Alfred és una òpera heroica en tres actes del compositor txec Antonín Dvořák. Va ser la seva primera òpera i l'única que va compondre amb un text alemany. El llibret, de Carl Theodor Körner i que ja havia estat utilitzat per Friedrich von Flotow (com a Alfred der Große), està basat en la història del rei anglès Alfred el Gran. Composta el 1870, Alfred mai es va dur a terme durant la vida de Dvořák. Va ser estrenada (en la traducció txeca) al Teatre Municipal d'Olomouc el 10 de desembre de 1938.
Origen i context miniatura|esquerra|Antonín Dvořák l'any que va compondre Alfred Es coneix molt poc sobre l’origen d’aquesta primera òpera de Dvořák, composta pel jove músic als vint-i-nou anys, quan ja acumulava vuit anys com a violinista a l’orquestra del Teatre Provisional de Praga. La participació gairebé diària en la producció de diverses òperes, tant del repertori clàssic com contemporani, exercí un paper determinant en la formació de Dvořák com a compositor. L’exposició directa a obres tan diverses com Guillaume Tell, Fidelio, Faust i La Traviata explica, en gran manera, la seva decisió d’endinsar-se en la composició operística.
Alhora, durant la dècada de 1860, el repertori operístic va començar a incorporar obres significatives del context txec, especialment les de Bedřich Smetana, com Els brandenburguesos a Bohèmia, La núvia venuda i Dalibor. Smetana exercia com a director principal i establia els fonaments d’una òpera nacional txeca, definint estil i repertori per a la nova tradició escènica del país.
En aquest període, Dvořák ja havia creat una àmplia varietat d’obres, incloent simfonies, quartets de corda i cançons. No obstant això, la seva decisió d’endinsar-se en la composició operística depenia en gran manera de trobar un llibret adequat, tasca difícil a causa de la escassetat de textos en txec i del nivell, sovint qüestionable, dels que estaven disponibles. miniatura|esquerra|Retrat de Theodor Körner (c1830), autor del llibret Encara que no es coneix amb exactitud el moment en què Dvořák va començar a treballar en l’òpera, les dates anotades a diverses parts de la partitura indiquen que la va compondre durant almenys cinc mesos. Entre el 26 de maig i el 28 de setembre de 1870 completà els tres actes i, fins al 19 d’octubre, l'obertura.
Un cop finalitzada, l’obra quedà guardada i Dvořák s’allunyà d’ella, considerant-la un fracàs sense possibilitats d’èxit. Alfred constituí el seu primer intent operístic i l’única obra escrita amb un llibret en alemany. Aquest fracàs té molt probablement un origen pragmàtic i financer: el llibret en alemany del neoromàntic Karl Theodor Körner ja tenia més de cinquanta anys, però presentava avantatges com la seva idoneïtat dramàtica i l’absència de drets d’autor. Com a compositor encara completament desconegut, Dvořák no disposava dels mitjans necessaris per adquirir un llibret nou.
Körner va ser una figura molt coneguda en el seu temps, tot i haver mort abans de complir 22 anys a causa de les complicacions derivades d’una lesió soferta com a voluntari en l’exèrcit prussià durant una batalla contra les forces napoleòniques. Malgrat la seva curta vida, va deixar un corpus notable i madur, que inclou poesia, obres teatrals dramàtiques i diversos llibrets d’òpera. Les seves obres completes es van publicar per primera vegada el 1834, gràcies a l’esforç de la seva mare, i van ser reeditades diverses vegades fins al final del . Com a llibretista, Körner gaudia d’un alt reconeixement entre els seus contemporanis, i els seus textos van ser emprats per compositors com Carl Maria von Weber i Franz Schubert.
El llibret de 1811, titulat Alfred der Grosse, havia estat prèviament musicat per Johann Philipp Schmidt, Josef Joachim Raff i Friedrich von Flotow, i segons algunes fonts, fins i tot Beethoven s’hi havia interessat. Es tracta d’un text literari amb reconeguda solidesa, escrit amb destresa i amb una clara comprensió dels principis dramàtics de l’òpera de l’època. Originalment en dos actes, la història és senzilla i es mou dins del marc de l’òpera de rescat, gènere popular a inicis del , caracteritzat per diàlegs parlats, un protagonista exposat a un perill extrem i la seva salvació final. La trama, que celebra la victòria dels primers britànics sobre invasors enemics, reflecteix de manera paral·lela els ideals patriòtics alemanys de les darreres etapes de les guerres napoleòniques.
Tot apunta que, en la composició d’Alfred, Dvořák va optar per un enfocament dramatúrgic més modern, proper a l’estil de la grand opéra francesa. Pel que fa a l’estructura del text, el compositor va conservar pràcticament intacte el primer acte, mentre que el segon acte original el va dividir en dues parts i va retallar alguns fragments, eliminant, per exemple, un dels conjunts a duo dels personatges secundaris Roven i Seward.
La primera adaptació dramàtica de la vida d'Alfred el Gran es va fer mitjançant una masque —una obra teatral amb música— el 1740 a la residència d’estiu del príncep hereu britànic. Posteriorment, es va presentar a Londres el 1745 com un oratori i el 1753 com una òpera. La música era obra de Thomas Arne i incloïa un final patriòtic que esdevingué molt popular: Rule Britannia. La mateixa narració va ser portada a la música per Gaetano Donizetti a Alfredo il Grande, encara que amb un llibret diferent. En el cas de Dvořák, va ser l’única ocasió en què va treballar amb un text en alemany, preveient inicialment la seva representació al Teatre Provisional de Praga amb la traducció posterior al txec. Aquesta pràctica era habitual en aquella època; per exemple, òperes de Skroup o Skuhersky seguien un procés similar, i fins i tot el llibret de Libuše de Smetana havia estat compost originàriament en alemany. Pot semblar sorprenent, però el 1870 les terres txeques encara pertanyien a l'Imperi austrohongarès, on l’alemany era l’idioma oficial i també el dominant en l’àmbit cultural.
Representacions miniatura|El Teatre Municipal d'Olomouc, avui Teatre Moravià, on es va estrenar l'òpera el 1938 Dvořák mai no va intentar portar aquesta òpera a l’escenari, i no figura en cap dels llistats de les seves composicions. L’única excepció és l’obertura, ja que el compositor havia previst la seva interpretació a Praga el 1881, en un concert organitzat per l’Associació de Periodistes txecs. Finalment, l’obra va ser substituïda per una altra peça —sigui per decisió de Dvořák o per una raó desconeguda—, i l’obertura es va interpretar com a Obertura tràgica després de la mort del compositor, el 4 de gener de 1905, publicant-se posteriorment el 1912.
Malgrat això, Dvořák no va abandonar completament la seva primera òpera. En escriure l’escena d’amor entre Vanda i Slavoj per a Vanda el 1875, va reutilitzar la música del duet d’Alvina i Harald de l’acte I d’Alfred, tot adaptant-la a una tonalitat diferent.
La primera interpretació d’extractes de l’òpera en el seu idioma original alemany es va dur a terme el 6 de febrer de 1938, en una emissió de la ràdio alemanya a Txecoslovàquia, a Praga. Posteriorment, el 10 de desembre de 1938, l’òpera es va estrenar en traducció txeca al Teatre Municipal d’Olomouc. A causa de la delicada situació política de la Segona República Txecoslovaca i de l’ocupació imminent per les forces de Hitler (que es produiria el març de 1939), aquesta representació només es va repetir una vegada més durant aquell període.
La versió txeca va ser traduïda per Anna Richterová, que també va interpretar el paper d’Alvina, sota la direcció d’Adolf Heller. L’estrena va generar gran expectació, atraient músics de tot arreu i la presència dels fills del compositor, Magda i Antonín. L’ocasió següent en què el públic va poder escoltar fragments de l’òpera es va donar el 120è aniversari del naixement de Dvořák, el 8 de setembre de 1961, quan extractes de l’obra van ser emesos per Ràdio Plzen, amb l’Orquestra de la Ràdio Plzen dirigida per Josef Blacky i solistes de l’Òpera de Plzen. Finalment, l’estrena mundial de l’òpera en alemany, en versió de concert, va tenir lloc el 17 de setembre de 2014 durant el Festival Internacional de Música de Dvořák a Praga.
Argument Lloc: Anglaterra Temps: Any 878
Acte I L’exèrcit danès, comandat pel príncep Harald i el príncep Gothron, s’ha establert després d’una victòria sobre els anglesos i es prepara per celebrar-ho. Gothron és l’únic reticent: la nit anterior, el rei anglès Alfred se li va aparèixer en somni portant la corona de la victòria. Mentrestant, Harald arriba amb el seu seguici i diversos captius britànics, entre ells Alvina, promesa d’Alfred, a qui intenta cortejar sense èxit. Alvina rebutja les seves atencions, decidida a mantenir la seva fidelitat tot i estar empresonada.
Acte II Alfred descobreix per mitjà de la seva criada que el seu exèrcit ha estat derrotat i que Alvina és presonera de l’enemic. Disfressat de músic d'arpa, Alfred s’endinsa al campament danès per rescatar-la. Pel camí, sent la seva cançó des d’una torre i li promet que la salvarà aviat. Sorprès pels homes de Gothron, és detingut. Alvina aconsegueix escapar i arriba al campament just quan Alfred revela la seva identitat. La sorpresa és total, i aprofiten l’ocasió per fugir junts, mentre Gothron tremola recordant el seu somni premonitori.
Acte III Alvina es troba amb soldats britànics i els anima a unir-se a Alfred, assegurant-los que el rei encara és viu. Són capturats novament per Harald, que intenta de nou seduir Alvina sense èxit. Quan tot sembla perdut, l’exèrcit d’Alfred irromp victoriós al campament; Harald se suïcida, i Alfred i Alvina es retroben feliços. Els soldats i el poble celebren la llibertat i la valentia del seu rei.
Anàlisi musical Durant la redacció d’aquesta òpera, Dvořák es trobava fortament marcat per la influència de Wagner, la qual es reflecteix clarament en l’ús de leitmotiv per caracteritzar els personatges i en un estil que mostra un evident gust germànic. Aquesta tendència no és única dins de la trajectòria primerenca de Dvořák; de manera comparable, es podria assenyalar que Guntram de Strauss exhibeix una influència wagneriana encara més accentuada. L’obra mostra passatges de recitatius dramàtics extensos i un estil conscientment heroïcitat, amb escassa presència dels trets pròpiament Bohèmia que esdevindran característics en les seves obres madures. Excepte el ballet de l’acte I, que tot i la seva ambientació al sud d’Anglaterra incorpora una dansa proto-eslava, és difícil associar aquesta òpera amb el llenguatge musical que Dvořák desenvoluparia més tard.
L’estructura de l’òpera està formada per tres actes equilibrats. Originalment, el llibret estava disposat en set quadres, però Dvořák va dividir el primer i va fusionar els altres per establir la configuració en tres actes. Els personatges presenten una línia dramàtica relativament directa, sense la presència d’un antagonista clar que aporti tensió, tot i que resulten més distintius que en altres òperes de l’època. L’heroi titular, Alfred, no apareix fins al segon acte, mentre que la seva promesa Alvina constitueix l’únic paper femení amb solos significatius. La majoria dels duos són assignats a la relació entre Harald i Alvina, demostrant l’interès de Dvořák en el desenvolupament dramàtic a través del diàleg musical entre personatges.
Molts fragments d’aquesta òpera mostren un caràcter melòdic típicament txec, encara que sense desenvolupar línies melòdiques àmpliament definides. L’orquestra assumeix la conducció del material temàtic principal, de manera similar a Wagner o Puccini, mentre els solistes intervenen amb motius breus i fragments de legato. Aquesta combinació produeix una textura rica, eufònica i amb àries puntualment recognoscibles.