La colònia del Senegal fou un domini francès centrat a Saint Louis del Senegal i l'illa de Gorée (segregada de 1854 a 1859). Va existir del 1779 al 1895 quan fou integrada dins l'Àfrica Occidental Francesa, existint com a territori colonial dins d'aquesta entitat fins a 1904, després com a colònia i protectorat del Senegal del 1904 al 1946 i després com a territori d'ultramar fins al 1958 quan el territori va esdevenir república autònoma.
Francesos i britànics al Senegal El 30 de gener de 1779 els francesos, que ja tenien Gorée des de la pau de París de 1763, van ocupar Saint Louis del Senegal i altres possessions i l'11 de febrer de 1779 van ocupar els forts britànics de Gàmbia. El Tractat de Versalles (1783) li va reconèixer les possessions de Saint Louis i dependències al riu Senegal, retornant únicament Fort James (Gàmbia) i dependències al riu Gàmbia. El 1792 els britànics van intentar establir una colònia agrícola a l'illa de Bolama (Boulam en francès) però als pocs anys serà abandonada a causa de la guerra amb França, quan començava a ser productiva.
La principal riquesa era la goma aràbiga, però ara s'havia de realitzar en règim de lliure comerç, amb competència d'altres estats; el 1798 va esclatar una guerra amb els maures i poc després va esclatar una nova guerra contra els britànics els quals es van apoderar de l'illa de Gorée el 5 d'abril de 1800. Saint Louis es va salvar per una ferotge resistència de la guarnició, formada només per 30 soldats blancs i un centenar de negres; la pau d'Amiens del març del 1802 va tornar Gorée a França i li confirmava Saint Louis; la llei de 20 de maig de 1802 restablia l'esclavatge el que feia pensar que Gorée recuperaria la seva esplendor, però els anglesos es van negar a evacuar la seva possessió i van retenir l'illa i aviat va començar altre cop la guerra entre França i Gran Bretanya (1803). Durant aquesta guerra el corsari francès Hugues, en un cop de mà que va costar moltes vides, es va apoderar de Gorée el 18 de gener de 1804; però el comandant francès designat, Montmayeur, es va haver de rendir al tinent Pickford el 8 de març de 1804 i ja els anglesos no la van abandonar.
El 1807 Gran Bretanya va abolir l'esclavatge i poc després, la nit del 13 al 14 de juliol de 1809, ocupava Saint Louis per sorpresa. La guerra a Europa va impedir als britànics treure profit de Saint Louis i dependències; es van limitar a explorar el curs del riu Senegal i el país de Bambouk on es suposava que hi havia mines d'or.
Senegal retorna definitivament a França El Tractat de París de 30 de maig de 1814 retornava Gorée i Saint Louis a França, en virtut del pacte que retornava a cada país els territoris que ocupava l'1 de gener de 1792 (el dia de la declaració de guerra) i la major part de les colònies (totes menys Malta, Tobago, Saint Lucia i Maurici); però el Govern dels cent dies va demorar l'entrega. El Congrés de Viena el 9 de juny de 1815 i el Tractat de París de 20 de novembre de 1815 va confirmar el retorn de Gorée, Saint Louis i Albreda a França (que a més veia reconegut els seus drets sobre el curs del Senegal i la costa des del Cap Blanc al riu Gàmbia). Gran Bretanya va rebre el dret de comerç amb els maures a Portendick (al nord de la desembocadura del riu Senegal).
El coronel Julien Schmaltz fou designat governador de la colònia del Senegal el 1816 i va sortir d'Aix el 17 de juny de 1816 amb vaixells que transportaven un batalló d'infanteria, anant ell mateix a bord de la fragata "La Meduse", que va naufragar al banc d'Argüin. Els supervivents i els passatgers dels altres vaixells van poder arribar finalment a Gorée però el governador anglès Brereton, al·legant no haver rebut ordres del seu govern, no els va deixar desembarcar. Finalment el governador interí MacKenzie va evacuar Saint Louis el 25 de gener de 1817 en arribar Schmaltz i l'illa de Gorée fou retornada el 15 de febrer de 1817. Tal com havien fet els britànics, els francesos van respectar els acords signats amb els caps indígenes: el lloguer per l'illa de Saint Louis es va seguir pagant, així com el tribut que es pagava als reis de Waalo, Cayor, Bundu, Futa Toro i altres.
Sistema d'explotació en semi-monopoli En 1820 une flotilla va sortir de Saint Louis per restablir el fort de Saint Joseph; la baixada de les aigües més aviat del previst va fer aturar l'expedició a Bakel i l'oficial que la manava va decidir establir un fort allí mateix i no esperar un any per arribar a la seva destinació i restaurar l'antic fort. El fort de Bakel, sobre una roca que dominava el riu, era un bon lloc. El 1824 es va concedir l'explotació comercial de l'alt Senegal a una companyia comercial, la Companyia de Galam, però amb una particularitat: tenia el monopoli de l'1 de gener a l'1 d'agost, però la resta de l'any el comerç era lliure. Aquest règim va durar fins al 1848.
Conflictes amb els maures El 1830 els peuls del Futa Toro, manats pel profeta Muhammad Umar, van envair el Waalo; el governador Pierre Édouard Brou va acudir en ajut des de Saint Louis i es van enfrontar amb els invasors a Dagana, derrotant-los completament. Muhammad Umar fou capturat en la fugida i penjat en un arbre prop de Richard-Toll.
El 1832 un comerciant negre fou assassinat pels maures; es suposa que els assassins afavorien al príncep Muktar, pretendent a l'emirat de Trarza, que inicialment reconegut per França, havia estat finalment abandonat i es va retirar a Saint Louis el gener de 1833 on esperava cobrar una subvenció que se li devia. Llavors però fou arrestat, jutjat i condemnat sense proves per la mort del comerciant, sent afusellat immediatament.
El 1833 el Waalo, amenaçat per les constants incursions dels maures, es va posar sota protectorat de l'emirat de Trarza; l'emir es va casar amb la princesa Guimbotte i el Waalo quedaria sota sobirania de Trarza. Aquest avanç dels maures cap al sud del riu Senegal era intolerable per França, que va declarar la guerra a l'emirat. El governador Thomas Renault de Saint Germain va dirigir una expedició al país maure però es va haver de retirar a causa d'una febres contretes, de les que va morir durant la tornada (octubre de 1833), agafant el govern interinament Jean-Baptiste Bertrand Armand Cadéot, durant un mes, i el va substituir Eustache Louis Jean Quernel que havia estat abans governador particular de l'illa de Gorée. Quernel va ser més afortunat i va aconseguir expulsar els maures del Waalo però va desistir de prosseguir cap al desert i va decidir prohibir el comerç amb ells bloquejant tant el riu com la costa, cosa que va arruïnar la indústria de la goma. Finalment el 1835 l'emir de Trarza va signar un tractat pel qual renunciava a perpetuïtat al tron del Waalo a canvi del final del bloqueig. Els maures no obstant van seguir fent incursions a la riba sud del Senegal.
Sota el govern de Louis Édouard Bouët (1843-1844) es va fer una incursió al Futa Toro (1844) en revenja per atacs al Waalo. També Bouët fou el fundador de la factoria de Séooudébou al riu Falémé. No fou però fins al canvi de règim a França el 1848, que es va posar fi al règim d'explotació parcial en monopoli del Senegal i a partir del 1851 es van iniciar plans per una reforma important de la colònia. El 1854 es va decidir ocupar Podor a l'illa de Morphil (el primer assentament normand al Senegal) que comandava la part nord de la conca inferior del Senegal i assegurava el control de 250 de riu navegables tot l'any. El governador Auguste Léopold Protet o Protêt fou l'encarregat de l'ocupació el març del 1854; atacat prop de Dagana pels habitants del Dimar que intentaven barrar el pas, va eludir als atacants i va ocupar Podor rebutjant a un grup de peuls que s'hi oposaven; un fort fou construït en 40 dies sota la direcció del capità Faidherbe, el futur governador. Llavors la força francesa va marxar contra els habitants del Dimar i va xocar amb ells a Dialmath, una mena de vila santa defensada per cinc mil homes, que fou capturada amb eficàcia. A final d'any, amb la salut deteriorada, Protet va tornar a França i el va substituir Louis Léon César Faidherbe que havia estat ascendit poc abans a cap de batalló (comandant).
Govern de Faidherbe Final del conflicte amb els maures Aquell hivern els maures de l'emirat de Trarza van fer la seva incursió anual al Waalo; Faidherbe va intentar tallar la seva retirada però no se'n va sortir i els maures van poder retirar-se i només un grup fou aniquilat. L'emir Mohammed Al-Habib va jurar venjar-se i aprofitant una absència del governador, que estava a Richard-Toll, va creuar novament el riu amb un fort exèrcit i va avançar cap a Saint Louis que pretenia conquerir; va arribar sense oposició fins ben prop de la ciutat, al marigot de Leybar, on hi havia un pont defensat per una torre defensada pel sergent Brunier amb 10 homes. Atacada la torre els defensors van aconseguir rebutjar als maures després d'hores d'atacs. Muhammad al-Habib va haver de retornar als seus dominis i davant l'amenaça d'un atac francès es va retirar al desert. Però al Waalo es va quedar el seu fill Ely ibn Muhammad, casat amb la princesa Guimbotte i pretendent altre cop al tron tot i el tractat signat pel seu pare, el qual comptava amb nombrosos partidaris. Louis Faidherbe va decidir oposar-li un partit pro-francès i per dirigir-lo va elegir a un cap anomenat Fara-Penda, exiliat polític refugiat al Cayor, que amb els seus partidaris i amb un gran suport francès va començar a lluitar contra els maures i els seus aliats locals; aquesta guerra quasi civil durara uns anys, però la potència francesa serà decisiva per decantar la victòria del costat del cap col·laboracionista.
El 1856 Faidherbe va decidir atacat Trarza amb un miler d'homes blancs i 1500 negres; va sortir de Podor, va travessar el riu i va entrar al desert però l'enemic el va evitar. L'expedició va arribar al cementiri dels emirs de Brakna i les ribes del llac Cayar i va tornar a Saint Louis per la riba dreta del riu. L'any 1857 els voluntaris negres van voler fer una expedició semblant però aquesta vegada foren derrotats pels maures; això va obligar el governador a muntar una expedició de càstig que va travessar el riu a Dagana i va entrar al desert on els maures van fugir i el van evitar; l'avantguarda es va enfrontar amb els maures el 13 de maig de 1857 prop del llac Cayar. Faidherbe va marxar en ajut dels seus i va arribar en una hora quan l'avantguarda ja havia estat rodejada. Els tirs dels canons i una càrrega de la infanteria van restablir la situació i van forçar als maures, armats d'espases o fusells poc efectius, a fugir, perseguits pels spahis. L'expedició va donar la volta al llac Cayar. Muhammad al-Habib va decidir fer un atac a la desesperada contra el Waalo. Va travessar el riu i es va presentar a aquesta regió però fou rebutjat a Nder davant les forces d'un caporal francès i set soldats negres. L'emir de Trarza es va donar per vençut i l'any 1858 va signar un tractat pel qual renunciava a tores les terres al sud del Senegal i prohibia a la seva gent passar el riu portant armes; a més consagrava la llibertat del comerç de la goma aràbiga. Poc després un tractat molt similar es va signar amb Mohammed Sidi Ould Mohammed de l'emirat de Brakna.
Abandonaments i conquestes