miniatura|José de Anchieta (1534-1597), el primer gramàtic del tupí El tupí clàssic és una llengua tupí extinta que fou parlada dels tupís del Brasil, especialment pels assentats a prop de mar. Pertany a la família tupí-guaraní i se'n conserven registres escrits dels segles XVI, XVII i XVIII. Als primers períodes colonials el tupí fou emprat tant pels amerindis com pels europeus com a llengua franca al Brasil. Tingué ús literari fins que fou reprimida fins a l'extinció. Alguns pobles indígenes del Brasil, antics parlants d'aquesta llengua, estan fent esforços per revitalitzar-la, ensenyant-la a les escoles i traduint textos. Aquests inclouen els Potiguara de l'estat de Paraíba i els Tupiniquim de l'estat d'Espírito Santo. Actualment se'n parla una varietat moderna, el Nheengatu.

Tot i que la denominació entre lingüistes (que també és l'emprada globalment excepte pels parlants de tupí modern o nheengatu) és la de tupí clàssic, entre els parlants nadius de la varietat moderna la varietat clàssica es coneix com a ñeengatú (literalment, la llengua correcta) o ñeendyba (llengua comuna). En el propi tupí clàssic es coneix com a abáñeenga (literalment, llengua humana).

Fonologia La fonologia del tupí clàssic té diversos trets interessants per la seva raresa. Per exemple, no conté el so aproximant lateral alveolar ni el so vibrant alveolar . Té una escassa varietat de sons consonàntics però, per contra té dotze vocals pures.

Aquesta mancança consonàntica fou usada pels portuguesos per vexar la cultura tupí mitjançant la frase "não têm fé, nem lei, nem rei" (no tenen fe, ni llei, ni rei), impronunciable pels parlants de tupí que en comptes de fé, lei i rei pronunciaven pé, re'i i re'i respectivament.

Vocals Anterior Central Posterior Tancada Mitjana Oberta

Com pot observar-se, les vocals nasals són totalment vocàliques. Es pronuncien amb la boca oberta i el paladar relaxat, sense bloquejar l'aire perquè ressoni al nas. Tanmateix aquestes aproximacions s'han de prendre amb certa precaució, perquè no existeixen registres sonors del tupí clàssic. A més, se sap que com a mínim tenia set dialectes.

Consonants Labial Coronal Palatal Velar Glotal Nasal m n ñ ng Oclusiva Prenasalitzada mb nd ng Sorda p t k ()* Fricativa b s † x g h Semivocals û î ŷ ‡ Bategant r * L'oclusiva glotal només apareix entre dues vocals consecutives a l'inici de mot. En l'escriptura, se sol notar amb un apòstrof. † Alguns autors remarquen que la pronunciació clàssica del so era retroflexa (so ). La majoria de fonts però descriuen algunes dialectes amb variacions entre /s/ i /h/. ‡ La pronunciació real del so ŷ correspon a la semivocal . Únicament apareix a les llengües de la família tupí–guaraní, i de fet sembla que no era present a tots els dialectes de la família lingüística.

Visió alternativa Segons Nataniel Santos Gomes el sistema fonètic del tupí era més senzill: Consonants: p, t, k, ‘ () b () s, x () m, n, ñ () û (/w/), î (/j/) r () Vocals i, y (), u, ĩ, ỹ, ũ e, o, õ, ẽ a, ã

Aquest esquema no contempla el so Ŷ com a semivocal independent ni l'existència del so . Tampoc diferencia entre i , probablement perquè no considera els sons , i () com a fonemes independents sinó amb a combinacions nasalitzades dels sons oclusius sords.

Referències

Bibliografia

ALVES Jr., Ozias. Uma breve história da língua tupi, a língua do tempo que o brasil era canibal. ANCHIETA, José de. Arte da gramática da língua mais usada na costa do Brasil. Rio de Janeiro: Imprensa Nacional, 1933.

DI MAURO, Joubert J. Curso de Tupi Antigo. GOMES, Nataniel dos Santos. Síntese da Gramática Tupinambá. Perfil da língua tupi EDELWEISS, Frederico G. Tupis e Guaranis, Estudos de Etnonímia e Lingüística. Salvador: Museu do Estado da Bahia, 1947. 220 p. EDELWEISS, Frederico G. O caráter da segunda conjugação tupi. Bahia: Livraria Progresso Editora, 1958. 157 p. EDELWEISS, Frederico G. Estudos tupi e tupi-guaranis: confrontos e revisões. Rio de Janeiro: Livraria Brasiliana, 1969. 304 p. GOMES, Nataniel dos Santos. Observações sobre o Tupinambá. Monografia final do Curso de Especialização em Línguas Indígenas Brasileiras. Rio de Janeiro: Museu Nacional / UFRJ, 1999. LEMOS BARBOSA, A. Pequeno Vocabulário Tupi–Português. Rio de Janeiro: Livraria São José, 1951. LEMOS BARBOSA, A. Juká, o paradigma da conjugação tupí: estudo etimológico-gramatical in Revista Filológica, ano II, n. 12, Rio de Janeiro, 1941. LEMOS BARBOSA, A. Nova categoria gramatical tupi: a visibilidade e a invisibilidade nos demonstrativos in Verbum, tomo IV, fasc. 2, Rio de Janeiro, 1947. LEMOS BARBOSA, A. Pequeno vocabulário Tupi–Português. Rio de Janeiro: Livraria São José, 1955. (3ª ed.: Livraria São José, Rio de Janeiro, 1967) LEMOS BARBOSA, A. Curso de Tupi antigo. Rio de Janeiro: Livraria São José, 1956. LEMOS BARBOSA, A. Pequeno vocabulário Português-Tupi. Rio de Janeiro: Livraria São José, 1970. MICHAELE, Faris Antônio S. Tupi e Grego: Comparações Morfológicas em Geral. Ponta Grossa: UEPG, 1973. 126 p.

RODRIGUES, Aryon Dall'Igna. Análise morfológica de um texto tupi. Separata da Revista "Logos", ano VII, N. 5. Curitiba: Tip. João Haupi, 1953. RODRIGUES, Aryon Dall'Igna. Morfologia do Verbo Tupi. Separata de "Letras". Curitiba, 1953. RODRIGUES, Aryon Dall'Igna. Descripción del tupinambá en el período colonial: el arte de José de Anchieta. Colóquio sobre a descrição das línguas ameríndias no período colonial. Ibero-amerikanisches Institut, Berlim. SAMPAIO, Teodoro. O Tupi na Geografia Nacional. São Paulo: Editora Nacional, 1987. 360 p.

Categoria:Llengües tupí-guaraní