puigpelat i Vallmoll.
Amb la desfeta de l'Imperi Romà hi hagué un fort despoblament, com també durant el domini musulmà. Com a la resta del Camp, la recolonització d'aquestes terres fou força tardana. Les muntanyes de Prades quedaren en poder dels sarraïns fins a mitjan . La plana devia estar ocupada, segurament, per extens i dens bosc. miniatura|esquerra|Valls, la capital de l'Alt Camp, i el seu emblema, Els Xiquets A partir d'aquest moment s'inicia la recolonització per gent que procedeix de terres de més al nord. De mica en mica, la població augmenta i la plana és conreada de nou. Es calcula una població d'uns 7.000 habitants a mitjan . La Pesta Negra afectà molt el territori d'aquesta comarca, ja que la darreria del hi havia una població que amb prou feines superava els 2.000 habitants. Ja en aquest moment Valls era centre demogràfic i econòmic indiscutible del pla.
Al llarg del es viu un augment notable i es consoliden nombrosos pobles. Pel 1718 es calcula una població de 9.383 habitants, i pel 1787 de 25.443 habitants. En aquestes mateixes dates Valls té una població de 3.141 habitants i 8.209 habitants respectivament. Valls concentra el 32% del total comarcal el 1787. L'augment demogràfic ja no pararà fins a mitjan , almenys de forma global. Es pot considerar la segona meitat del i primera del com el gran període de l'Alt Camp.
El primer cens modern (1857) dona una població de 38.507 habitants. El cens de 1860 registra 39.402 habitants. Aquest darrer dona la xifra màxima de població en la comarca al llarg de tota la seva història. En aquest moment, a l'Alt Camp hi ha una gran activitat agrícola i industrial (tèxtil, alimentària). Valls, amb 13.319 habitants, té gairebé el 34% de la població comarcal. En aquest moment ja s'insinua un període de decadència i Valls ja perd població respecte al cens anterior. Hi ha quatre municipis que tenen una població superior a 2.000 habitants (Alcover, el Pla de Santa Maria, Vila-rodona i Aiguamúrcia), i vuit municipis amb més de 1.000 habitants.
Com que no es disposa de dades concretes de la primera meitat del , és difícil precisar el moment de màxim demogràfic, encara que, segons els censos moderns, seria el 1860. A partir d'aquesta data, pràcticament tots els municipis van perdent població, fins i tot Valls. La localització marginal de la comarca, una mica separada de la línia de costa i dels grans eixos viaris, i l'absència de cursos d'aigua importants són factors que no afavoreixen pas una progressió econòmica i demogràfica.
Els gràfics de l'evolució de la població mostra clarament aquesta tendència. D'una comarca relativament força poblada i una capital també relativament important (el 1842 era la cinquena població poc poblada que té com a capital un nucli mitjà on resideix el 58% de la població comarcal).
Només faltava la plaga de la fil·loxera per accelerar el procés de despoblament ja generalitzat d'una comarca que no podia seguir el ritme d'industrialització de la resta del Camp. El 1900 Valls tenia 16.625 habitants, i cap altre municipi no superava els 2.000 habitants. Només eren set els que passaven del miler. A partir de 1920 la població de Valls s'estabilitza amb alguns petits alts i baixos. En canvi, el conjunt comarcal continuava descendint fins al 1960. Aleshores la població era de 27.629 habitants, dels quals Valls en tenia 11.886. A la capital vivia el 43% del total comarcal.