Les danses afroperuanes són aquelles creades pels pobles d'ascendència africana en el Perú.
En l'època virreinal, els pobles d'ascendència africana a poc a poc es van ser adaptant als nous costums, encara que van tractar de conservar el seu patrimoni cultural, principalment musical, el mateix que a poc a poc es va acriollar i es va desenvolupar en una cultura afro peruana pròpia. D'aquest original mestissatge de les cultures indígena, europea i africana van néixer els balls d'expressió negra en el Perú i al món.
La millor expressió d'alegria o tristesa d'aquesta cultura afro peruana és ballar al ritme dels tambors dels seus avantpassats africans.
Llenguatge rítmic Els negres en el Perú, amb la seva enginyosa alegria i rica cultura, utilitzaven tot el que els pogués suggerir ritme per crear les seves músiques i els seus balls amb la combinació de la sensualitat ritual sent el llenguatge corporal molt important en els seus moviments, amb cobles i pregons, els que amb les seves veus profundes, les seves mans i cossos, es van ser introduint intel·ligentment en la societat de l'època colonial. En l'actualitat hi ha un folklore negre típic peruà.
Danses afroperuanes Aigua'i neu Ball de zapateo competitiu entre ballarins independents de tots dos sexes acompanyat amb guitarra, amb girs de clara procedència espanyola. Es practicava al nord noi de la costa central, província de Huaral. El principal cultor d'aquest gènere era don Porfirio Vásquez, oriünd d'Aucallama, al costat del mestre de guitarra don Vicente Vásquez. Don Porfirio va fer el registre d'aquesta melodia, que va ser gravada en el disc "Cumanana", que va dirigir Nicomedes Santa Creu en la dècada de 1970.
Amor fino Gènere musical de competència cantat en el qual participa un nombre indeterminat de persones. No es balla. Es practicava a Lima i al nord del Perú, sobretot en Aucallama. Acompanya un guitarrista. Al barri de Lima de Malambo va destacar en el seu cultiu don Mateo Sancho Dávila integrant i cap visible de decimistas coneguts com "els dotze parells de França". Es recorda una melodia que la va difondre don Augusto Ascuez, qui deia que l'Amor Fi és molt alegre. En general es cantava al final d'un ball familiar o social en roda de vuit cantants i amb el guitarrista al centre. La regla prohibia repetir el vers que ja hagués estat cantat. Acaba la competència en quedar solament un dels cantants.
Alcatraz Dansa del gènere Festejo, vigent especialment a Lima i Ica. És una dansa eròtica festiva, de parella solta. Home i dona porten en la part posterior de la cintura, un drap, un tros de paper o quelcom similar; l'home amb una vela encesa tracta de prendre el ¨cucurutxo¨ mentre la dona balla movent els malucs. Actualment en la coreografia també la dona tracta de cremar a l'home. La música és interpretada per solista i cor de cantants, guitarres i percussió, els temes més coneguts pertanyen a Don Porfirio Vásquez i al seu fill Abelardo com “Al son de la tambora” i “Negrita ven” respectivament.
Devia el seu nom a un abillament de plomes del alcatraz que la dona portava lligat a l'esquena, a la qual devia l'home posar-li foc amb una vela encesa, però sense que cap dels ballarins perdés el ritme es balla amb els peus nus és un costum de les danses peruanes.
Ball de front o ombligada Ball eròtic festiu, ja extingit. Home i dona ballaven en clara al·lusió a la fertilitat. Nicomedes Santa Creu al·ludeix a aquesta dansa com una de les fonts originàries de la Zamacueca i/o Marinera De Lima. Observant similitud amb les danses d'iniciació sexual d'altres països com Cuba o Brasil, on es practicava el “vacunao”. Una referència a aquest ball va trobar A. Hesse en Moro en Chimbote el 1977. En aquesta dansa es fa servir molt el melic.
Ball 'terra o Golpe' terra Vigent en Saña, Lambayeque. A diversos països sud-americans es parla dels "balls de terra", (especialment a Xile) que segons alguns es denominen així per diferenciar-los dels quals es ballen en tabladillo o escenari. La cançó "Els negres del Combo", cantada pel senyor Tana Medina en Ferotgia, és un cop’terra, amb marcades similituds amb el tondero.
Cap El cap era una espècie de dansa i ritual, on dos participants obstaculitzen en un cercle format per persones al són dels tambors, entrellaçaven les seves cames a manera d'enfrontament cos a cos i a manera d'entrenament físic. Actualment aquest art s'ha perdut.
Canto de jarana La marinera de Lima és coneguda com a "cant de jarana", en la qual cantants de manera individual o en duo estableixen una competència literària i musical, respectant una estructura.
Congorito Forma de Festeig la característica fonamental del qual és la repetició de la tornada que diu: "congorito dic jo, congorito" alternant-se amb cuartetas diverses. És un dels festejos més antics que es recorden, la lletra dels quals va ser recopilada el 1938 per Rosa Mercedes Ayarza de Morales.
Cobla Cuarteta de procedència espanyola, que es canta o es recita. Generalment es construeix en octosíl·labs (el vers més popular en el cancioner peruà i llatinoamericà). Ha d'haver estat la que origina la trucada Cumanana. Se li diu Cobla a la cuarteta recitada en l'intermedi de la marinera del nord. Exemple. Que cholo para mes miserable, del nord havia de ser, es fica al llit amb la seva cunyada, per no gastar a la seva dona. autor. Miguel Cingle Casaró
Cumanana Gènere literari musical. No és bailable. De vegades es canta en competència. La Cumanana es troba vigent en la costa nord peruana (Piura, Lambayeque i Tombis), havent-hi variants entre la lambayecana (Ferotgia, Batán Gran, Ferreñafe), amb les piuranas (Morropón) o les tumbesinas. També es canten cumanana a la zona andina de Piura (Huancabamba) amb melodia de cort indígena. Com a gènere literari permet tractar tota mena de temàtica: religiosa, amorosa, política, etc, sent material important en la reconstrucció de la història regional i el punt de vista popular.
Recentment la musicóloga Chalena Vásquez, va exposar sobre l'origen Kikongo de la paraula Kumanana, el significat de la qual correspon a un verb en reciprocitat: el saber, el tenir coneixement. La paraula s'analitza així: Ku (inici de verb) man (arrel verbal: saber, de tenir el coneixement) an (significa el verb en reciprocitat) - a (és final del verb en kikongo ja letà)
Dansa Havanera Gènere musical de Cuba. La seva cèl·lula rítmica, tango congo, la rep de la contradanza cubana, que és al seu torn una variació de les contradanzas europees arribades a l'illa en la segona meitat del . La variació que reben les contradanzas arribades d'Europa en ser tocades pels músics negres i mulats criolls, és l'assimilació de les cèl·lules rítmiques africanes que es troben en la litúrgia afrocubana. Ancorada en l'Havanera, una variació cantada de la Dansa Havanera que es desenvolupa a partir de 1841 a la capital de l'illa, torna a Espanya per incorporar-se a la Zarzuela, sent molt popular a Amèrica hispana. El tango congo, present en l'havanera de l'òpera Carmen del francès George Bizet, va viatjar de retorn a Amèrica i està a la base de la milonga, de la maxixe brasilera i en el Tango. La seva temàtica és lliure, dedicada especialment al tema amorós. Generalment és un ritme lent, però accelera la seva dinàmica d'acord amb la temàtica del text.
Dansa de Pallas Dansa col·lectiva femenina que es balla en Nadal i Festa de Reyes a la Regió Ica. Les Pallas (paraula quechua que al·ludeix a donzelles) o pastores, es balla principalment a la zona del Carmen, el districte i els seus caserius en Chincha. El cor femení i la solista dona canten nadales alternant amb passades de zapateo. S'acompanya amb guitarra. Les ballarines porten bastons de ritme, anomenats "azucenas".
Desenes Forma literària que té intensa pràctica entre la població negra en tota la costa peruana, permet tractar tota mena de temes amb subtil humor, mostrant destresa literària i enginy. Quan es canten, segons Nicomedes Santa Creu, se'ls cridava Socabón. La desena, generalment treballada en octosíl·labs, rima els seus versos de la següent manera:
Aquest tipus de desena està vigent en diverses localitats del nord: van destacar Brando Briones en Ferotgia, Fernando Barrenzuela en Chulucanas (Morropón) i Juan Urcariegui a Lima.
Desenes dempeus forçat Són les desenes que s'inicien amb una Cuarteta O Cobla els versos de la qual acabaran cadascuna de les desenes de manera obligatòria. Don Nicomedes Santa Creu versa àmpliament sobre el tema en el llibre "La desena en el Perú" (1982). Luis Rocca en el seu llibre "L'altra història" consigna gran quantitat de desenes, particularment del poble de Ferotgia.
Hatajo de negritos Quadrilla, comparsa o grup de ball masculí conformat per parelles interdependents que s'organitza popularment per adorar al Nen en Nadal i es basa en la dinàmica de les nadales nadalenques espanyols. Està vigent als pobles del sud de Lima, especialment a la província de Cañete (departament de Lima) i en el departament d'Ica, sobretot a les zones Chincha, Pisco, Ica i Neixi, on és practicada per nens i joves al comandament d'un Caporal. Es canta i balla amb acompanyament de violí i campanetes que porten els ballarins a les mans.
Landó Gènere musical i coreogràfic l'origen del qual encara no està clarament dilucidat. Alguns investigadors asseveren que el vocable ve de la veu Lundú. Segons don Vicente Vásquez (en una entrevista de 1978), la primera notícia que va tenir del Landó era una versió fragmentada d'un pregó que deia "Zamba malató landó". Aquesta cançó va ser gravada per Nicomedes Santa Creu en el disc "Socabón", a la qual don Vicente Vásquez li posa acompanyament guitarrístico.
Els grups professionals de música solen considerar al Toro mata com a pertanyent al gènere Landó. cal recordar que Cecilia Barraza va gravar una recopilació feta per Caitro Soto d'un tema tradicional de la zona de Cañete anomenat Toro mata. No obstant això, a la zona de Cañete els pobladors ho identifiquen com un gènere amb nom propi: "Toro Mata" (testificat en una recerca de camp de 1978 realitzada per la musicóloga Chalena Vásquez).
Aquests dos temes: Toro Mata i Zamba malató, són preses com a base per a l'elaboració o consolidació del gènere conegut actualment com a Lando, a través d'assolides composicions d'autors com Chabuca Granda i Andrés Soto.
El Landó actual és un ritme fet en calaix de 12/8 que té la particularitat d'accentuar solament la primera de les quatre negres del compas. Els altres accents venen després de cada negra restant.
Moros i cristians Representació teatral de la batalla entre Moros i Cristians, com a acte sacramental que va ser ensenyat pels espanyols en el seu afany de catequización. En alguns llocs el sentit va canviar totalment fent "guanyar als moros enfront dels cristians". La recorden a la zona de Cañete, Chincha, així com en Chulucanas. Una descripció d'aquesta mostra de teatre popular, es troba en Erasme (Mar i Carbajal, 1974)
Mozamala La mozama és un Ball típic del carnestoltes de Lima, estava organitzat en quadrilles de diables que ballaven, fent salts extraordinaris, a les festes del carnestoltes al voltant dels carrers de Lima. Aquesta dansa es va practicar també en altres llocs de la costa, José Durand, seguint les indicacions d'Arturo Jiménez Borja, la va trobar per exemple en Virú en la dècada de 1970; danses similars es practiquen o practicaven en algunes províncies del departament d'Ica (Nasca, Chincha i Pisco)
Els negritos de Huanuco Dansa que es balla en grup que es diu quadrilla i està representat en línies o 2 files i dirigits per dues caporales. Aquesta dansa és una de les completes per ser religiosa cerimonial i avui és patrimoni cultural de la ciutat de Huánuco Perú. Es balla des del 24 de desembre fins al 20 gener en tota la ciutat és per això que ha esdevingut tradició i costum.
One step