La cloroquina és un fàrmac utilitzat per impedir i per tractar la malària en àrees on se sap que dita malaltia és sensible als seus efectes. Alguns tipus de malària provocats per soques resistents de Plasmodium i alguns casos complicats requereixen una medicació diferent o fàrmacs addicionals. És també ocasionalment utilitzada per tractar l'amebosi extraintestinal, l'artritis reumatoide i el lupus eritematós sistèmic. És subministrada oralment i, segons les recomanacions de l'OMS, la dosi total acumulada en adults no pot superar els 100 grams de cloroquina base sigui quina sigui la duració del tractament.
Els seus efectes secundaris comuns inclouen problemes musculars, pèrdua d'apetit, diarrea, i erupcions cutànies. Els efectes secundaris seriosos inclouen problemes de visió, danys musculars, atacs epilèptics, i anèmia aplàstica. El seu ús durant l'embaràs es considera segur, a banda de fenòmens d'intolerància de tipus idiosincràtic. La cloroquina és un fàrmac membre de la classe de les 4-aminoquinolines. Lluita contra la forma asexual de la malària dins els glòbuls vermells. La cloroquina va ser descoberta l'any 1934 per Hans Andersag (1902-1955), químic de la companyia Bayer. És un dels medicaments essencials de la llista model de l'Organització Mundial de la Salut.
Als Estats Units es troba disponible com a medicació genèrica. El seu cost de producció és aproximadament de 0,04 USD (2014), sent un dels antipalúdics més econòmics. Als Estats Units costa aproximadament 5,30 USD per dosi. A l'Estat espanyol està comercialitzat com EFG, Dolquine i Resochin.
Usos clínics Prevenció de la malària La cloroquina ha estat utilitzada durant molt de temps pel tractament i la prevenció de la malària causada pels plasmodis Plasmodium vivax, P. ovale i P. malariae. El paràsit Plasmodium falciparum va començar a desenvolupar-hi resistència al compost, poc temps després de l'inici de la campanya de l'OMS Global Malaria Eradication l'any 1955.
La cloroquina ha estat àmpliament utilitzada com a fàrmac d'administració massiva en un gran nombre de països, fet que pot haver contribuït a l'aparició i propagació de resistències per part dels microorganismes. La resistència de P. falciparum a la cloroquina ha estat confirmada a totes les regions amb malària falcípara, excepte al Carib, Amèrica Central occidental i algunes zones de l'Orient Mitjà. També P. vivax és resistent al fàrmac a Papua Nova Guinea i Indonesia. Els Centres per al Control i Prevenció de Malalties americans s'oposen a l'ús individual de la cloroquina perquè existeixen combinacions de medicaments més efectives. En les àrees on se sap que existeix resistència a la cloroquina, s'haurien d'utilitzar altres antimalàrics, com per exemple la mefloquina o l'atovaquona.
Amebosi En l'amebosi extraintestinal, la cloroquina pot ser utilitzada en lloc de o en addició a altres medicacions pel tractament de l'abscés amèbic hepàtic i de l'amebiasi pulmonar que amb freqüència l'acompanya, en cas que el metrodinazole o altres nitroimidazoles no puguin millorar l'estat del pacient en 5 dies, o en el cas que el pacient sigui intolerant a aquests tipus de medicació.
Supressió del sistema immunitari Com que la cloroquina causa una lleu supressió del sistema immunitari, s'utilitza en el tractament d'algunes malalties autoimmunitàries, com ara l'artritis reumatoide, el lupus eritematós (LES) de predomini cutàni, el lupus eritematós tumidus d'inici infantil, la sarcoïdosi, l'estomatitis ulcerosa crònica o l'artritis idiopàtica juvenil. Avui dia, es prefereix emprar hidroxicloroquina en aquest tipus de patologies, ja que el seu índex d'efectes adversos és menor. En el cas del LES, l'administració d'hidroxicloroquina té un efecte protector contra l'arterioesclerosi accelerada que es desenvolupa en aquesta patologia autoimmune crònica. En pacients que pateixen dermatomiositis el tractament amb hidroxicloroquina millora de forma significativa les manifestacions cutànies, però no les musculars. Es creu que -a banda de la seva capacitat immunomoduladora- el fàrmac actua sobre els mecanismes que regulen la fotosensibilitat, un fet que ajuda a controlar les lesions produïdes per l'exposició als raigs UV pròpies d'aquesta miopatia inflamatòria.
Síndrome antifosfolipídica Assajos clínics i models animals indiquen que la hidroxicloroquina és un fàrmac útil per prevenir el risc de trombosi inherent a dita síndrome. Les propietats antitrombòtiques del compost inclouen la inhibició de l'adhesió i l'agregació plaquetària, la reducció del nivell de colesterol i el bloqueig de la producció d'anticossos fosfolipídics. En casos de síndrome antifosfolipídica catastròfica (una variant especialment greu de la malaltia, amb una taxa de mortalitat molt alta i anomenada també síndrome d'Asherson), l'administració d'hidroxicloroquina, aïllada o actuant de forma sinèrgica amb altres fàrmacs, ha comportat una millora significativa de la simptomatologia.
Síndrome de Sjögren La hidroxicloroquina s'utilitza de vegades per tractar les manifestacions extraglandulars cròniques (sobretot artràlgies i miàlgies) de la síndrome de Sjögren primària. També ha estat emprada amb bons resultats en malalts que sofreixen púrpures cutànies greus, ulceroses i refractàries als corticoides, aparegudes durant la fase inicial de la malaltia. En canvi, no mostra eficàcia davant la xerostomia, la xeroftàlmia i el cansament que caracteritzen aquesta síndrome. Molt rarament, la hidroxicloroquina indueix l'aparició d'una síndrome de Sweet en aquest tipus de pacients.
Porfíria En casos de porfíria cutània tardana familiar, un dels subtipus de porfíria amb major prevalença, la hidroxicloroquina a dosis baixes ha demostrat tenir la mateixa eficàcia i menys complicacions en la normalització dels nivells plasmàtics de porfirina que les flebotomies repetides. Cal tenir en compte, però, que dosis relativament altes del fàrmac poden desencadenar en aquests malalts un dany hepàtic agut amb febre i elevació brusca de les transaminases, a més d'una excreció descontrolada de porfirines.
Efectes secundaris Els efectes secundaris de l'ús de cloroquina inclouen reaccions adverses neuromusculars, auditives, gastrointestinals, cerebrals, dèrmiques, cardiovasculars (poc freqüents) i sanguínies. Atacs epilèptics. Sordesa o tinnitus. Nàusea, vòmits, diarrea, dolors abdominals i anorèxia. Mal de caps lleugers i transitoris. Pruïja, canvis en el color de la pell i pèrdua de cabells. En tractaments llargs, ocasionalment apareix hiperpigmentació subunguial, facial o de la mucosa oral, en especial la del paladar dur. També s'han descrit casos de despigmentació i exfoliació palmoplantar secundaris a la presa del fàrmac. Poques vegades, la hidroxicloroquina provoca un exantema pustulós generalitzat agut (un tipus d'erupció cutània molt desplaent) o una eritrodèrmia generalitzada (una forma rara de dermatitis que afecta més del 90% de la pell). Gust metàl·lic (un tipus de disgèusia). Urticària. Retinopatia per cloroquina. Pot tambe ocasionar màculopatia i degeneració macular en malalts amb tractaments de llarga durada i/o a dosis altes, tot i que de forma excepcional s'han descrit danys maculars dos mesos després de l'inici de la medicació. En alguns casos, les lesions en la retina segueixen progressant inclús després de la retirada del fàrmac causal. Una seqüela greu d'aquesta retinopatia tòxica és el desenvolupament d'edema quístic a la màcula amb la subsegüent pèrdua de visió central, complicació que fa necessari l'implant intravitri de dispositius amb dexametasona quan l'ús sistèmic o tòpic d'inhibidors de l'anhidrasa carbònica no és eficaç. Hipotensió arterial i canvis electrocardiogràfics. Són escasses les complicacions cardíaques d'importància (miocardiopatia restrictiva/hipertròfica, blocatge auriculoventricular d'alt grau o trastorns del ritme cardíac), derivades sobretot de l'alteració estructural del septe interventricular secundària a modificacions en les propietats d'emmagatzematge lisosòmic de les cèl·lules del sistema de conducció elèctrica del cor i els miocardiòcits que comporten un excés de fosfolípids i partícules de manosa. La cardiotoxicitat per cloroquina sembla restringida a tractaments llargs (entre 7 mesos i 25 anys), especialment en individus amb malalties autoimmunes sistèmiques. En alguns malalts afectats per aquesta mena de patologies s'ha observat l'aparició de miocardiopaties dilatades amb evidència de dipòsits intracitoplasmàtics fosfolipídics en les biòpsies del teixit miocardíac. De forma molt inusual s'han descrit insuficiències cardíaques agudes reversibles a conseqüència de tractaments antireumàtics amb cloroquina. Pancitopènia, anèmia aplàstica, agranulocitosi (neutropènia) i trombocitopènia (de vegades recurrent). Síndrome DRESS (acrònim anglès de Drug Rash with Eosinophilia and Systemic Symptoms, o erupció cutània per fàrmacs amb eosinofília i símptomes sistèmics). Aquest tipus de reacció adversa greu s'ha descrit en alguns casos de malalties reumatològiques tractades amb hidroxicloroquina. Les alteracions psiquiàtriques relacionades amb l'administració del fàrmac són rares, però d'índole molt diversa: agitació, confusió/desorientació, irritabilitat, idees autoreferencials o persecutòries, hiperactivitat, tristor, catatonia, etc. En algun cas, la cloroquina ha desencadenat un episodi maníac en el context d'un trastorn bipolar preexistent. En algun cas d'artritis reumatoide tractat amb cloroquina s'ha observat l'aparició d'una lipidosi (una acumulació excessiva de lípids als teixits), amb debilitat muscular i insuficiència renal, de característiques generals similars a les d'una malaltia de Fabry, reversible després de la retirada del medicament.
Embaràs No s'ha demostrat que la cloroquina tingui efectes nocius en el fetus quan s'utilitza com a profilaxi de la malària. Petites quantitats de cloroquina i dels seus metabòlits són excretades en la llet materna durant la lactància; quantitats que no són perilloses pels lactants, però que tampoc tenen cap valor profilàctic contra la malària. La cloroquina pot ser prescrita amb seguretat als infants, sense efectes adversos d'importància sempre que es respecti la posologia indicada. Estudis amb ratolins han mostrat que la cloroquina etiquetada radioactivament passa ràpidament a través de la placenta i s'acumula en els ulls del fetus on hi pot romandre fins a cinc mesos després que el fàrmac s'hagi eliminat de la resta del cos. Alguns experts creuen que les evidències existents sobre lesions oculars tòxiques en nens exposats in utero als antimalàrics basades en anomalies electroretinografiques són poc concloents. Es recomana, però, a les dones embarassades o que planegin estar-hi no viatjar a regions amb alt risc de contreure la malària.
Vellesa No hi ha prou proves per determinar si la cloroquina és segura per les persones més grans de 65 anys. No obstant això, el fàrmac és en bona part eliminat pels ronyons i la seva toxicitat s'ha de supervisar acuradament en individus amb funcions renals baixes. Amb independència de la seva edat, la dosi recomanable per les persones que tenen un índex de filtrat glomelular de 10–20 ml/min ha de ser igual o inferior a 50 mg/dia i l'administració de cloroquina està contraindicada si dit índex és <10 ml/min. En malalts que pateixen una insuficiència renal important es pot produir una alta concentració plasmàtica del medicament, la qual provoca pancitopènia (disminució simultània de la quantitat circulant de glòbuls blancs, glòbuls vermells i plaquetes) simptomàtica, anèmia megaloblàstica i dermatitis exfoliativa intensa.
Interaccions amb altres fàrmacs Els antiàcids poden reduir l'absorció de cloroquina si es prenen amb menys de 4 hores de diferència. La cimetidina pot inhibir el metabolisme de la cloroquina incrementant-ne els nivells en el cos, mentre que la ranitidina no altera la seva farmacodinàmica.