Kaija Anneli Saariaho (Finès:[ˈkɑi̯jɑ ˈsɑːriɑho]; nascuda Laakkonen) (Hèlsinki, 14 d'octubre de 1952 - París, 2 de juny de 2023) va ser una compositora finlandesa.
Biografia Va estudiar Belles Arts i el 1981 es va graduar en composició a l'Acadèmia Sibelius d'Helsinki, on va tenir com a professor més important a Paavo Heininen. Més endavant va millorar els seus coneixements a Alemanya, l'Escola Superior de Música de Friburg (sota la direcció de Brian Ferneyhough i Klaus Huber) i a l'IRCAM de París, fixant la seva residència a la capital francesa l'any 1982. Aquest darrer va tenir una gran influència en la seva música i les seves textures, característicament luxoses i misterioses, creades a través d'una mescla de música en directe i produccions electròniques.
La seva trajectòria va estar estretament lligada a l'Institut de Recerca i Coordinació Acústica/Música (IRCAM) de París, institució fundada el 1970 per Pierre Boulez i de la que en va ser la coordinadora.
Mentre estudiava a la IRCAM a París, Saariaho va desenvolupar noves tècniques de composició, mitjançant la utilització de l'electrònica en viu, el treball amb la cinta i l'assistència computaritzada. Alhora, va començar el seu interès per l'escriptura per a orquestra. El tret més particular de les composicions orquestrals d'aquesta època és la creació de denses masses de so en permanent i gradual transformació. A més, l'estudi de les tècniques d'anàlisi de l'espectre sonor per ordinador dutes a terme pels compositors espectralistes francesos el va ajudar a crear el seu propi llenguatge harmònic, caracteritzat per una notació rica en marques d'expressió on caben des de l'ús freqüent d'harmònics fins a els detalls microtonals d'un continuum sonor que surt des del to temperat fins al soroll sense afinació precisa i viceversa.
Saariaho sovint es va servir de la combinació de música electrònica i música en viu per crear les seves textures.
Durant el curs de la seva carrera, Saariaho va rebre encàrrecs del Lincoln Centre pel Kronos Quartet i d'IRCAM per l'Ensemble Intercontemporain, la BBC, la Nova York Philharmonic, el Salzburg Festival de Música, el Théâtre du Châtelet dins París, i l'Òpera Nacional finlandesa, entre d'altres."Kaija Saariaho (1952–)." Ondine (album label). N.p., n.d. Web. 20 agost 2015. <http://www.ondine.net/?cid=4.2&oid=614>. Una entrevista del 2019 a diversos compositors per la Revista de Música de la BBC, Saariaho va ser considerada com una de les millors compositores del moment.
va ser una de les compositores més sol·licitades per compondre òpera. La seva primera òpera L'Amour de loin (L'amor de lluny), estrenada l'any 2000 al Festival de Salzburg, va ser un gran èxit i va poder-la estrenar en altres escenaris de tot el món. La seva segona òpera, Adriana Mater, va ser encarregada per l'Òpera Nacional de París l'any 2006, i el 2010 va estrenar la seva tercera òpera, Émilie, a Lió, basada en la vida de la matemàtica Émilie du Châtelet. En totes tres obres el llibret va ser escrit per l'escriptor libanès Amin Maalouf.
Kaija Saariaho està ara àmpliament establerta com una figura central de la música clàssica contemporània. Les seves òperes recents en particular han estat aclamades a Europa i Amèrica del Nord, mentre que les seves obres anteriors, que exploren el so i els seus mecanismes de producció, són cada cop més populars com a exemples paradigmàtics de certes tendències del modernisme de finals del segle XX; Diversos estudis han discutit el paper del gènere i la identitat regional en el desenvolupament de la compositora més reeixida de Finlàndia. Amb Saariaho presentant més i de manera més prominent en una varietat de discursos acadèmics, fa temps que calia un relat fundacional i complet de la seva vida i dels desenvolupaments musicals a través de la seva prolífica i variada producció.
L'1 de desembre del 2016 es va representar la seva òpera L'Amour de loin per primera vegada al Metropolitan Opera de Nova York, sent la segona òpera d'una dona compositora que interpretava la companyia del teatre (La primera havia estat representada més d'un segle abans, el 1903). També es va retransmetre el dia 10 de desembre de 2016 com a part de la iniciativa Metropolitan Opera Live in HD, convertint-se en la primera òpera d'una dona compositora i la primera també dirigida per una dona (Susanna Mälikki) en aquest programa.
Durant el seu pas per la universitat va estudiar amb Paavo Heininen. Amb Magnus Lindberg i altres, va fundar el grup progressiu 'Ears Open'. Més endavant, es va traslladar a Alemanya per estudiar a la Hochschule für Musik Freiburg amb Brian Ferneyhough i Klaus Huber. En una entrevista comenta que l'èmfasi dels seus mestres per un serialisme molt estricte i l'ús d'estructures matemàtiques rígides era sufocant fins al punt d'afirmar que:No t'era permès tenir un pols, o harmonies d'orientació tonal o melodies. Jo no vull compondre música a través de negacions. Tot ha de ser permissible mentre estigui fet amb bon gust.L'any 1980 va assistir a la Darmstädter Ferienkurse (Cursos d'estiu de l'Escola de Darmstadt) i va assistir a un concert dels espectralistes francesos Tristan Murail i Gerard Grisey. Aquesta primera audició de música espectral va suposar un gir important en la direcció artística de Saariaho. Va ser a partir d'aquesta experiència que va decidir assistir a cursos de composició de música d'ordinador, impartits a l'Institut de Recerca i Coordinació Acústica/Música (IRCAM) de París per David Wessel, Jean-Baptiste Barrière i Marc Battier, passant d'un estricte serialisme a l'espectralisme musical.
L'any 1982, va començar a treballar a l'IRCAM, fent recerca d'anàlisi per ordinador del so i sobre espectres de notes individuals produïdes per diferents instruments. Va desenvolupar tècniques de composició assistida per ordinador, va experimentar amb música concreta i va escriure les seves primeres peces que combinen música en viu amb electrònica. També va compondre obres noves amb l'IRCAM's CHANT synthesiser.
Obra Per a parlar de la música de Saariaho, és necessari entendre el camí d'una escriptura que s'escapa, fugint, reflexiva, a la conquesta de la seva unitat i forma. El camí des de la seva gènesi, en l'evolució original dels estils i les seves successives integracions, des de l'estètica serial fins a l'estètica espectral (espectralisme musical).
A més, durant els anys compresos entre 1979 i 1982, Saariaho forja les característiques realment noves de la seva escriptura, rellevant tota la seva importància al concepte "d'eix tímbric". Així, l'eix tímbric es desplega sobre una escala de timbre on cada so troba un lloc determinat, entre el sinus i el soroll blanc, entre so clar i «soroll». El material, fundat sobre una ambivalència dialèctica entre so clar i «soroll», permet crear tensions d'una manera original que li permeten nous mitjans d'expressió.
Cadascuna de les peces de la trilogia Jardin Secret - Jardin secret I (1985), Jardin secret II (1986), i Nymphea (Jardin secret III) (1987) -Howell, Tim; Hargreaves, Jon; Rofe, Michael. Kaija Saariaho: visions, narratives, dialogues. Ashgate, 2011. 82–85 van ser creades amb l'ús de programes d'ordinador. Nymphea, per exemple, és per quartet de corda i electrònica però també conté un element vocal addicional: els músics xiuxiuegen un poema d'Arseny Tarkovsky. miniatura|Dante Montoya (flauta), María Pache (viola) i Lydie Römish (arpa) interpreten Maa de Kaija Saariaho. Molts dels seus treballs amb electrònica, Saariaho els va dur a terme amb la col·laboració de Jean-Baptiste Barrière, un compositor, artista multimèdia i programador que va dirigir el departament de recerca musical de l'IRCAM de 1984 a 1987.
L'obra en què Saariaho ha dit 'Vaig trobar totes les peces del meu trencaclosques musical' va ser un treball per a ensemble, electrònica en viu i cinta generada per ordinador encarregada per al desè aniversar celebracions de l'IRCAM el 1987. El conjunt és un estàndard Nova banda musical de 15 integrants, amb la important incorporació de tres flautistes tocant tota la gamma de la seva família, des de flautí fins a baix. Aquí el material sonor generatiu era una àmplia varietat de espectres de flauta baixa i contrabaix analitzats en un equip especialment programa informàtic dissenyat a l'IRCAM ideat per Gerard Assayag.
A París, Saariaho va desenvolupar un gran èmfasi en transformacions lentes de masses denses de so."Biography: Kaija Saariaho." Kaija Saariaho (website). N.p., n.d. Web. 20 agost 2015. <http://saariaho.org/biography/ > La seva primera peça per a cinta magnètica, Vers Le Blanc (1982), i la seva peça per orquestra i cinta, Verblendungen, van ser creades d'una sola transició: en Vers Le Blanc la transició és d'un cluster tonal a un altre, mentre que en Verblendungen, és de forte a piano. Verblendungen també utilitza un parell d'idees visuals com a base: un cop de raspall que comença com una marca densa a la pàgina i s'aprima fins a brins individuals, o bé la paraula "verblendungen" mateixa, que significa "enlluernaments"."Verblendung", Langenscheidt's Condensed Muret-Sanders Dictionary (ed. Heinz Messinger and the Langenscheidt Editorial Staff), 1982
El seu treball a la dècada dels vuitanta i noranta està marcat per una èmfasi en el timbre i en l'ús de la música electrònica nascuda d'instruments tradicionals, essencialment de la cultura nòrdica i oriental. El timbre i la textura del so són les variables principals de les seves primeres obres. Per exemple, Verblendungen (1984) és per a orquestra i cinta. Jardin secret II (1986) és per a clavicèmbal i cinta,amb més riquesa rítmica. Lichtbogen (1986), per a nou instruments i electrònica en viu, mostra el seu interès per l'ús de l'ordinador en la creació. Nymphéa (Jardin secret III, 1987): es tracta d'un quartet de corda amb música electrònica que agafa com a model la natura aplicada a la composició musical. Altres exemples serien Du cristal (1990) i …à la fumée (1990), encarregada per l'Orquestra Filharmònica de Los Angeles. Amers (1992) i Près (1992) busquen l'experimentació en la síntesi del so.
Escrivint sobre el procés de composició, Saariaho va dir:Preparant el material musical de les peces, he utilitzat l'ordinador de diverses maneres. La base de tota l'estructura harmònica ve donada per sons de violoncel complexos que he analitzat amb l'ordinador. El material bàsic per les transformacions melòdiques i rítmiques són calculades per ordinador i els motius van modificant-se gradualment, recorrent-hi un cop i un altre.Saariaho ha espressat sovint tenir un cert tipus de sinestèsia que inclou tots els sentits, afirmant que:... el món visual i el musical són un mateix món per a mi... Els diferents sentits, matisos de color o textures i tons de llum, fin i tot fragàncies i sons es barregen en la meva ment. Formen un món complet entre elles.Saariaho també s'ha dedicat a l'òpera amb un èxit notable. Pensa que la veu és realment rica, que és un instrument increïble, amb la qual es poden transmetre coses extremadament fines, variades, ambigües. Purificar, com és fa en la música clàssica, segons ella, no li sembla suficient; d'altra banda no vol declarar-li la guerra a la tècnica dels cantants. Afirma que cal, doncs, trobar una manera de treballar la veu.
La seva obra L'amour de loin, amb llibret d'Amin Maalouf, està basada en una biografia del trobador de segle XII, Jaufré Rudel. L'estrena va ser dirigida per Peter Sellars al Festival de Salzburg el 15 d'agost de l'any 2000 i va rebre el premi Grawemeyer.
Adriana Mater, la seva segona òpera, sobre un llibret original també de Maalouf, barreja la crua realitat contemporània i el món oníric. Va ser dirigida novament per Sellars a l'Òpera Bastille de Paria al març de 2006.