Álvaro Delgado Ramos (Madrid, 19 de juny de 1922 - ibídem, 3 de gener de 2016) va ser un pintor i il·lustrador espanyol. Al llarg de la seva vida artística va desenvolupar amb especial intensitat el gènere del retrat.Nota biogràfica a la web del Museu del Prado
Álvaro Delgado Ramos va néixer el 9 de juny de 1922 a Madrid, al Carrer de la Esperanza, molt proper a les places d'Antón Martín i Lavapiés. D'aquests llocs guarda en el seu record imatges molt precises que han quedat reflectides en els paisatges pintats en la seva primera època com "Madrid desde el Manzanares", "El puente de Toledo" o "La ermita de San Isidro". Era el major de dos germans.
Malgrat estar més interessat en la figura i el retrat que en el paisatge, es va apropar al grup de pintors coneguts com a segona Escola de Vallecas, reunits per Benjamín Palencia i Francisco San José,En separar-se d'ells en 1942 (sortida en la qual li va acompanyar Carlos Pascual de Lara), va escriure el llibre Sobre la escuela de Vallecas.Entrada en Buscabiografías. va entrar en l'Escola de Madrid de la qual també va formar part com a protagonista i impulsor.Article dedicat a l'Escola de Madrid en madripedia Quaderns hispanoamericans, Nombres 313-318, pg. 465. Va ser seleccionat pel IV Saló dels onze organitzats per l'Acadèmia Breu d'Eugeni d'Ors. Aquestes tres experiències són el resultat de la seva visió de l'art: la lluita anti-academicista, la renovació de l'art sense trencar amb la tradició i un acostament a les noves formes d'expressió.
Pintor de paisatges, bodegons i especialment retrats d'un ampli cercle de pintors, crítics d'art i personalitats de la vida cultural espanyola, o de monografies temàtiques, com les seves sèries sobre Los fusilamientos del tres de mayo de Goya (1960), o els camperols de La Olmeda. Amb un traç nerviós i fortament expressionista, Delgado exagera els trets físics i l'ànima del personatge. El gènere del retrat va ser tan decisiu per a ell que li dedicaria el seu discurs d'ingrés en la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando en 1974.<ref>Delgado, Alvaro: El retrat com a aventura polèmica: discurs de l'acadèmic numerari Alvaro Delgado llegit en l'acte de la seva recepció pública el dia 16 de juny de 1974, i contestació d'Enrique Lafuente Ferrari. Reial Acadèmia de Belles arts de San Fernando, Madrid, 1974. </ref> http://rabasf.insde.es/
En haver pertangut a l'Escola de Madrid, que va suposar una rebel·lia contra els academicistes, es va interpretar en els primers anys de la transició com haver estat compromès amb el franquisme. El fet és que, des de certs sectors de la crítica, li van relacionar amb publicacions falangistes, com la revista falangista Vértice.ArtEEspaña en la qual ha negat haver col·laborat- error que ha continuat fins als nostres diesMontserrat Acebes en Álvaro Delgado. Gest i color, pàg. 104-106 i que l'artista ha denunciat insistentment, explicant que per aquella època era encara molt jove i els seus antecedents republicans l'aïllaven del món oficial. Álvaro Delgado ha intentat aclarir en diverses ocasions aquestes acusacions de les quals es considera víctima.En El punt de les arts, (7 al 13 de novembre, 1997) es publica una entrevista realitzada per Tomás Paredes a Álvaro Delgado en la qual insisteix sobre aquesta qüestió. Aquí l'artista nega rotundament la seva participació en la revista Vértice.
Formació i primers passos Va iniciar estudis de comerç, en els primers mesos de 1936, en la Societat Econòmica d'Amics del País de Madrid, però en esclatar la Guerra Civil es va veure obligat a abandonar-los per treballar en els magatzems on el seu pare era encarregat.
En conèixer que començaven les classes de l'Escola d'Arts i Oficis, es va matricular en dibuix d'estàtua, disciplina en la qual obtindria el Premi Extraordinari. Posteriorment, es va inscriure a l'Escola Superior de Belles arts de Madrid i entre 1937 i 1939 va assistir als cursos lliures que impartia Daniel Vázquez Díaz, del que prendrà la seva admiració pels nous corrents pictòrics que en aquest moment venien de París, en particular el cubisme, present en la seva primera etapa.Colec.Fund.MAPFREAparador biogràfic.
Els estudis realitzats durant la contesa no li van ser convalidats, per la qual cosa Álvaro Delgado es va veure en la necessitat de realitzar una prova d'ingrés en l'Escola de San Fernando, que no va superar. En l'examen teòric havia sostingut que el Greco era millor que Diego Velázquez, alguna cosa imperdonable en l'Acadèmia en aquest moment. Però ell considerava que també va tenir importància el procedir d'una família compromesa amb la causa republicana.ACEBES, Montserrat: Álvaro Delgado: gest i color, Nerea, Sant Sebastià, 2005.
L'Escola de Vallecas Entre 1939-1942 s'involucra en el projecte místic batejat per Benjamín Palencia com El Convivio, experiència que alguns consideren bàsica en la trajectòria artística d'Álvaro Delgado, pel caràcter que va tenir de refugi, impuls i continuïtat en la seva formació una vegada paralitzats els estudis al costat de Vázquez Díaz. Van conformar el grup Gregorio del Olmo, Francisco San José, Carlos Pascual de Lara i Enrique Núñez Castelo, i segons anotava el crític Ramón Faraldo, altres artistes, amb major o menor assiduïtat, s'acostaven al grup: Luis Castellanos, García Ochoa i Cirilo Martínez Novillo. El paisatge castellà dels voltants del Madrid de postguerra espanyola es va constituir en model per a la renovació de l'art, encara que prescindint de bona part de l'avantguardisme de la primera Escola de Vallecas cap a plantejaments més realistes.
L'Escola de Madrid Álvaro Delgado abandona l'aventura vallecana en 1942. En 1945 realitza la seva primera exposició individual en la Galeria Clan. En el mes de novembre d'aquest mateix any, Álvaro Delgado participa en la “Exposició de la Jove Escola madrilenya” en la Galeria Buchholz, origen de la Tercera Escola de Madrid.A. MARTÍNEZ CIRERER: L'Escola de Madrid, Ibèric Europea d'Edicions, Madrid, 1977. La mostra agrupava a artistes, en la seva majoria joves d'idees renovadores. Del text escrit al catàleg es desprenen com a notes en comú: ser residents a Madrid i haver realitzat els seus estudis a la ciutat. En elles s'intueix el caràcter vitalista que tant Ramón Faraldo com Álvaro Delgado consideren el fil conductor de l'Escola i el que els uneix a Vallecas.
Tres són els mestres reconeguts unànimement per crítics, historiadors i artistes: Vázquez Díaz, Benjamín Palencia i Pancho Cossío, als quals molts sumen a Gutiérrez Solana. D'aquests van aprendre, més que un estil, la manera d'enfrontar-se a l'art amb una nova visió. Vázquez Díaz i Benjamín Palencia coincidien en un marcat antiacademicisme, amor a la tradició i en el seu interès per les avantguardes.
El tercer mestre, Pancho Cossío, Álvaro Delgado el coneix en la postguerra, en les tertúlies que es feien en el cafè Lyón. Els integrants de l'Escola van aprendre d'ell la importància de la tècnica en la pintura i la sensualitat amb què tractava la matèria, tractament amb el qual podien aconseguir diversos efectes, entre els quals el sentit intimista, dotant les seves obres d'un particular lirisme. De Solana prenen la tendència cap a la monocromia. Tots aquests ensenyaments constitueixen els pilars sobre els quals s'assenta la "Jove Escola de Madrid". Les influències d'aquests mestres, que amb el temps es deixen veure clarament, en principi no ho eren tant, ja que el grup presentava un panorama molt heterogeni i eclèctic.
Álvaro Delgado, a proposta de Carmelo Soria, va dur a terme les il·lustracions dels poemes antifranquistes escrits per Eugenio de Nora, recollits en Pueblo cautivo, publicats per la FUE en 1946.
Les tertúlies i els primers reconeixements Álvaro Delgado va freqüentar les tertúlies del cafè Lyón, on es relacionava amb la pintora Menchu Gal i el crític Ramón Faraldo. A través d'ells coneix a Mercedes Gal, amb la qual va contreure matrimoni en 1946.
1947 va ser un any emblemàtic per a Álvaro Delgado. L'impuls vindria de la mà d'Eduardo Llosent, director del Museu d'Art Modern, que li va presentar en el IV Saló dels Onze, de l'Acadèmia Breu de Crítica d'Art i li va obrir les portes perquè realitzés una exposició individual en el Museu d'Art Modern que se celebraria del nou al vint-i-quatre de juny del mateix any. També va participar en l'Exposició de Buenos Aires (Argentina). La mostra va obtenir gran èxit i va ser clausurada per Ramón Gómez de la Serna, en una conferència sobre Solana.
En 1949 va ser becari del Govern Francès a París. Va viure en la Rue Mazarine, núm. 9, barri de Saint Germain, en l'estudi del pintor Marcel Bouissou. Allí, es va deixar conquistar per Picasso i es va acréixer el seu interès per Georges Rouault, André Derain i Paul Cézanne. Aquest mateix any va mostrar per primera vegada la seva obra a Barcelona, en les Galeries Layetanas, i va ser seleccionat per a la Cinquena Exposició Antològica de l'Acadèmia Breu de Crítica d'Art.
La dècada dels cinquanta va suposar per a Álvaro Delgado el reconeixement de la seva obra no solament a nivell nacional, sinó també internacional. En 1950 va repetir exposició en el Museu Nacional d'Art Modern. Camón Aznar i Sánchez Camargo ja van observar els seus dots per al retrat. Fora d'Espanya, va prendre part en el Caire (Egipte) en l'Exposició d'Art Espanyol, i en la "XXV Biennal de Venècia". El 21 de novembre any 1953, va néixer el que serà el seu únic fill. En el plànol artístic va començar a recollir el fruit del seu treball. Va obtenir el Segon Premi de l'Exposició Internacional d'Art Mediterrani, Alacant.
Álvaro Delgado va participar en 1954 en la Biennal d'Art Hispanoamericà de l'Havana, on va guanyar el premi "Ciutat Santiago de Cuba" per la seva obra Màscara. També va participar en les col·lectives de Belles arts celebrades en Buenos Aires i Lisboa.Alfredo Sánchez Bella: "La Biennal a la volta", Món Hispànic, núm. 46, gener, 1952, any V, p. 13.
Trobada amb l'occident asturià: Navia, 1954-1964 La relació artística d'Álvaro Delgado amb l'occident asturià es va iniciar a través de Luis Álvarez, amo de la Galeria Velázquez a Buenos Aires. Motivat per la calor humana i la bellesa del paisatge, es va instal·lar a partir de l'estiu de 1955 en Navia, on va passar amb freqüència llargues temporades. Resultat d'aquesta experiència és la "Crònica del Navia", en la qual recull a manera d'ecosistema, segons les seves paraules, " paisaje y paisanaje".
En 1955 va obtenir el Gran Premi de pintura en la Biennal d'Art del Mediterrani a Alexandria per l'obra Bodegón (Taberne). A la Biennal s'havien presentat artistes de la talla d'André Derain, Marc Chagall, i Raoul Dufy, entre d'altres. Aquesta Biennal va ser organitzada per la Direcció general de Belles arts egípcia per celebrar el tercer aniversari de la seva Revolució.
En la dècada dels seixanta, Álvaro Delgado va alternar la seva activitat entre Astúries i Madrid. Els èxits obtinguts li afirmaven en la seva postura figurativa, ara plenament expressionista i de fortes arrels hispàniques. Part de vivències personals que s'han anat gestant en el seu interior -La Guerra Civil espanyola, la postguerra, la Segona Guerra Mundial- i que necessita exterioritzar, per això la seva actitud va a ser de protesta i la seva pintura una espècie de rebel·lió enfront de la violència.
En 1960 va obtenir La Beca de la Fundació March que havia sol·licitat per realitzar quadres de gran format sobre l'obra de Goya que pren com a referent i recrea Los fusilamientos del dos de Mayo.