va ser una pianista francesa coneguda per haver donat suport als compositors francesos més influents de principi de , entre ells Maurice Ravel, Stravinski, Erik Satie, Darius Milhaud i Francis Poulenc, i haver-ne estrenat obres.
Biografia Primers estudis Nascuda al si d'una família de comerciants adinerats i amants de la música i la cultura, Marcelle va rebre les primeres classes de piano als cinc anys de la mà de la seva germana Germaine, nou anys més gran que ella i de gran talent també. Per tal de seguir amb els estudis de piano, l'any 1911 la família es va mudar a París i amb catorze anys va aconseguir accedir al Conservatori de París, on s'aplegaven grans figures del moment. Molt possiblement va coincidir amb la compositora Germaine Tailleferre, amb qui seria companya de banqueta més endavant.
La primera professora que va tenir al Conservatori va ser la reconeguda pianista i pedagoga Marguerite Long, deixebla de Gabriel Fauré. Amb poc temps va accedir a les aules del prestigiós i reconegut pianista Alfred Cortot, amb qui va guanyar el seu Primer Premi de piano el 1913. En aquella ocasió, va tocar el concert per a piano de Camille Saint-Saëns. La seva brillant interpretació va causar gran impacte en el públic i l'anècdota explica que fins i tot Alfred Cortot es va precipitar dalt l'escenari mentre ella interpretava les últimes notes del concert per regraciar-la amb petons. La primera notícia que tenim d'ella a la premsa de l'època és precisament després d'aquesta fita. El 24 de setembre de 1913 la revista Comoedia anunciava un concert d'exhibició de Marcelle a la Salle de la Société Industrielle i la presentava com la guanyadora del Premier prix de piano del Conservatori. miniatura|esquerra|Notícia: Marcelle Meyer a la Concerts- Rouge
Va passar una temporada sota el mestratge del català Ricard Viñes amic íntim de Ravel i gran divulgador de la música contemporània francesa i espanyola del moment. Tot i així, les lliçons bàsiques de música espanyola, que la conduirien a tocar obres de Granados i Albéniz, per exemple, no les va rebre de Viñes sinó de la mà de Josep Iturbi, un altre pianista espanyol de llarg bagatge.
Les aportacions d'aquests personatges, defensors de l'estètica impressionista i dels nous corrents musicals de l'època assentaren un precedent en l'orientació de la carrera pianística de Marcelle Meyer, que avui en dia fa que la puguem considerar un clar exponent de l'avantguarda francesa de principis de .
Marcelle Meyer, Satie i el Grup dels Sis miniatura|Marcelle Meyer (centre), Germaine Tailleferre, Milhaud, Arthur Honegger, Jean Wiener, Francis Poulenc, Jean Cocteau i Georges Auric (d'esquerra a dreta). Pintura de Jacques-Emile Blanche de l'any 1921.|359x359px L'any 1917 es va instal·lar a Montparnasse amb el polifacètic actor i cantant Pierre Bertin, el seu primer marit i pare de la seva primera filla, Marie Bertin.
De la seva mà, atès que era col·laborador de Jean Cocteau i molt pròxim al cercle amistós d'Erik Satie, Marcelle Meyer va començar a relacionar-se amb el grup de joves modernistes agrupats sota el nom de Les Six. De seguida va esdevenir la pianista preferida de Satie, que seguia una estètica molt allunyada de la música de l'època i de les normes clàssiques de composició que el precedien. Una prova fefaent del vincle que es va crear entre Marcelle Meyer i el grup dels Sis és la pintura que Jacques-Émile Blanche els va fer el 1921 en un local de Montmartre. Ho testimonien així mateix els Carnets d'Henri-Pierre Roché, els diaris d'Erik Satie o fins i tot les cartes de Gerald i Sara Murphy, que formaven part d'una generació d'americans expatriats que s'introduïren en els cercles artístics de la vida parisenca i que van acabar actuant de catalitzadors de les noves formes artístiques, ja que a través de les seves festes propiciaren l'encontre de grans personatges del moment i com a conseqüència, l'eclosió de nous projectes artístics. La descripció d'aquestes festes la podem trobar molt detallada en els Carnets de Roché. En un d'ells, explica com en un sopar on Marcelle Meyer va assistir, Satie intentava imitar i caricaturitzar com ballaven els més grans «ballarins moderns» de l'època. George Auric, Cocteau, Pierre Bertin, Leopold Survage i Germaine Everling també hi eren convidats. Meyer, per tant, freqüentava els locals de més activitat artística de París i es relacionava amb els cercles més influents de la nova estètica musical.
Així com es va rodejar dels ambients més avantguardistes de l'època, també va ser devota de Debussy i va treballar en favor que la seva obra fos reconeguda. Amb només vint anys ja tocava els seus preludis i va ser la primera a interpretar-los en un recital de la Salle Gaveau, que es va dedicar íntegrament a l'obra del compositor.
Amistat amb Francis Poulenc Com a data rellevant, l'any 1918 al cicle de concerts «Lyre et Palletes» de París, Marcelle va debutar amb Francis Poulenc, estrenant la seva Sonata per a piano a quatre mans.http://imslp.org/wiki/Sonata_for_Piano_Four_Hands,_FP_8_(Poulenc,_Francis) Curiosament, Poulenc havia estat també alumne de Ricard Viñes. Sobre com es van conèixer no cal que fem massa disquisicions, ja que Poulenc ho explica amb tot detall en un dels seus diaris de joventut:
Pel que es veu, doncs, Poulenc admirava el talent de la seva companya i al seu costat se sentia menut, i va arribar a confessar una certa enveja que pal·liaria amb els seus dots com a compositor, més que no pas com a intèrpret. A partir de 1918, data de l'estrena de la Sonata per a piano a quatre mans, la implicació en obres de Francis Poulenc va ser total. En destaquem algunes com: Impromptus l'any 1922, Napoli el maig de 1926 i Mélancolie el maig de 1941. L'amistat amb el compositor no va cessar fins a la seva mort. Ho proven les nombroses cartes que es van escriure entre 1927 i 1955. De fet, malgrat la poca informació que es té de la seva mort, Poulenc és dels primers a deixar-ne constància en una carta escrita a finals de novembre que lamenta la pèrdua de Marcelle, coincident també amb el traspàs del marit de Denis Duval, la soprano més preuada que aleshores tenia el compositor.
Punt àlgid de la carrera pianística (dècada de 1920) miniatura|esquerra|Un soirée d'artSatie i Poulenc no van ser els únics en reconèixer el talent de la jove pianista. En qüestió de pocs anys es va guanyar el favor de molts compositors. Molts la tenien com a musa. miniatura|Marcelle Meyer amb el jove poeta Raymond Radiguet (1921) L'abril del 1920 Ravel li va confiar una versió per a piano de La Valse, per tal de mostrar-la en privat a Serguei Diàguilev, que l'havia de portar a escena amb els Ballets Russos. L'encontre a casa de Misia Sert és narrat per Poulenc i, pel que es veu, la música de Ravel no va convèncer massa a l'empresari rus, a qui va semblar poc apropiada per ser dansada i al final la versió coreogràfica no es va produir. L' afirmació que «Ravel és una obra mestra però no és un ballet, és el retrat d'un ballet» va caure com un gerro d'aigua freda sobre el compositor, de tal manera que va ser l'última vegada que col·laboraria amb el magnat dels ballets. No va passar el mateix amb Meyer, que figurava com a col·laboradora de les produccions dels Ballets Russos des de 1917, quan se li va confiar una versió de Parade, amb música de Satie i decorats de Pablo Picasso (a qui més endavant va fer algunes classes de piano). Als ulls de Diàguilev, Meyer era «de la talla d'un Modigliani», tant per la seva bellesa com pel seu talent. La producció més ambiciosa dels Ballets en què va col·laborar va ser Les noces, l'any 1923, que portava el segell del cèlebre compositor de La consagració de la primavera o L'ocell de foc, Ígor Stravinski.
A causa de les seves col·laboracions amb els cercles d'avantguarda, va ser objecte de crítica en algunes ocasions. Si bé la música de Satie o Poulenc, pel deix neoclàssic que tenien, podia caure en gràcia en els auditoris més refinats, no eren tan agraïdes d'escoltar les explosives harmonies de Darius Milhaud, que feia avenços cap a la politonalitat. Defensora de les noves propostes, Meyer no es va deixar influenciar pels prejudicis de l'època, d'aquí que en alguns moments no fos prou valorada. La més dura de les crítiques fou la de 1921 arran de la polèmica estrena de Cinq Études per a piano i orquestra de Darius Milhaud a la Salle Gaveau. Tal com descriu el mateix compositor, la pianista es va mantenir impassible als crits i rudeses del públic que vituperava en sentir-se completament fora del llenguatge pianístic i orquestral que oferien els Études, carregats d'una buscada inestabilitat harmònica i la violència sonora i interpretativa.
El retorn dels clàssics Després d'una dècada molt intensa d'estrenes i actuacions públiques a la majoria de sales de concerts de la capital francesa (especialment entre el 1920 i el 1930), la vida concertística de Meyer a París pateix una davallada, coincidint també amb l'adveniment d'un període històric més fosc i decadent. Casualment, l'any 1925, amb la mort d'Erik Satie, per molt disseminades que estiguessin les seves aportacions artístiques, s'entreveu el final d'una era estètica modernista. La falta d'un referent va causar, en part, la dissolució de l'Escola d'Arcueil i va fer més acusades les diferències dels seus antics membres, per la qual cosa no es pot parlar ja d'un moviment unitari. alt=foto d'estudi|miniatura|esquerra|Marcelle amb la seva filla (1925) Amb la pèrdua del qui podria ser considerat el seu «padrí», Marcelle, a partir de 1925, va buscar nous mitjans de guanyar-se la vida, i va iniciar-se en el món de l'enregistrament sonor. La seva primera gravació, feta a Anglaterra, incloïa Piano Rag Music de Stravinsky i Navarra, de la suite Ibèrica d'Isaac Albéniz. Aquesta gravació significa un punt d'inflexió en la seva carrera perquè a partir d'aquest moment la demanda de gravacions va anar en augment, de tal manera que va centrar-se molt especialment a recuperar el llegat musical dels antics com Rameau, J.S.Bach, Couperin, Chabrier, Mozart o Chopin. Aquesta dualitat entre els moderns i els clàssics serà una constant en la seva vida, prova que ens confirma que era una artista consagrada plenament a les exigències del seu temps. I és que, de fet, l'impuls retrospectiu; el gust pels músics clàssics no estava gens mal vist. Tot al contrari, va ser una tendència que es va perpetrar entre els modernistes de l'època per tal de desmarcar-se dels compositors romàntics que els havien precedit. De tal manera que, recuperant les obres d'un passat musical llunyà, es reafirmaven en la novetat i aconseguien l'originalitat que amb tant afany buscaven. Pulcinella (1920) podria ser un emblema de la fusió entre aquests dos mons. Produïda pels Ballets Russos i orquestrada per Stravinsky, crida l'atenció perquè es basa íntegrament en un feix de partitures atribuïdes a Pergolesi.